Es fa molt difícil pensar en positiu respecte a la transparència i la gestió política, després de veure com en poc temps han aparegut al mercat casos com: el cas Gürtel, el caso Millet menjo l'última andanada de l'Operació Pretòria.
Tot aquest Maremagnum de corrupció política, corrupció empresarial i interessos individuals, ens duu a que la ciutadania s'allunya cada vegada més de les institucions públiques que la representa.
Està clar que els mecanismes de control establerts per a garantir el bon ús dels fons públics, no està funcionant. Personalment crec que hi ha un especial interès perquè no funcioni correctament, ja que és evident que l'actual llei de finançament dels partits polítics té moltes escletxes per les quals trobar finançament irregular, que permeti mantenir les costoses estructures organitzatives dels actuals partits polítics amb representació parlamentària.
Sembla ser que els Tribunals de Comptes, tant el català com l'espanyol, ja havien fet referència a desajustaments comptables i financers en cadascun dels tres casos que impliquen un finançament irregular. Ningú ha fet cas de les incidències recollides en els informes d'aquests tribunals, que en el millor dels casos podríem justificar com que no hi ha els recursos humans suficients per a fer un seguiment més detallat, però que també podem justificar com una desídia intencionada per a facilitar l'entrada de diners frescos i irregular a les caixes dels partits polítics.
Aquest últim capítol de l'Operació Pretòria ens ha de fer reflexionar sobre la qüestió: Per què passa el que passa? Probablement, la corrupció obeeixi a un parell de cultures: la de l'enriquiment ràpid i la de finançament dels partits polítics.
La cultura de l'enriquiment ràpid ve de la mà del creixement econòmic, de l'urbanisme, de les plusvàlues que es generen a cop de compravenda de solars i especulació immobiliària. En aquesta conjuntura sorgeix la temptació de recalificar il·lícitament el terreny públic en benefici propi. I més si apareix la figura del conseguidor, del blanquejador i del promotor amb diners calents.
És tan fàcil que amb una sola signatura, algú pot arribar a ser milionari. I la signatura arriba molt ràpidament perquè l'ésser humà és dèbil per naturalesa. I si la cosa es fa bé ningú se n’assabenta. Quantes vegades no haurà passat abans sense que s'hagi descobert?. En definitiva, el corrupte i la corrupció prenen carta de naturalesa.
La cultura de l'enriquiment ràpid es complementa amb una cultura partidista que no selecciona degudament als militants de la formació, que tolera determinats personatges perquè són dels nostres, que amaga o nega qualsevol problema que posi en dubte la imatge del partit, fins que es fa evident per si mateix perquè la merda acaba fent pudor, i que aprofita qualsevol escletxa per a forçar la legalitat, que no reforma la legislació perquè treu algun tipus de profit de la mateixa.
Seria molt trist haver d'admetre com a certa l'afirmació de l’Enrique Jardiel Poncela, que va dir “La fi de la religió, de la moral, de la política, de l'art, no ve sent des de fa quaranta segles més que ocultar la veritat a ulls dels necis”. Encara que de moment raons no li falten.
