L'Estat del Benestar com a garantia de l'estatus de ciutadania.

Enguany tancarem l'any 2011 amb una gran preocupació, per les retallades en les l’atenció a les polítiques socials per a la normalització de les persones amb discapacitat.

Tot fa pensar que per a l’any 2012 el nostre col·lectiu haurà de fer-se plantejaments que fa bastants anys no es feia, donat que les persones amb discapacitat ens seguim trobant amb realitats que fan molt difícil la nostra inclusió a la societat de manera normalitzada i natural.

És realment imprescindible que la discapacitat tingui un valor polític i formi part de les matèries i debats electorals. No en va, estem parlant de polítiques que afecten a les persones amb discapacitat, que suposen el 10% de la població. Si a aquestes dades hi afegim les seves famílies podríem estar parlant de xifres properes al 40% de la població.

Justament per atendre totes aquestes necessitats, ha estat imprescindible la intervenció de la societat civil organitzada en organitzacions al servei de la normalització social de les persones amb discapacitat. Aquest moviment ha estat i és un dels més antics en la seva creació, ric en el debat de les seves idees i el més representatiu per volum de població afectada. Des de la concepció de la persona amb discapacitat com "malalt", fins a l'actual percepció com a individu amb capacitat d’adquirir deures i drets, hi ha hagut un profund debat sobre el paper que les persones amb discapacitat han d’ocupar en la nostra societat.

Gràcies a l'intens treball realitzat, queden enrere els anys en els que es veia a la persona amb discapacitat com a un subjecte de protecció o tutela, un ciutadà mantingut perpètuament en minoria d'edat. Aquest canvi cultural ha suposat una fita important pel que fa a la presa de consciència com a sector en termes de reconeixement institucional i d'obtenció d’una carta de ciutadania que mai s’havia tingut fins ara.

I justament quan tot semblava encaixar, es posa tot en dubte amb l'aparició de la forta crisi global que ens afecta, amb implicacions econòmiques que fan trontollar la feina feta fins ara amb els sectors més fràgils del nostre teixit social, i és evident que les oportunitats per a plantar cara a aquesta situació de crisi no són les mateixes per a tots els ciutadans. Està afectant sens dubte, a l'ocupació de les persones amb discapacitat d’una manera molt punyent.

Al meu entendre els últims esdeveniments, amb estafes multimilionàries incloses, ens diu que una de les claus per a la recuperació passa per incorporar els valors ètics a les activitats econòmiques i això inclou la potenciació de l'economia social per a reduir, en la mesura de lo possible, la fractura social. Ja que és prou evident que les polítiques socials i les polítiques econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Amb la qual cosa hem de tenir un especial obsessió en potenciar la igualtat d'oportunitats, precisament en temps de crisis, quan és més necessària que mai.

En aqust sentit, Catalunya ha estat un país ric en iniciatives socials i amb una història plena d'experiències associatives innovadores. Hem assistit a partir dels anys 60 a un ressorgiment de noves formes associatives que han anat incrementant el seu pes en l'atenció dels col·lectius més fràgils de la nostra societat.

La nostra història més recent, no es podria escriure sense tenir present el paper que han jugat entitats i associacions en el procés de transformació i millora tant del territori com dels serveis de què ha gaudit la ciutadania. I és precisament en èpoques de crisis quan l'economia social i l'atenció a les persones més vulnerables social i laboralment, són fonamentals per a mantenir l'equitat social i l'Estat del benestar.

Un “indignat” i els polítics d'Alta Velocitat.

La classe política està començant a patir en pròpia pell, el emprenyament creixent de la ciutadania. I és que els anomenats "indignats", ja estan començant a perdre la vergonya i s'atreveixen a abordar als polítics al mig del carrer, quan més indefensos estan de tota la parafernàlia que els protegeix dins de la seva urna de seguretat.

El passat dijous 13 octubre em dirigia a Barcelona a una reunió d'aquestes que "només es poden fer a Barcelona", i a tres quarts de vuit estava esperant a l'andana de l'estació de Lleida, l'AVE que ve de Madrid i que surt de Lleida a les 07:54. Durant aquest temps d'espera estava conversant amb una diputada de Convergència i Unió i un diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya al parlament català. Durant la conversa s'acosta un noi i exhibint unes maneres exquisides, es dirigeix a la diputada de CiU dient-li: Puc fer-te una pregunta indiscreta? I després de l'autorització de la diputada, el noi "indignat" li pregunta: Per que els diputats al Parlament de Catalunya, sempre agafeu l'AVE de les 07:54 i no agafeu el AVANT de les 8:05 que el preu del bitllet és just la meitat? El xaval continua argumentant "la diferència de temps és de només 11 minuts més i en canvi el preu del bitllet és d'un 50% menys. Amb la qual cosa, en un moment de crisi com el d'ara estaria bé poder veure com els polítics us comprometeu amb la retallada de despeses i doneu exemple a la ciutadania". Després de veure aquesta escena, vull abstenir-me de descriure la cara de perduts i descol·locats que tots dos diputats estaven oferint.

Sembla que els nostres polítics els costa de retallar les seves prebendes i privilegis. Tal com hem pogut veure amb el text de la presidenta del Parlament de Catalunya, que va anunciar l'eliminació de la paga extra de Nadal en l'exercici de 2012. Sembla que per a aquest any ja tenien aprovat el pressupost i no era qüestió d'incomplir-lo, perquè després s'enfaden a Madrid.
Sempre he dit que tenim una classe política que no ens la mereixem. Hem creat un sistema de democràcia virtual que jo considero que s'hauria de dir partitocràcia. Ja que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país només podem votar unes llistes elaborades pels partits, en les quals els mèrits per formar part d'elles només depenen de l'habilitat que cada membre de la llista tingui per fer-se un lloc dins del seu propi partit. Amb la qual cosa estem alimentant un sistema en què es premia la capacitat de l'individu per mostrar la seva submissió als òrgans de govern del propi partit.

L'única opció que tenim com a electors és la d'atorgar la confiança a les diferents organitzacions polítiques, independentment de les persones que formin part de les seves llistes. Això suposa que els candidats han de guanyar-se la confiança de les cúpules dels partits per estar en les llistes. Després és el màrqueting polític del partit en qüestió, el que farà que el ciutadà li faci confiança.

La nostra versió de la democràcia, és un sistema organitzat i justificat en el lema de "tenir poder per poder tenir", plantejament que justifica un objectiu polític ambiciós i difícil d'assolir. Aquest plantejament maquiavèl·lic es basa en anteposar l'objectiu final, a l'ètica i la moral que han d'integrar per poder-lo obtenir.

Així doncs, veig la política com el vell ofici en què és més fàcil viure del crèdit de les paraules que de donar crèdit a les paraules, en el qual s'aprèn primer de qui no fiar-se i després de qui fiar-se, fins arribar, sovint, a no fiar-se ni de d’un mateix, en el que es prefereix més la complicitat que l'adhesió, en el qual-sovint, per ser primer, cal fer l'última intervenció.

Campanya electoral: el circ de la política.

Estem tot just a un mes i mig de les eleccions generals, i els partits polítics comencen a fer els primers moviments de posicionament electoral. Això no és res de nou, cada comici electoral té el mateix ritual de sempre i l'escenografia es repeteix de manera sistemàtica una elecció darrere de l'altra.

Podem arribar a predir, amb força exactitud, per on ens sortiran cada un dels partits amb representació al parlament espanyol. Són tan previsibles que demostren la seva poca imaginació i mediocritat. I dic això perquè tindrem l'oportunitat de veure com grans oradors van a parlar de la crisi que patim i que tants "competents" experts, seguint el principi de la llibertat i la competitivitat, no han sabut evitar, ni tampoc les diverses bombolles -sobre tot les pròpies bombolles mentals- que inflaven i airejaven. Bombolles que, sembla ser, els han permès construir sense que ningú els hi demani responsabilitats, els seus "alliberats" i productius guanys.

Durant la legislatura he pogut veure com el personatge polític del Zapatero es cremava com un ninot de palla, és a dir que cremava ràpidament i es desintegrava sense deixar ni tan sols les cendres. D'altra banda he vist el personatge polític del Rajoy, com al ximple de la pel.lícula que li toca la loteria de la majoria absoluta sense haver jugat ni un sol bitllet.

D'altra banda, els partits nacionalistes han continuat fent el seu paper, que és el de sempre, és anar a Madrid a negociar "que hi ha de lo meu".

En vista de la situació en què estem, tinc nul·les esperances en que les persones que es proposaran per optar a ocupar el càrrec de diputats al Congrés o el Senat, ens treguin d’aquest fangar on estem ara. Bàsicament perquè seran les mateixes persones que ens hi han portat a aquesta situació.

D'una banda el Rubalcaba se'ns apareixia dient que ell tenia la solució de la crisi. Quan ho vaig sentir vaig pensar que estava escoltant al personatge del "Polònia". Com pot ser que un membre del govern, que ha generat aquesta situació, vingui dient que ell té la solució del problema i no l'ha aplicat fins ara.

D'altra banda tenim al Rajoy que, encara avui, no sé quines són les seves propostes per sortir de la crisi i generar confiança entre la població i el teixit empresarial. Tinc la sensació que l'únic que ha fet és seure a veure com cremava la figura del Zapatero, fins que només han quedat unes poques cendres. Tindrà l'honor de tenir una majoria absoluta sense haver fet absolutament res.

Ara el Partit Popular treu al José María Aznar com aquell legionari descerebrat a qui posa per davant a les batalles per iniciar l'atac final a la Moncloa. Aznar és aquest personatge brusc i incòmode fins i tot per als seus, l'expresident Aznar provoca ciclons al seu pas. Després d'haver abandonat la presidència amb 51 anys, ha esculpit uns bons abdominals, guanyat uns bons diners i ha fet amistats tan fulgurants com poc ortodoxes. Però no està disposat a fer concessions polítiques i ara molt menys que abans. Potser perquè és un falcó i se sent lliure.

Pressento que ens enfrontarem a una campanya electoral excessivament previsible i sobretot amb poques propostes noves que aportar. Només em queda que aferrar-me al missatge de Nadal, que cada any Loteries de l'Estat posa en circulació, que no és altre que "Que la sort ens acompanyi".