Aquí no hi trobareu ni doctrines ni sentències. Només reflexions sobre com veig la vida i les persones que en ella hi actuen. Dieu el que penseu, sou a casa vostra.
Aquests francesos són uns pixa piles, es creien que eren els reis del mambo perquè el seu president Monsieur Sarkozy s'havia passat per la pedra a un bombó com Carla Bruni.
Doncs aquí apareix el Cid Campeador de l'Espanya profunda, va i puntua a casa dels francesos, foten-li un penal per tota l'esquadra al govern del seu amic Sarkozy.
Doncs segons informa el diari “Observateur” del Marroc, el pare del fill que espera la ministra de Justícia del Govern del marit de la intèrpret de la cançó de la passada campanya del Nescafé no és altre que José María Aznar.
La ministra francesa de Justícia, d'ascendència magrebina, reconeixia davant els periodistes el seu embaràs. Tot i la discreció de Dati, el diari marroquí assegurava tenir la resposta: “Dati està embarassada d'Aznar”.
L'Aznar, que s'havia vist en una polèmica similar quan se’l va relacionar amb l'actriu Cayetana Guillén Cuervo. Com podem veure l'Aznar és un bragueta fluixa.
Aquesta dreta espanyola és l'hòstia; d'una banda surten amb l'església en concentracions multitudinàries en favor de la unitat de la família, en canvi, per l'altre les deixen embarassades per les cantonades. És qüestió d'aplicar la teoria de "escolta el que dic i no miris el que faig”.
Les especulacions han arribat fins al punt que el periodista Germán Yanke explica en un article com es van veure per primera vegada Rachida Dati i José María Aznar. Segons ell s’han conegut en un sopar celebrat a París en el que compartien estovalles, a més de l'expresident i la ministra, Nicolás Sarkozy, Carla Bruni, i el cantant Julio Iglesias (aquest ja descatalogat al rànquing de fantasmes, ja que compra la Viagra en palets).
Ara només és qüestió d'esperar per a veure si la Botella té les mateixes tragaderes que la Hilary Clinton.
De tota manera, aquesta és l'autèntica visió de l'espanyol petit i follador, que amb aquesta feta ha donat una pallissa moral als gabachos, com en altres temps va fer El Timbaler del Bruc.
Ningú està preparat per a la mort del seu millor amic. Aquesta és una situació que et ve de cop i et fot una hòstia que mai havies imaginat.
Demà farà un any de l'absència del Candi Vilafañe. Una persona excepcional per als que vam tenir la sort de ser els seus amics. Sempre va ser un gran amic dels seus amics, estava allí per a qualsevol, tenia temps per a dedicar-lo als altres abans de sortir corrent per a una cita amb els seus compromisos. Alegre, positiu, genial, sempre veia més enllà dels egoismes personals. El seu carisma i personalitat contagiava al seu entorn, i resultava fàcil i atractiu romandre al seu costat.
El Candi va ser una de les poques persones amb discapacitat que va assolir obrir-se camí en el difícil món de la política. Va demostrar a la societat lleidatana que les persones amb discapacitat poden assumir reptes personals, gaudint de la confiança dels seus ciutadans.
Recordo que el dia del teu funeral, a la Catedral de Lleida amb més de mil persones, entre càrrecs institucionals, companys i amics, ens vam abraçar amb el Carles Alsinet plorant i dient; Mira quin merder ha muntat el Candi! Li han fet el seu funeral del dia del seu sant. Fins per això ha estat detallista.
La veritat és que coincidim amb les persones que hem compartit una gran part de les seves vivències, com la Rosa Mari o la Teresa, que no tenim la sensació que no hi siguis. Podíem estar setmanes sense veure'l personalment, però disposàvem d'un cordó umbilical que era el telèfon. Sabíem que solament marcar el teu nombre de mòbil estaves disponible per a qualsevol necessitat.
Tots els que el coneixíem sabíem de la teva austeritat en la gestió dels recursos aliens. Per això, la primera vegada que vaig assistir a un dinar de treball amb persones relacionades amb l'entorn de la discapacitat, que venien d'altres punts del nostre país. Recordo el moment que el cambrer es va acostar i va portar una carta per a cadascun dels comensals de la taula.
En aquest moment, en un acte reflex de gran rapidesa per la meva banda, em vaig dirigir a la persona cega que tenia la meva dreta i em vaig oferir per a llegir-li la carta i que així pogués escollir els plats. Jo, coneixent-lo com el coneixia, vaig aprofitar l'error del cambrer per a posar-lo en una situació compromesa i que així tots els comensals mengessim a la carta. Encara recordo la seva mirada penetrant i inquisitiva que va estar a punt de partida m'en dues parts. La pela és la pela!
Ens va deixar una petjada inesborrable i viurà per a sempre en la memòria dels que el vam estimar i vam tenir el privilegi de conèixer-lo. Diuen que ningú mor fins que no es deixa de parlar d'ell. Els seus amics mai deixarem de parlar d'ell.
Estic impacient per a que comenci una nova temporada del programa de TV3 Polònia. La veritat és que aquest circ de polítics que tenim són capaços de generar uns guions amb unes trames, que superen en imaginació els que produeixen els guionistes professionals.
La història ve d'abans de l'inici de vacances, quan a finals de juliol surt lo Conseller Castells i amenaça amb que si s’incompleix el termini del 9 d'agost, fixat per l'Estatut de Catalunya, els diputats socialistes catalans al congrés podrien no aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat. El President Montilla fot un cop de mà al seu Conseller i d'una forma vetllada insinua que el seu partit (PSC), actuarà en conseqüència si el govern de l'estat no facilita l'acord per a pal·liar el dèficit de finançament que té Catalunya.
Al principi donava la sensació que realment els polítics catalans havien madurat i actuaven amb una unitat, que mai havíem vist abans. Però aquesta sensació d'unitat només va ser un miratge, ja que hi havia algun actor secundari d'aquesta paròdia que necessitava tenir més minuts de càmera.
Aquest actor va ser lo Joan Saura que un bon dia es desperta i li posa les banyes a la seva dona (la bella Inma Mayol) amb la vicepresidenta del Govern María Teresa Fernández de la Vega. Realment l'escena del Joan i la María Teresa va ser d'un nivell pornogràfic difícil de superar ja que sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare, va deixar en pilota picada al propi President de la Generalitat.
Tot aquest sainet ha fet que l’Artur Mas comenci a fregar-se les mans i fotre's calent, al veure que aquest govern tripartitt se sembla cada dia més al “Camarot dels germans Marx”. Tinc la sensació que al Montilla li està passant el mateix que li va succeir al Maragall; és que mantenir un govern amb dos socis minoritaris que no han tingut experiència de govern és molt complicat. I si no feu memòria i recordeu les pixades fora de test del Carod Rovira en l'anterior legislatura. Encara que, tot s’ha de dir, en aquesta legislatura Esquerra Republicana sembla haver agafat un rumb més responsable i coherent amb l'acció de govern.
Després de l'escena de llit del Saura i Fernández de la Vega, sembla ser que la relació entre el govern central i els partits del tripartitt continua augmentant en el seu nivell de tensió, sense oblidar que Convergència i Unió qualsevol dia d'aquests pot muntar una altra infidelitat tipus Saura (recordeu la baixada de pantalons de l’Estatut, que ara se’n diu posibilisme), però això sí amb més elegància perquè tant lo Mas com lo Duran Lleida tenen una estil diferent per a anar-se al llit amb algú i fins hi tot potser més bon gust.
Però, com diuen els castellans "a riu regirat, guany de pescadors". I ara va i ens surt el Sheriff Solbes, amb una estil xulesc generant titulars a la premsa com:
Solbes s'enroca en el seu rebuig al model de finançament de Catalunya. Però qualsevol jugador d'escacs sap que l'única forma de trencar un enroc, és sacrificant una peça. I això Zapatero no hauria obviar-lo, perquè si finalment la unitat d'acció de les forces polítiques catalanes es produís (cosa improbable), podria buscar un sacrificat i trencar l'enroc.
Amb tot aquest merdé, penso que només cal deixar passar el temps i el temps donarà prendrà papers i posarà a cadascun al seu lloc.
Insisteixo, tinc ganes que comenci el Polònia per a veure fins a quin punt són capaços d'aprofitar aquest filó argumental que els polítics els han preparat durant aquest estiu.
