Les clavegueres de l'Estat espanyol.

Espanya s'està desfent com un terrocet de sucre. Vivim a un ritme vertiginós que ens porta a tenir la sensació que deambulem per un Dragon Khan continu, on les emocions i les sorpreses se superen l'una a l'altra d'una manera incessant.

Durant el matí d'avui (dilluns 18 de febrer) s'han reunit a la capital del regne del Rei dels elefants, els màxims responsables de la policia a nivell d'Espanya. I casualment han eludit convidar els representants del cos policial de Catalunya dels Mossos d'Esquadra.

Mai a la vida he cregut en les casualitats i sempre penso que quan una reunió es fa d'una manera determinada, serà perquè hi ha algun interès en què es faci d'aquesta manera. Per això m'ha estranyat molt la celeritat amb què el ministre de l'Interior (Jorge Fernández Díaz), ha convocat tots els màxims responsables dels cossos de seguretat de l'estat espanyol, per aclarir, en teoria, les responsabilitats de l'espionatge que l'agència de detectius "Método 3" ha fet amb personatges de la vida política, jurídica i empresarial de Catalunya.

Tant interès, per part d'aquest ministre, per protegir personatges de la vida pública catalana, ja hem feia pudor. Més venint d'una persona molt vinculada a cercles integristes i radicals de l'Església catòlica espanyola. No podia ser que tot aquest gran sidral tingués com a únic objectiu protegir el dret a la intimitat de polítics, empresaris i algun jutge. I precisament ara quan els polítics estan en els nivells més alts de desprestigi social, només equiparats pels empresaris inductors de la corrupció política.

Per aquest motiu, tota aquesta música d'aquesta gran filtració d'informes, sonava com una gran melodia perquè podia garantir que apareguessin informacions que deixarien amb el cul a l'aire a més d'un partit polític amb pocs escrúpols. Per tant, si bé reconec el dret a la intimitat, després de com estan anant les coses amb escàndols polítics i sobres per sobresous, l'aparició d'aquests informes podia alleujar una mica la ràbia continguda per milions de ciutadans víctimes de tots aquests pocavergonyes.

Reconec el meu escepticisme en què la justícia espanyola actuï d'una manera justa. Per això, en no confiar en la justícia com a mínim confiava en la "justícia del telenotícies". És l'única forma d'avergonyir polítics, banquers, empresaris i reis que es burlen de nosaltres, dia rere dia, manipulant la justícia al seu antull.

Però, innocent de mi, com podia jo imaginar que alguns dels expedients secrets elaborats per aquesta agència de detectius, havien estat encarregats pel Centre Nacional d'Intel·ligència de l'estat espanyol. Com a mínim han demostrat que d'intel·ligència poca, al actuar com un elefant en una botiga de porcellanes.

Ara entenc les presses del Jorge Fernández Díaz per intentar avortar l'aparició d'aquests informes als mitjans de comunicació. Perquè potser amb aquests informes haguéssim pogut comprovar la utilització dels serveis d'intel·ligència del govern d'Espanya, per rebentar el procés sobiranista que demanen els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

És ben cert el que deia l’Albert Einstein respecte a la maldat: "El món no està en perill per les males persones sinó per aquelles que permeten la maldat". Al Partit Popular han instigat una catalanofòbia que els hi ha sortit molt rendible electoralment a l'Espanya més profunda. Ha atiat als gossos contra Catalunya sense control,
ara comencen a sortir tots a la foto.
 

La dació en pagament i la pell fina dels polítics.

Un cop més, aquesta setmana hem tingut l'oportunitat de veure com un ciutadà ha decidit suïcidar-se davant la impossibilitat de fer front als deutes generats per hipoteques insalvables. En la majoria dels casos són ciutadans i ciutadanes que mai havien tingut problemes de morositat, que s'enfrontaven a una situació generada per haver perdut la feina i tenir una edat complicada per trobar incorporar-se al mercat laboral amb certa celeritat.

Aquesta situació se suma a un entorn en què els ciutadans veiem com els nostres polítics ens exigeixen sacrificis continus, centrats en reducció de drets, ja siguin laborals, educatius, sanitaris o d'atenció social. D'altra banda com ciutadans observem com aquests mateixos polítics ocupen les portades dels mitjans de comunicació, per assumptes relacionats amb: finançament il•lícit de partits polítics, cobrament de comissions a empreses, prevaricació en la gestió dels seus càrrecs públics o enriquiments il•lícits abusant del poder dels seus càrrecs.

Amb aquest panorama és fàcil comprendre que els ciutadans tinguem la nostra rauxa continguda fins a límits difícilment controlables. Estem veient com la indignació de la gent està sortint al carrer una i una altra vegada, posant el crit al cel, clamant perquè el poder judicial comenci a ser just d'una vegada i no li tremoli el pols depenent de qui sigui l'acusat.

Casos com: Bárcenas, Gürtel, Palma Arena, Urdangarin, Palau, Pallerols, ITV, Pokémon, les sospites sobre els Pujol o l'àtic marbellí d'Ignacio González s'entremesclen amb el fitxatge per Telefónica del cinquè pitjor directiu del món, segons la Bloomberg Business Week: Rodrigo Rato. Aquest últim tanca, per ara, la il•lustre llista d'expolítics que passen a la zona fosca ocupant seients en consells d'administració com a contrapartida a antics favors prestats. Aquest moviment de fitxes no és un cas més d'amiguisme, o una mala praxi de l'anomenada "porta giratòria", sinó una jugada que permet un suau aterratge a la sorra privada a un exdirectiu públic responsable d'una gestió tan maldestra com suposadament fraudulenta de Bankia.

Amb tot aquest còctel Molotov format per ingredients com: crisi, corrupció, indefensió jurídica i pèrdua de valors democràtics, estem assistint al que podria ser l'avantsala d'una rebel•lió ciutadana provocada per la fractura social que s'eixampla dia rere dia.

No pot ser que visquem en un país on, durant la bombolla immobiliària, es va ocultar a la població que en el moment de comprar-se la casa mitjançant finançament hipotecari, el nostre sistema jurídic era diferent del de molts altres països (per exemple Estats Units) , en què lliurant les claus de la casa es salvava tota la hipoteca.

Doncs bé, això que la majoria podem veure com raonable i just, els nostres polítics i més concretament alguns dels nostres diputats, tenen una sèrie de "hipoteques ideològiques" que els impedeixen posar-se del costat de les persones, per així poder servir millor els interessos de la banca privada. Serà per finançament il•lícit o condonació de crèdits als seus respectius partits polítics? Doncs personalment no ho sé. Però sempre he sentit dir que quan fa pudor de mort, deu ser perquè hi ha un cadàver.

En aquest sentit la portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, Ada Colau, va comparèixer aquest dimecres, davant la Comissió d'Economia del Congrés i va qualificar de "criminal" al representant de l'Associació Espanyola de la Banca, en afirmar aquest darrer que la legislació vigent no és la causa dels desnonaments.

Doncs bé, en representació d'aquesta indignació i ira reprimida popular, Ada Colau, va llançar una fàtua contra aquells diputats que persisteixin en no escoltar la voluntat de la ciutadania i votin que no a la Iniciativa Legislativa Popular de la Dació en Pagament. Colau va suggerir d’assenyalar-los públicament i avergonyir-los davant de la ciutadania. Però, ja hi ha algun polític com Duran Lleida que se sent agredit des de la seva poltrona del Congrés i qualificar de "amenaça inadmissible" aquesta proposta.

 La meva pregunta és: per quan una llei de partits que limiti a dos mandats l'exercici dels càrrecs públics? Probablement així alguns polítics no considerarien el seu càrrec com a patrimoni propi i no se sentirien amenaçats en la seva "propietat privada".

Luis Bárcenas i la punta de l'iceberg.

Si sempre he estat una persona molt escèptica respecte a la independència del poder judicial a Espanya, i ara més que mai em reafirmo en el meu posicionament. Hem pogut veure com fa anys i panys que es va obrir el cas Gürtel sobre el finançament irregular del Partit Popular, sense que s'avancés massa en trobar el nucli responsable de tot aquest excés d'irregularitats.

Vam poder veure com Francisco Camps se n'anava net de responsabilitats en el cas de l'acceptació de regals. Hem vist com les responsabilitats del cas Gürtel es curcircuitaven sobre homes de palla, per evitar que arribessin als autèntics responsables de la cúpula del Partit Popular.

Res feia preveure que la justícia espanyola arribaria a esgarrapar els interessos de la dreta espanyola (com sempre). El cas Gürtel havia perdut empenta i, encara que està en fase d'instrucció, semblava que tancava d'una manera definitiva la investigació de les corrupteles dels Populars a Espanya. Va haver de ser el jutge de l'Audiència nacional Pablo Ruiz, que sol•licités a les autoritats suïsses informació sobre comptes corrents a nom de l'extresorer del Partit Popular Luis Bárcenas.

Doncs bé, tot el que semblava "lligat i ben lligat" s'està començant a desfer com un all i oli mal lligat. Bárcenas té 22 milions d'euros, com a mínim, i un munt de documentació que pot fer saltar pels aires el govern del Mariano Rajoy.

És a partir d'aquí que es precipita tot el sidral que està començant a emergir. Les autoritats suïsses confirmen que l'extresorer del Partit Popular va arribar a tenir fins a 22 milions d'euros, que va retirar l'any 2009 quan va ser imputat al cas Gürtel. Sembla que tots aquests fons trobats a Suïssa procedien d'un altre compte que es va obrir l'any 2001 i que recollien la seva trajectòria de 30 anys en què Luis Bárcenas va exercir tasques de gerent i tresorer del Partit Popular.

És en aquest moment quan Luis Bárcenas es veu acorralat i cap de turc per tancar el cas Gürtel i tancar les responsabilitats en ell i quatre peons sense rellevància. Però segons sembla Luis Bárcenas no està disposat a menjar-se ell sol tot el pastís.

 Ja vam veure a la secretària general dels populars, María Dolores de Cospedal dient sobre Bárcenas que "cada palo aguante su vela", deixant amb el cul a l'aire a Bárcenas com si fos un empestat.

Resulta evident que la informació que té Luis Bárcenas sobre l'entramat d'empresaris a la recerca de contractes, com en la pel•lícula del Berlanga "La escopeta nacional", i de membres de la cúpula del Partit Popular que cobraven sobresous en negre. Li atorga un poder diví, capaç de fer claudicar al mateix José María Aznar.

Mireu si és fort el Luisito, que de res li ha servit al Cristóbal Montoro perdonar criminals que havien evadit diners com Luis Bárcenas, creient que claudicant als seus desitjos, Bárcenas garantiria la viabilitat política del govern del Rajoy. Va ser precisament el propi Bárcenas, a través del seu advocat, que es vantava d'haver blanquejat un mínim de 11 milions d'euros a través d'empreses seves. Aquesta vegada el ministre orellut s'ha quedat en pilota picada.

Continuo creient que la justícia espanyola no arribarà al fons de la cova d'Alí bava i els 40 lladres, perquè això podria posar en perill els privilegis de les castes terratinents d'una oligarquia espanyola formada per banquers, empresaris, exmilitars i dinasties familiars que van gaudir d'una vida molt plena durant els 40 anys de dictadura feixista.

Tant de bo que m'hagués de empassar les meves pròpies paraules i la justícia arribés al fons de la qüestió obligant a assumir responsabilitats al mateix Mariano Rajoy i, conseqüentment, convocant unes eleccions anticipades de manera immediata.