El diàleg social hauria d’entendre's com qualsevol tipus de negociacions entre representants dels governs, els generadors d’ocupació i els treballadors sobre temes d'interès comú relatius a les polítiques econòmiques i socials. Això ha d'entendre's com una voluntat comuna de dotar a la societat d'unes regles de joc, que permeten complir un mínim dels objectius que cadascuna de les parts vol per a continuar avançant en l’anomenat estat del benestar.
Aquest és el context en el qual las hauríem d'enquadrar-nos per a plantejar d'una forma oberta, una estratègia comuna per a afrontar períodes difícils a nivell econòmic, com la crisi que està afrontant l'estat espanyol.
Al meu entendre aquest nivell de debat i de diàleg necessita tres interlocutors imprescindibles i complementaris cadascun d'ells, com són: unes organitzacions sindicals fortes (com representants dels treballadors), unes organitzacions patronals cohesionades (en representació de qui gestionen les ocupacions) i una posició institucional en representació de l'estat per a garantir la viabilitat dels acords presos.
És evident que cadascun dels interlocutors d'aquest diàleg, té les seves corresponents connotacions polítiques.
Podem prendre com a exemples els coquetejos (de vegades fins hi tot pornogràfics) de la UGT amb el Partit Socialista PSOE, personalment entenc que la gestió de la crisi feta pel partit Socialista ha tingut alguns errors. I això vull recordar que ho han admès públicament fins hi tot, importants representants de la cúpula del partit. Doncs bé, a la UGT han mirat cap a altre costat per a esquivar haver de pronunciar-se i entrar en una situació incòmoda amb el PSOE.
Comissions Obreres CCOO ha estat, dels dos sindicats majoritaris, el que ha fet alguna crítica amb el to de veu una mica més elevat, però només és una estratègia de distanciament ideològic per a captar més afiliats que la UGT. És necessari recordar que en les legislatures que governava el Partit Popular, les CCOO tenien un marc de diàleg més ampli amb el govern perquè estaven més distanciats del PSOE.
Per la seva banda, la CEOE té una vinculació massa directa i evident amb el Partit Popular. I dic massa directa per que és imprescindible que cadascun d'aquests agents socials (sindicats i patronal), se senti a la taula de diàleg social amb les mans lliures per a posicionar-se tan política, econòmica com socialment. Aquest tipus de negociacions s'obren amb la perspectiva de trobar unes franges d'acords, que encaixin amb els objectius amb els quals te com a prioritaris.
Tots els negociadors s'asseuen amb unes posicions maximalistes que estan reflexades en qualsevol manual de negociació, sent plenament conscients que durant la negociació s'aniran desprenent de part dels seus plantejaments, en benefici d'un acord final.
L'actitud intransigent que ha mostrat el president de la patronal CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, a deixat ben clar que si s'hagués arribat a un acord en aquesta taula de diàleg, el Partit Popular hagués quedat políticament amb el cul a l'aire. Per tant, la cúpula de la CEOE ha optat per prendre una decisió política apostant per mantenir la seva posició maximalista, per a fer fracassar aquest acord d'Estat. Diaz Ferrán sabia perfectament que si s'acceptava la proposta de la CEOE haguessin estat necessaris uns altres 12.000 milions d'euros. I que si aquests diners havien de sortir d'una possible baixada d’impostos hagués suposat “una reculada” en l'actual Estat del Benestar.
Aquests són els nostres Agents Socials, un toc més d'aquesta Espanya “Cañí” rància i que probablement pudor de formatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada