L'existència del Lapao internacionalitza el català.

Els catalans tenim tendència a mirar-nos massa el melic i algunes vegades no som prou agraïts amb els nostres veïns espanyols. Aquest és el cas que ha succeït amb l'aparició del Lapao com a Llengua Aragonesa Pròpia de l'Àrea Oriental.

 El Partit Popular ha actuat a Aragó de la mateixa manera com, en el seu moment, van actuar els pobles indígenes d'Amèrica del Sud que van voler independitzar-se d'una Espanya caduca, que només els contemplava com a font de riquesa per a les arques hispanes. En aquella època s'independitzen països com Mèxic que automàticament van passar a parlar en mexicà o Argentina no va trigar a parlar la seva pròpia llengua, l'argentí.

 D'aquesta manera va ser com l'espanyol es va internacionalitzar sent el bressol de llengües nacionalitzades a mercè dels designis polítics de cada moment. Doncs bé, ara és el que està succeint amb el Lapao, que el Partit Popular s'entesta a diferenciar del català, com ja ho va fer en el seu moment amb el valencià o el balear. Doncs sí senyors del Partit Popular, el català té al valencià o al Lapao, el que l'espanyol té a l'argentí o al mexicà.

 Arribats a aquest punt, només vull recordar el que diu la sacrosanta Constitució Espanyola. Si! aquesta mateixa que serveix per prohibir que el Parlament de Catalunya s'expressi de forma democràtica, o que l'Estatut català no pugui dir que Catalunya és una nació. Aquesta mateixa Constitució diu que Espanya té quatre llengües, el castellà i tres que són oficials en els seus territoris d'origen com el català, el basc o el gallec. Segons aquesta mateixa Constitució l'espanyol no existeix com a tal llengua i només es considera el castellà (llengua pròpia de Castella) com la llengua imposada a tot el territori de l'estat espanyol, com un clar intent d'unificació d'una cultura artificial i creada expressament amb la mentalitat de l'Espanya "Una, Grande y Libre".

 Realment tot aquest gran despropòsit apunta a ser la diana perfecta per a moltes bromes, sobretot tenint en compte les circumstàncies que han propiciat l'aparició del Lapao. Però a mi em preocupa que persones com Josep Antoni Duran i Lleida (originari del territori Lapao) digui que l'aparició d'aquesta llengua li permetrà afegir un idioma més al seu currículum. Tampoc són molt esperançadores les paraules que han transmès des del mateix Partit Socialista de Catalunya, en què es diu que "no obeeix a la realitat". En el meu cas, l'única realitat que sóc capaç de veure és que les persones catalanoparlants de la franja, han perdut totes les possibilitats de defensar el seu dret a parlar català.

 En definitiva, aquesta nova normativa tindrà més efectes que un simple canvi de nom, ja que incidirà sobre els topònims i noms oficials del territori, que a partir d'ara ja no podran escriure’s en català. D'altra banda, també preveu la creació de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua i paral•lelament també reconeix el dret a rebre l'ensenyament de les llengües pròpies en les seves zones d'ús històric. Per cert, a partir d'ara l'aprenentatge del català es considera voluntari, i es garantirà mitjançant una fórmula arbitrària que designarà quins centres públics podran fer-ho.

 Tot plegat és un autèntic esperpent que serveix per avivar el debat lingüista i que, mentrestant, no es parli tant de la crisi i de les retallades socials que el Partit Popular farà.
 

L'atenció a la dependència i la poca vergonya del Partit Popular.

Quan va néixer l'anomenada Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència de mans del Zapatero, molts ja ens vam posicionar públicament dient que era una llei d'aparador perquè havia nascut sense un pressupost adjudicat.

 Tot i així, aquesta llei va comportar un pegat per solucionar molts problemes d'atenció a persones amb alts nivells de dependència, que implicaven la dedicació exclusiva de cuidadors no professionals de l'àmbit familiar. Per tant, aquestes engrunes ajudaven a l'economia familiar i sobretot a donar un cert respir econòmic a persones que no podien treballar per haver de tenir cura d'un familiar dependent.

 Hem vist com el govern del Partit Popular s'ha tret la careta i ens mostra la cara més autèntic de la dreta cavernària espanyola. Emparant-se en els requeriments de Brussel•les, es van atrevir a indultar els delinqüents que van evadir diners a l'estranger, premiant-los amb la legalització dels diners evadits i més recentment de les propietats adquirides fora del país. Tampoc els va tremolar el pols quan van haver de pagar amb diners públics els excessos de la banca espanyola, cobrint els forats generats per una mala gestió en el finançament de la construcció.

 Ara el govern ha fet públic en el Programa Nacional de Reformes 2013, publicat a la seva pàgina web, una gran "tisorada" a la llei de dependència. La qual ja va retallar fa escassos mesos reduint les prestacions i augmentant les quantitats a pagar pels usuaris amb els nivells d'atenció a la dependència més elevats. Ara tornen a la càrrega i amenacen amb augmentar un 5% les quantitats que hauran cofinançar els usuaris i es fixen com a objectiu retallar 1108 milions d'euros en les polítiques delicades a l'atenció a la dependència.

Davant aquestes expectatives de polítiques socials retallades, l'observatori de la Dependència calcula que 15.000 cuidadors perdran el seu lloc de treball. El pla ja estableix l'aprovació de dos decrets llei que suposaran 500 milions de retallada.

 Com podem veure, el govern del Partit Popular ens ha mostrat el seu veritable rostre i ideologia cap als que considera improductius i no mereixedors de ser considerats persones amb el dret de portar una vida digna.

Aquesta és l'última canallada d'un govern covard i que està immers en tot un procés de corrupció i putrefacció interna, que el fa totalment vulnerable a les voluntats d'una oligarquia dominant a Espanya al llarg dels dos últims segles. La seva covardia arriba fins al punt que no han estat capaços d'anunciar les retallades en roda de premsa, una decisió tan vil i retrògrada, demostrant un profund menyspreu a la dignitat humana, tenint en compte que un percentatge altíssim dels dependents pateixen situacions i malalties tan extremes que viuen sense plans de futur.

 Amb tot aquest panorama, podem veure com aquest escanyament econòmic manté el sistema completament aturat, sense que es cobreixin amb altres beneficiaris les places que van quedant vacants, ni es donin nous ajuts. Milers de persones en situacions precàries esperen la seva prestació i els que la tenen l'han vist reduïda o han d'aportar més diners de la seva butxaca per estar, per exemple, en un geriàtric. Així que “l'estalvi" que el Govern ven a Brussel•les en el Programa Nacional de Reformes 2013, està posant les coses molt difícils a les persones més vulnerables. Davant d'aquest panorama només tenimun camí... Sortim al carrer i fem-nos visibles a totes les seus del Partit Popular!
 

La putrefacció de la Corona.

L'enquesta que publica el diari El País (diumenge 7 d'abril), mostra la crisi de confiança que arriba a totes les institucions clau del sistema constitucional, des dels partits polítics al Govern de l'Estat i al Parlament, tots ells pèssimament valorats. Amb tot això, la Casa Reial és la institució que més ha caigut en popularitat, tot i els baixos resultats obtinguts després del safari que l'any passat va fer el Rei dels elefants.

Així doncs, en aquest context s'ha produït la imputació de la dona de l'Urdangarín en la causa que afecta entre d'altres al seu marit. I aquest fet, ha afectat de forma inevitable a la imatge de la prefectura de l'Estat.

 Queden lluny aquells temps en què la Casa Reial es va permetre el luxe de segrestar un número de la revista "El Jueves", perquè havien tret un dibuix del príncep copulant amb la seva dona. És evident que amb el descontentament social que hi ha al carrer, molta gent vomita cabreig, decepció, fins i tot protesta pels abusos reials. Però davant els diagnòstics catastrofistes i el pessimisme sobre el futur, no apareixen solucions, més enllà d'aquest terme en boca de molts, regeneració, poc original en un país que ja ho ha intentat diverses vegades. Amb la qual cosa, em pregunto: Està el sistema esgotat? Necessitem un canvi de règim?

 Sobre la primera pregunta, al meu entendre, és evident que el sistema està esgotat. Veníem d'una dictadura que va facilitar que s'introduís un sistema de representació ciutadana centrat en els partits polítics, delegant en aquests la veu dels ciutadans. Aquest sistema ha demostrat ser una de les causes de l'enquistament de la corrupció en els poders polítics, sent els principals facilitadors entre els corruptors (empreses privades i el gran capital) i els corruptes (sistema polític i institucions públiques).

Des de la mort de Franco, i sobretot a partir del fallit cop d'Estat de febrer de 1981, a molts els va donar per presumir de Rey, protegir davant les crítiques i el debat públic, per preservar el que s'ha aconseguit i canviar el pobre bagatge democràtic que la història de la Monarquia borbònica podia exhibir abans de 1931. Per aconseguir això es va tallar el cordó umbilical que unia al Rei dels elefants amb la dictadura de Franco, d'on procedia en aquell moment la seva única legitimitat, i es va estigmatitzar a la República, ja liquidada per les armes i la repressió, com la causant de tots els conflictes i enfrontaments que van portar a la Guerra Civil. Per això no resulta estrany escoltar els polítics del PP afirmar que la Segona República va ser un desastre, reproduint les idees dels vencedors de la guerra civil i dels portaveus neofranquistes, falsejant la història a gust de l'Església, la Monarquia i de la dreta reaccionària tradicional.

Amb tot aquest bagatge històric, hem arribat avui a una situació política en què sembla que el negoci funcionava a la perfecció, ja que cada vegada que el Rey despenjava el telèfon per intercedir pels interessos a l'estranger d'empreses com Endesa, Telefònica, Iberdrola, Santander o La Caixa, rebia una morterada. I precisament a aquest treball, alguns ministres del Partit Popular li deien defensar la marca Espanya. Sens dubte aquest exemple l’ha seguit fil per randa el seu gendre l’Iñaki Undangarín, qui s'ha revelat com un cavaller en l'art fi de l'estafa i el frau, creant entitats que suposadament no tenien ànim de lucre, però que movien milions d'euros utilitzant la marca " Casa Reial "i involucrant en aquest procés a empreses com Ford, Toyota, Iberdrola, Bancaixa, Volkswagen, el club València i el Vila-real, a més de presidents de comunitats autònomes, polítics del Partit Popular i un ampli elenc d'actors menors.

Doncs bé, tot aquest entramat ens ajudarà a posar en evidència la falta d'independència del poder judicial a l'estat espanyol. Hem vist com un jutge s'ha atrevit a imputar a una membre de la Casa Reial. Poc temps després de la imputació, la Casa Reial va emetre un comunicat en què deia que no opinaria. Tres hores més tard va sortir el fiscal en Cap de les Balears a defensar la imputada, sent un dels pocs casos en la història judicial en què el ministeri fiscal s'enfronta a un jutge per desimputar algú. Per tant, després de l'actuació d'aquest fiscal en Cap, la Casa Reial si que es va posicionar aplaudint l'actuació d'aquest pallasso cortesà.

 I és que no hem d'oblidar que en un país de pandereta com Espanya, la corona té impunitat, immunitat i gaudeix del silenci còmplice dels mitjans, sobretot quan es tracta de cobrir-se les espatlles. En aquest sentit, la justícia no pot ser menys, condemnant als seus detractors i exonerant els cortesans. Avui, el ministeri fiscal no preveu cridar a Iñaki Undangarín com a imputat. El guió és clar, altres assumiran les culpes i aquí no passa res.

 Al meu entendre, la gent del carrer, encara que sigui lentament, pren consciència de la seva inutilitat al mig del segle XXI. El moviment a favor d'una Tercera República és molt incipient i minoritari, encara que lentament cobra força, cosa que, almenys, és un oasi d'esperança a mitjà termini. Encara que com català, m'agradaria que quan arribi aquesta Tercera República a mi em agafi fora amb una Catalunya independent
.