Al meu entendre la vaga general ha fracassat. Una part de les expectatives negatives que s'havien establert sobre la capacitat de convocatòria sindical, es va confirmar amb una elevada taxa de treballadors que van decidir continuar treballant en la mesura que els va ser possible.
Però aquest fracàs anunciat en la capacitat de convocatòria, no va ser ni de lluny, en el qual s'esperava. Estem vivint una evolució de la política del nostre país, que ha de fer-nos reflexionar. Tenim un govern, de dretes, que amb l'excusa de les pressions de Brussel·les i amb l'argument de lluitar contra la crisi, té per objectiu reduir el cost social de l'estat, debilitant d'una forma clara i contundent l'anomenat "Estat del Benestar"
El govern del Rajoy només ha necessitat 100 dies per començar a sentir en carn pròpia, el desgast polític del seu incipient programa de govern i la reacció social, de les classes mitjanes, al seu full de ruta per aquesta tot just iniciada legislatura. El Partit Popular s'ha quedat sense Zapatero, que era el boc expiatori de tots els mals del món. Era aquest argument fàcil al que acudir quan no hi havia res a aportar per afrontar una crisi disfressada i edulcorada per l'anterior govern socialista.
En quedar-se sense el Zapatero, el Partit Popular també s'està quedant sense arguments per convèncer de les "suposades" mesures per afrontar l'atur desbocat del país, la caiguda del Producte Interior Brut i la recessió econòmica confirmada en el primer trimestre de 2012.
Si bé els sindicats han fracassat en la seva convocatòria de la crida a la vaga. En canvi han tingut un gran èxit en la seva convocatòria a les manifestacions. Han capitalitzat el descontentament de la població amb el nou govern. Tot hi que la gran majoria dels ciutadans van decidir no fer vaga, en canvi sí que van decidir sortir al carrer a manifestar-se contra les mesures d'un govern que pretén aprofitar la conjuntura actual, per aplicar unes retallades socials que ens fan retrocedir algunes dècades en els drets socials conquerits.
Ara, després de la vaga cal recompondre l'escenari de diàleg polític i social, urgeix administrar de forma coherent els resultats. Del seu èxit o el seu fracàs, tant és. Crec que administrar una vaga general suposa: en primer lloc, aplacar els ànims per poder després recompondre relacions, i finalment, curar les ferides. Especialment, les que afecten el deteriorament, qui sap si a la ruptura, de la convivència. En aquesta meta tots tenen un paper crucial. El té el Cayo Lara, que dijous semblava estar en un piquet parlamentari. El té el senyor Rubalcaba, la identitat d'esquerra no pot conduir a pensar que acorralar a l'Executiu és la seva tasca fonamental com a oposició. I el té, naturalment, el Govern.
Si bé, estic convençut que l'actual moviment sindical no està en el millor moment de credibilitat social, sí que penso que aquest sindicalisme de pandereta necessita un restyling urgent. Una renovació que tregui del nucli de decisió de l'aparell dels sindicats a aquesta oligarquia de funcionaris alliberats de les seves funcions laborals, i pugui obrir completament les finestres per ventilar l'aire viciat d'aquestes organitzacions. D'aquesta manera, podran apropar-se més a les necessitats dels treballadors, que al cap i a la fi són l'autèntic motiu de la seva existència
Per tant, crec que tant el govern com els sindicats no tenen cap altra opció que seure a negociar i trobar sortides viables a la situació econòmica i social en la què vivim. El govern ha de renunciar a la fatxenderia de la seva majoria absoluta i els sindicats han de començar a exercir la seva funció de defensa dels treballadors i no amenaçar amb la mare de totes les guerres que no tenen capacitat per convocar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada