Arxiu del blog

diumenge, 20 de desembre del 2020

Som gent de Bar.


Amb l'aparició de la Covid19 la nostra socialització ha quedat en "stand by". Hem reinventat noves formes de confraternitzar. Alguns es van inclinar pels jocs socials en xarxes, altres xategen, altres es van deprimir, se sentien sols, avorrits, o estaven patint d'angoixa. A hores d'ara hi ha massa adults preocupats per aquesta situació. Em sembla que, tot plegat, no és per menys: amb els canvis dramàtics que han patit les nostres rutines, el no poder anar a l'escola, la incertesa a casa, la por al desconegut (inclosa la mort), la gent necessitem veure'ns , olorar-nos, escoltar-nos, en resum sentir-nos.

Hem pogut comprovar com de cop i volta la nostra vida s'ha paralitzat i ens toca adaptar-nos temporalment a una nova situació. Per descomptat aquest escenari ens genera estrès, però no només la situació viscuda, sinó també totes les conseqüències generades per aquesta. Pot sorgir la pèrdua de la feina, la reducció d'ingressos mensuals, gestionar el fet de conviure 24 hores amb la nostra bombolla familiar.

Amb tot això podem veure que el confinament és el major experiment psicològic de la història, del qual en sentirem parlar en les pròximes dècades. Molts estudis psicològics van a abordar comportaments de les persones durant el procés d'aquesta pandèmia, analitzant les reaccions humanes en situacions de pressió. Haurem d'aprendre a gestionar la intel·ligència emocional i entendre que tots estem experimentant la pandèmia d'una manera diferent, alguns se senten còmodes a l'estar dins de les seves llars i no sortir dels mateixos, però altres estan experimentant episodis depressius i ansiosos o fins i tot desenvolupant agorafòbia, o el que és el mateix, que és la por d'anar a llocs oberts.

Un dels grans reptes que les persones hem hagut de viure és com afrontar la por en mig de les incertes conseqüències de la malaltia en la nostra vida i la nostra salut se sumen les conseqüències que pugui tenir en tota la família, bé sigui perquè pensem que també poden emmalaltir. Els familiars dels pacients han de tractar no només amb la incertesa que puguin contraure la malaltia, sinó que a més no puguin mantenir contacte amb el seu parent malalt, sent així un patiment afegit.

No oblidem que les persones som éssers socials per naturalesa de manera que aquesta  situació s'escapa del que estem acostumats a fer en les nostres activitats diàries i necessitem interactuar. Actualment tenim un grapat d'aplicacions com Zoom, Jitsi meet, Skype, WhatsApp, Facetime, Google Meet, o el mateix Facebook, que ens permeten l'accés a la comunicació amb altres persones, sense importar on estiguis de manera gratuïta.

Tot i així, l'ús prolongat d'aquesta socialització digital podria canviar les nostres relacions interpersonals hem construït al llarg de el temps, amb persones que tenen històries compartides, i que es podria deteriorar o trencar. Un altre dels perills de les relacions virtuals és la creació de cercles d'amistats homogenis en àmbits com la política, la cultura, l'oci o la feina. I la nostra exposició a l'aparador de les xarxes socials ens exposa constantment a el "etiquetatge" públic per les nostres opinions i poden allunyar-nos d'amistats que pensen diferent del que pensem nosaltres.

Les persones som essers que hem viscut en comunitat des del mateix naixement i, segons la psicòloga Susan Pinker, la interacció humana és un element essencial per al benestar, la salut i fins i tot la longevitat citant un estudi que relaciona indicadors de comportament amb supervivència per demostrar que el principal factor que influeix en la vitalitat de les persones, més que la necessària pràctica de l'exercici físic, la bona alimentació és la nostra socialització.

Els éssers humans necessitem mantenir una vida social activa, sortir al carrer, interactuar amb els nostres veïns, parlar amb ells de el temps, del futbol o de la política, mirar-los a la cara i intercanviar informació amb les paraules però més encara amb el to, l'expressió, el gest, la comunicació no verbal. Tenim la necessitat imperiosa de sentir-nos i conviure. No estem preparats per gestionar la soledat no desitjada, mai ens han ensenyat a conviure amb nosaltres mateixos.

Un exemple que hauria de fer reflexionar-nos és que en zones rurals on hi ha pobles, en què viuen poques persones, els Ajuntaments han prioritzat donar facilitats perquè funcioni un Bar, abans que un consultori mèdic. En aquest mateix entorn rural, fa més de 50 anys les esglésies s'omplien els diumenges perquè la gent necessitava confraternitzar a la sortida dels actes religiosos. Doncs bé, avui aquesta mateixa ciutadania que abans anava a missa, ara es mobilitza perquè a la localitat hi hagi al menys un Bar. Necessitem anar a prendre la cervesa o el cafè, no perquè tinguem la dependència psicològica d'ingerir aquests productes, sinó que tenim la dependència psicològica de interactuar amb algú.

No sé si entre l'empatx de rànquings gastronòmics que patim, n’hi hagi algun que analitzi els bars de tapes que tinguin més cura dels espais de convivència, els cafès o restaurants més “neighbour-friendly” o establiments de proximitat que tinguin cura de la seva clientela. Ja no es tracta d’escurar el plat que devorem o la copa, es tracta de poder mirar a les persones directament als ulls, sentir la seva veu i la seva olor. En definitiva, sentir que formem part d’una mateixa col·lectivitat. Per tant “SOM GENT DE BAR”.