Arxiu del blog

dissabte, 29 de desembre de 2012

El laberint català (segona part).

Qualsevol país que tingui vocació de lideratge, ha de tenir una estructura política i econòmica que sigui capaç de generar governs estables i en línia directa amb la ciutadania. La història s'ha encarregat de ensenyar-nos que cap governant, ni cap govern pot exercir les seves funcions d'esquena al poble.

Per això, l'equilibri d'interessos d'una societat, es reflecteix d'una manera en els resultats postelectorals. Després d'unes eleccions podem veure la confiança que el poble ha donat als partits polítics, que en les campanyes electorals ens han fet les seves propostes de govern, emmarcades en actuacions amb matisos més liberals o socials, tot depenent del color de cadascuna de les opcions.

Si bé és ben cert que per poder treure un país d'una situació difícil com la que viu Catalunya, és molt necessari un govern amb les idees clares en la gestió de l'estat del benestar i, paral·lelament, amb compromisos explícits en qüestió de model de país. També és ben cert que és molt necessària una oposició amb una experiència suficient en gestió de govern i una vocació molt clara de país.

Les passades eleccions catalanes, ens han deixat un panorama polític que coixeja per l'esquerra. La distribució que va fer la societat catalana dels percentatges de confiança, ha ressaltat una aposta per un model de gestió de polítiques de centredreta i ha diluït els protagonismes entre les forces de centreesquerra.

La societat catalana va fer aterrar al messies de l’Artur Mas -donant-li un missatge clar que avui Catalunya no necessita cap messies per salvar-la-, d'una banda, i de l'altra va deixar ben clar que el poble català vol partits amb un compromís de país públic i explícit , sense cap tipus de disfresses. És per això que va castigar durament als complexos identitaris dels socialistes catalans.

Al meu entendre, el nostre país necessita una representació del progressisme plural que estigui fortament ancorat en compromisos de país. Catalunya necessita un ressorgiment d'opcions d'esquerres que tinguin experiència de govern i que transmetin a la societat valors diferents als de la lluita de classes. Necessita partits que arrelats a partir d'una identitat nacional, puguin transmetre la confiança en la seva capacitat per gestionar l'equilibri social del nostre poble.

 És per tot això que Catalunya estarà esperant el ressorgiment del Partit Socialista de Catalunya, però per poc temps. Pere Navarro haurà de tenir molt clar quin és l'espai polític que vol per al PSC. D'una banda l’Ernest Maragall ja ha fundat Nova Esquerra Catalana, creant un partit específicament orientat a representar aquests valors socials i de progrés que es barregen en un posicionament clar pel que fa a la identitat de país.

Crec que ha arribat l'hora en què el PSC ha de prendre una posició clara sobre quin és el futur que ens proposa a la ciutadania. Si cal, haurà de prendre decisions tan explícites com la de separar-se del PSOE, assumint el desgast que li pugui suposar el conflicte amb els barons del Baix Llobregat que representa el nucli dur del unionisme pro PSOE a dins del PSC. Al meu entendre és perfectament compatible la coexistència d'un PSC alineat en opcions catalanistes i de progrés, amb un PSOE a Catalunya representant a opcions progressistes i més espanyolistes. Aquesta diversificació permetria que poguessin anar junts en temes comuns i separats en temes d'identitat nacional.

Al PSC li calen canvis organitzatius que equilibrin les dinàmiques internes per donar nou impuls al caràcter coral i democràtic d'aquest projecte, que suposa organitzar i vertebrar els anhels de persones en un esforç únic pel socialisme. Fent un partit més flexible i més permeable amb la societat.

Crec que durant aquesta legislatura caldrà que personatges com Àngel Ros o Marina Geli comencin a ser visibles dins i fora del partit. L'ànima catalanista del PSC ha de donar la cara i promoure, ara sí, un nou PSC que entronqui molt més amb la societat. Un socialisme català capaç de transmetre seguretat a la ciutadania a través de persones amb experiència en la gestió pública i amb un signe d'identitat catalana explícitament marcat. Personalment crec que l’Àngel Ros haurà de perdre els complexos de líder comarcal de ponent, per convèncer el sector més urbanita de l'àrea metropolitana Barcelona, que un PSC més sobiranista és possible.

Si l'estratègia dels socialistes catalans és la de seure a veure passar el cadàver del seu enemic, o el que és el mateix, esperar que es desgast el matrimoni de conveniència entre CiU i Esquerra Republicana, llavors estarem davant d'un partit sense propostes del govern i sobretot sense identitat pròpia.

Cap comentari: