Esport i malbaratament de les administracions públiques.

Un cop més ens trobem davant d'una actuació de les administracions públiques que, si més no, es podria qualificar d'esperpèntica, ja que no va en la mateixa direcció que la ciutadania espera dels nostres polítics.

Resulta que en plena crisi, en què es retallen prestacions socials de necessitat peremptòria, es qüestiona la viabilitat del nostre model d'atenció sanitària, es redueix la inversió en la formació del nostra jovent, resulta que els organitzadors d'algunes activitats esportives, es passen per l’entrecuix la lògica i els horaris de la nostra societat.

Dijous passat vam tenir l'oportunitat de veure el partit d'anada de la final de la supercopa d'Espanya entre el Barça i el Reial Madrid. El partit organitzat per la Reial Federació Espanyola de Futbol, es va convocar a dos quarts d'onze de la nit, finalitzant passat un quart d'una de la matinada. A aquesta hora el Metro de Barcelona ja estava tancat i va deixar a milers de persones sense transport públic en plena matinada.

 Entenc que deixar a milers de persones sense aquest servei del transport públic és una situació tercermundista. Però quan hem plantejo qui ha de pagar els 30.000 € l'hora que costa posar el funcionament de tota la maquinària del metro de Barcelona, és quan tinc molt clar que aquest sobrecost l'ha d'assumir qui tregui profit de l'organització de l'activitat esportiva. En aquest cas les responsabilitats sobre l'organització d'aquesta activitat, a altes hores de ahir a la nit, se les reparteixen els operadors que gestionen els drets de retransmissió futbolístics, el Barça, la Lliga de Futbol Professional o la Reial Federació Espanyola de Futbol. Ells són els autèntics responsables d'aquest partit es jugués a una hora en què les audiències de televisió són màximes i el segon de publicitat es cotitza a preu d'or.

Per tant, és just que que els convocants d'esdeveniments esportius de primera magnitud que obtenen grans beneficis contribueixin econòmicament a sufragar el cost dels operatius específics en matèria de seguretat i infraestructures públiques necessàries per a l'esdeveniment.

 Un altre cas de malbaratament econòmic el trobem aquest cap de setmana amb l'arribada de la "Volta Ciclista a Espanya", que necessita que un total de 134 guàrdies civils i 240 Mossos d'Esquadra es despleguin per garantir la seguretat de la Volta al seu pas per Catalunya, on hi haurà dues etapes des de Lleida i Andorra, fins a Barcelona, aquest dissabte i diumenge.

Segons ha informat la Guàrdia Civil, hi haurà 134 agents que són els que acompanyen als ciclistes d'aquesta 67 Volta en tot el seu recorregut per Espanya, entre el 18 d'agost i el 9 de setembre, amb efectius de l'Agrupació de Trànsit, l'Agrupació de Reserva i Seguretat i Servei Aeri.

Per una altra banda també hi seran 40 Mossos d'Esquadra que formaran part del dispositiu mòbil, amb 36 efectius de Trànsit, dos d'Informació i dos de l'Àrea de Recursos Operatius, mentre que 200 dels seus agents s'encarregaran de la seguretat estàtica. Mentrestant els organitzadors de la volta ciclista s'encarregaran de rebre importants beneficis de publicitat entre les empreses esponsoritzadores.

 Entenc que no tenim autorització moral per demanar determinats sacrificis en els àmbits socials, sanitaris o educatius, mentre d'altra banda dilapídanos els diners en amb pa i cinc. Si hem de aferrar-nos un cinturó, que les despeses d'organització logs paguin qui obtingui els beneficis.

Julian Assange o la vergonya d'un complot.

Vull deixar clar d'entrada que el personatge de Julian Assange no és un tòtem al qual idolatri. Però, dit això, també vull reflexionar sobre el que aquest activista d'Internet i periodista ha aconseguit a nivell mundial, al mostrar les vergonyes de la diplomàcia internacional respecte als ciutadans del carrer. Assange té aquest aspecte d'activista sorgit de l'àmbit de les noves tecnologies, que ha aconseguit posar contra les cordes a les diplomàcies dels països més desenvolupats del planeta. Desperta, per tant, una sensació de simpatia entre la ciutadania.

I tot això és gràcies a que Wikileaks ha estat un dels fenòmens més punyents dels últims temps. Amb tan sols un domini i una pàgina web, amb un disseny més aviat minimalista, i uns quants contactes, ha aconseguit no només treure a la llum les misèries de la diplomàcia internacional sinó també donar un toc d'atenció a uns mitjans de comunicació i posar-los en evidència davant els seus propis consumidors d'informació, en evidenciar en molts casos la seva connivència amb els aparells dels diferents governs.

 És clar que Julian Assange ha posat el dit a la nafra a persones i governs amb molta capacitat de poder, que no perdonaran que els hagi deixat amb el cul a l'aire. Per tant, agafa molta més força la teoria d'un complot internacional per decapitar aquest personatge incòmode i que guarda encara massa documents comprometedors per les principals economies mundials.

Ara la situació legal d'Assange ha tornat a convertir-se en actualitat per l'acceptació de la petició d'asil d'Equador. Ha aconseguit dificultar l'extradició a Suècia que podria derivar a la vegada en una nova extradició als Estats Units, on s'enfrontaria a càrrecs molt greus. I el més important, ha traslladat el joc del terreny del jurídic al diplomàtic, on el Regne Unit ha actuat amb una malaptesa i una superba pròpia de qui es creu superior per gràcia divina. Aquesta barroeria diplomàtica britànica té encara més importància quan el Regne Unit va ser el país que va impedir l'extradició de Pinochet a Espanya per ser jutjat per crims contra la humanitat.

Tot i això, sembla que la sincronia diplomàtica entre Suècia i Gran Bretanya va en la mateixa línia que marca bambolines els Estats Units. Al meu entendre l'acusació contra Assange a Suècia és com a mínim sospitosa. Els delictes sexuals són sempre un tema delicat i qüestionar les denunciants és perillós en un món on les dones pateixen una violència brutal. Però el relat dels fets té almenys diverses llacunes inexplicables. Es parla no d'una violació sinó de sexe consentit en què l'acusat no va utilitzar preservatiu, cosa que no seria punible en la majoria dels països del món. I sembla que les denunciants, dies després dels fets, van celebrar una festa en honor d'Assange i publicar twitts elogiant la figura de l'australià. Es parla fins i tot de connexions d'una de les denunciants amb la CIA a través d'organitzacions terroristes de l'oposició cubana a l'exili. Aquests extrems haurien de ser aclarits no només per protegir el dret de defensa d'Assange sinó per vetllar també pels drets de les presumptes víctimes que, en cas de ser-ho, s'haurien de veure lliures de tota sospita sobre les seves intencions.

Davant de tot aquest panorama de dubtes i sospites sobre l'aparent legalitat d'unes acusacions que aixequen dubtes, la història demostra que aquesta no és una pràctica nova per a la intel•ligència nord-americana. Les falses acusacions permeten desprestigiar a qui s'ha convertit en símbol de la lluita contra les atrocitats nord-americanes i a més poden aconseguir asseure'l en una banqueta i acabar amb el personatge a la presó de per vida, quan no al corredor de la mort. La situació de Bradley Manning, el soldat nord-americà autor de les filtracions, ens mostra el camí que seguirà el futur d'Assange als Estats Units.

A la vista dels fets que s'estan succeint, per a mi és del tot inqüestionable que de vegades les entranyes dels Estats recorren a la conspiració per eliminar, ja sigui en sentit real o figurat, a personatges incòmodes. En aquesta ocasió sembla difícil no recórrer a aquesta explicació.

En qualsevol cas és clar que la llibertat d'expressió acaba just en el mateix punt on comencen els interessos geo econòmics dels estats. I països com Suècia, amb una tradició democràtica inqüestionable, no dubten ni un sol segon en fer pinya al costat de Gran Bretanya i Estats Units, per autoprotegir-se de mostrar les seves pròpies vergonyes a nivell internacional. Visca la llibertat d'expressió!!!

Que ens intervinguin d'una punyetera vegada.

Que Espanya és un país de pandereta és quelcom molt sabut i evidenciat. Per això sempre he tingut els meus dubtes que més enllà dels Monegros siguin capaços d'autogestionar l'actual conjuntura econòmica d'Espanya sense que el país mori en l'intent.

És just per aquest motiu que tinc seriosos dubtes de que la intervenció d'Espanya per part de Brussel•les, sigui el pitjor que ens pot passar. Ara mateix el problema que veig en aquest país, és que estem governats per un bipartidisme que al únic que s'ha dedicat i es continua dedicant, encara que ens vulguin fer creure lo contrari, és a salvar-se el cul mútuament. Vegeu l'exemple de les caixes, governades per polítics amics de tots dos partits, de bastant dubtosa capacitat financera, que han portat a aquestes entitats a la fallida en molts casos i quina ha estat la solució?, Injectar un munt de diners que al final pagarem entre tots . Així es podria seguir amb moltes empreses públiques, obres faraòniques que no es paralitzen per no fastiguejar a l'empresa de l'Ibex de torn.

Començo a desitjar que es posi criteri en les decisions de la gestió dels fons públics de l'Estat. Decisions que es prenguin sota l'únic prisma de l'eficiència en la inversió i estratègia global de país. I no com fins ara, en què s'han pres decisions sota l'únic criteri de l'afinitat política de la comunitat autònoma o d'interessos creuats entre política i empresa.

Personalment no tinc cap confiança en els gestors espanyols encapçalats per les cúpules del Partit Popular i del PSOE. No pot ser que enmig de tants sacrificis que se li està demanant a la població en sanitat, educació, o drets socials, es decideixi no paralitzar una obra faraònica com el tren de gran velocitat a Galícia.

Catalunya, com a país, està sumida en una situació d’atzucac polític o camí sense retorn, en el qual hem de plantejar el seu encaix a Espanya. D'una banda està vist que el govern del Partit Popular vol aprofitar la conjuntura de crisi per a realitzar una maniobra d'asfíxia econòmica a Catalunya, de l'altra l'anterior govern del PSOE va posar de manifest que no creia en l'Espanya Federal que tant preconitzen. Doncs bé, davant aquesta situació, com a ciutadà català, prefereixo que em administrin des Brussel•les que des de Madrid. Encara que estigui molt clara la línia europea d'una Europa de dues velocitats.