Aquí no hi trobareu ni doctrines ni sentències. Només reflexions sobre com veig la vida i les persones que en ella hi actuen. Dieu el que penseu, sou a casa vostra.
És ben cert que aquest tipus de chacras humanes, no les tens en compte fins que per algun motiu et toquen de prop.
Aquest és el cas de l'assassinat de l'Anna Garrofé, una noia del meu poble que als seus 45 anys, va ser assassinada pel seu marit en el poble de Torà on vivien.
Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la violència masclista s'ha convertit en la primera causa de mortalitat entre les dones de 15 i 45 anys al món. A més, en molts altres casos la violència de gènere ocasiona discapacitats permanents que passen desapercebudes.
Recentment Fernando Grande-Marlaska, jutge de l'Audiència Nacional, va dir que cal sensibilitzar a la població, administrar una atenció integral, implantar una política d'igualtat efectiva i formar als especialistes.
Però pel que sembla, en aquest país estem ja acostumats a dictar grans lleis de cara a la galeria, per a després no dotar-les de pressupost i deixar-les només com un gran exemple de bones intencions.
Personalment crec que tenim un codi penal que ha volgut ser un dels més progres d'Europa. Però oblidant que per a tenir aquest tipus de legislació progressista, és necessari disposar de pressupostos adequats per a implantar mesures complementàries que condueixin a aconseguir els objectius de l'eliminació de la violència de gènere.
És ben cert que tenim pretensions de General i paga de soldat ras.
Arribats a aquesta alçada de la pel·lícula, cada vegada es fa més complicat per al sector catalanista del PSC justificar la situació a la qual Zapatero està duent als socialistes catalans.
D'una banda el Partit Socialista de Catalunya està consolidat en el mapa polític català, com el partit que governa als principals municipis de Catalunya. Les quatre capitals de províncies catalanes i les seves corresponents diputacions provincials estan dirigides o sustentades pel PSC.
Per tant, la confiança que l'electorat català està donant al Partit Socialista de Catalunya, el legitima com una de les principals opcions polítiques que té encomanada la gestió de l'administració dels catalans.
Entenc que aquesta responsabilitat ha hagut de pesar molt, a l'hora de prendre la decisió de donar suport sense fisures els Pressupostos Generals de l'Estat i no deixar a Zapatero en pilota picada davant del Partit Popular.
A la seu del PSC existeix una gran preocupació perquè només queden dues setmanes perquè expiri el pacte entre Montilla i el president del Govern, i el clima de relacions amb el PSOE s'equipara a moments de tensió entre ambdós partits com els ocorreguts als anys 80 per qüestions com l'OTAN o la LOAPA. Al meu entendre crec que utilitzen diferent Zoom a l'hora d'enfocar la realitat política, si s'avalua des de la seu del PSC a Barcelona o la del PSOE a Madrid.
Per tant, he d’entendre que les mirades polítiques són de diferent distància a l'hora de contemplar els suposats escenaris que poden donar-se en un futur. D'una banda Zapatero acaba d'estrenar la seva segona legislatura i encara li queden tres anys de gestió per a anar desplegant el seu suposat programa. Per l'altre, Montilla està travessant l'equador de la seva legislatura i necessita començar a sumar punts de cara a l'electorat català, per a afermar el seu lideratge i començar a treballar-se una victòria més folgada de la qual va tenir al 2006. Sobretot perquè algun soci de govern, com Esquerra Republicana, té bastants números per a fer-li el salt i iniciar una croada nacionalista amb Convergència i Unió.
Dita això, el repte que els socialistes catalans han fet al PSOE, amenaça amb que si es donés el cas que no s'arribés a un acord i no es tingués voluntat de complir l’Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornarien a ser com abans.
Aquesta situació obre unes noves perspectives en els posicionaments que els dos partits polítics federats, han anat mantenint fins a ara. Però alhora també s'obren grans incògnites i sobretot a mi em sorgeixen preguntes com:
Serà capaç Sabater de controlar als barons del PSOE i desembussar l'acord de finançament per a Catalunya?
Arribat el cas. Seran capaços els socialistes catalans de desmarcar-se del PSOE i generar una crisi que deixaria a Zapatero en pilotes davant de la dreta espanyola?
Serà capaç Convergència i Unió de gestionar una crisi d'aquest nivell amb sentit de país? Sense caure en demagògies massa fàcils.
Serà capaç Esquerra Republicana de Catalunya d'abandonar el vaixell del tripartitt per a salvar els seus immobles davant unes eleccions catalanes anticipades?
Davant tanta incertesa només em ve al cap aquella cançó del Bob Dylan titulada "La resposta està al vent", i aquí a les terres de Lleida sembla que ara bufa el que diem un "vent d'Aragó" massa fort perquè puguem saber on estan les respostes.
Després d'una setmana un mica complicada per qüestions de treball, vull reprendre una altra vegada la meva teràpia personal de reflexions sobre la fauna política ibèrica.
En aquest sentit, ha fet saltar la banca un personatge, que no per ésser d'edat avançada està exempt de poder ser criticat. Em refereixo a Manuel Fraga Iribarne "el Fatxa".
Al meu entendre quan un polític està en actiu -vull dir que cobra per fer de polític- és susceptible de poder ser criticat i si és necessari estomacat per les opinions que pugui emetre.
En aquest cas és de tots coneguda la trajectòria política de Manuel Fraga. Ell representa l'evidència i la prova palpable, del vincle existent entre la dreta espanyola a través d'Aliança Popular (en el seu moment) i ara el Partit Popular amb la dictadura de l'antic règim franquista.
Doncs resulta que el president i fundador del PP, ha apostat directament per "penjar" als nacionalistes "d'algun lloc" (potser referint-se als collons) com a via per a "ponderar" i reduir el seu pes en la política nacional. Fraga ha fet aquestes manifestacions en un acte de Nova Economia Fórum al ser preguntat sobre la conveniència de ponderar el pes dels nacionalistes en la política espanyola.
A aquestes alçades de la pel·lícula, Fraga ja no té per què mantenir el componiment i pot treure a passejar la bèstia que sempre ha dut dintre. És en aquest moment quan es permet fer afirmacions com "Caldria ponderar-lo penjant-los d'algun lloc". Afirmant amb acritud que "el nacionalisme és el contrari de la defensa d'Espanya". Jo en canvi penso que el nacionalisme és el contrari de la defensa de la seva Espanya (la Espanya de Fraga). O dit d'una altra manera, el nacionalisme és el contrari de la concepció d'Espanya que defensa el també nacionalisme de Fraga.
El menyspreu que Manuel Fraga fa de la democràcia és tan aberrant, que crec que el Partit Popular hauria de prendre una posició clara de si està en la línia ideològica de la ultradreta representada per Fraga, o aposta per una línia renovadora d'una dreta democràtica i plural, que tingui més arguments polítics que no només la uniformitat de l'estat espanyol.
De moment només ha desautoritzat a Fraga, l’Esperanza Aguirre. Encara que a aquesta no cal fer-li molt cas, per que per a guanyar quota de vots en el seu propi partit s'apuntaria a qualsevol aquelarre.
Crec que els nervis estan més que justificats, a la seu del Partit Popular. Rajoy intenta nedar i guardar la roba. Dóna pals de cec i intenta recuperar als seus desertors disparant contra Zapatero i fent picades d'ullet a l'extrema dreta del seu partit. Esforç en va perquè prefereixen a Esperanza Aguirre o a Rosa Díez. Mentre l'ombra d'Aznar segueix sent allargada. Si en ja sentirem parlar de tot plegat.
