El terrorisme d'estat també existeix.

La veritat és que tots teníem la certesa que l'estat pot utilitzar estratègies polítiques totalment al marge de la llei. Aquesta realitat que molts es negaven a creure, s'ha manifestat amb tota la transparència del món, en les declaracions que l'expresident del govern espanyol Felipe González, va fer recentment en una entrevista al diari El País.

En aquesta entrevista, Felipe González es despatxa a gust amb una afirmació com "Vaig haver de decidir si volava la cúpula d'ETA. Vaig dir que no. I no sé si vaig fer lo correcte". Aquesta acceptació del lideratge en la decisió sobre la lluita armada amb la banda terrorista, aquesta falta greu que si el sistema judicial espanyol fos com ha de ser, avui el Felipe González hauria d'estar declarant davant d'un jutge per aclarir la seva vinculació amb el terrorisme d'estat generat pels GAL.

Felipe González sempre ha estat considerat com un baluard del socialisme espanyol. Per dir-ho d'alguna manera, seria com el Sant Cristo gros que se’l treu en públic quan les coses van mal dades. Perquè continua tenint aquest encant i aquesta capacitat de seducció que hipnotitza les masses.

Ara com ara, ja ningú recorda que el Felipe González va sortir del govern després de 12 anys, assetjat per múltiples escàndols polítics protagonitzats per col·laboradors, alguns tan propers com el germà d'Alfonso Guerra.

Ningú recorda que va ser el gran valedor i defensor a ultrança del Joaquín Almunia, en la lluita de la comèdia que es va inventar el PSOE per fer unes eleccions primàries. En aquesta lluita hi havia dos candidats com l’Almunia, que tenia tot el suport dels barons del PSOE amb el Felipe al capdavant, i el Josep Borrell que tenia el suport de les bases del partit, però que era perillós no només per ser català, sinó també per tenir criteri propi i ser més difícil de manipular que l’Almunia.

Ara se'ns presenta un Felipe González amb una indumentària casual-retro, que podem justificar com que l'expresident es mou en una dimensió de la realitat des de la que fa i diu el que li dóna la gana, com si les coses no li concernissin, o, per contra, li concernissin tant que no pogués perdre el temps en floritures. Podríem dir que el González està de tornada de tot i es pot permetre el luxe de fer aquest tipus d'afirmacions.

No sé què pensaran els seus companys de partit als que deixa amb el cul a l'aire al sortir per la tangent d'aquesta manera, i tampoc sé si dins del PSOE seguirà tenint als barons controlats. De moment aquí no ha passat res. El Felipe es pot permetre el luxe d'insinuar públicament que ell era Mister X, de la trama dels GAL, i cap jutge i cap fiscal es molestarà a aplicar aquest famós estat de dret amb què sempre s'omplen la boca.

Cada vegada coincideixo més amb l'exalcalde de Jerez de la Frontera, el comunista Pedro Pacheco, que la "Justícia és una conya". Per dir això el van ficar a la presó. Arriba España!

Religió versus laïcitat.

Hem pogut constatar durant la visita del Papa Benet XVI a Barcelona, amb motiu de la consagració del temple de la Sagrada Família, que continua oberta la pugna per definir un model d'estat més o menys confessional. Llançant acusacions i insinuacions d'excessiva laïcitat, que l'únic que aconsegueixen és generar més crispació social afegida a la que genera la situació econòmica que estem travessant.

El reconeixement de la laïcitat de l'Estat i de la política s'ha convertit en un dels debats artificials que sempre neixen en èpoques difícils. Però aquest reconeixement és avui una cosa evident i està en el cor de la identitat d'Europa. Ni el judaisme, ni de bon tros l'islam, poden afirmar aquesta veritat de manera tan contundent.

No és aquesta l'ocasió de ficar-me a les entranyes de les diferents polèmiques que han tornat a sorgir en la vida pública espanyola quan els bisbes es pronuncien sobre alguna qüestió propera a la vida política. Són dos discursos diferents. Dues lògiques diferents: la que parla en nom de Déu i la que entra en l'argument racional. Al meu entendre, les dues poden pronunciar-se sobre qüestions polítiques, però deixant ben clars els límits de cadascuna.

Per això, crec fermament que qualsevol religió ha de definir i distingir molt clarament, l'àmbit públic de l'àmbit privat en el qual es relaciona. Per tant, entenc que l'estat ha de facilitar la plena llibertat d'organització de qualsevol religió dins de l'àmbit privat respectant la pròpia idiosincràsia de la fe que es practica, que tindria com a únics límits l'aplicació de la legislació vigent en protecció i defensa dels drets de les persones.

D'altra banda es fa del tot necessari definir l'àmbit d'actuació en l'aspecte públic. És precisament en aquest àmbit on l'estat ha de retenir totes les competències que garanteixin el ple desenvolupament d'una societat plural i democràtica. I aquesta defensa s'ha de fer d'una manera clara i sense complexos per part de les persones i sobretot els partits polítics que ens representen en l'arc parlamentari. Com a país hem de fugir de pressions que no garanteixin la plena llibertat d'actuació dels nostres ciutadans. De la mateixa manera que tots unim les nostres forces per defensar la dignitat de la dona a l'hora de imposar el vel islàmic, perquè considerem que menyscaba els drets fonamentals de les dones, tampoc podem cedir a la imposició d'altres religions que no permetin a altres ciutadans i ciutadanes poder divorciar-se o sotmetre's a un avortament de forma lliure i voluntària.

En la meva opinió les Esglésies i catedrals s’han d'omplir de fidels per mitjà de la seducció i no per imposició. Llastimosament, he vist molts polítics que van per la vida de progres i que aquests dies intenten amagar sota les pedres, per no haver de pronunciar-se i mullar-se política i socialment. Perquè sembla que ser d'esquerres i anar a missa no està ben vist o és políticament incorrecte. De la mateixa manera de ser de dretes i ser agnòstic sona com a antinatural.

Probablement necessitem madurar molt més com a societat i com a país per entendre que la llibertat de militància política ha de ser la mateixa i amb la mateixa intensitat que la llibertat de creença religiosa. Només fugint d'aquestes trampes aconseguirem cohesionar una societat lliure i respectuosa amb els altres.

El desmantellament de l'Estat del Benestar.

Estem vivint a tot Europa tot un seguit de mobilitzacions socials per a defensar els èxits aconseguits fins ara en el que coneixem com l'Estat del Benestar. Però l’autentica realitat és que s’està produint una involució dels drets socials conquerits fins ara i que ens dibuixen un futur incert, responsabilitzant de tots els mals dels dèficits públics a les polítiques socials dels governs de l'Europa dels 27.

Països que han estat i són autèntics motors de l’economia europea, estan sent dirigits en els últims anys per governs més o menys conservadors i que tenen un especial interès a demostrar que el dèficit només es resol gastant menys. Ni França, ni Alemanya, ni Anglaterra tenen cap intenció de demostrar que el dèficit es pot corregir també generant també més riquesa.

D’aquesta manera, podem veure que l'Assemblea Nacional de França ha aprovat la reforma de l’edat de jubilació. Les manifestacions i vagues de les últimes setmanes no han canviat el criteri de la majoria parlamentària. La llei entrarà en vigor com més aviat millor. Tot i això, els sindicats i els estudiants han convocat la setena protesta massiva en contra de les mesures adoptades democràticament pel poder legislatiu. D’altra banda, el primer ministre britànic David Cameron ha anunciat una mesures d’ajust que ni tan sols la senyora Thatcher va aplicar als britànics al destrossar als sindicats al començament dels anys vuitanta. Aquest ha estat el major tisorada a l'Estat de benestar des de la II Guerra Mundial: retallada de prestacions socials, augment de les taxes universitàries, disminució del pressupost a ministeris i departaments, alguns de fins al 25%. Una investigació publicada ahir per Financial Times mostra que fins i tot àrees teòricament fora de perill, com Educació, també patiran: dos terços de les escoles britàniques veuran reduïts els seus pressupostos en contra del que va prometre el Govern conservador. Per tant, podem veure com Gran Bretanya renúncia a la centralitat de l’estat del benestar que va aplicar per primera vegada a l'Europa de la postguerra de la mà del govern laborista que va sortir de les urnes el 1945.

Tot plegat el que ens demostra que estem davant d’una Unió Europea molt fragmentada i amb poca capacitat de reacció unitària, ja que al meu entendre les protestes socials no només van dirigides contra els governs respectius sinó també contra la falta de respostes que s’esperen de la política comuna dissenyada i executada des de Brussel·les. A hores d’ara de la crisi, la solució no pot venir de París, Berlín, Londres, Roma o Madrid unilateralment.

Crec que l’única manera d’afrontar situacions econòmiques tan adverses com les que estem vivint, és tenint unes polítiques europees, tant socials com econòmiques, prou potents i autònomes per establir les estratègies necessàries que siguin d’obligat compliment en tot el territori europeu. I així resoldre definitivament la gran incògnita, de si el camí d’ajustar radicalment els dèficits públics sense preocupar-se més de crear llocs de treball és més adequada que augmentar la despesa pública i endeutar-se més amb l’objectiu de crear més ocupació.

Al final potser tindran raó, tant els líders del Partit Popular com els del PSOE que s’entesten a demostrar-nos que els nacionalismes només són una visió miop de l’estat. Hem de començar a plantejar-nos el fet de renunciar al nacionalisme espanyol per integrar-nos en una política comuna dins de la Unió Europea. Per què l’actual estructura de l'estat espanyol ja hem vist on ens ha portat, potser haurem de superar aquest nacionalisme i sotmetre’ns als designis de Brussel·les.