Al setembre de 2015, 193
països, van aprovar els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) a
l'Assemblea General de Nacions Unides. Uns objectius que conformen l'anomenada
Agenda 2030, una agenda universal ambiciosa que situa els drets humans en el
centre, sense deixar ningú enrere. O al menys aquest hauria de ser el seu
objectiu.
Els ODS van arribar com una
manifestació d'una evidència incontestable, d'un bany de realitat. Eren fruit
d'un equilibrat consens, ple d'interessos afins i tot contraposats; d'un esforç
molt ambiciós, encara que incomplet (sense abordar el fenomen de la
immigració), presentaven com a principal novetat l'interès per la implicació
empresarial i ciutadana, la fixació de fites i l'establiment d'indicadors que poguessin
permetre la seva anàlisi periòdicament.
És veritat que els ODS han
pecat d'anar amb el lliri a la mà, acumulant defectes de forma i fons, com que
a totes les iniciatives d'organismes transnacionals els faltava la capacitat
coercitiva d'obligar al compliment dels compromisos assumits per cada país, a
part de no tenir cohesionat un lideratge comú que permeti que tots i cadascun
dels països se’ls sentin com a propis.
La inexistència d'òrgans que
supervisin el compliment dels mateixos brilla per la seva absència, i ho deixa
tot en mans dels diferents actors (països, regions, ciutats, governs o
empreses) siguin capaços de comprometre’s amb el compliment d'uns objectius
molt dispars. Personalment em sorprèn la paradoxa que no s'hagi comptat amb els
recursos que la intel·ligència artificial pot aportar per a l’assoliment d’aquests
objectius. Tampoc s'han elaborat guies sobre com fer-ho. Tot i que probablement
els propis ODS ja són la guia que hem de seguir i, en conseqüència, les eines
per aconseguir-ho se les hagi d’empescar de cada un dels actors.
Vull posar un exemple
d'aquesta manca de concreció, com ho és la dificultat per delimitar la línia
que delimita la pobresa. Com és sabut la pobresa té múltiples cares i pot ser
abordada des de diferents perspectives. Per exemple, el no tenir accés a l’aigua
potable en països africans o del sud d'Àsia pot ser un factor potenciador de la
pobresa. D'altra banda, podem veure com la falta d'ingressos per mantenir la
calefacció a l'hivern pot ser un altre agent que permeti delimitar la pobresa
en països desenvolupats d'Europa. Aquests dos exemples defineixen dues
realitats molt diferents. I de dues maneres d'experimentar la pobresa, el
caràcter relatiu en el temps i en l'espai fa enormement complex trobar una
manera precisa de mesurar-la i per tant dificulta molt més esbrinar com combatre-la
i complir amb el primer dels 17 objectius de els ODS.
La concepció dels ODS com una
actuació global en 17 àmbits d'intervenció específics, en els que qualsevol actor
pot treballar per assolir la seva fita, independentment del seu: sector, àmbit
o objectiu, ha arribat a donar als ODS un èxit mediàtic sense precedents. Tant
és així, que si en un discurs l'orador no parla de la seva aposta pels
Objectius de Desenvolupament Sostenible corre el risc de ser repudiat pels
mitjans de comunicació. Així han estat les coses des de 2015, quan l'objectiu
fonamental per a bastir els ODS han de ser les aliances mitjançant el diàleg.
Sempre he cregut que han
importat més les aparences que els continguts i, també com sempre, a Espanya anem
amb més retard del compte. Al 2018 es va crear la figura de l'alta
comissionada, amb dependència directa de la presidència de Govern; es va
aprovar al 2019 el Consell de Sostenibilitat, òrgan assessor de Govern (per
cert, mai s'ha reunit), que ara vol modificar-se per ampliar-lo a 50 vocals
fent-ho dependre de la Secretària d'Estat de l'Agenda 2030. Simultàniament
segueix existint a Espanya un inoperant Consell Estatal de Responsabilitat
Social de les Empreses (CERSE), integrat en el Ministeri de Treball, que també es
vol modificar, amb la qual cosa es constatarà una curiosa duplicitat de
funcions amb el Consell de Sostenibilitat. Així ens va!
Des que es van aprovar els
ODS moltes empreses i entitats de Tercer Sector s'han involucrat fins a
l'extrem d’utilitzar-los com el seu propi horitzó comú, incorporant-los a la
mecànica diària de la seva activitat habitual, treballant per a la seva
consecució. També aquest compromís l'han segellat moltes de les universitats
amb nous i singulars projectes. L'àmbit acadèmic ho té assumit entre en la seva
activitat diària i s'hi ha posat a treballar, cosa gens fàcil quan els mitjans
són escassos, i quan ja els propis ODS són una estranya paradoxa perquè s'atén
al que el sistema demana i s'observen en la pràctica les debilitats i enganys
del propi sistema: la desigualtat, o els vergonyosos retalls en sanitat i
educació.
Aquestes contradiccions es
desprenen també de l'informe "Agenda 2030 en els mitjans de
comunicació", elaborat per CANVAS Estratègies Sostenibles (1), en
col·laboració amb l'empresa de Data Science Graphext en què s'analitza la
presència dels ODS en el discurs dels mitjans de comunicació i les xarxes
socials.
Segons aquest estudi, els
cinc ODS amb més presència en els mitjans de comunicació són:
1. ODS
13, Acció pel clima (41,5%).
2. ODS
3, Salut i benestar (26,7%), per influència directa de la pandèmia.
3. ODS
11, Ciutats i comunitats sostenibles (24,2%).
4. ODS
8, Treball decent i creixement econòmic (22,8%).
5. ODS 7, Energia assequible
i no contaminant (22%).
En canvi els objectius que, a
primer cop d'ull, ens semblarien com més transcendents perquè afecten
directament a la persona, han tingut una menor cobertura en els mitjans de
comunicació:
1. ODS
1, Lluita contra la pobresa (11,8%).
2. ODS
5, Igualtat de Gènere (11,7%).
3. ODS
10, Reducció de les desigualtats (11,6%).
4. ODS
4, Educació de qualitat (11,5%).
5. ODS 2, Fam zero (5,2%).
Davant d'aquestes
contradiccions, em plantejo si estem davant d'un analgèsic per calmar la mala
consciència del Club Bilderberg, o realment ens estem plantejant uns
compromisos que permetin entreveure un món sostenible; tant a nivell econòmic,
com a nivell ètic o s nivell humà.
Ja hem perdut cinc anys, i
tots sabem que l'Agenda 2030 no podrà complir-se perquè els polítics així ho
han decidit. Encara que, naturalment, seguiran omplint-se la boca parlant en
públic dels ODS i acabaran culpant a la pandèmia dels retards acumulats des de
2015. Perquè no seguim perdent el temps, crec que ja comença a ser és hora de donar-li
el protagonisme necessari a la Societat Civil perquè, des de la decència i
sense subterfugis, es decideixi a plantar cara al desafiament global, assumint
com a propi aquest gran repte comú.
Per a consultar l'informe:
"Agenda 2030 en els mitjans de comunicació", podeu fer-ho en aquest
enllaç:
https://www.canvasconsultores.com/agenda-2030-en-los-medios-de-comunicacion/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada