On és l'esquerra catalana?

Aquesta és la pregunta que ens fem molts ciutadans després de veure el gran daltabaix que ha suposat les últimes eleccions municipals, per als partits que van renunciar als seus pilars ideològics per construir una torre de Babel massa fràgil per considerar-la un projecte polític.

L'únic partit que va mantenir una certa coherència amb el seu propi ideari va ser Iniciativa per Catalunya. La qüestió, en qualsevol cas, seria que els seus postulats polítics no són compartits per la gran majoria de la ciutadania i per tant és una opció ideològica minoritària. D'altra banda tampoc hem d'oblidar la seva falta d'experiència política en la gestió, que va ocasionar grans escàndols com l'encobriment dels responsables dels cinc bombers morts a Horta de Sant Joan o el desprestigi del cos policial dels Mossos d'Esquadra.

El segon pilar del tripartit sembla que estava afectat d'una aluminosi identitària. Aquest és el cas d'Esquerra Republicana de Catalunya, que va renunciar als seus postulats independentistes per facilitar la governabilitat amb un projecte d'iniciativa socialista, que tenia massa lligams amb un socialisme espanyol escassament federalista. Tot plegat va obligar els republicans a fer autèntics jocs de malabars per ocultar la seva excessiva dependència d'un socialisme massa espanyolista i despistar, d'aquesta manera, a la seva pròpia parròquia.

Aquesta esquizofrènia republicana ha estat castigada amb un escombrat total de la política municipal del nostre país. Ha arribat el moment en què Esquerra Republicana de Catalunya ha de reinventar-se i connectar directament amb el que el carrer està demanant a crits.

El tercer pilar, i el més important per mida i per experiència de govern, s'ha esquerdat totalment i ha quedat badat en dues parts. És el cas del Partit dels Socialistes Catalans. La propera tardor el PSC ha d'afrontar un Congrés que haurà de posar els fonaments d'un nou socialisme a Catalunya. Definitivament el PSC haurà de deixar de jugar a la puta i a la Ramoneta, haurà de identificar-se com un partit de centreesquerra, però caldrà aclarir i obertament si s'ha d'identificar com un centreesquerra d'inspiració progressista i catalanista o com un centreesquerra amb identitat espanyolista.

Al meu entendre, el PSOE ha donat mostres més que suficients de quina és la prioritat del socialisme espanyol. Els socialistes catalans van ser ignorats durant la preparació de l'estatut, durant el debat en el manipulat Tribunal Constitucional i en aquesta última etapa, són ignorats pel govern central a l'hora de buscar aliances amb Convergència i Unió.

Potser l'experiència del tripartit va ser un experiment antinatura que va afectar greument a la genètica identitària dels partits d’esquerra. Els líders que el van iniciar han desaparegut del mapa polític, tant Montilla, Carod Rovira, Saura, Puigcercós i per malaltia Pasqual Maragall.

La ciutadania s'ha decantat per opcions conservadores i, en plena crisi, ha donat les claus de casa a la dreta perquè intenti redreçar el rumb del país. Ara només em queda per veure si l'esquerra és capaç de redefinir el seu projecte polític escoltant les necessitats de la ciutadania o continuarà fent pallassades.

L'estètica de les eleccions primàries.

El Partit Socialista Obrer Espanyol torna a ensopegar amb la mateixa pedra una vegada més. Almenys aquesta és la sensació que tinc després de veure com els anomenats "barons" del PSOE pretenen tornar a utilitzar les seves influències, per minimitzar el suposat suport que les bases del partit puguin donar a una candidata que no té la seva confiança.

Sembla ser que Zapatero, ha convocat els líders regionals per a "compartir criteris" abans del Comitè Federal que se celebrarà el proper dissabte. La convocatòria es produeix després de la petició del lehendakari Patxi López d'un congrés per triar un nou líder que substitueixi a Zapatero al capdavant del partit.

Una cosa similar va passar quan Felipe González va voler donar un aire democràtic a la seva successió, convocant unes eleccions primàries en què s'enfrontaven Joaquín Almunia (que comptava amb el suport dels anomenats barons amb Felipe González al capdavant) i el díscol Josep Borrell, que va conquistar a les bases del partit i va guanyar unes primàries estaven dissenyades perquè Felipe González proclamés d'una forma "democràtica" a Joaquín Almunia com a successor.

Doncs res més lluny de la realitat i es va imposar un Borrell pletòric, eloqüent i que va ser capaç de transmetre una energia positiva pel canvi de lideratge que necessitava el PSOE. Va ser llavors quan l'aparell del partit va aplicar l'article 26 i es va passar pel forro la tan grapejada democràcia interna i en el seu Congrés Nacional va consagrar a Joaquín Almunia com a successor natural de González. No cal comentar els resultats que va obtenir Almunia en les següents eleccions generals, fins al punt que van haver de col·locar-lo a Europa per facilitar un canvi intern en el partit.

Doncs bé la situació sembla que tornarà a repetir-se. Els José Bono, Alfonso Guerra, Guillermo Fernández Vara i Jorge Alarte, per citar-ne alguns, prefereixen potenciar un líder com Alfredo Pérez Rubalcaba que simbolitzaria la continuïtat de l'aparell del partit. Rubalcaba difícilment pot representar la renovació quan per edat, més de 60 anys, és molt més gran que la persona a qui substituiria. Però això sí, Rubalcaba té a favor que no és català com la Carme Chacón i a més la seva forma d'entendre Espanya és molt semblant a la que tenen els barons del seu partit i sobretot la cúpula del Partit Popular.

Sembla ser que aquesta imatge que volia transmetre el PSOE de ser els més democràtics entre els demòcrates, està quedant com una mera operació d'estètica. Interessava fer unes primàries que demostressin que el PSOE dipositava en les seves bases la confiança per triar el futur del partit, però això sí, sempre que guanyés el candidat oficial que proposaven els mateixos barons que encarnen la defensa dels "valors socialistes". Amb la qual cosa es posa en evidència que si has de convocar unes primàries que pots perdre, és millor no convocar les i escollir el candidat de portes endins, entre amiguets, i ignorar l'opinió dels militants de base que paguen religiosament les seves quotes.

Per tant, la Carme Chacón han tingut massa llastos en la seva carrera cap a les primàries per substituir Rodríguez Zapatero.

Un primer llast ha estat la seva joventut i això succeeix precisament en un partit que s'autoqualifica de progressista. Hi ha temor a la cúpula del partit per la línia política que Chacón pugui desenvolupar, no sigui que se li acudeixi moure les cadires d'alguns culs que fa molt temps que les ocupen.

Un segon llast ha estat el fet de ser dona precisament en el partit en que de cara a la galeria, més han invertit en imatge per a demostrar que aposten per una autèntica equiparació de drets de gènere. Zapatero va ser el primer president de govern que va fer un govern paritari entre homes i dones, encara que vist desde la distància, ara sembla que va ser una decisió de cosmètica política.

I un tercer llast ha estat el fet que Carme Chacón és catalana. Aquest va ser precisament un dels principals problemes que va tenir el Josep Borrell per a no merèixer la confiança de l'aparell del PSOE en el seu temps. Aquí podem veure que la història es repeteix i que els barons del PSOE prefereixen qualsevol opció abans que un català o una catalana.

La dignitat dels "indignats".

Finalment comença a bullir l'olla. I és que des del passat diumenge dia 15 més de mig centenar de ciutats espanyoles són escenaris de concentracions pacífiques de joves i no tan joves, que convocats per Democràcia Reial diuen públicament que estan farts de l'actual sistema polític i econòmic del nostre país.

Estàvem atents, com a observadors llunyans, dels moviments que reivindiquen llibertats democràtiques al nord d'Àfrica, potser creient que estem vivint en un país del primer món, on se'ns havia omplert la boca de l'esplèndida transició democràtica que vam fer en els últims 35 anys.

Després de 40 anys de dictadura, vam iniciar un projecte de democratització tutelada. Durant el qual l'exèrcit va tenir un paper estratègic per aconseguir donar una imatge democràtica, a una monarquia imposada com a únic camí amb possibilitats de pau i estabilitat. Sortint dels 40 anys de repressió era difícil que la població s'inclinés per qualsevol altra opció que pogués conduir a més accions de repressió o una amenaça de guerra civil.

El resultat de tots aquestes pors i temors ha estat un sistema de partits molt estricte, en el qual les cúpules controlen tot l'aparell del partit i es protegeixen a si mateixos contra qualsevol debilitat democràtica que vulgui qüestionar-los. És per això que davant els casos de corrupció el primer que fan és autoprotegir i emparant-se en el principi de presumpció d'innocència, mantenen en els seus càrrecs a les persones imputades per malifetes variades.

És per això que la ciutadania n’està farta i utilitzant les xarxes socials, que "encara" no controlen els poders fàctics de l'actual sistema democràtic espanyol, s'han concentrat al carrer per manifestar el seu rebuig a l'actual sistema polític que tolera els excessos de l'actual sistema econòmic.

La veritat és que la dimensió de les manifestacions ha sorprès els mateixos organitzadors. El moviment de protesta, espontani i transversal, ha tret a la superfície la crisi, després de tres anys sense protestes d’uns sindicats anestesiats, l'absència costava explicar, i els partits polítics, en plena campanya electoral, han estat enxampats a contrapeu. D'una banda Zapatero ha dit que "es tracta d'una expressió democràtica que cal escoltar i que es dóna en diversos països europeus". Però en les entranyes del seu propi partit, els socialistes tenen por que siguin ells els grans perjudicats electoralment. Per contra, en el Partit Popular diuen que es freguen les mans, ja que consideren que els manifestants i els que els donen suport a les xarxes socials no són el seu electorat.

Bé despres de tot plegat, crec que els manifestants, sense suport polític o sindical, han aconseguit integrar un moviment heterogeni en el qual poden estar els antisistema i la reacció populista que pretén deslegitimar el parlamentarisme, però el moviment reuneix molt més. Els manifestants expressen un malestar social. Aquest moviment manifesta estar farts per una situació de crisi, com s'ha demostrat en les anteriors protestes a Grècia i fins i tot al Regne Unit .. Diuen públicament i als quatre vents, que no se senten representats per un poder polític que està sotmès a un poder econòmic fora dels controls del sistema democràtic.

Per tant, la resposta que els "indignats" esperen dels nostres governants, no són tant reformes en la fórmula electoral, com poden ser la limitació de mandats o l'establiment de les llistes obertes, com canvis molt més profunds. Per exemple, resulta complicat entendre per què moltes decisions econòmiques es prenen per institucions que estan molt allunyades del control dels ciutadans, com si l'economia fos quelcom merament tècnic i la política no importés. O en el pitjor dels casos, com si els representants elegits directament pel poble, donessin el seu beneplàcit servil sense qüestionar res, als abusos dels que realment estableixen les regles, que no són altres que la banca i el gran capital.

Seguint les notícies d'aquests últims dies, he pogut llegir pancartes que deien: "Més pa i menys xoriço" o "Fallada de sistema reiniciant". Tots aquests missatges no poden passar desapercebuts per l'actual classe política, ja que tots ells posen de manifest que la ciutadania estem farts de que aquí només alguns tinguin dret als privilegis.