Només els principis ètics i les conviccions democràtiques ens poden immunitzar contra aquesta plaga de gestors mediocres i de líders ineptes. Les societats tolerants amb un alt índex de corrupció llisquen perillosament cap al descrèdit internacional. L'honestedat i la transparència en el maneig de la cosa pública han de ser els valors sobre els que es construeixin les estructures d'estat.
No n’hem tingut prou amb capítols tan denigrants: com veure com el gendre del cap de l'Estat es lucrava il·legalment a tort i a dret, com el mateix rei feia ostentació en una cacera quan a la ciutadania se li exigeixen esforços duríssims, quan el mateix president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial dilapida els fons públics en hotels de luxe a Marbella, quan Caja Madrid com una de les principals caixes d'estalvis d'Espanya acaba de forma vergonyosa amb el cas Bankia necessitant més de 23.000 milions d'euros per refinançar-se. Com volem que ens vegin els europeus? Crec que la resposta és ben senzilla. Ens veuen com un país de corruptes, de ineptes, d'aprofitats que volen viure sense fotre brot a costelles d'Europa.
Probablement a Espanya tinguin molt interioritzada la corrupció i es consideren els fons públics com un patrimoni que es pot gastar indegudament i sense retre comptes a ningú. Que es pot disposar dels diners públics sense miraments sense admetre crítiques ni limitacions a la seva omnipotència.
Com a ciutadà tinc una amarga sensació d'indefensió en veure personatges com el senyor Carlos Divar, president del Tribunal Suprem i del Consell General del poder judicial, que representa que hauria de ser el súmmum de l'honestedat com a màxim representant de la judicatura espanyola. Em sento defraudat i indefens davant d'una interpretació del sistema legal que sempre acaba afavorint als mateixos. Com volen que cregui en una justícia que el que l'aplica ja és injust? Com a ciutadà estic estupefacte en veure aquest espectacle de prestidigitació interpretativa de les normes penals.
Des d'Europa ens veuen a Espanya com un circ perpetu. I des de Madrid es viu aliè a la gran distància que existeix entre l'ètica de la societat civil i el comportament indigne dels nostres representants polítics, judicials i econòmics que amenacen de trencar la cohesió necessària entre els ciutadans i l'Estat. Al meu entendre, només veuran a Espanya com un país decent quan els representants de les seves institucions es comportin d'una forma decent.
Tal com va dir el psicòleg francès Gustave Le Bon, "L'anarquia es a tot arreu quan la responsabilitat no hi es en lloc". I sembla que com la responsabilitat a Espanya brilla per la seva absència, la que està el control del destí del propi país és l'anarquia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada