La ventada sobiranista deixa amb el cul a l'aire al funambulisme polític.

Que bufen vents de canvi és més que evident i si no que l'hi preguntin als del PSC o als d'Iniciativa. Sembla que la desaparició pública de dos personatges tan estimats i tan utilitzats, com són la Puta i la Ramoneta, ha deixat més d'un orfe polític tirat per la cuneta. Lluny queden aquells temps en què molts polítics es permetien poder tocar les campanes i al mateix temps anar a la processó jugant amb l'ambigüitat i amb el sí però no.

A cal PSC ja ho van viure en les seves pròpies carns en les eleccions europees de juny de l'any passat. La desfeta electoral va ser de tal nivell, que el pobre Pere Navarro no va tenir més remei que sortir corrents i amagar-se en la Mesa del Parlament català. Però aquest harakiri, del Navarro, no n’hi va haver prou per aturar l'hemorràgia de vots en les passades eleccions municipals. Els candidats del PSC es desplomaven en totes les capitals de província i només mantenien el tipus en nuclis urbans importants del cinturó de Barcelona.

A casa dels d'Iniciativa les coses no els han anat molt millor. El lideratge bicèfal de l'escolanet del Herrera i de la Camats, tampoc han pogut escapar-se d'aquest huracà. I per salvar els mobles, no han tingut altre remei que amagar-se dins d'aquestes candidatures nascudes des de la societat civil i impregnades d'una gran dosi de emprenyament polític. El joc que la Camats era la més "indepe" i el Herrera era el més espanyolista no els ha sortit bé, obligant-los a buscar aixopluc en aquests moviments socials d'inspiració popular.

Ara només quedava centrifugar a l'únic representant d'un espanyolisme defensat a partir de conceptes tan ambigus i tan surrealistes com el confederalisme. Aquest és el cas d'Unió Democràtica de Catalunya, que sempre ha tingut com a baluard principal el lideratge d'un etern aspirant a no se sap ben bé què. Els estirabots que el Duran Lleida ha tingut amb el president Artur Mas, des que no fos elegit l'hereu directe del gran sultà de Catalunya com va ser Jordi Pujol. Aquests l altercats sempre s'acabaven amb una capitulació, per part d'Unió, per per mantenir les quotes de poder dins de la pròpia Federació de CiU.

El Duran Lleida ha tret la destral de combat i ha obert la veda per a la depuració en el mateix si d’Unió. Per a això, ha organitzat una consulta interna amb una pregunta tan ambigua que ni el sector independentista d'Unió sabia com posicionar-se i van trigar diversos dies a fer pública quina seria la seva opció.

L'últim capítol de tot aquest xou l’acaba de liderar el mateix líder del partit democristià, amenaçant amb anar-se'n ell i el seu "equip". Amb una clara pressió a la militància que sempre ha cregut que l'assassinat de Carrasco i Formiguera (fundador del partit) per les forces franquistes, mereixia una sortida més honorable que la del xantatge emocional.

Al meu entendre, la posició que defensa el Duran té mala peça al teler, perquè suposant que guanyi la seva opció, haurà de fer filigranes legals per justificar que a les eleccions del 27 de setembre vagin de la mà amb una coalició que dóna suport a la independència. L'altra opció que podrà utilitzar és la de presentar-se sense el paraigua de la coalició i ja a pit descobert.

Aquesta última opció és la que històricament les bases li havien demanat que portés a terme, però que mai va escoltar per que estava en joc l'estabilitat de molts càrrecs públics d'Unió i de la seva pròpia carrera política.

A partir de diumenge dia 14 veurem quins són els viaranys polítics que segueix Unió i els flotadors que utilitza el propi Duran.

Algú hauria d'explicar als espanyols...

Algú hauria d'explicar als espanyols que polititzar l'esport no és pintar a l'himne, polititzar l'esport és posar-lo en un partit de futbol.

Algú hauria d'explicar als espanyols que quan es posa una cançó (o un himne) si tens el dret de poder aplaudir, també tens el dret de poder xiular.

Que si ets lliure d'aplaudir l'entrada del Rei o de qui sigui en un estadi, també deus ser lliure demostrar el teu rebuig o enuig. Que a això se'n diu llibertat d'expressió i democràcia.

Algú hauria d'explicar als espanyols que el torneig de Copa, en realitat ni és del rei, ni és d'Espanya, ni és de res ... Que en totes les federacions internacionals hi ha dos tipus de competició: La Lliga (trofeu regular) i la Copa (trofeu per eliminatòries) i que això de "del Rei" és una mentida. Ja que aquesta competició ha estat "del Rei", de "la República", del "Generalísimo" etc. El nom és només una forma de qualificar la i de jugar a futbol no et fa partícip ni a fi a l'afegitó del nom del trofeu, segons el moment històric o la moda de cada moment.

Algú hauria d'explicar als espanyols que per jugar a futbol no tens perquè empassar amb ideologies alienes, que a això se li diu polititzar l'esport. És com dir-li "Copa Coca-Cola" i dir que si no t'agrada la coca cola no la pots jugar.

Espanyols, a veure si us assabenteu! Que us tracten com a idiotes.

(Postdata: aquest text és una reflexió anònima apareguda en les xarxes socials i que yohe traduït al català ia l'anglès.)

Almenar vol aclarir la seva història.

Aquest any es compleixen 40 anys des que va morir el dictador feixista i 79 des que va començar la Guerra Civil a Espanya. Durant tot aquest període, d'amnèsia històrica, s'han succeït en la gestió municipal diferents governs d'esquerres i de dretes, sense que cap d'ells hagués posat en els seus programes electorals la reparació de l'honor de molts dels seus veïns i veïnes del poble.

Ha hagut de ser la pròpia societat civil almenarenca la que s'organitzés per mobilitzar un corrent d'opinió, que pogués afavorir els primers passos d'un viatge a la recerca de la veritat, la justícia i la reparació de la dignitat dels seus conciutadans. Un primer pas va ser la recollida de prop de 600 signatures de persones que volien emprendre aquest camí de la nostra història, que ens portés a tancar el capítol més dolorós que ha viscut Almenar. Aquestes firmes van servir per instar al nostre ajuntament al fet que iniciés els tràmits per: retirar la làpida franquista del cancell de l'església parroquial, la creació d'un fons documental local i la creació d'un monument en memòria de totes les víctimes de la guerra.

Al Ple Municipal celebrat el 8 d'abril de 2013, es va aprovar per majoria absoluta (sustentada pel PSC, ERC i una regidora de CiU), sol•licitar al bisbat la retirada de la làpida, fer un monument en memòria de totes les víctimes de la guerra civil i l'adequació i sanejament del solar de l'antic cementiri civil.

Des de l'acord municipal fins a data d'avui ja han passat dos anys i tot just s'ha pogut aconseguir fa un parell de mesos la retirada de la làpida de l'Església. Això evidencia que les institucions només avancen per pressions de la pròpia societat civil o quan s'acosten comicis electorals.

A data d'avui al cementiri civil continua abandonat, obviant la dignitat de les persones que hi van ser sepultades. El monument en memòria de totes les víctimes de la guerra està pendent d'executar en funció de les obres d'ampliació de la carretera i la làpida va haver de treure’s amb nocturnitat per evitar que (una minoria molt minoritària) es manifestés contra aquesta acte.

Després de 40 anys de la restauració de la suposada democràcia, continuem amb les pors generades pel bàndol guanyador de la contesa. Podem observar com els jutjats viuen d'esquena a la restauració de l'honor dels vençuts, perquè el parlament espanyol va aprovar (amb els vots de la dreta i dels socialistes) la llei de punt final, que permetrà que els assassins del franquisme puguin morir en casa envoltats de la seva família.

La societat almenarenca exigirà al nou govern municipal el compliment íntegre del Ple del 8 d'abril de 2013, i que d'una forma valenta i decidida es comenci a posar llum a les tenebres generades per la guerra civil.