Reflexions sobre la jornada de reflexió.

En ple segle XXI es fa difícil creure en la utilitat de l'anomenada jornada de reflexió en la vigília de la jornada electoral. Això està basat en els canvis i l'evolució de la nostra societat, en la qual les noves tecnologies de la comunicació han alterat de manera definitiva i sense marxa enrere els protocols de prevenció per a la jornada electoral.

El suposat oasi de pau que es vol perpetuar amb la jornada de reflexió, és una autèntica fal·làcia, ja que es produeix una total asincronia d'Internet amb la presència permanent i accessible de tots els continguts que s'han generat durant la campanya electoral. Aquests apareixen davant d’un ciutadà en el que és i ha el present continu de la política en el ciberespai i en una democràcia irremeiablement orientada a les eleccions.

Els dissabtes previs als diumenges electorals s'han convertit en un repte per trobar estratagemes que permetin contactar amb l'electorat de forma, més o menys, directament o subliminal. No hem d'oblidar el que va passar el dia de la jornada de reflexió de les eleccions del 14 març de 2004, quan es va convocar de forma anònima i a través de missatges de mòbils, a milers de persones a concentrar al carrer Gènova de Madrid davant la seu del Partit Popular, per protestar pels atemptats al metro de Madrid i l'estació d'Atocha. Amb el que vam poder veure que els mòbils van entrar en la vida política espanyola amb força suficient per alterar els equilibris electorals. O és que algú dubta que aquella concentració va ser un acte polític en plena jornada de reflexió?

Per això, avui més que mai, té sentit que valorem la viabilitat de continuar enganyant-nos amb una Llei Electoral basada en les necessitats del segle XX i que no recull els autèntics anhels de la nostra societat en ple 2010.

Els ciutadans poden, per tant, exercir la comunicació interpersonal sense traves. En aquesta definició es poden incloure els blogs, els espais individuals o de grup en xarxes socials, els missatges de mòbil, etc.

Així doncs, la doctrina de la Junta Electoral Central és que totes les prescripcions electorals "són aplicables quan s'empren les noves tecnologies de la informació i de la comunicació electròniques". Però aquestes restriccions afecten només "als candidats així com a les formacions polítiques, coalicions electorals o agrupacions electorals, respecte als sistemes d'informació i de comunicació electrònics que es troben directament o indirectament sota la seva dependència".

Amb el que les xarxes socials, webs i blocs sota control dels partits podrien estar incloses en aquesta prohibició. Però també podria entendre que cada un dels participants d'aquestes xarxes és un ciutadà particular sense dependència del partit.

Internet no té fronteres i precisament aquesta absència de límits geogràfics és la que fa que, ara per ara, em qüestioni la utilitat de la jornada de reflexió. Per a mi només tenia sentit als començaments de la democràcia, quan alguns no acceptaven el nou règim i aquell dia permetia descansar als ciutadans i una oportunitat per evitar incidents i alteracions de la llibertat per votar.

Avui està superada per la realitat de la comunicació en l'era de la informació 24 hores, la política utilitza tots els mitjans de la societat de la informació. Per tant, el dia de reflexió s'ha acabat. Diguin el que diguin les normes electorals. Per què actualment les campanyes d'avui continuen actives i no descansen la vigília dels comicis. Amb la qual cosa em plantejo la necessitat de reconèixer i ser conscients que la campanya continuarà fins al mateix moment en què el ciutadà dipositi el seu vot a l'urna.Escolta

La llibertat d'expressió segrestada per la democràcia.

Aquesta és la gran paradoxa que s'ha donat amb el conflicte del repte a un debat cara a cara, que el President de la Generalitat José Montilla va llançar al Cap de l'Oposició Artur Mas.

És cert que no estem en un sistema parlamentari bipartidista. Però també és ben cert que només hi ha dos partits, prou implantats entre la ciutadania, com per poder optar a fer un govern. Per això crec que és fals el plantejament que es fa que qualsevol partit amb representació parlamentària ha de tenir la mateixa opció de debat, que els partits que compten amb més suport de l'electorat.

A mi com a elector m'interessa conèixer el que tots els partits proposaran per a dur endavant el nostre país, però un cop exposat tinc molt clar que els partits minoritaris no poden satisfer les meves inquietuds respecte al nou govern, entre altres coses perquè ni ells mateixos m'expliquen als seus programes com s'organitzarien en cas que fossin majoritaris en el govern. Molts d'ells han basat la seva campanya a dir que, si qualsevol dels dos partits majoritaris els necessita, els obliguen a fer això o allò. Però com podem veure això no és un programa de govern, és tan sols una estratègia per imposar unes condicions per coaccionar a algú que té un programa de govern.

Per tant, com a elector sento que m'han vulnerat els meus drets en no poder escoltar un debat únic entre dos partits que tenen un programa de govern i l'estructura necessària per portar-lo endavant. En qualsevol país del món, tant si és bipartidista com si no ho és, s'accepta sense condicions un debat obert entre els aspirants que compten amb més suport ciutadà. Amb el que ha fet la Junta Electoral Provincial, l'únic que ha aconseguit és donar una major rellevància artificial a uns partits que els electors, de forma lliure i democràtica han decidit que no són els dos majoritaris.

Per això és molt més deplorable la intervenció que la Junta Electoral Central ha fet, acollint-se a la seva instrucció de 1999 per donar suport a la resolució de l'òrgan provincial. A l'acta de la reunió, la pròpia Junta Electoral explica que "ha exigit de manera constant que l'organització d'aquests debats es faci amb criteri de de previsió i antelació suficient, de manera que permeti garantir la igualtat respecte dels candidats concurrents a la eleccions ". Aquesta excusa que han posat dels cinc dies d'antelació, ha estat el escletxa legal que han trobat per justificar aquesta intervenció del poder judicial en un acte lliure i democràtic. El que demostra una vegada més que a Espanya la separació de poders no existeix i que el poder judicial està excessivament polititzat i l'executiu excessivament judicialitzat.

Això probablement sigui perquè sortim d'una dictadura i amb la voluntat de controlar la possibilitat d'expressar-se lliurement, els propis partits polítics han creat unes estructures cuirassades i poc transparents, que els permet fer una interpretació personal de la democràcia i entendre-la segons els interessos que ells tinguin.

El que està clar és que la democràcia ha de ser un sistema de relació en contínua evolució, per què si una gran democràcia no progressa i evoluciona, aviat deixarà de ser gran o aviat deixarà de ser democràcia. I precisament per això no hem d'oblidar que en una democràcia les idees s'han de transmetre per seducció i per convenciment. Tota la resta no és democràcia.

Mitjans de comunicació al servei de la política.

Una de les habilitats que s'hauria de treballar des de l'ensenyament bàsic, hauria de ser la capacitat de discernir entre la informació que ens donen els mitjans de comunicació i l'opinió que tu et creís sobre aquesta informació. Desenvolupar la capacitat d'anàlisi i la capacitat de ser crític amb el que els mitjans de comunicació ens expliquen. Contrastar la informació amb altres mitjans que siguin políticament antagònics als primers i així poder arribar a una conclusió que ens faci tenir una opinió pròpia sobre el tema.

Aquest és el cas que ha succeït a una noia amb discapacitat que va sortir al programa "Tinc una pregunta per vostè" de televisió espanyola. En ell aquesta noia va preguntar tant a José Montilla, actual president de la Generalitat i candidat del PSC, com a Joan Puigcercós candidat d'ERC, que hi va anar al dia següent. A tots dos els va preguntar per què l'Administració privilegia l'accés a les residències de les persones dependents en comptes d'ajudar-les econòmicament perquè puguin tenir un assistent personal i puguin viure a casa seva. Però la pregunta es va convertir en un bumerang perquè altres mitjans de comunicació van anunciar al dia següent que ella ja rebia una ajuda d'un programa de l'Ajuntament de Barcelona i se la va acusar d'ocultar aquestes dades.

La Núria li va dir a José Montilla que la llei de la Dependència només li concedeix l'equivalent econòmic a una hora i quart d'assistent i que a ella, a causa del seu estat, això la condemna a viure en una residència. "I jo no vull anar a la residència", va afegir. I, ja al final, entre els aplaudiments del públic i la traducció al castellà se sent a Montilla dir: "Si em dóna els papers atendré el seu cas" i a la Núria contestant: "No és el meu cas, és el de tota la població ...".


Posteriorment la Núria va fer la mateixa pregunta i en el mateix programa a Joan Puigcercós, que tot i defensar la llei, també va fer un intent d'autocrítica en concloure la seva intervenció amb la frase: "Ho tindrem en compte".


Bé, doncs posteriorment el diari "El Periódico de Catalunya" va treure una notícia a tota pàgina en la qual acusava a Núria de falsejar les seves dades exposades en el programa. La Núria l'única cosa que va fer va ser preguntar: per què les administracions prioritzen l'ingrés en una residència a la possibilitat de viure a casa amb menys cost?.

Analitzant els números reals podem veure que per al conjunt dels acollits a aquest programa d’assistència personal, el cost mitjà dels assistents és de 2.700 euros al mes, el que resulta més barat que el cost mitjà d'una residència, estimat en 3.231 euros mensuals, sense comptar que gràcies a poder realitzar una vida independent han pogut treballar i han generat llocs de treball indirectes.

Doncs bé, sembla ser que fer aquest tipus de preguntes en campanya electoral és políticament incorrecte i el pitjor de tot és que posar en evidència els nostres polítics, no surt gratis. El Periódico de Catalunya es va encarregar d'ajustar els comptes a aquestes persones que, de forma descarada, tenen la gosadia de discrepar i posar en ridícul als nostres polítics.

Personalment considero que les subvencions que rep el Periódico de Catalunya per publicar la seva edició en català, el fan massa esclau de l'administració. Passant a ser la mà executora que imparteix venjança en nom de Déu.

Però em sembla que li ha sortit malament la jugada, perquè el que pretenia ser un atac a la Núria per desacreditar pel seu esperit contestatari, s'ha convertit en un incentiu que ha mobilitzat molts dels sectors de la discapacitat física que habitualment viuen ensopits pel " suposat estat del benestar ".