El dia de Tots Sants; una reflexió antropològica.

El dia de Tots Sants tinc establerta una rutina, com milers de ciutadans d'aquest país, en la qual ens acostem als cementiris a recordar als nostres difunts.

En aquest dia es commemora a la litúrgia de l'Església Catòlica com el dia que es resen oracions dedicades als morts perquè les seves ànimes es purifiquin.

El més xocant de la situació és el nom amb el qual l'Església a identificat a aquest dia "Dia de Tots Sants”, és una solemnitat cristiana instituïda en honor de Tots els Sants, coneguts i desconeguts, per a compensar qualsevol falta a les festes dels sants durant l'any per part dels fidels. La veritat és que no em negareu que pensen en tots els detalls. Això ve a ser com el Cotxe Escombra del santoral, en el qual no es deixa res a la improvisació. Si ens hem oblidat d'algun sant durant l'any, ho fiquem en aquest dia i tots contents. Aplaudeixo aquest pragmatisme del que no sol fer molt ús la Santa Seu.

Doncs avui he tingut l'oportunitat de fer-me un volt pel cementiri del meu poble, amb una certa relaxació ja que no tenia cap pressa. He de reconèixer que m'he divertit bastant, passejant per davant dels nínxols i intentant identificar als difunts i a les difuntes pels seus cognoms.

Però la major distracció l'he tingut observant els nínxols que tenien una foto del seu inquilí (que cada vegada són més). La veritat és que la gent som bastant de la conya a l'hora d'escollir la foto que més identificar del finat, o potser com diuen avui més Frikis. Aquests són alguns exemples representatius:

Lo trompetista. Un personatge que va ser músic d'una orquestra dels anys 50 i 60, i que apareix tot engalanat amb la trompeta als llavis, com si anunciés la seva pròxima actuació. Un personatge entranyable i amb cert glamour.

La joies. Una senyora que apareix al retrat del seu nínxol amb el coll replet de perles -jo no entenc molt però crec que hi deuria d’haver diversos collarets- amb un vestit de negre de fons. A les seves orelles hi penjaven unes arracades amb unes files de perles a joc amb el collaret, tampoc us sabria dir si eren bones les perles. Probablement fos una estratègia per a aparentar ser la més rica del cementiri.

Lo gorman o lo llaminer. Heu d’imaginar-lo com un senyor amb una camisa de quadres amb els botons cordats fins a l'últim del coll. En vida va ser una excel·lent persona -per que a aquest si que l’he identificat- i com a premi per haver estat tant bo, la família l’obsequia tots els anys amb un ram de flors (poc originals en aquest detall) i una rajola de torrons d’Agramunt.

Lo bala perduda. Aquest personatge apareix a la foto assegut a la terrassa d'un bar, en una actitud molt relaxada i definitòria del seu pas per aquest món.

Lo nuvi. La millor foto que la família ha trobat d'aquesta persona és una en la qual apareix vestit amb un tratge fosc i amb un clavell a la solapa. Efectivament era la foto de les seves noces per a aprofitar la circumstància que aquest dia duia aquest vestit i si s'ha de lluir, millor que ho faci amb les seves millors gal·les.

Lo gitano. Aquest no tenia cap foto al palmar del seu nínxol, però la seva família li havia disposat una sèrie d'eines que definien molt clarament les obres que ha deixat per a la posteritat. Aquestes eines de treball eren una maqueta d'una guitarra d'uns 20 centímetres, una copa de chupito i unes castanyoles.

Per tant us recomano que no us perdeu l'oportunitat de fer una passejada sense presses pels cementiris que tingueu a mà. Es tracta de fer un passeig antropològic per la fauna humana que ens envolta.