Prohibit confinar: La Justícia fent política, un altre cop.

En els 10 últims anys hem parlat sovint de la judicialització de la política i de la politització de la Justícia, afirmant amb això que l'actuació dels jutges entra en el camp de la política, o bé que els polítics recorren a la justícia per retorçar les lleis i alterar l'ordre democràtic. 

Darrerament hem tingut massa exemples de com el poder judicial s'ha tret la bena dels ulls i ha actuat de forma arbitrària perseguint idees polítiques. Un exemple molt clar el tenim amb els rapers Josep Valtónic i lleidatà Pablo Hasél que estan sent perseguits per afirmar que "els Borbons són uns lladres", quan la realitat s'erigeix ​​tossudament corroborant l'afirmació de tots dos artistes. 

Avui dilluns, 13 de gener, hem viscut un altre episodi d'intromissió de la justícia en l'àmbit polític, quan la jutge de guàrdia del Jutjat d'Instrucció número 1 de Lleida ha denegat, a instàncies de la fiscalia, el confinament de diverses localitats del baix Segrià i de la ciutat de Lleida. Aquesta jutgessa ha centrat la seva argumentació en la "racionalitat política", en comptes de centrar-la en la "racionalitat jurídica" tal com és la seva obligació. 

De tots és prou coneguda la contaminació franquista de el sistema judicial espanyol. Vull recordar el que va dir el president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en una entrevista a un mitjà de comunicació, quan es va referir al fet que els jutges se'ls controla "amb el pal i la pastanaga". Il·lustrant que els jutges que sàpiguen llegir entre línies els missatges no escrits i les preferències polítiques dels magistrats de el Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, seran premiats amb la "pastanaga" de l'ascens en la seva carrera judicial acumulant mèrits. Per contra, tots aquells díscols que no vulguin seguir les pautes de la cúpula judicial seran castigats a les destinacions judicials més infames. 

Aquí tenim un clar exemple de fam per la "pastanaga". En la jutgessa Elena García-Muñoz Alarcos, del jutjat d'Instrucció número 1 de Lleida, al negar-se a ratificar les mesures de confinament aprovades per la Generalitat, adduint que aquestes requerien l'aprovació de l' estat d'alarma, la qual cosa és competència de el Govern central. Molt lluny de importar-li les conseqüències sociosanitàries de prohibir aquest confinament, la jutgessa en qüestió ha vist l'oportunitat de desgastar l'actuació del govern de la Generalitat davant la previsible campanya electoral i d'aquesta manera acumular punts per a la "pastanaga" com ho fan al Carrefour. 

Independentment de com el Govern de la Generalitat estigui gestionant la crisi que ha generat la pandèmia de la Covit-19, la jutgessa ha d'acompanyar les decisions que prenguin els representants de Govern de la Generalitat, tal com ho va fer el seu col·lega que va autoritzar el confinament de la comarca del Segrià. Tan sols per que aquesta decisió ha estat presa per especialistes en epidemiologia i gestió pública.  

Les seves decisions han de basar-se únicament i exclusivament en criteris jurídics i en base a aquests criteris argumentar la resposta centrada en la interpretació de la llei. 

En el seu edicte aquesta la jutgessa ha admès tota l'argumentació i interpretació del fiscal en cap de l'Audiència de Lleida, Joan F. Bone, en què afirmava que per a prendre mesures "de tanta gravetat" s’ha de sol·licitar al Govern central la declaració de l'estat d'alarma. 

Al meu entendre tot aquest muntatge es deu a la necessitat que tenen, tant la jutgessa Elena García-Muñoz Alarcos, com el fiscal en cap de l'Audiència de Lleida, Joan F. Bone de treure el cap als mitjans de comunicació perquè els vegin des de Madrid i així poder aspirar a la conquesta d'una "pastanaga". Tot plegat molt patètic havent joc la salut i la vida de centenars de persones.

L'eclosió de la galàxia post-convergent es posa en mans d'un messiànic Puigdemont.

 

El pujolisme va teixir un regnat de 23 anys, en el qual tothom sabia el paper que tenia assignat. El Pujol va gestionar, amb mà de ferro, una estructura de poder en la què el món empresarial, català i forà, tenia descrits els canals per a la consecució dels seus objectius econòmics. Sabien d'entrada el percentatge que havien de pagar com a peatge per a la consecució de contractes i obres.

Amb el "Cas Palau" va saltar pels aires la infraestructura de corrupció construïda durant tot el mandat. No només es va trencar ipso facto la coalició de "Convergència i Unió", sinó que van haver de desaparèixer els dos partits; Unió perquè fora de la nau nodrissa de CiU es va estavellar al abisme i Convergència perquè va veure que ni amortallant-se amb l'estelada, podia apaivagar la pudor de tants anys de corrupció.

És justament aquí quan el moviment post-convergent es veu obligat a definir un nou model de partit, que s'aferra a l'independentisme com a taula de salvació a hores d'ara en un moment políticament convuls. Per a això ha de deixar de banda l'estructura anquilosada de promoció interna dels cadells de les joventuts de la JNC, buscant candidats dins de la societat civil que permetin oxigenar la imatge deteriorada que ha deixat el Pujol i la seva família.

Aquest nou escenari post-convergent, mostra tot un gresol de famílies polítiques que se senten incòmodes, davant la pèrdua de poder que suposa aquest nou paradigma. Els polítics professionals de l'estructura convergent són els únics interessats a continuar amb la divisió del moviment, ignorant el clam a la unitat d'acció política que les bases i l'electorat exigeixen. Es neguen a renunciar al la seva "professió" i per descomptat a la seva quota de poder.

Les famílies post-convergents aglutinades en tota aquesta sopa de sigles (Junts per Catalunya, Crida, PdCat o ANC) han d'exagerar les diferències, per a diferenciar-se de la resta. Tot i que finalment acabin fent sempre el mateix estil de política en qualsevol institució en la que aterrin. Aquesta exhibició de múscul per diferenciar-se entre ells, posa en evidència que no són tan diferents. Al cap i a la fi, coincideixen tots en la necessitat de tenir unes estructures sanitàries i educatives desenvolupades, tot i combatent les desigualtats socials i donant suport a tota l'estructura de l'economia productiva de país.

És just en aquest moment, quan apareix la figura messiànica de Carles Puigdemont. Ell és qui va demostrar en les eleccions europees de l'any passat tenir la força suficient per entrar a el Parlament Europeu amb tres diputats, i donar-se un bany de masses a Perpinyà el febrer d’aquest any.

Els èxits que ha aconseguit en els diferents tribunals europeus, són l'energia que necessita per l'electorat independentista i augmentar així la seva l'autoestima i dignitat, després de tantes humiliacions que s‘ha hagut d'empassar en la pantomima del Tribunal Suprem en el judici del Procés o a l’actual judici del Major Trapero.

Puigdemont ha fet saltar pels aires les diferències artificials entre els partits polítics de l'arc post-convergent. Forçant als puristes de Convergència a aglutinar-se en una nova formació com el Partit Nacionalista Català, liderat per Marta Pascal que prové de l'escola convergent de la JNC. Alguna de les seves velles glòries de polítics professionals, ja ha deixat caure acusacions de "populisme" contra el lideratge de Puigdemont, com si el populisme no hagués estat una de les estratègies principals de l'era pujolista.

Ara estem davant d'un moviment independentista bicèfal, centrat en Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya. Els primers amb Puigdemont a Europa acaparant protagonisme internacional i guanyant simpaties entre el votant independentista català. Els segons amb un partit estructurat i ben posicionat a les institucions públiques, però decapitat amb el seu President a la presó i la seva secretària general exiliada a Suïssa.

Em sap greu, però he de reconèixer que el líder feixista José María Aznar tenia tota la raó quan va dir "antes se romperá el independentismo en Cataluña, que romperse España".

La gestió de la cosa pública com a garantia de creixement social.

Tot just quan començàvem a revertir els efectes de les retallades en sanitat i serveis socials dels governs neoliberals, ens envesteix la pandèmia del Covid-19 tensant encara més l'atenció sociosanitària. Actualment això és especialment evident tant en la sanitat com en els serveis socials. Hem hagut d'adaptar-nos a una situació d'emergència, en un temps rècord el nostre sistema de salut, superant la pròpia debilitat estructural que ja patia, posant cap per avall els excessos que es van fer en la joia més preuada del nostre Estat del benestar.

Sembla ser que ha arribat l'hora de prendre les regnes del nostre destí i establir un debat cívic i social sobre la gestió pública. Com a país ens devem un model que correspongui amb la garantia de l'exercici universal i efectiu dels drets de les persones.

Crec que un dels aspectes clau en aquest debat l'hem de establir en la disputa sobre els models de gestió en la provisió de serveis públics; en aquest sentit s'hauria de estructurar un debat sobre la gestió directa per part de la mateixa Administració versus la gestió indirecta delegada. La gestió directa seria quan l'Administració pública produeix un servei des del propi disseny fins l'aprovisionament del mateix, assumint el risc econòmic i d'organització empresarial de la gestió del servei, tot abocant-hi els recursos per a la seva pròpia sostenibilitat. La gestió indirecta seria aquella en que l'Administració pública delega en una entitat privada (empresa, associació, fundació etc.) la gestió de la provisió del servei, responsabilitzant aquesta entitat de prestar i garantir la seva viabilitat econòmica.

Per tant, amb el ball del Covid-19 han desaparegut tots els tòpics i tabús que s’argumentaven des de posicionaments progressistes amb més o menys radicalitat. La realitat del nostre entorn ens urgeix a definir el model de gestió política que volem. Si ens estem submergint en una crisi de conseqüències incertes, necessitarem definir ràpidament el sistema amb el qual pretenem remuntar la caiguda. El 2008 es va apostar per posar a l'economia en el centre de les actuacions de govern, es van rescatar bancs i es va deixar caure a la classe mitjana, de manera que es va engrandir més la bretxa social fent als rics molt més rics i als pobres molt més pobres.

Ara ens toca definir si per afrontar el camí de sortida, volem apostar per receptes de dretes o receptes d'esquerres. Es tracta d'una diferència d'enfocament a l'hora de governar. Segons la ideologia d'esquerres, perquè un país funcioni cal enfortir el conjunt de la societat i els serveis bàsics (sanitat, sistema educatiu, pensions); mentre que la dreta situa a l'individu en el centre de les seves polítiques.

A grans trets, la ideologia d'esquerres desenvolupa les seves polítiques pensant en la societat, definida com un conjunt de persones que formen una comunitat.

D'altra banda, la ideologia de dretes està més centrada en l'individu i la iniciativa privada. Els governs de dretes afavoreixen l'economia de les empreses perquè siguin aquestes les que generen la riquesa en un país.

Estem davant d'una situació en què hem de decidir quin serà el paradigma en què ens volem submergir. Tenim un govern, que es defineix com a progressista d'esquerres, que haurà de governar amb majories asimètriques en un parlament polaritzat, on hi ha un centre camaleònic que té el poder de canviar-se de color segons la direcció en què bufa el vent.

Els ciutadans i ciutadanes d'aquest país hem patit en carn pròpia les conseqüències del austericidi fet amb les retallades dels governs de dretes. El Covid-19 no ha fet més que posar blanc sobre negre les debilitats del sistema sanitari, que només ha tirat endavant gràcies a la seva capacitat per adaptar-se a la nova realitat, fruit del compromís solidari dels professionals de la salut.

Ara toca el torn a el sector social. La crisi econòmica que ens està envestint deixa fora de joc a milers de professionals que pagaven els seus impostos i cotitzaven a la Seguretat Social, amb la qual cosa s'ha disparat l'índex de vulnerabilitat de la població. El Tercer Sector Social haurà de reinventar-se per atendre les persones pertanyents als col·lectius exclosos del sistema.

L'Ingrés Mínim Vital acabat d'aprovar pel govern central, suposa "conquistar un nou dret" per a les persones en situació de major risc de pobresa; i posa en valor una mesura que, per a mi, és decisiva per establir nous criteris i indicadors en la millora de la justícia social.

Ara és el moment de la política útil per temps d'incertesa, on les persones veuen trontollar certeses sobre la seva vida, atorga protecció als sectors més vulnerables. De l'anterior crisi vam sortir amb més pobresa, aplicant la recepta de més austeritat i per tant més desigualtat. D'aquesta necessitem sortir-ne reduint la bretxa social que garanteixi més oportunitats per a les persones. Això ens farà més forts com a país.