La ventada sobiranista deixa amb el cul a l'aire al funambulisme polític.

Que bufen vents de canvi és més que evident i si no que l'hi preguntin als del PSC o als d'Iniciativa. Sembla que la desaparició pública de dos personatges tan estimats i tan utilitzats, com són la Puta i la Ramoneta, ha deixat més d'un orfe polític tirat per la cuneta. Lluny queden aquells temps en què molts polítics es permetien poder tocar les campanes i al mateix temps anar a la processó jugant amb l'ambigüitat i amb el sí però no.

A cal PSC ja ho van viure en les seves pròpies carns en les eleccions europees de juny de l'any passat. La desfeta electoral va ser de tal nivell, que el pobre Pere Navarro no va tenir més remei que sortir corrents i amagar-se en la Mesa del Parlament català. Però aquest harakiri, del Navarro, no n’hi va haver prou per aturar l'hemorràgia de vots en les passades eleccions municipals. Els candidats del PSC es desplomaven en totes les capitals de província i només mantenien el tipus en nuclis urbans importants del cinturó de Barcelona.

A casa dels d'Iniciativa les coses no els han anat molt millor. El lideratge bicèfal de l'escolanet del Herrera i de la Camats, tampoc han pogut escapar-se d'aquest huracà. I per salvar els mobles, no han tingut altre remei que amagar-se dins d'aquestes candidatures nascudes des de la societat civil i impregnades d'una gran dosi de emprenyament polític. El joc que la Camats era la més "indepe" i el Herrera era el més espanyolista no els ha sortit bé, obligant-los a buscar aixopluc en aquests moviments socials d'inspiració popular.

Ara només quedava centrifugar a l'únic representant d'un espanyolisme defensat a partir de conceptes tan ambigus i tan surrealistes com el confederalisme. Aquest és el cas d'Unió Democràtica de Catalunya, que sempre ha tingut com a baluard principal el lideratge d'un etern aspirant a no se sap ben bé què. Els estirabots que el Duran Lleida ha tingut amb el president Artur Mas, des que no fos elegit l'hereu directe del gran sultà de Catalunya com va ser Jordi Pujol. Aquests l altercats sempre s'acabaven amb una capitulació, per part d'Unió, per per mantenir les quotes de poder dins de la pròpia Federació de CiU.

El Duran Lleida ha tret la destral de combat i ha obert la veda per a la depuració en el mateix si d’Unió. Per a això, ha organitzat una consulta interna amb una pregunta tan ambigua que ni el sector independentista d'Unió sabia com posicionar-se i van trigar diversos dies a fer pública quina seria la seva opció.

L'últim capítol de tot aquest xou l’acaba de liderar el mateix líder del partit democristià, amenaçant amb anar-se'n ell i el seu "equip". Amb una clara pressió a la militància que sempre ha cregut que l'assassinat de Carrasco i Formiguera (fundador del partit) per les forces franquistes, mereixia una sortida més honorable que la del xantatge emocional.

Al meu entendre, la posició que defensa el Duran té mala peça al teler, perquè suposant que guanyi la seva opció, haurà de fer filigranes legals per justificar que a les eleccions del 27 de setembre vagin de la mà amb una coalició que dóna suport a la independència. L'altra opció que podrà utilitzar és la de presentar-se sense el paraigua de la coalició i ja a pit descobert.

Aquesta última opció és la que històricament les bases li havien demanat que portés a terme, però que mai va escoltar per que estava en joc l'estabilitat de molts càrrecs públics d'Unió i de la seva pròpia carrera política.

A partir de diumenge dia 14 veurem quins són els viaranys polítics que segueix Unió i els flotadors que utilitza el propi Duran.