Campanya electoral: el circ de la política.

Estem tot just a un mes i mig de les eleccions generals, i els partits polítics comencen a fer els primers moviments de posicionament electoral. Això no és res de nou, cada comici electoral té el mateix ritual de sempre i l'escenografia es repeteix de manera sistemàtica una elecció darrere de l'altra.

Podem arribar a predir, amb força exactitud, per on ens sortiran cada un dels partits amb representació al parlament espanyol. Són tan previsibles que demostren la seva poca imaginació i mediocritat. I dic això perquè tindrem l'oportunitat de veure com grans oradors van a parlar de la crisi que patim i que tants "competents" experts, seguint el principi de la llibertat i la competitivitat, no han sabut evitar, ni tampoc les diverses bombolles -sobre tot les pròpies bombolles mentals- que inflaven i airejaven. Bombolles que, sembla ser, els han permès construir sense que ningú els hi demani responsabilitats, els seus "alliberats" i productius guanys.

Durant la legislatura he pogut veure com el personatge polític del Zapatero es cremava com un ninot de palla, és a dir que cremava ràpidament i es desintegrava sense deixar ni tan sols les cendres. D'altra banda he vist el personatge polític del Rajoy, com al ximple de la pel.lícula que li toca la loteria de la majoria absoluta sense haver jugat ni un sol bitllet.

D'altra banda, els partits nacionalistes han continuat fent el seu paper, que és el de sempre, és anar a Madrid a negociar "que hi ha de lo meu".

En vista de la situació en què estem, tinc nul·les esperances en que les persones que es proposaran per optar a ocupar el càrrec de diputats al Congrés o el Senat, ens treguin d’aquest fangar on estem ara. Bàsicament perquè seran les mateixes persones que ens hi han portat a aquesta situació.

D'una banda el Rubalcaba se'ns apareixia dient que ell tenia la solució de la crisi. Quan ho vaig sentir vaig pensar que estava escoltant al personatge del "Polònia". Com pot ser que un membre del govern, que ha generat aquesta situació, vingui dient que ell té la solució del problema i no l'ha aplicat fins ara.

D'altra banda tenim al Rajoy que, encara avui, no sé quines són les seves propostes per sortir de la crisi i generar confiança entre la població i el teixit empresarial. Tinc la sensació que l'únic que ha fet és seure a veure com cremava la figura del Zapatero, fins que només han quedat unes poques cendres. Tindrà l'honor de tenir una majoria absoluta sense haver fet absolutament res.

Ara el Partit Popular treu al José María Aznar com aquell legionari descerebrat a qui posa per davant a les batalles per iniciar l'atac final a la Moncloa. Aznar és aquest personatge brusc i incòmode fins i tot per als seus, l'expresident Aznar provoca ciclons al seu pas. Després d'haver abandonat la presidència amb 51 anys, ha esculpit uns bons abdominals, guanyat uns bons diners i ha fet amistats tan fulgurants com poc ortodoxes. Però no està disposat a fer concessions polítiques i ara molt menys que abans. Potser perquè és un falcó i se sent lliure.

Pressento que ens enfrontarem a una campanya electoral excessivament previsible i sobretot amb poques propostes noves que aportar. Només em queda que aferrar-me al missatge de Nadal, que cada any Loteries de l'Estat posa en circulació, que no és altre que "Que la sort ens acompanyi".

Els privilegis augmenten la distància entre la ciutadania i la classe política.

Tot just acabada la legislatura, ens preparem per a organitzar un nou plebiscit per erigir a les persones que assumiran els "privilegis" propis de la seva condició de parlamentaris al Congrés i al Senat.

Aquests escollits seran uns privilegiats que gaudiran d'ajudes en la seva jubilació, que no tindran la majoria dels treballadors. El simple fet d'ocupar els seus escons els dóna dret a uns subsidis molt més elevats. Això està reflectit en quatre punts claus del sistema de jubilació:

* Els parlamentaris només necessiten set anys de permanència al seu càrrec, per cobrar la pensió màxima. En el cas de la resta dels mortals, amb 15 anys de cotització, la pensió s'aniria només del 50%.

* Ses Senyories disposen d'un pla de previsió social privat que, gestionat pel BBVA, es nodreix en part del sou dels propis membres de les càmeres, i en part pels Pressupostos de l'Estat, a través de la Mesa del Congrés.

* Aquests representants del poble, perceben unes indemnitzacions molt elevades pel cessament d'activitat. En aquest cas cobren una mensualitat per cada any de permanència a les càmeres (el màxim és de 24 mensualitats a percebre). Si tenim en compte que el salari base d'aquests ingressos és de 3.126 euros mensuals, podem veure clarament que no té res a veure amb la de qualsevol prestació normal per desocupació.

* Els membres d'aquesta casta, comencen a percebre aquests complements en el moment de la jubilació, és a dir, als 65 anys en condicions normals, o als 60 en cas que tinguin 40 anys cotitzats (una altra possibilitat privilegiada a la qual només tenen accés els treballadors regulars a canvi de patir fortes reduccions en la prestació).

I aquí sí que puc confirmar que totes les opcions i colors polítics estan d'acord. Aquí no hi ha diferències entre dretes i esquerres, ni ser espanyolistes o nacionalistes, ni entre progressistes o conservadors, ni en qüestió de gènere entre homes i dones. Tots s'aferren a una posició de consens que els permet viure amb un nivell de vida, que la gran majoria d'ells no es podrien permetre, si no haguessin estat elegits com a parlamentaris.

Com si amb això no n'hi hagués prou, alguns mitjans de comunicació s'han fet ressò de les noves joguines i peces, que rebran Ses Senyories, després de les eleccions del 20 novembre. Segons les informacions filtrades, aquests insignes parlamentaris rebran un telèfon mòbil de gamma alta (BlackBerry o iPhone), un iPad, una targeta taxi amb 3.000 euros per gastar durant un any i bons per poder utilitzar gratuïtament el tren d'alta velocitat o bitllets d'avió.

Sembla que a Ses Senyories se'ls oblida que representaran a un país amb gairebé 5 milions d'aturats i amb importants retallades en els diferents fronts de l'estat del benestar. Retallant pressupostos en l'àmbit de la salut, en l'educació i en les prestacions socials. Hi ha molta gent que ho està passant realment malament i aquesta gent mereix un respecte. No ens mereixem uns polítics que només arribin a un consens per defensar els seus privilegis i tampoc ens mereixem uns polítics que ens prenguin el pèl en les seves declaracions de patrimoni.

Si, ja sé que fent aquest tipus de plantejaments se’m pot acusar de demagògia i que amb el que ens estalviaríem dels privilegis i dels joguets, tampoc cobriríem les necessitats del país. Però l'exemple ha de ser una de les virtuts en què han de emmirallar-se els polítics, més encara quan s'està demanant esforços als ciutadans i ciutadanes del nostre país, per retallar un estat del benestar que sembla que no ens podíem pagar. Per tant, per la mateixa raó tampoc ens podríem pagar els privilegis de la jubilació de Ses Senyories i els capritxos que els esperen. Que comencin d'una punyetera vegada a predicar amb l'exemple.


Ingressos mensuals lliures d'impostos dels diputats.

President 10.730,62 €
Vicepresidents 3.326,73 €
Secretaris 2.773,07 €
Portaveus 3.031,25 €
Portaveus adjunts 2.318,96 €
Presidents de Comissió 1.162,75 €
Vicepresidents de Comissió 1.162,75 €
Secretaris de Comissió 775,17 €

Plus per viure fora de Madrid 1.823,86 €
Plus per viure a Madrid 870,56 €

Aquestes quantitats se sumen al sou base de 3.126,52 € al mes que si tributa.

Font: www.congreso.es

Deu anys oferint oportunitats a treballadors i empresaris.

Fa justament 10 anys que l'Associació ASPID va posar en marxa el primer Servei d'Integració Laboral per a persones amb discapacitat de la província de Lleida. En aquells moments ens enfrontàvem a diferents factors que coincidien en l'exclusió del mercat laboral de les persones amb discapacitat: d'una banda teníem a un col•lectiu de persones que estaven excloses social i laboralment, i per un altre teníem a un col•lectiu d'empresaris plens de prejudicis que vivien d'esquena a aquesta realitat social.

La formació de les persones amb discapacitat i la informació del teixit empresarial eren dos grans reptes que havíem d'abordar de forma paral•lela. Havíem de buscar un punt de trobada, en què empresaris i treballadors amb discapacitat, poguessin coincidir per superar els seus tabús i trobar oportunitats de col•laboració mútues.

Des del primer moment sabíem que aquesta actuació en la intermediació laboral, havia de fer-se des d'uns paràmetres de qualitat establerts internacionalment. Per aquest motiu el Servei d'Integració Laboral d'ASPID va ser el primer de l'estat espanyol en obtenir el Certificat de Qualitat ISO: 9001.

Des del primer moment érem conscients que l'ocupació del nostre col.lectiu, tenia una gran dificultat que alhora suposava un gran repte. Vivim en una província en la qual la població viu dispersa en 11 comarques, amb unes infraestructures de transport adaptat molt deficients, que dificulten la mobilitat i per tant les oportunitats per a les persones amb discapacitat que viuen a les comarques. És justament per això que des de l'any 2005 vam iniciar un programa de desplegament del Servei d'Integració Laboral als diferents territoris lleidatans, que actualment ens permet atendre a usuaris i empresaris en comarques com: el Segrià, l’Alt Urgell, el Pla d'Urgell, l’Urgell, la Segarra, la Noguera i el Solsonès . Perquè sempre hem cregut que les oportunitats han de ser les mateixes per a tots els usuaris i empresaris de la província.

Per tant, el desplegament d'aquest projecte d'integració laboral, ens ha permès atendre i 1448 persones durant aquests anys. De les quals 762 han fet algun tipus de formació ocupacional i 775 han pogut trobar una feina, fet que suposa un 53% d'èxit en el nostre servei. D'altra banda, hem pogut atendre 815 ofertes de treball que han fet les empreses amb les que hem contactat.

Sóc plenament conscient que la celebració d'aquest 10è aniversari del Serveis d'Integració Laboral, coincideix amb una de les crisis, econòmiques i d'ocupació, més fortes que ha patit el nostre país. Segons les dades publicades pel Ministeri de Treball i Immigració, Catalunya acumula a finals d'agost un total de 584.649 desocupats. Doncs bé, no és difícil d'imaginar-se la dificultat que suposa per a les persones amb discapacitat, el poder aspirar a trobar una feina que li permeti poder desenvolupar el seu propi projecte de vida.

Personalment crec que és en aquests moments complicats quan hem de parlar de país. És ara quan les administracions que gestionen recursos dirigits al foment de l'ocupació, han de posar tot el seu esforç en que els col•lectius en risc d'exclusió social puguem tenir alguna oportunitat de tirar endavant. La Generalitat té competències per desenvolupar tant les polítiques actives com les passives per facilitar l'accés al treball. Sense oblidar que també gestiona les competències de la inspecció del treball, en les quals ha de comprovar que el teixit empresarial compleix amb la normativa vigent.

El nostre únic i gran objectiu és acompanyar a usuaris i empresaris en el procés d'establir uns procediments i estratègies polítiques, per a la integració laboral de les persones amb discapacitat a l'empresa ordinària, des d'uns objectius realistes i possibles. Que permetin complir les aspiracions i objectius d'ambdues parts.