El Senat: un centre de dia de polítics caducats?

Si un dia ens agafa un rampell i sortim al carrer per preguntar a la ciutadania una cosa tan simple com: per què serveix el Senat? Probablement ens adonarem de seguida, que la majoria dels interrogats no sabrà definir quina és la funció del Senat i molt menys quina és la seva utilitat.

Sense ànim de donar lliçons a ningú, vull exposar que el Senat sorgeix al segle XIX com a contrapès conservador a la cambra baixa o Assemblea. A les assemblees els diputats eren considerats els representants del poble encara que, en realitat, només eren triats pels que tenien dret de sufragi, és a dir, un reduït sector que, en gaudir d'un determinat grau de riquesa (propietaris agrícoles, empresaris, professionals liberals i funcionaris), pagava impostos. Els senadors, per contra, eren designats pel rei entre una selecta minoria d'aristòcrates, alt clergat, gran burgesia i elits polítiques i funcionarials. L'Assemblea representava a les classes mitjanes, el Senat a les classes altes. Evidentment amb l'aparició del sufragi universal en ple segle XX, comencem a qüestionar-nos quina és la utilitat del Senat en un sistema com l'actual.

Fins i tot el sistema d'elecció per al Senat a Espanya, està fora de l'qualsevol lògica democràtica. En contra del que podria semblar, en fer-se a través de llistes obertes, ens portaria a suposar que estem davant del més democràtic del sistema d'elecció de candidats. Però això no és així, ja que els electors només triem directament mitjançant el nostre vot a quatre cinquenes parts de l'hemicicle i l'altra cinquena part restant la trien directament els parlaments autonòmics, segons els seus interessos partidistes per col·locar a persones del seu interès.

Pel que fa a funcions de la Cambra, aquestes amb prou feines n’hi ha, ja que les funcions del Senat estan subordinades totalment al protagonisme del Congrés. Prova d'això és que el Senat pot esmenar lleis que aprova el Congrés, però un cop esmenada la llei està torna a la Cambra baixa on podrà reformar-se un altre cop i aprovar-la definitivament. Amb la qual cosa la funció del Senat queda totalment diluïda.

La possibilitat de prescindir d’una càmera com el Senat està totalment oberta. De fet països com Noruega, Suècia o Dinamarca no tenen Senat. Altres països com Alemanya té una càmera amb 100 senadors i una potència mundial com els Estats Units tenen un senador per cada estat. A Espanya tenim un Senat amb 260 afortunats i afortunades que viuen del Xollo i que ens costen 350 milions d'euros cada any.

Aquest malbaratament econòmic va tenir el seu colofó ??fa escassament uns dies quan el president sortint del Senat (Javier Rojo) va presentar una col · lecció de 34 quadres de presidents i expresidents de l'estat i les càmeres, que van costar la insignificança de 417.000 € (gairebé 70 milions de les antigues pessetes).

Amb la qual cosa estem davant d'una càmera que només serveix per col·locar a polítics descatalogats. Es tracta de donar una poltrona a polítics que han servit al seu partit i que, o bé han perdut unes eleccions i estan en retirada o han perdut la confiança del seu partit i els retiren a aquest gran cementiri d'elefants. La prova més evident la tenim en que en el pròxim mandat, figuraran com a senadors cinc ex presidents autonòmics com: Joan Lerma, Marcelino Iglesias, Francesc Antich, Vicente Álvarez Areces i el nostre Molt Honorable José Montilla. El qual a més de percebre el sou de senador tindrà els beneficis de ser expresident de la Generalitat amb despatx, guardaespatlles i cotxe oficial.

Un altre dels insignes polítics catalans que gaudirà d'un retir daurat és l’eco socialista Joan Saura, que després de figurar durant quatre anys com a Conseller d'Interior de la Generalitat, va sortir de la conselleria amb la motxilla de cinc bombers morts a l'incendi d'Horta de Sant Joan i múltiples ficades de pota amb els Mossos d'Esquadra.

És per això que m'identifico amb la descripció que va fer Quim Monzó del Senat, en la què afirma "El Senat no serveixen més que per exercir de centre de dia de polítics caducats" i igual que ell penso que és una indecència que amb la que està caient es mantingui un organisme com aquest.

Noblesa obliga.

No sé si estem tan avançats com creiem, quan en ple segle XXI som capaços d'atorgar privilegis i prebendes a determinats individus, pel sol fet d'haver nascut en una determinada família. Almenys aquesta és la qüestió que s’em planteja després de comprovar lo fàcil que és fer negocis des de la Casa Reial.

De fet, la Corona és una institució que el poble va aprovar per referèndum poc després d'haver mort Franco. Amb tot el que suposava sortir d'una dictadura de 40 anys, amb uns poders públics controlats per l'exèrcit i una Església Catòlica que beneïa al règim dictatorial en totes les seves vessants.

Aquesta va ser la forma de restaurar la monarquia a Espanya. Preguntant a l'agent si volien a Joan Carles de Borbó com a Rei d'Espanya o en cas contrari, com a alternativa només existia el caos, que hagués estat l'excusa perfecta per a què, un exèrcit disposat a no perdre cap dels seus privilegis, proposés un altre dictador per continuar vivint del xollo uns altres 40 anys més.

Aquest és el panorama amb què la monarquia es va reinstaurar a Espanya. Teníem un rei que no convencia a ningú, fins que ens ho van fer entrar amb calçador, en fer-se l'heroi la nit del 23 de febrer de 1981. Aquest va ser el bateig internacional de Joan Carles de Borbó, que el va ajudar a dissipar alguns dels dubtes que generava en l'àmbit internacional.

A canvi de tot això, la Casa Reial han tingut una sèrie de privilegis vitalicis que s'amaguen darrere de negocis foscos que estan sempre protegits pels propis serveis d'intel·ligència del país (si és que se'ls pot anomenar d'intel·ligència), i l'establishment polític espanyol més nacionalista.

Ens volen fer creure que tots els Borbons viuen dels 8 milions i escaig d'euros que l'estat paga anualment per mantenir els capritxos de tota la família. Mai ningú s'atreveix a publicar cap notícia sobre quines són les fonts d'ingressos de la família Borbó - Grècia. Hem assumit d'una forma natural que aquesta gent viu d'aquests 8 milions d'euros.

Ara resulta que aquest duc que jugava a hambol, ha tingut massa fam i ha estat poc discret a l'hora de muntar el seu xiringuito. Doncs tots tranquils! Aquí no passa res! Apartem al Urdangarín de la família reial i així fem un tallafocs per evitar que la resta del Clan es socarrimi i puguin continuar vivint a tot ritme. I així quedarà la situació. Veurem com les responsabilitats sobre tots aquests diner públic desviat a butxaques privades, acabaran en la persona del Urdangarín.

Jo sóc plenament conscient que el cost que suposa la Casa Reial a l'estat, seria el mateix o més en el cas que tinguéssim un president de la República espanyola. L'única diferència és que tindria l'oportunitat de poder votar-lo al final de cada període legislatiu. Com a ciutadà i contribuent em sentiria molt més reconfortat al poder votar per canviar-lo en el cas que no complís les expectatives que hagués generat.

Estem preparats perquè ens acostem cap a un començament de legislatura que serà duríssima amb les retallades en les prestacions de l'Estat del Benestar. I mentrestant perquè estiguem distrets, ens aniran traient (de forma controlada) diferents capítols del cas del Duc de Palma i els seus "inversions de futur".

Tisorada organitzada en la ressaca electoral.

El fet d'anunciar retallades en les prestacions socials que garanteixin el bon funcionament de l'estat del benestar per al dia següent d'un procés electoral, no és res de nou ni original. La moda la va inaugurar el Partit Popular després de les últimes eleccions autonòmiques, continuant ara a Catalunya i probablement continuarà amb la presentació de les primeres mesures del govern de Mariano Rajoy.

L'argument electoral que s'esgrimeix, sempre és el mateix: es justifica a partir del triomf a les urnes per legitimar als governants a prendre decisions que fins ara eren impensables. Personalment crec que aquest és un greu error de plantejament, que està perfectament planificat, perquè la potestat per legitimar a prendre decisions tan dràstiques, només les pot donar una majoria parlamentària.

En les passades Eleccions Generals, Convergència i Unió va obtenir una victòria històrica a Catalunya, però no va obtenir una majoria absoluta que justifiqués que els ciutadans i ciutadanes del nostre país, els hi atorguessin el dret a establir retallades als drets socials.

En qualsevol manual de gestió econòmica, s'especifica de manera clara que la forma d'equilibrar un dèficit, és reducció de la despesa i l’augment dels ingressos. Però aquesta no és la línia que està portant a terme el govern d'Artur Mas. D'una banda s'han imposat retallades en àmbits, tan estratègics per a la cohesió social, com l'educació o la salut. D'altra banda es van eliminar impostos com el de transmissions patrimonials. Aquest tipus d'incoherències passaran factura política a mitjà termini, perquè els ciutadans no entenem aquest doble raser de mesura. A mi em sembla que si s'exigeixen sacrificis a la població, aquests han de ser equitatius entre totes les classes socials aportant de manera proporcional a la capacitat econòmica de cada ciutadà.

Cal que els ciutadans tinguem la sensació que la càrrega de la crisi es reparteix entre tots, ja que la gestió d’aquesta crisi serà una tasca especialment difícil. Sobretot perquè no tenim consciència d'on és el final del túnel, generant inseguretat entre la població en veure dia rere dia com es succeeixen les retallades, pressionen els mercats, com l'atur augmenta fins a límits insuportables i només sabem que no sabem res.

Però per incert que sembli l'escenari en què ens movem, crec que hi ha determinades línies vermelles que el govern de Convergència i Unió no pot creuar per no posar en perill la cohesió social. La primera d'elles és la de l'accés a la salut, la segona l'accés a l'educació i la tercera la identitat nacional. És precisament aquesta última la que es posarà en risc amb les retallades anunciades en la comissió de control al Parlament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un anunci que ha aixecat polseguera de la gran majoria de mitjans de comunicació del nostre país. Inclosa la directora de Televisió de Catalunya Mònica Terribas que va dir molt clarament que "el model cap al que s'encamina la televisió pública del nostre país no coincideix amb el meu".

És clar que aquesta decisió presa pel govern va en línia dels ajustos econòmics que ja fa mesos que anuncia i executa, dins del pla d'austeritat al qual està sotmetent a tots els sectors de l'administració catalana. Però el que realment preocupa és com quedarà el paper significatiu que han tingut la ràdio i la televisió pública de Catalunya en la normalització lingüística. Tant TV3 com Catalunya Ràdio han estat el nucli de la creació mediàtica de la llengua catalana des de la seva creació, lluitant contra ambients extremadament hostils i amb una programació global tant televisiva com radiofònica excessivament castellanitzada. Probablement sigui necessari que també hi hagi retallades a la corporació, però s’haurà de prioritzar el criteri d'utilitat pública i el d'eina de normalització i cohesió social.

Per tant, demanaria al president Mas que tingui molta cura amb les polítiques de neteja que normalment s'exerceixen en els mitjans de comunicació públic. Deixem que aquests mitjans públics, que són l'aparador on s'ha de manifestar la pluralitat política i d'opinió del nostre país, continuen desenvolupant aquesta funció social.