No és això companys, no és això....

He de confessar que esperava sentir-me satisfet després del debat de la Declaració de Sobirania que ha provat el Parlament de Catalunya. També vull confessar que després del debat el meu sentiment no és -precisament- de satisfacció, després de veure el deplorable espectacle que han donat els nostres representants a la Cambra catalana.

Aquesta declaració ha nascut morta des del propi moment en què es va engendrar. Han desaparegut les majories que tots demanàvem a crits, perquè els nostres polítics han tingut la mateixa cintura que un elefant en una botiga de porcellanes. Tots han prioritzat els interessos de partit i ningú ha posat per davant l'interès de la nació catalana. Semblava com si la prioritat fos a sortir bé a la foto, no podia ser que un moment tan transcendental per a la història del poble català, poguessin sortir moguts a la instantània.

L'espectacle per moments lamentable del que va passar al parlament, acredita una vegada més que els partits, lluny d'aportar solucions, es troben en l'origen de molts dels problemes. Uns i altres han transformat la unitat ciutadana en un camp de batalla partidista, que posa en risc les ambicions de Catalunya i que si persisteix acabarà comportant un retrocés de molts anys a les llibertats del país.

Tots i cada un dels partits polítics representats al parlament, que en les eleccions del 25 novembre es van posicionar per voler donar la veu al poble, han estafat als seus votants:

En primer lloc Convergència i Unió es va presentar a la contesa electoral, demanant el suport de la ciutadania per poder propiciar una majoria suficient que conduís al poble català a poder manifestar-se a les urnes. Doncs bé, el poble va votar i va apostar per donar aquesta majoria suficient als partits que s'havien manifestat a favor del dret a decidir. El que no va fer el poble, va ser donar el suport a un Artur Mas, que per moments es va creure el messies salvador del món mundial. Convergència i Unió ha gestionat malament la responsabilitat que el poble català li va donar per dinamitzar a totes les forces polítiques que volguessin donar la veu al poble.

Esquerra Republicana de Catalunya no ha actuat en clau de principal partit de l'oposició. No ha volgut assumir el paper que les urnes li han adjudicat, més preocupats en no desgastar-se políticament, que en fer un plantejament en clau nacional. Una vegada més han volgut tocar les campanes i anar a la processó. Personalment crec que tenen un bon líder en l’Oriol Junqueras, però necessita més experiència per guanyar valentia i decisió.

 Entenc que als membres de les Candidatures d'Unitat Popular, el càrrec els ha anat gran. No pot ser que uns parlamentaris que es presenten a unes eleccions amb la bandera dels "Països Catalans", no puguin arribar a un acord perquè els seus tres representants siguin capaços de donar la sobirania al poble. Ho sento molt nois, però aquest sí crític que heu volgut ressaltar, l'únic que ha fet és sumar al bàndol espanyolista. Una de les coses que heu d’aprendre és que per poder canviar el món, el primer que cal és coherència política.

Iniciativa per Catalunya Verds, ha salvat els mobles a l'últim moment. Han demostrat massa temors a l'hora d'apostar pel dret a decidir. En la seva campanya electoral ja és presentaven amb un eslògan que deia "Dret a decidir si, però ..." llavors apareixia tot un reguitzell de reivindicacions socials que diluïa la força amb la qual es presentaven per defensar el dret a decidir. Potser tenen por que si algun dia han de tenir l'oportunitat de poder decidir, ells també tenen hipoteques polítiques amb els seus aliats de l'estat espanyol. Si algun dia podem votar, veurem quin és el seu posicionament.

 El Partit Socialista de Catalunya s'ha carregat de cop tota la seva història vinculada al catalanisme progressista. És evident que han posat el partit al servei de les aspiracions personals dels seus dirigents. Pere Navarro ha portat el PSC a una deriva unionista, posicionant-se al costat del Partit Popular i Ciutadans, provocant una fractura social dins del mateix partit.

Haurem d'esperar i veure com el Ruvalcaba gratifica al Pere Navarro la seva fidelitat als principis generals del PSOE, pel posicionament públic en favor de no donar la sobirania al poble català i per la neteja ètnica que ha fet dins del partit, en arraconar tot el que faci olor a l’ànima catalanista dels socialistes.

Vull felicitar públicament la coherència política dels cinc diputats i diputades socialistes crítics: l'alcalde de Lleida Àngel Ros, l'ex consellera Marina Geli, la exportaveu econòmica Rocío Martínez-Sampere, el líder del corrent crític Avancem Joan Ignasi Elena i la exalcaldessa d'Ulldecona Núria Ventura. Trencant la disciplina de vot del vostre partit heu posat de manifest, la necessitat d'un partit socialista català, molt més plural i arrelat a la societat catalana.

Per tant, i a la vista de les experiències que hem viscut aquests últims dies, tinc una visió pessimista del nostre futur si no hi ha una rectificació immediata, la il•lusió col•lectiva de l'Onze de Setembre podria esgotar-se en mans d'una generació de milhomes competint a veure qui és més fatxenda, mentre tant, els adversaris polítics se’n riuen i esperen que el conjunt de la societat catalana s'acabi d'estovar i es dilueixi.

Històries de pocavergonyes o cròniques polítiques.

Estem vivint una època molt dura, que està ocasionant moltíssims sofriments i privacions a una gran part de la nostra societat. No hi ha dia que no ens aixequem amb notícies sobre retallades en prestacions públiques en l'àmbit de l'educació, sanitat, treball o serveis socials.

Estem veient que les mateixes persones que surten públicament a demanar-nos sacrificis i convèncer-nos que aquestes renúncies són pel bé de tots, surten pocs dies després per disculpar els seus partits, i en alguns casos, a disculpar-se a si mateixes per denúncies de malversació de fons públics o finançament il•legal de partits polítics.

Varem començar l'any 2012 amb la malversació de fons públics realitzada pel cap d'estat. El Rei d'Espanya va iniciar una cacera d'elefants convidat per un grup d'empresaris. Caldrà esbrinar els motius pels quals aquests empresaris van fer una inversió de prop de 100.000 €, per portar al cap dels Borbons de cacera. A més l'home es va trencar un maluc i la resta del país va haver de pagar les despeses sanitàries i el trasllat urgent des del país africà.

Hem continuat l'any amb ressons del cas Palau, del presumpte finançament irregular de Convergència. Ens vam ficar en una campanya electoral de les eleccions catalanes, en què el Partit Popular va utilitzar les clavegueres de l'Estat per influir en el resultat electoral, amb informes pirates inventats per suposats policies.

Tot just acabat el comici electoral, apareix el cas mercuri en què es destapa una trama de supòsits enriquiments il•lícits de l'alcalde socialista de Sabadell i part de la seva família, que arreplega els socialistes catalans en hores baixes i intentant treure l'aigua de la seva barca per evitar que s’enfonsi.

En iniciar al 2013 ens trobem amb la reaparició del cas Pallerols, que miraculosament es tanca amb un acord de les parts i l'acceptació per part d'Unió Democràtica de la responsabilitat civil subsidiària del finançament dels seus exmilitants.

Quan semblava que tot ja estava llest. Quan estàvem farts de sentir a María Dolores de Cospedal, Soraya Sáenz de Santa Maria i tot l'elenc de ministres i persones de rellevància del Partit Popular, donar lliçons d'honradesa a tots els altres partits. Va i el que va ser tresorer del Partit Popular els últims 30 anys Luis Bárcenas, es despenja i comença a dinamitar els fonaments de la que havia estat casa seva.

Bárcenas s'ha crescut davant les dades que l'incriminen perquè es va acollir a l'amnistia fiscal decretada pel Govern per, presumptament, blanquejar 10 milions d'euros a través d'una empresa. Una quantitat ingressada en comptes a Suïssa, el muntant total podria superar els 22 milions. I no havien transcorregut quatre hores des que els responsables del Govern i del PP, neguessin cap relació amb les activitats de Bárcenas quan, ahir, van haver de sortir de nou a la palestra per tornar a negar que els membres de la direcció del partit haguessin percebut sobresous procedents de constructores i empreses de seguretat. Al cas Bárcenas s'afegeix la situació compromesa del president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, per l'assumpte de l'àtic de luxe a Marbella.

Aquests i molts altres casos oberts que abracen tota la geografia espanyola han contribuït a encendre totes les alarmes i a augmentar el descrèdit de la democràcia. Si a això hi afegim el duríssim moment econòmic que travessa el país, els sacrificis que comporta per a milions de ciutadans i el fet que molts d'aquests tèrbols assumptes arrenquin dels anys de la bombolla econòmica, anys en què molts ho van tenir molt fàcil per enriquir-se al marge de tot control, es comprendrà la immensa decepció social que s’està quallant.

Al meu entendre, crec que estem arribant al cap del carrer. La bretxa entre la classe política i la ciutadania s'està eixamplant cada dia més, propiciant el brou de cultiu idoni per a què la gent surti al carrer. No podem tolerar més corrupció impune. Urgeix una revisió del nostre sistema democràtic, començant per refer una Constitució desfasada i acabant per una separació de poders molt més marcada de la que tenim ara, que permeti al poder judicial actuar sense tanta politització.

Necessitem , com més aviat millor, una llei de finançament de partits que sigui transparent i que permeti controlar l'entramat d'interessos que es generen en la gestió de les administracions públiques i els interessos de les institucions privades. Tanmateix ens fa falta un sistema electoral que permeti que els ciutadans puguin votar a les persones de forma individual, és a dir amb llistes obertes. No podem continuar amb un sistema que sotmet als candidats a acatar els interessos del nucli dur del partit.

Ja n’hi ha prou! No ens podem permetre viure en un sistema enganyós que desvirtua l'autèntica voluntat del poble.

L'Alta Velocitat com a eina de pressió política.

Finalment hem pogut veure com finalitzava el culebrot de la connexió amb l'Europa tan desitjada, amb l'ample de via europeu per als trens d'alta velocitat. Hem vist l'últim capítol d'un malson que va començar el 1992 amb la inauguració de la primera línia d'alta velocitat Madrid - Sevilla.

Aquesta primera línia d'alta velocitat, va ser l'auguri que a Espanya l'alta velocitat seria una eina de pressió política per afavorir uns territoris, en detriment d'altres. Hem pogut veure al llarg d'aquests 20 anys, com els governs de torn -siguin socialistes o populars- han anat utilitzant la construcció de milers de quilòmetres de línies d'AVE per pagar favors a petits cabdills territorials, que havien estat capaços d'atresorar poder dins del PSOE o del Partit Popular. He tingut l'ocasió de veure com alcaldes de capitals de província, presidents de comunitats autònomes o presidents de diputacions provincials, han anat movent els fils de la política per aconseguir ser afavorits per la loteria de l'AVE.

La primera línia, Madrid - Sevilla, va néixer com a contra partida del Felipe González a les inversions que l'estat espanyol estava fent a Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics. Aquest plantejament podria semblar just si no fos perquè l'execució dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 va ser un exemple de bona gestió. Tant des del punt de vista de la construcció d'infraestructures, com des del punt de vista de l'explotació posterior de les instal•lacions construïdes. Molt diferent de l'Expo 92 de Sevilla.

En canvi, la línia d'alta velocitat entre Madrid i Sevilla va fracassar estrepitosament durant l'Expo 92, per la manca de viatgers que utilitzaven l'alta velocitat. El fracàs va ser tant clamorós que al cap d'uns mesos, RENFE va haver de reduir el preu del desplaçament de l’AVE i equiparar-lo al del Talgo de tota la vida per fomentar que s'omplissin els vagons de clients.

Aquí ja vam tenir un primer exemple del criteri en què es construïa l'estructura de l'alta velocitat a Espanya. En cap cas es va utilitzar criteris d'eficiència econòmica i de connexió internacional i es va construir una línia que únicament utilitzaven els polítics, toreros, “tonadilleras” i personatges de l'alta societat andalusa i castellana.

A l'altiplà castellà no els interessava la comunicació directa amb Europa (un plantejament que coincideix amb el que tenia Franco), només han tingut com a objectiu principal la creació d'una estructura radial que tingui com a inici de tots els desplaçaments a la capital d'Espanya.

Tot aquest cost de creació d'infraestructura ferroviària, té diferents tractes a l'hora de mesurar la implicació de l'estat espanyol. Tenim per exemple l'estació de Madrid Atocha que va ser la que es va crear per acollir la sortida de les línies d'alta velocitat. Aquesta estació en els últims 20 anys ha tingut dues ampliacions i l'última d'elles per un valor de més de 300 milions d'euros. Aquesta estació té 17 línies d'arribada de trens, de les quals només 9 s'utilitzen de forma periòdica.

 En canvi 20 anys després arribem a la frontera francesa amb tot un seguit d'incompliments en inversions en estacions catalanes. La línia que uneix Madrid i la frontera francesa, té totes les seves estacions acabades excepte les estacions en territori català.

La primera de totes és l'estació de Lleida Pirineus que després de 10 anys d'haver-se inaugurat, s'ha quedat a mig acabar al no finalitzar el Pla de l'Estació que preveia encobriment per la zona del barri de Balafia. La segona que trobem és l'estació de Camp de Tarragona, que es troba a 15 km de la capital i amb un ventall de servei deficient i car per al desplaçament. Seguint el recorregut arribem a l'estació de Barcelona Sants, en la qual no s'han invertit ni un sol euro en la seva remodelació i adaptació a les necessitats de l'alta velocitat. Sortint de Barcelona ens trobem amb el fantasma de l'estació de la Sagrera que encara a data d'avui està per construir. I per acabar el recorregut arribem a Girona per veure que allà tampoc s'ha construït l'estació promesa.

I davant de tot això, la pregunta que jo em faig és: I s’estranyen que vulguem independitzar-nos?