Els aristòcrates de la classe obrera.

Són una secta, tenen trets en el seu funcionament que els defineix com a éssers superiors. Sota la forma d'un sindicat, es refugien una sèrie de déus de l'aire en el que podríem anomenar un Club privat. Aquest club no és altre que el dels controladors aeris, que continuen funcionant com un vestigi del franquisme i per defensar el seu monopoli s’acostumen a embolicar en la bandera espanyola.

No tenen cap problema en utilitzar a la nació contra el poble, ja que es consideren els autèntics guardians del regne. Cap govern de la democràcia ha pogut amb ells, tenen un poder estratègic tan gran que fins ara els ha fet immunes a les pressions governamentals. De fet, alguns governs ni tan sols ho han intentat per por o per complicitat. Avui mateix el cap de l'oposició Mariano Rajoy, utilitzava el conflicte com a arma llancívola contra el govern. Si aquest home aspira a governar algun dia Espanya, ha d'entendre que ha de començar a actuar amb sentit d'estat i no en clau electoral. Si ell comparteix alguns dels posicionaments que defensen els controladors, que ho digui ara.

Aquests aristòcrates del proletariat n’han fet un gra massa. Han estat actuant durant 35 anys després de la mort del seu gran protector amb la convicció de qui es creu impune, però ara han anat massa lluny i han ofert al Govern de Zapatero la gran oportunitat de posar fi a una situació de privilegi que es manté no només a costa dels altres, sinó en perjudici de l'interès general, que inclou a les persones, les empreses i fins i tot el prestigi del país.

No podem permetre que continuï imperant la capacitat d'extorsió i de xantatge que tenen aquells que tenen les claus que ningú més té, perquè amb aquest poder han posat en escac a la població moltes vegades, aquí i en altres llocs del món, de manera sorprenent i salvatge, van tancar l'espai aeri d'aquest país, van assetjar un país i tot i així van apel·lar a la humilitat de la seva situació per posar en quarantena a milers de persones, tan humils o molt més que ells, que pretenien viatjar per descansar o simplement per complir els seus desitjos d'anar d'un costat a un altre d'aquest país o del món.

L'actuació que han tingut ha estat un setge miserable que han fet des de la capacitat de poder que els hem donat els ciutadans. I nosaltres, com a ciutadans, representats pel nostre Govern, estem perfectament legitimats ara per perseguir en dret i esborrar aquest poder perquè sigui la societat i els seus representants els que s'arbitrin com limitar aquests excessos que ara han tingut com a conseqüència aquesta vergonyosa actuació, que ha colpejat d'una forma molt dura al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero on més mal podia fer-li, en la confiança internacional en la seva capacitat per controlar l'aplicació del dur ajustament que li reclamen els mercats, i en el pitjor moment, quan necessitava aprofitar el preciós temps que li va brindar el BCE el passat dijous en comprar a gran escala bons d'Irlanda i Portugal per tranquil·litzar els mercats.

Això no pot tornar a succeir i ara és el moment de posar a cadascú al seu lloc, per tant és responsabilitat del govern i de l'oposició establir unes bases clares per a la relació entre els interessos de tots els ciutadans.

La pudor del sistema judicial espanyol.

Per si no ho teníem prou clar, un cop més s'ha posat de manifest que a Espanya el poder judicial és una mera pantomima al servei del Poder Executiu, o de qualsevol altre dels poders fàctics dels que interactuen al nostre país.

Si no n’havíem tingut prou amb la Opereta Bufa que va suposar la sentència de l'Estatut de Catalunya, amb més de la meitat dels magistrats amb el seu càrrec caducat i ordint estratègies per carregar-se la voluntat del poble català. Ara els han tornat a deixar amb el cul a l'aire, en publicar al portal WikiLeaks els contactes que membres del govern de Rodríguez Zapatero amb diferents representants de la judicatura espanyola, com el Fiscal General de l'Estat Cándido Conde Pumpido i diversos fiscals de l'Audiència nacional, especialment el seu cap, Javier Zaragoza.

Segons els informes publicats per WikiLeaks, queda demostrat que els màxims representants de la diplomàcia nord-americana a Espanya, van moure les seves cartes per aconseguir desactivar tot un seguit de posicionaments de la justícia espanyola en contra de l'actuació del govern nord-americà a l'Iraq. Bàsicament la preocupació es va centrar en la marxa de dos processos judicials oberts a l'Audiència Nacional i que afectaven a interessos dels Estats Units, com la mort del càmera gallec José Couso a Bagdad el 8 d'abril de 2003 per trets d'un tanc nord-americà, i el trasllat il legal a Guantánamo de suposats terroristes en avions que van fer escala a Espanya.

Un cop destapat tot aquest mercadeig d'interessos a què es veu sotmès el sistema judicial espanyol, l'únic que ens queda per creure és que els nens vénen de París i Santa Claus ve de la fàbrica de la Coca-Cola.

Per això tinc molt clar que el nostre sistema judicial només pot aspirar a actuar de bufó al costat del sistema judicial nord-americà, que porta implícit la seva submissió als interessos dels Lobby's econòmics del seu país.

Fa gairebé 40 anys que vam sortir d'una dictadura que tenia un govern controlat molt de prop pels militars i amb un sistema judicial al servei del règim. Ara estem al segle XXI, amb un sistema judicial que han de garantir els drets de la ciutadania, basats en la igualtat i la llibertat i l'únic que ens trobem és amb un sistema judicial al servei dels poders fàctics d'Espanya. Que per cert, són els mateixos que tenien la seva força i influència durant la dictadura franquista.

De moment les revelacions incòmodes que està fent WikiLeaks, han aconseguit un clima de consens internacional per iniciar una recerca i captura del seu actual director, l'australià Julian Assange i una pressió política, econòmica i judicial per perseguir els servidors d'Internet que vulguin acollir la seva pàgina web.

Per això reconec que mai estaré de prou agraït a WikiLeaks pel seu treball de deixar al descobert a tot el món, les misèries del sistema judicial espanyol, ja que fins ara només les coneixíem els que les havíem patit.

La refundació de l'esquerra catalana.

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la ciutadania de Catalunya ha parlat i ha posat a tots al seu lloc. A partir d'ara el que tingui més dosi d'humilitat i capacitat d'autocrítica, tant del govern com de l'oposició, serà el que marqui la pauta de la pròxima dècada.

És ben cert que totes les enquestes vaticinaven una caiguda dels partits que integraven el tripartit a Catalunya, facilitant el govern a la Federació de Convergència i Unió. Però la realitat com sol passar en moltes facetes de la vida ha superat àmpliament la ficció.

Per començar, Iniciativa per Catalunya Verds, ha perdut dos diputats i és l'únic membre del tripartit que ha tingut una caiguda més dolça. Però una caiguda, al cap i a la fi. Un dels principals motius és que els seus feus electorals es troben en àmbits urbans de l'àrea metropolitana de Barcelona. La seva principal característica és que el seu vot és fidel i compromès amb la causa, tot i la gestió de les seves polítiques. Per a la resta dels ciutadans, els nyaps que ha realitzat lo Joan Saura a la gestió de la cartera d'Interior han qüestionat la capacitat de gestió de carteres delicades.

Tot i això, el vot ecologista i el compromès d'esquerra ha mantingut viu el relleu generacional al capdavant del partit amb lo Joan Herrera i li dóna més marge per poder dissenyar un futur capaç de fidelitzar un vot progressista més de centre.

D'altra banda Esquerra Republicana de Catalunya ha patit la gran patacada. Ha perdut més de la meitat dels seus diputats passant de 21 escons el 2006, a 10 escons el 2010. Els motius d'aquesta pèrdua de confiança són molts, però vaig a centrar-me en els tres principals que, al meu entendre, han provocat aquesta fuga de vots.

En primer lloc l'actitud del Carod Rovira que des del primer moment s'ha mostrat com una persona altiva i distant. Ha estat el viu exemple d'una persona aferrada a un càrrec, que ha basat el seu discurs polític en una demagògia infantil i en una absència d'idees per a la gestió del país. A tall d'exemple, vull comentar que el mes de juny vaig assistir a una reunió amb el President Montilla en nom de la Confederació ECOM Catalunya. En sortir de la reunió una companya va demanar anar al lavabo i va preguntar si hi havia serveis adaptats i la cap de protocol la va acompanyar als serveis. Un cop allà van comprovar que el que estava adaptat, estava tancat amb clau i en preguntar al servei de neteja on estava la clau, la responsable li va contestar que aquest era el servei privat del senyor Carod Rovira. Aquesta és una mostra del personatge en qüestió.

En segon lloc que Esquerra Republicana té molts més actius electorals que centrar-se en el discurs de la independència. No dic que hagi de renunciar-hi, sinó que el que ha de fer és complementar-lo amb altres valors que la ciutadania els visqui com a propis i necessaris. Per viure del recurs de la independència ja te altres rivals com Solidaritat Catalana per la Independència del Joan Laporta. En aquest sentit ha de diferenciar-se de la competència, aportant experiència de govern i capacitat de transmetre confiança a la ciutadania.

En tercer lloc, han hagut de gestionar carteres com la d'Acció Social i Ciutadania amb comissaris polítics imposats pel PSC. Això li ha suposat tenir que estar gestionant amb el Tercer Sector sempre en la corda fluixa i donant una imatge de claudicació que li ha fet perdre credibilitat a la seva consellera.

Finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya ha arribat al final del carrer amb el seu debat identitari. Els socialistes catalans han de decidir amb quina de les dues ànimes volen escriure el seu nou llibre de ruta. El que hem pogut veure fins avui és que l'ànima espanyolista, que ha controlat el partit històricament, ha perdut bona part de la seva força al cinturó roig de Barcelona. Mai Convergència i Unió s'havia atrevit a guanyar en zones que eren autèntics vedats socialistes.

Està clar que la imatge dels homes pro PSOE, com Montilla, Corbacho, Manuela de Madre etc. ha quedat malmesa pels esdeveniments viscuts per la crisi i per les fuetades del tripartit. La taxa d'atur existent a Catalunya ha passat factura i molta militància socialista s'ha quedat a casa. Els partidaris de l'ànima catalanista han cedit el seu vot a CiU com a exercici de Vot Útil. I en canvi els més partidaris de l'ànima espanyolista l’han llogat al Partit Popular de Catalunya.

Per tant, al meu entendre, el PSC ha d'organitzar el més aviat possible un congrés per dirimir quina és la seva línia de futur. Si es considera un partit d'esquerres catalanista ha de ser sobirà i oferir al PSOE la seva col.laboració, sense que això sigui un xec en blanc. En canvi si es decanta per l'ànima espanyolista ha de mostrar com un partit espanyol i sense complexos per ser una alternativa clara al Partit Popular de Catalunya.

En resum, l'esquerra ha de trobar el seu nord i deixar-se d'aventures que l'únic que aconsegueixen és generar desafecció entre la seva parròquia, de manera que acaben generant desil·lusió a la ciutadania.