Ressaca política després dels "indignats".

Aquesta és la sensació que tinc després d'aquests dos mesos de debats i reflexions generades per les reivindicacions manifestades pel col·lectiu de "indignats". Crec que els partits polítics farien bé de prendre notes sobre el que la ciutadania ha expressat, donant suport al moviment sorgit des de les xarxes socials i que sense portaveus ni líders, ha aconseguit generar un debat sobre l'obsolescència del sistema polític al nostre país.

La crisi mundial ha pogut ser el desencadenant que ha cristal·litzat un moviment capaç de qüestionar el nostre sistema de valors i la nova relació entre l'economia, la política i la ciutadania. Els processos de globalització i continentalització qüestionen la realitat del món modern i generen un nou concepte de relació en l’actual sistema mundial, tot i que encara estigui en una fase virtual.

Ara per ara, ja comença a qüestionar-se l'organització del món en tres nivells espacials: internacional, nacional i local. Així mateix, estan qüestionats i en crisi els components polítics del món modern: l'Estat-nació i el sistema polític nacional, el sistema interestatal internacional i fins i tot a la pròpia Organització de les Nacions Unides. En realitat tots els components de la política, en totes les seves formes organitzatives, es troben qüestionats: actors, pràctiques, doctrines, regles, organitzacions o objectius.

Estem davant d'un procés iniciat de globalització política, que encara no han aconseguit definir amb precisió les seves especificitats, però que en els últims anys ha aconseguit un gran protagonisme en l'opinió pública mundial. Ja no parlem solament de "indignats espanyols", estem començant a definir un nou concepte de ciutadans que es revelen contra dictadures emmascarades de democràcia (com en els últims mesos al nord d'Àfrica), o contra democràcies consolidades que estan organitzades en un sistema polític amb molt poca transparència i massa interessos creuats.

Estem davant d'un nou paradigma de relació de la ciutadania amb l'estat. Els partits polítics s'han d'organitzar en estructures transparents, en les quals els ciutadans, als quals pretenen representar, puguin decidir: les línies d'actuació, les persones que estiguin al capdavant i com es financen aquestes organitzacions.

I és precisament per això, que hem d'exigir que es compleixi l'article 1.2 de la constitució, que diu molt clarament que "la sobirania nacional resideix en el poble". Per tant, al poble se li ha de donar eines polítiques perquè manifesti d'una forma molt més directa la seva opinió. Per poder evitar, d'aquesta manera, el segrest polític que els poders econòmics estan exercint sobre el nostre sistema democràtic.

Hem d'acabar amb la classe política que només es converteix en autèntics "palmeros" dels mercats i de la banca. Convertint-se en còmplices necessaris per als excessos que s'estan cometent amb el pretext d'una crisi, que ha estat generada pels propis poders econòmics, ja sigui a nivell mundial o nacional.

On és l'esquerra catalana?

Aquesta és la pregunta que ens fem molts ciutadans després de veure el gran daltabaix que ha suposat les últimes eleccions municipals, per als partits que van renunciar als seus pilars ideològics per construir una torre de Babel massa fràgil per considerar-la un projecte polític.

L'únic partit que va mantenir una certa coherència amb el seu propi ideari va ser Iniciativa per Catalunya. La qüestió, en qualsevol cas, seria que els seus postulats polítics no són compartits per la gran majoria de la ciutadania i per tant és una opció ideològica minoritària. D'altra banda tampoc hem d'oblidar la seva falta d'experiència política en la gestió, que va ocasionar grans escàndols com l'encobriment dels responsables dels cinc bombers morts a Horta de Sant Joan o el desprestigi del cos policial dels Mossos d'Esquadra.

El segon pilar del tripartit sembla que estava afectat d'una aluminosi identitària. Aquest és el cas d'Esquerra Republicana de Catalunya, que va renunciar als seus postulats independentistes per facilitar la governabilitat amb un projecte d'iniciativa socialista, que tenia massa lligams amb un socialisme espanyol escassament federalista. Tot plegat va obligar els republicans a fer autèntics jocs de malabars per ocultar la seva excessiva dependència d'un socialisme massa espanyolista i despistar, d'aquesta manera, a la seva pròpia parròquia.

Aquesta esquizofrènia republicana ha estat castigada amb un escombrat total de la política municipal del nostre país. Ha arribat el moment en què Esquerra Republicana de Catalunya ha de reinventar-se i connectar directament amb el que el carrer està demanant a crits.

El tercer pilar, i el més important per mida i per experiència de govern, s'ha esquerdat totalment i ha quedat badat en dues parts. És el cas del Partit dels Socialistes Catalans. La propera tardor el PSC ha d'afrontar un Congrés que haurà de posar els fonaments d'un nou socialisme a Catalunya. Definitivament el PSC haurà de deixar de jugar a la puta i a la Ramoneta, haurà de identificar-se com un partit de centreesquerra, però caldrà aclarir i obertament si s'ha d'identificar com un centreesquerra d'inspiració progressista i catalanista o com un centreesquerra amb identitat espanyolista.

Al meu entendre, el PSOE ha donat mostres més que suficients de quina és la prioritat del socialisme espanyol. Els socialistes catalans van ser ignorats durant la preparació de l'estatut, durant el debat en el manipulat Tribunal Constitucional i en aquesta última etapa, són ignorats pel govern central a l'hora de buscar aliances amb Convergència i Unió.

Potser l'experiència del tripartit va ser un experiment antinatura que va afectar greument a la genètica identitària dels partits d’esquerra. Els líders que el van iniciar han desaparegut del mapa polític, tant Montilla, Carod Rovira, Saura, Puigcercós i per malaltia Pasqual Maragall.

La ciutadania s'ha decantat per opcions conservadores i, en plena crisi, ha donat les claus de casa a la dreta perquè intenti redreçar el rumb del país. Ara només em queda per veure si l'esquerra és capaç de redefinir el seu projecte polític escoltant les necessitats de la ciutadania o continuarà fent pallassades.

L'estètica de les eleccions primàries.

El Partit Socialista Obrer Espanyol torna a ensopegar amb la mateixa pedra una vegada més. Almenys aquesta és la sensació que tinc després de veure com els anomenats "barons" del PSOE pretenen tornar a utilitzar les seves influències, per minimitzar el suposat suport que les bases del partit puguin donar a una candidata que no té la seva confiança.

Sembla ser que Zapatero, ha convocat els líders regionals per a "compartir criteris" abans del Comitè Federal que se celebrarà el proper dissabte. La convocatòria es produeix després de la petició del lehendakari Patxi López d'un congrés per triar un nou líder que substitueixi a Zapatero al capdavant del partit.

Una cosa similar va passar quan Felipe González va voler donar un aire democràtic a la seva successió, convocant unes eleccions primàries en què s'enfrontaven Joaquín Almunia (que comptava amb el suport dels anomenats barons amb Felipe González al capdavant) i el díscol Josep Borrell, que va conquistar a les bases del partit i va guanyar unes primàries estaven dissenyades perquè Felipe González proclamés d'una forma "democràtica" a Joaquín Almunia com a successor.

Doncs res més lluny de la realitat i es va imposar un Borrell pletòric, eloqüent i que va ser capaç de transmetre una energia positiva pel canvi de lideratge que necessitava el PSOE. Va ser llavors quan l'aparell del partit va aplicar l'article 26 i es va passar pel forro la tan grapejada democràcia interna i en el seu Congrés Nacional va consagrar a Joaquín Almunia com a successor natural de González. No cal comentar els resultats que va obtenir Almunia en les següents eleccions generals, fins al punt que van haver de col·locar-lo a Europa per facilitar un canvi intern en el partit.

Doncs bé la situació sembla que tornarà a repetir-se. Els José Bono, Alfonso Guerra, Guillermo Fernández Vara i Jorge Alarte, per citar-ne alguns, prefereixen potenciar un líder com Alfredo Pérez Rubalcaba que simbolitzaria la continuïtat de l'aparell del partit. Rubalcaba difícilment pot representar la renovació quan per edat, més de 60 anys, és molt més gran que la persona a qui substituiria. Però això sí, Rubalcaba té a favor que no és català com la Carme Chacón i a més la seva forma d'entendre Espanya és molt semblant a la que tenen els barons del seu partit i sobretot la cúpula del Partit Popular.

Sembla ser que aquesta imatge que volia transmetre el PSOE de ser els més democràtics entre els demòcrates, està quedant com una mera operació d'estètica. Interessava fer unes primàries que demostressin que el PSOE dipositava en les seves bases la confiança per triar el futur del partit, però això sí, sempre que guanyés el candidat oficial que proposaven els mateixos barons que encarnen la defensa dels "valors socialistes". Amb la qual cosa es posa en evidència que si has de convocar unes primàries que pots perdre, és millor no convocar les i escollir el candidat de portes endins, entre amiguets, i ignorar l'opinió dels militants de base que paguen religiosament les seves quotes.

Per tant, la Carme Chacón han tingut massa llastos en la seva carrera cap a les primàries per substituir Rodríguez Zapatero.

Un primer llast ha estat la seva joventut i això succeeix precisament en un partit que s'autoqualifica de progressista. Hi ha temor a la cúpula del partit per la línia política que Chacón pugui desenvolupar, no sigui que se li acudeixi moure les cadires d'alguns culs que fa molt temps que les ocupen.

Un segon llast ha estat el fet de ser dona precisament en el partit en que de cara a la galeria, més han invertit en imatge per a demostrar que aposten per una autèntica equiparació de drets de gènere. Zapatero va ser el primer president de govern que va fer un govern paritari entre homes i dones, encara que vist desde la distància, ara sembla que va ser una decisió de cosmètica política.

I un tercer llast ha estat el fet que Carme Chacón és catalana. Aquest va ser precisament un dels principals problemes que va tenir el Josep Borrell per a no merèixer la confiança de l'aparell del PSOE en el seu temps. Aquí podem veure que la història es repeteix i que els barons del PSOE prefereixen qualsevol opció abans que un català o una catalana.