L'elit dels treballadors de les terres de Lleida és a la Diputació Provincial.

Aquesta és la portada amb la qual va obrir la seva edició el Diari Segre, divendres passat 20 de novembre de 2009. Sembla ser que això és el que estableix el conveni col·lectiu dels treballadors de la Diputació, que s'havia signat l'any 2001 i que ara ja fa més d'un any que s'està negociant un nou conveni. Probablement la filtració d'aquesta notícia als mitjans de comunicació forma part d'un interès estratègic per alguna de les parts negociadores, per a tirar damunt dels sindicats a l'opinió pública.

Però al marge que això formi part d'una estratègia, estem assistint a un autèntic divorci entre la classe política i la ciutadania. Enmig de processos sagnants com el cas Millet o l'Operació Pretòria iniciada pel jutge Baltasar Garzón, ara estem assistint a un altre dels merdés polítics que abunden en el nostre sistema democràtic.

D'una banda els sindicats majoritaris a la Diputació de Lleida llancen una denúncia als mitjans de comunicació, acusant als polítics d'aquesta institució d'augmentar-se el sou en plena època de crisi. D'altra banda, alguna “ànima càndida” fa arribar als periodistes la informació de les prebendes que els treballadors d'aquesta privilegiada institució tenen respecte a la resta de mortals.

És senzillament vergonyós que sindicats i polítics arribin a airejar les seves vergonyes quan els interessa, i en canvi es tapen el cul mútuament quan les dues parts el tenen a l’aire.

Al meu entendre, les persones que estan al capdavant de les institucions públiques, les hem triat perquè les gestionin tenint sempre present l'interès comú dels ciutadans i la igualtat d'oportunitats entre els mateixos. Doncs bé, resulta que tenim uns polítics que els tremola el pols quan tenen de negociar un conveni i es veuen en el punt de mira de les protestes sindicals. Aquest tipus d'aprenents de polítics sempre prioritzen les enquestes i l'opinió dels mitjans de comunicació, que prendre una decisió valenta en la defensa de la igualtat de tots els treballadors que pot suposar-los un desgast polític.

Potser ha arribat el moment de començar a plantejar-se la necessitat de buidar de contingut, polític i econòmic, a les diputacions provincials i repartir aquesta concentració d'interessos econòmics en organismes més propers al ciutadà, que evitin l'aparició d'aquestes “Coves d’Alí Babà” plenes de diners que permeten aquest tipus de temptacions corporativistes i escandaloses.

La gent les està passant més putes que Caín i estem veient constantment l'aparició d'excessos de dispendi públic, que l'única cosa que aconsegueixen és cabrejar més al ciutadà que paga els seus impostos religiosament i que espera veure com aquests diners s’utilitzen d'una forma coherent.

L'any que ve comencen les conteses electorals i la pinta que té tot plegat és que la gent deixarà d'anar a votar. Cre que al final tots aquests polítics de pa sucat amb oli hauran de sortir amb globus.

Com vendre fum i com comprar-lo.

Un dels qualificatius més utilitzats per a referir-se als que es lucren de lo paranormal, l'esotèric i l'acrític, és el de "venedors de fum". Quan ens venen un relat fantasios sobre ovnis, una embogida interpretació pseudo històrica de les Piràmides d'Egipte, o un flascó d’aigua màgicament convertida en medicament homeopàtic, el que ens venen és... doncs això, fum.

Les temporades en les que abunden aquest tipus de venedors és en les preliminars de les eleccions. És una època especialment abonada per a l'aparició de grans quantitats de venedors de fum.

La veritat, és una llàstima pensar que pugui haver tants i tan variats venedors de fum, sobretot perquè, com ens diuen les lleis del mercat, el fet que existeixin es deu al fet que hi ha un bon nombre de compradors de la seva mercaderia. Existeix un flux monetari bastant considerable consistent que els diners passen de la butxaca dels passarells a la dels espavilats.

Evidentment el fet que existeixi venedors de fum, implica que s'organitzi una indústria paral·lela encarregada d'establir les regles del joc perquè existeixin compradors de fum. Almenys és sobre això en el que s'ha fixat el debat en la recentment finalitzada Conferència de Canvi Climàtic Barcelona 2009.

Els evidents signes del canvi climàtic que s'està produint en el nostre entorn, va obligar a establir com objectiu en el Protocol de Kioto el reduir un 5,2% les emissions de gasos d'efecte hivernacle globals sobre els nivells de 1990 per al període 2008-2012. Aquest ha estat l'únic mecanisme internacional per a començar a plantar cara al canvi climàtic i minimitzar els seus impactes.

Amb tot això, els venedors de fum han aconseguit, per fi, deixar de ser estigmatitzats. Ara apareix una nova casta verda que fixarà els seus objectius a comprar fum o, el que és el mateix, quotes de CO2.

Això sí, els compradors de fum seran els països més industrialitzats que compraran les quotes que no utilitzen (perquè no tenen indústria) els països més subdesenvolupats. I així se'ns quedarà a tots la consciència molt tranquil·la, ja que continuarem produint la mateixa quantitat de merda sobre el planeta i el que ens passem del límit, ho compensarem comprant-los el fum que no produïxen als països més pobres.

A això se l’anomena "Justícia Verda" i la resta són ximpleries.

Convergència o el pujolisme sense Pujol.

Passen els anys i és indubtable que Convergència no troba la manera de sobreposar-se a la sortida de Jordi Pujol i a la garrotada d'haver perdut, juntament amb Unió, la Generalitat en dues ocasions malgrat ser la formació amb més escons.

Està clar que l'herència política de Pujol està pesant com una llosa, en la capacitat de maniobrabilitat de l'actual direcció encapçalada per l’Artur Mas.

Pujol va nomenar a Mas com hereu universal de la seva obra política, protegint-lo dels intents de lideratge del Duran Lleida, al llarg de l'últim mandat del president Pujol.

Estava clar que per a anul·lar a una bèstia política com el Duran Lleida (que les enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques sempre li han atorgat un gran lideratge), era necessari no només acollir sota la seva protecció al Mas, sinó que era imprescindible estructurar tota una "Guàrdia Pretoriana" (el nom és pura coincidència) amb personatges fidels al Pujol i els seus interessos polítics.

És ara quan la capacitat de maniobra de Mas, es veu limitada a l'hora de prendre decisions que allunyin a Convergència dels bolets que li estan esquitxant de casos de corrupció i enriquiment fàcil.

Tot el que havia estat necessari per a dirigir el destí de la Federació de Convergència i Unió segons les voluntats de la família Pujol, ara es tornen un llast per a l'actual executiva que es veu limitada en la seva capacitat de resposta pels estrets vincles que uneixen al Macià Alavedra i al Lluís Prenafeta amb Jordi Pujol. Sembla ser que en l'últim llibre de Pujol titulat "Memòries. Temps de construir (1980-1993)", hi ha tres passatges dedicats a aquests dos històrics militants expulsats del partit temporalment, segons m'ha explicat un amic que ha tingut temps per a llegir-lo.

Així mateix, la detenció de l’Alavedra i el Prenafeta, i el registre dels locals de la fundació Catalunya Oberta, són atacs directes al cor del pujolisme. I aquest ha respost sense encumanar-se a ningú i per dues vegades el Pujol ha deixat amb el cul a l'aire a l’Artur Mas, el lideratge del qual mai ha estat prou acceptat com per a arrelar amb solidesa, i més des de l'aparició dels casos Millet i Pretòria:

La primera quan va amenaçar amb "estirar de la manta" per a esclarir el finançament dels partits polítics que havien rebut finançament del Palau de la Música. Donant a entendre que té mes informació que no ha comunicat al jutge.

La segona quan surt públicament i sense que ningú l'hi demani, per a ratificar davant els mitjans de comunicació, la gran amistat que l’uneix amb els dos històrics militants detinguts. Deixant a l'actual cúpula del partit en una situació incòmoda.

Personalment crec que Convergència necessita redirigir el seu rumb cap a una línia ideològica que li permeti superar el pujolisme. Necessita donar un cop de timó que puguin liderar les noves generacions del partit i desprendre's de l'estructura pujolista.

Penso que Convergència té gent jove experimentada en política, que no han estat tan embolicats per la flassada pujolista i que superen en capacitat política a l'Oriol Pujol "el fill de l'amo" i la seva orquestra. I aquí radica el drama de la CIU post-pujolista: està perdent la seva identitat, defrauda a una part del seu electorat tradicional i és incapaç d'enganxar al més jove amb un missatge reciclat.