Corasson Loco… o l'esquizofrènia dels socialistes catalans.

Arribats a aquesta alçada de la pel·lícula, cada vegada es fa més complicat per al sector catalanista del PSC justificar la situació a la qual Zapatero està duent als socialistes catalans.

D'una banda el Partit Socialista de Catalunya està consolidat en el mapa polític català, com el partit que governa als principals municipis de Catalunya. Les quatre capitals de províncies catalanes i les seves corresponents diputacions provincials estan dirigides o sustentades pel PSC.

Per tant, la confiança que l'electorat català està donant al Partit Socialista de Catalunya, el legitima com una de les principals opcions polítiques que té encomanada la gestió de l'administració dels catalans.

Entenc que aquesta responsabilitat ha hagut de pesar molt, a l'hora de prendre la decisió de donar suport sense fisures els Pressupostos Generals de l'Estat i no deixar a Zapatero en pilota picada davant del Partit Popular.

A la seu del PSC existeix una gran preocupació perquè només queden dues setmanes perquè expiri el pacte entre Montilla i el president del Govern, i el clima de relacions amb el PSOE s'equipara a moments de tensió entre ambdós partits com els ocorreguts als anys 80 per qüestions com l'OTAN o la LOAPA. Al meu entendre crec que utilitzen diferent Zoom a l'hora d'enfocar la realitat política, si s'avalua des de la seu del PSC a Barcelona o la del PSOE a Madrid.

Per tant, he d’entendre que les mirades polítiques són de diferent distància a l'hora de contemplar els suposats escenaris que poden donar-se en un futur. D'una banda Zapatero acaba d'estrenar la seva segona legislatura i encara li queden tres anys de gestió per a anar desplegant el seu suposat programa. Per l'altre, Montilla està travessant l'equador de la seva legislatura i necessita començar a sumar punts de cara a l'electorat català, per a afermar el seu lideratge i començar a treballar-se una victòria més folgada de la qual va tenir al 2006. Sobretot perquè algun soci de govern, com Esquerra Republicana, té bastants números per a fer-li el salt i iniciar una croada nacionalista amb Convergència i Unió.

Dita això, el repte que els socialistes catalans han fet al PSOE, amenaça amb que si es donés el cas que no s'arribés a un acord i no es tingués voluntat de complir l’Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornarien a ser com abans.

Aquesta situació obre unes noves perspectives en els posicionaments que els dos partits polítics federats, han anat mantenint fins a ara. Però alhora també s'obren grans incògnites i sobretot a mi em sorgeixen preguntes com:

Serà capaç Sabater de controlar als barons del PSOE i desembussar l'acord de finançament per a Catalunya?

Arribat el cas. Seran capaços els socialistes catalans de desmarcar-se del PSOE i generar una crisi que deixaria a Zapatero en pilotes davant de la dreta espanyola?

Serà capaç Convergència i Unió de gestionar una crisi d'aquest nivell amb sentit de país? Sense caure en demagògies massa fàcils.

Serà capaç Esquerra Republicana de Catalunya d'abandonar el vaixell del tripartitt per a salvar els seus immobles davant unes eleccions catalanes anticipades?

Davant tanta incertesa només em ve al cap aquella cançó del Bob Dylan titulada "La resposta està al vent", i aquí a les terres de Lleida sembla que ara bufa el que diem un "vent d'Aragó" massa fort perquè puguem saber on estan les respostes.

Cony de país.

Alça Manolo! La calle es tuya….

Després d'una setmana un mica complicada per qüestions de treball, vull reprendre una altra vegada la meva teràpia personal de reflexions sobre la fauna política ibèrica.

En aquest sentit, ha fet saltar la banca un personatge, que no per ésser d'edat avançada està exempt de poder ser criticat. Em refereixo a Manuel Fraga Iribarne "el Fatxa".

Al meu entendre quan un polític està en actiu -vull dir que cobra per fer de polític- és susceptible de poder ser criticat i si és necessari estomacat per les opinions que pugui emetre.

En aquest cas és de tots coneguda la trajectòria política de Manuel Fraga. Ell representa l'evidència i la prova palpable, del vincle existent entre la dreta espanyola a través d'Aliança Popular (en el seu moment) i ara el Partit Popular amb la dictadura de l'antic règim franquista.

Doncs resulta que el president i fundador del PP, ha apostat directament per "penjar" als nacionalistes "d'algun lloc" (potser referint-se als collons) com a via per a "ponderar" i reduir el seu pes en la política nacional. Fraga ha fet aquestes manifestacions en un acte de Nova Economia Fórum al ser preguntat sobre la conveniència de ponderar el pes dels nacionalistes en la política espanyola.

A aquestes alçades de la pel·lícula, Fraga ja no té per què mantenir el componiment i pot treure a passejar la bèstia que sempre ha dut dintre. És en aquest moment quan es permet fer afirmacions com "Caldria ponderar-lo penjant-los d'algun lloc". Afirmant amb acritud que "el nacionalisme és el contrari de la defensa d'Espanya". Jo en canvi penso que el nacionalisme és el contrari de la defensa de la seva Espanya (la Espanya de Fraga). O dit d'una altra manera, el nacionalisme és el contrari de la concepció d'Espanya que defensa el també nacionalisme de Fraga.

El menyspreu que Manuel Fraga fa de la democràcia és tan aberrant, que crec que el Partit Popular hauria de prendre una posició clara de si està en la línia ideològica de la ultradreta representada per Fraga, o aposta per una línia renovadora d'una dreta democràtica i plural, que tingui més arguments polítics que no només la uniformitat de l'estat espanyol.

De moment només ha desautoritzat a Fraga, l’Esperanza Aguirre. Encara que a aquesta no cal fer-li molt cas, per que per a guanyar quota de vots en el seu propi partit s'apuntaria a qualsevol aquelarre.

Crec que els nervis estan més que justificats, a la seu del Partit Popular. Rajoy intenta nedar i guardar la roba. Dóna pals de cec i intenta recuperar als seus desertors disparant contra Zapatero i fent picades d'ullet a l'extrema dreta del seu partit. Esforç en va perquè prefereixen a Esperanza Aguirre o a Rosa Díez. Mentre l'ombra d'Aznar segueix sent allargada. Si en ja sentirem parlar de tot plegat.

La Constitució Espanyola és com un xiclet que s'estira segons els interessos de cada moment.

Avui és un dia d’aquells en els quals pots meravellar-te descobrint nous espècimens polítics. Ja que apareixen una sèrie de personatges -molts d’edat avançada-, que s’omplen la boca dels poders benèfics que la Constitució Espanyola ha tingut en la transició d’una dictadura que va estar en vigor durant quaranta anys, suportada per la dreta espanyola, l’exèrcit i l’església catòlica.

Tots aquests constitucionalistes, de pa sucat amb oli, avui celebren una Llei Fonamental que, segons ells, ens ha donat 30 anys de pau i llibertat.

És sobre aquest punt on vull centrar la meva opinió. Doncs resulta que tenim una tendència fàcil oblidar que l'actual text constitucional va ser negociat i sotmès a referèndum, en un entorn i marc polític que podríem definir com amenaçador per a la proposta de transició a un sistema democràtic.

Recent sortits d’una dictadura en la que durant quaranta anys es va intentar uniformitzar una cultura nacional (molt pobra per cert), una legislació basada en els privilegis d’alguns (que no tinc un clar si això s’ha superat) i una voluntat expressa d’espoli de determinades "comunitats autònomes" per a benefici d’unes altres, era difícil escollir cap altra cosa que no fos lo text proposat.

Tot aquest panorama ha estat vigilat per l’article 8 de la Constitució Espanyola de 1978, en la qual es recull la perillosa redacció que: "les Forces Armades són la garantia de la integritat territorial i de l’ordenament constitucional". Que per cert, no fa molt temps un general va crear problemes citant aquest text. Ens foten als militars per a custodiar la Constitució del 78 i al Tribunal Constitucional per a garantir un interpretació tranquil·litzadora als interessos de Madrid.

Però la Constitució, que és llei, no és una llei sagrada que ha de guiar els nostres designis indefinidament. La Constitució ha de ser una llei suficientment flexible per adaptar-se, cada cert període de temps, als canvis que d’una manera més ràpida.

Un exemple molt clar, el tenim fa molt poc temps quan va néixer l’ultima generació de Borbons (em refereixo a les filles del “Principito”). El problema es plantejava si la segona filla de l’hereu de la corona (per dir-lo de forma oficial), hagués estat un mascle. Perquè llavors era difícil d’explicar que en un país que presumia de ser modern i que lluitava per a l’equiparació d’oportunitats per qüestió d’igualtat de gènere. I va ser just en aquest moment quan van aparèixer veus que suggerien una modificació del text constitucional.

Però encoratjar canvis constitucionals comporta uns certs perills, ja que és difícil de justificar la necessitat de provocar certs canvis, i a l’hora evitar que sigui una porta d’entrada a altres tipus de canvis "no desitjables" per a la integritat de l’Estat espanyol, ja que sempre estan aquests toca collons de nacionalistes bascos i catalans que aprofiten qualsevol esquerda per a ficar el nas.

Per tant, crec que el nacionalisme espanyol sempre tindrà tendència a una posició conjunta del PSOE i el PP a una possible reforma de la Constitució. Ja que els dos partits duien en els seus programes electorals propostes concretes de modificació del text constitucional. I els dos consideren que no és el moment de plantejar-les. I això que més de la meitat dels espanyols opina que ha arribat el moment de reformar la Carta Magna, segons les dades de l’últim baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS). Ja que gairebé el 53 per cent dels espanyols opina que hauria de reformar-se en algun dels seus punts.

Per tant no m’apunto a la celebració del 30 aniversari d’un text, que va ser aprovat a punta de pistola i amb els militars fent soroll de sabres constantment per a intimidar a la població. Si tan convençuts estan de la validesa de l'actual text constitucional proposo que, ara i lluny de les pors de retorn al passat, tornin a ratificar per referèndum la seva validesa.