Avui dia mundial de la llibertat de premsa. Espanya necessita celebrar-ho!

Les celebracions han de servir com a mínim perquè reflexionem, ni que sigui un cop l'any, sobre algun dels temes clau de la nostra societat. El 3 de maig, a més de ser comercialment el dia de la mare, també se celebra el dia mundial de la llibertat de premsa. I és aquest tema especialment el que em mereix una reflexió tenint en compte les vicissituds que travessa la premsa espanyola.

En aquesta reflexió no vull obviar la incidència que hagi pogut tenir l'impacte de la crisi econòmica, en emmordassar moltes de les boques que en altres moments es mostraven crítiques amb el sistema. Hem vist com molts mitjans de comunicació han desaparegut, o han reestructurat les seves plantilles acomiadant periodistes. Cada vegada hi ha menys periodistes i en pitjors condicions econòmiques i laborals, aquesta també és una forma de fer callar veus que no estan en sintonia amb les dels seus amos.

La indústria mediàtica s'està reestructurant i petits mitjans de comunicació, que enarboraven banderes llibertàries, estan sent absorbits per grans gegants del sector, disminuint així l'oferta de diversitat d'opinió. Això fa que els professionals del periodisme es vegin obligats a callar per no perdre els seus llocs de treball. És una forma sibil•lina d'establir una autocensura, tant a l'hora de redactar les notícies, com en el moviment d'obviar-ne certes altres.

La censura implícita és una de les eines més utilitzades per l'Estat, per tenir endormiscat al poble. Sense la llibertat d'expressió, sense la capacitat de fer-se sentir, és impossible defensar els altres drets humans. Espanya ja ha tingut una gran experiència en soscavar la llibertat d'expressió en benefici de sistemes de governs totalitaris o pseudo democràtics. La societat d'aquest país ha fet molts passos enrere a l'hora de poder exercir el seu dret d'una opinió lliure.

Malgrat aquesta involució en les llibertats, Internet es fa servir cada dia més per alçar la veu contra el poder i per exercir pressió per un més gran respecte als drets humans. La batalla s'està centrant ara en el control de la xarxa, mentre les xarxes socials alimenten un nou activisme que s'escapa encara al control directe dels governs.

Recentment hem pogut veure com l'aprovació de la Llei de Seguretat Ciutadana (l'anomenada Llei mordassa), ha suposat un cop dur per a gran part de la nostra societat que sortia al carrer a reclamar els seus drets. Amb aquesta nova llei el govern, d'extrema dreta del Partit Popular, ataca de ple els drets fonamentals de reunió i manifestació. Aquesta llei s'ha convertit en una resposta directa i desproporcionada a les diverses formes de protesta civil pacífica que van sorgir després del 15-M, com les que hem vist en els últims anys en resposta als saquejos institucionals dels que hem estat testimonis.

Per tant, podem afirmar que la llibertat de premsa a Espanya està en estat crític. La prova més fefaent d'això la trobem en que en l'últim any hi ha hagut un canvi de timó forçat, en grups de comunicació tan influents com "El Mundo", "El País" o "La Vanguardia" que han acomiadat als seus directors per no encaixar amb les directrius del grup editorial. Evidenciant d'una manera clara que a Espanya la llibertat d'expressió està tocada per la pressió que exerceixen els propietaris d'aquests mitjans, així com el Govern, per acomiadar periodistes i reporters que no entren al joc que ells imposen.

Així doncs, hem de defensar amb totes les nostres forces aquesta llibertat que tanta sang i tantes llàgrimes ha costat. Parafrasejant Inmanuel Kant "la llibertat és aquella facultat que augmenta la utilitat de totes les altres facultats".

Condemnats en nom de la crisi.

Era al voltant de l'any 2008 quan van començar a arribar els primers vents que amenaçaven amb una gran tempesta. En aquell moment, en ple govern de Rodríguez Zapatero a Espanya es feien els màxims esforços per minimitzar la importància d'aquests primers símptomes. A la fi de 2012 va arribar el govern del Rajoy que emparant-se en la pressió d'Europa i dels mercats, va tenir via lliure per aplicar les polítiques econòmiques més liberals des de la dictadura.

No vull entretenir-me en valorar els orígens d'aquest crac econòmic, ja que hi hauria molt que parlar. Prefereixo posar de relleu el preu humà que ha suposat aquesta onada gegantina que s'ha emportat els projectes de vida, la dignitat i l'esperança de moltes persones a les que ha condemnat a la marginació social.

Moltes famílies i col·lectius en risc d'exclusió social, han estat maltractats i duts a la vora del precipici. Aquest tsunami econòmic ha estat l'excusa perfecta perquè l'oligarquia econòmica espanyola pogués establir les bases dels seus beneficis econòmics a mitjà termini. En nom de la crisi s'han canviat les regles de joc per beneficiar a un dels equips.

Segons l'Informe Olivenza de l'Observatori estatal de la Discapacitat (organisme públic del govern espanyol), s'evidencia l'extrema precarietat amb què les persones amb discapacitat han d'afrontar un futur que és incert per a tots. En aquest informe es reflecteix que tan sols un 39,8% de les persones amb discapacitat té algun tipus d'activitat laboral, en contraposició al 77,2% la població sense discapacitat. Es posa en evidència que només quatre de cada 10 persones amb discapacitat exerceix alguna activitat remunerada.

Aquesta precarietat econòmica fa que un 14,7% del col·lectiu de la discapacitat pateix en carn pròpia la pobresa severa, enfront del 9,64% de la població sense discapacitat. Aquestes persones han de realitzar el seu projecte vital amb uns ingressos inferiors en més de 2500 € anuals de mitjana, quan el seu nivell de despesa és superior per motiu de la pròpia discapacitat.

Segons aquest mateix informe, la taxa d'analfabetisme entre les persones amb discapacitat triplica la de la població sense cap discapacitat. Tan sols un 6,7% han aconseguit acabar uns estudis superiors, enfront del 20,7% de la població sense discapacitat. Aquestes dades evidencien la condemna a l'ostracisme d'aquest col·lectiu, en no facilitar-los les eines necessàries per lluitar pel seu lloc de treball, de manera que l'informe estima un desavantatge en la integració social d'un 72%.

A l'hora d'avaluar l'impacte per qüestió de gènere, veiem que el llindar de pobresa severa és més alt entre les dones, amb un 15,7%, que entre els homes amb un 13,2%. Això suposa que les dones disposen de menys recursos de suport que els homes per realitzar les activitats de la vida diària.

Llavors la pregunta que hem faig és: Qui és el culpable? És evident que la resposta és complexa.

Per fer-nos una idea, vull destacar que en el primer semestre de 2012, el govern espanyol va retirar l'ajuda que tenien les empreses que feien contractes indefinits a les persones amb discapacitat. I al juny d'aquest mateix any la ministra Fátima Bañez va deixar a zero la partida dedicada a les polítiques actives d'ocupació per a aquest col·lectiu. Casualment aquest mateix any presidència del govern va contractar a més de 80 assessors del president (amb sous de 40 a 60.000 €) alguns dels quals no tenen ni el graduat escolar.

El govern de la Generalitat tampoc va prioritzar un contingent pressupostari per fer front a la inhibició de responsabilitats del govern central. Algunes vegades la culpa no només la té Madrid, també aquí hem deixat caure el que electoralment no era rendible.

Els sindicats que sempre s'omplen la boca de representar als treballadors, probablement només han defensat als treballadors que tenen afiliats, per que han tingut massa feina per a tapar les seves vergonyes amb la corrupció a la qual també estaven abonats.

En definitiva els que havien de ser els actors principals per evitar la fractura social que s'ha produït, han preferit mirar cap a un altre costat i les persones amb discapacitat han patit una regressió, no només de drets, sinó d'oportunitats d'integració real.

El meu desig pel 2015 és que el nou any aparti del govern a tots els que han aprofitat la crisi de tots, per a beneficis d'uns pocs. Potser així, podrem afrontar el 2016 amb alguna esperança.

La Policia Nacional posa dificultats per renovar el DNI a Lleida.

Una prova més de la incompetència i la poca intel•ligència de la administració de l'Estat. En la tarda d'avui dia 6 de novembre de 2014, justament tres dies abans de la convocatòria de la consulta del 9-N, la Núria Salas s'ha acostat a l'oficina de renovació del Document Nacional d'Identitat de la ciutat de Lleida per renovar el document que portava un any caducat.

La voluntat de participar en la consulta de diumenge 9 de novembre, ha fet que la Núria volgués accelerar el procés de renovació per a poder emetre el seu vot.

Una vegada arribada l'oficina s'observa que a la sala d'espera no hi ha ningú, però el Policia Nacional que estava de guàrdia li diu que no pot renovar el carnet per que hi ha un problema amb els ordinadors.

La Núria no es rendeix i insisteix renovar argumentant que demà ha d'anar a Andorra i ho necessita amb urgència per poder creuar la frontera. El guàrdia insisteix que no hi ha possibilitat de fer-ho i que torni demà.

Davant d'aquest plantejament, la Núria opta per anar a fer-se les fotos de carnet en una botiga contigua a l'oficina del DNI. Allà coincideix amb un noi que argumenta que li ha passat el mateix. Un cop fetes les fotos els dos decideixen tornar a l'oficina per esperar el que faci falta i renovar-se el DNI.

En arribar li comuniquen al Policia Nacional que estan disposats a esperar el que faci falta, aquest els prenen les dades i els insta a que se s’asseguin a la sala d'espera.

A la poca estona surt un funcionari i li diu al policia que faci el favor de fer passar més gent perquè estan tots aturats sense atendre a cap ciutadà. Com els dos únics que esperaven eren la Núria i el noi que l'han acompanyat, han entrat i han sortit amb el seu DNI renovat.

Aquesta és l'absurditat d'un nacionalisme espanyol caduc que creu que encara estem en plena dictadura franquista, en la qual es podien permetre tot tipus d'excessos amb la població. És clar que un país com Espanya que té com a president un inepte integral com Mariano Rajoy, ha de tenir per força una policia a l'altura del seu president.