La Diada 2022: és hora d'escoltar la gent del carrer.

 

Aquest any no tenia la intenció d'acudir a la manifestació de la Diada, bàsicament per la decepció a l'aferrament dels càrrecs públics al poder d'aquells que clamaven per una “Fast Independence” o dit d'una altra manera, una independència de microones.

Doncs bé, el proper diumenge dia 11 de setembre, just d'aquí a vuit dies, les persones que creiem que l'única via possible per a la supervivència del nostre país és la independència de Catalunya, tenim la responsabilitat de sortir al carrer, un cop més, i fer-nos sentir com portem 10 anys fent-ho. Arribats a aquest punt la pregunta que se'm ve al capdavant és: i qui amb collons ens ha d'escoltar el dia 11?

Primer ens ha d'escoltar tot el món per certificar que l'independentisme català torna a estar al carrer, reivindicant pacíficament que no ens sentim espanyols i que el nostre país té una cultura pròpia que és i serà sempre catalana.

També ens ha d’escoltar tota la ciutadania espanyola que, encara que majoritàriament estigui en contra del nostre anhel separatista, s'ha de assegurar que la voluntat independentista que històricament sempre Catalunya ha demostrat, no és una moda que va néixer amb la retallada de l'Estatut del 2010.

Però qui més ens ha d'escoltar són els partits independentistes de la coalició que ara és al govern. Als que hem de recordar que Presidents com: Mas (el de les retallades pressupostàries), Puigdemont (el que des de l'exili posa en perill el sistema judicial espanyol) o el mateix Torra (que va haver d'afrontar una pandèmia com la Covid amb un govern fragmentat) van sortir al carrer al costat de la gent tot i ser escridassats.

Però si hi ha algú a qui, tots plegats, hem de donar explicacions és als 2 milions de persones que el dia 1 d'octubre del 2017, van anar a votar malgrat la repressió exercida en centenars de col·legis electorals. Em nego que tant odi abocat pels cossos i les forces de seguretat de l'Estat espanyol contra la ciutadania catalana pugui quedar en l'oblit.

A hores d'ara no podem pecar d'ingenus. Si com a societat pensem que la independència vindrà per gràcia divina i llepant-nos les ferides des d'una posició contemplativa o que hi haurà un dia que el petit Borbó s'aixecarà un matí i ens concedirà la independència, és que no ha servit de res el que s’ha viscut al llarg de la nostra història.

Tots sabem que als noticiaris de les 9:00 de la nit del mateix dia 11, d'aquí i de les Espanyes, ens donaran les xifres de quantes persones hi hem assistit (més enllà de les manipulacions interessades sobre l'assistència), i això sí que es llegirà en clau de derrota o victòria de les polítiques de l’Estat espanyol. Realment el que ens ha d'importar és la pujada de pressió arterial que han de tenir més enllà de l'Ebre, en veure que allò que facin els nostres partits independentistes no té res a veure amb el que la ciutadania catalana continua creient.

També sabem que, com cada any, hi haurà partits polítics que no assistiran a la Diada nacional de Catalunya. La llista de partits absents aquest any comença per VOX, el Partit Popular de Catalunya, Ciutadans, el partit dels Socialistes de Catalunya, els Comuns i aquest any també recolzarà aquesta decisió Esquerra Republicana de Catalunya. Sempre he pensat que prendre aquesta decisió forma part del joc i l'estratègia política de cada partit i en exercici de la seva llibertat, com no podia ser altrament, decideixen no sortir al carrer demanant la independència de la nostra nació. Aquest any són un partit més.

Doncs bé, és justament per aquest motiu que he canviat d'opinió i assistiré a la manifestació del dia 11 de setembre de 2022. No vull que la meva absència de la manifestació surti comptabilitzada als mitjans de comunicació, al costat de les absències de VOX, PPC, PSC, COMUNS o ERC. No vull que el que facin el Capellanet, el Manyo o la Jessica pugui fer que em comptabilitzin al seu bàndol.

Que el President de la Generalitat, el Molt Honorable Sr. Pere Aragonés no hi vulgui assistir, només em demostra la pell fina que arriben a tenir determinats polítics. Al meu entendre hauria de tenir assumit que els xiulets de protesta i les esbroncades, en cas que n'hi hagués, ja estan inclosos en els complements de la seva nòmina laboral. O sigui que ja van amb el càrrec que ocupa, exactament igual que les esbroncades que els cossos i forces de seguretat espanyol intenten evitar cada vegada que el petit Borbó s'exhibeix per les nostres contrades.

La convocatòria que llença l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) és única i exclusivament per reivindicar la independència per a la nostra nació. Tal com va dir la seva presidenta no és una convocatòria contra ningú, és per la independència.

La no assistència a la manifestació només aconseguirà que col·lectius minoritaris com: unionistes, equidistants, neoautonomistes o defensors de terceres vies gaudeixin amb la seva paelleta i xampany francès durant aquest dia.

ONG’s o multinacionals del Tercer Sector Social.

 

Tot i que definim una ONG com una Organització No Governamental, en realitat qualsevol organització privada és, en sentit estricte, una organització no governamental perquè no pertany a cap govern. Així doncs, comencem a dir les coses pel seu nom utilitzant el terme ONG per identificar organitzacions que no són part de les esferes governamentals i que la finalitat fonamental no és el repartiment de dividends entre els seus propietaris, sinó que se centra en la realització del bé social.

Però si fugim de qualsevol encasellament en la definició que limiti la nostra capacitat d'abstracció, ens adonarem de la dificultat que té definir el concepte de "no governamental". De fet les estructures que representen al teixit social a Catalunya, com la Taula de Tercer Sector Social o la Confederació de Tercer Sector Social, estan tenint serioses dificultats en l'elaboració de la Llei de l'Tercer Sector o de la Llei d'acció concertada, per definir el requisit del "nonprofit" o sense ànim de lucre.

Davant d'aquesta situació em sorgeix la pregunta: És suficient que qualsevol organització, ja sigui associació o fundació, es defineixi com "nonprofit" per sobre entendre que persegueix el bé social? Al meu entendre, evidentment, no és suficient.

Segons un estudi que la Fundació Consumer (dels supermercats EROSKI) ha publicat a la seva pàgina web, tan sols Greenpeace, Amnistia Internacional, Missions diocesanes i l'Associació d'educació ambiental i ecologia social obtenen el 100% dels seus ingressos sense recórrer a subvencions o concerts amb institucions públiques. La resta depenen "excessivament" del finançament governamental, posant en perill la seva independència ideològica dels governs de torn.

En aquest sentit, una de les premisses fonamentals que ha de prevaler en qualsevol ONG és la captació de socis que financin la missió fundacional de la pròpia organització. Per exemple, Creu Roja, la que més socis té i ja se sap que com més socis té una ONG, menys dependència hauria de tenir de les ajudes públiques.

Aquesta és la llista de les principals de la Fundació Consumer:

•      Creu Roja amb 676.000 socis.

•      Fundació Intervida amb 343. 000 socis.

•      Metges Sense Fronteres amb 323. 000 socis.

•      Intermón Oxfam amb 240. 000 socis.

•      Comitè Espanyol d'UNICEF amb 167. 000 socis.

•      ANESVAD amb 155. 000 socis.

•      Fundació Vicente Ferrer amb 151. 000 socis.

Tot i així, crec que no n'hi ha prou amb no dependre de les ajudes de les administracions públiques per ser fidels al mandat missioner de l'organització. Cal recordar que la gestió de la pròpia ONG ha d'estar fonamentada en la transparència com a salvaguarda de l'honorabilitat dels fins que persegueix la missió de la pròpia organització. Segons reflecteix el mateix estudi de la Fundació Consumer una quarta part de les ONG analitzades no fan públics les seves despeses d'administració i gestió, una dada que jo considero molt important ja que com més petit sigui el percentatge de despesa que dediquin a la seva pròpia estructura, més eficient serà la gestió del seu pressupost per poder dedicar-lo directament a la consecució dels objectius de la seva missió. Per tant, la transparència en la gestió ha de ser el pilar fonamental sobre el qual s’ha de bastir l'estructura de la pròpia organització.

En aquest sentit, no només es fa necessària la publicació dels pressupostos de les ONG’s sinó que, de la mateixa manera que s'exigeix ​​a les administracions públiques, també hem d’exigir que es publiquin els sous de les estructures tècniques de la pròpia organització. Malauradament, les grans ONG amaguen la remuneració salarial de les seves cúpules. La qual cosa impedeix a la opinió pública comprovar si els sous d'alguns càrrecs tècnics i polítics estan al nivell d'alts directius d'empreses privades multinacionals. Al meu entendre que els sous s'equiparin als d'aquestes companyies privades no és dolent, sempre que el valor afegit que aquestes persones aportin a la gestió estès acord amb la seva retribució. Per tant la prova del cotó que a mi m'agrada fer és respondre a aquesta pregunta: Aquesta persona guanyaria el mateix sou si treballés en una empresa privada? Si la resposta és sincera no aguanta cap defensa.

Moltes d'aquestes "Multinacionals del Nonprofit", en les últimes dècades, han crescut de manera desmesurada a Espanya fins a esdevenir un potent moviment capaç d'incidir en la política nacional i internacional. Es parla molt del seu paper humanitari, però poc del seu nou perfil empresarial, i encara es parla menys de la seva democràcia interna, la seva transparència i la seva eficàcia.

En alguns casos poden exercir una força política capaç pressionar governs per imposar la seva agenda alternativa, i en molts casos aquests governs acaben assumint les principals reivindicacions del moviment.

Un bon exemple el trobem en les grans reunions internacionals de Nacions Unides, com a Viena 93, Pequín 95 o Kyoto 97, han estat un banc de proves de la força del moviment de les "Multinacionals nonprofit". La seva capacitat mobilitzadora ha facilitat la posada en marxa de Tribunal Penal Internacional, el Protocol de Kyoto, la popularització del comerç just i el desenvolupament sostenible. Són les organitzacions no governamentals que en les dues últimes dècades s'han convertit en protagonistes absolutes de l'activisme social, abastant campanyes que van des del maltractament a les dones a la igualtat de drets per al matrimoni homosexual.

Tota una prova de la influència d'un moviment que gaudeix d'enorme acceptació social a la nostra societat. Tot i això, a Espanya només prop de 5 milions de persones contribueixen al seu finançament. Segons l'estudi realitzat per la Coordinadora d'ONG de Cooperació per al Desenvolupament (CONGDE que engloba unes 400 organitzacions). Un 86% dels enquestats es declarava convençut de la seva eficàcia i de la seva capacitat per millorar la vida de les poblacions que atenen, però només un terç creia que la gestió dels seus fons era transparent. Les respostes deixaven a més al descobert la realitat d'una base social que ignora en què consisteix realment l'ajuda que ofereixen i qui són els seus finançadors fonamentals. En molts casos s'exhibeix una opacitat preocupant, quan es tracta de mostrar la transparència necessària que pugui combatre qualsevol dubte de mala praxi.

En la meva opinió, crec que haurien de ser les mateixes organitzacions no governamentals, o al menys les més serioses, les que exigissin més transparència per posar ordre a dins de l'anomenat tercer sector, que penso que ara per ara està afectat d'un gegantisme massa preocupant.

Aquesta exhibició de poder i de diners, en principi només per complir els seus objectius missionals, no són la millor carta de presentació per demostrar una humilitat que s’ha d'exhibir com a valor inalienable. Tinc la sensació que algunes d'aquestes grans organitzacions Nonprofit confonen els seus òrgans de govern amb els "Consells d'Administració" d'empreses privades exercint des d'aquesta nova dimensió un poder de lobby a la societat a favor dels interessos d'un determinat col·lectiu.

O hi ha una legislatura social, o l'independentisme s'abocarà al precipici.

 

El Govern d'Aragonés té tasques pendents de l'anterior govern i dels compromisos adquirits per ERC amb Junts i la CUP, que plantegen reptes com augmentar la despesa en Salut, impulsar una renda bàsica, abordar l'emergència habitacional, repensar el model d'ordre públic i aprovar un doble rescat socio-cultural contra els efectes de la pandèmia, que marquin tota l'acció de govern.

Amb el pas dels anys, la d'Economia s'ha convertit en una cartera imprescindible per als equilibris interns dels governs de coalició. Tradicionalment, aquest departament l'ocupava algú del mateix partit que manava a la presidència, però això va canviar el 2015, quan Oriol Junqueras va ser nomenat vicepresident econòmic y en els últims anys, amb Pere Aragonès, ha passat el mateix: el president era Puigdemont o Torra, i el número dos del Govern era d'Esquerra.

Ara serà al revés, amb ERC a la presidència i algú designat per Junts a Economia, però en aquest cas no serà algú del partit com s'havia especulat sinó un independent. En concret, és Jaume Giró, que fins 2019 va ser director general de la Fundació La Caixa.

La cartera d'Economia sempre ha tingut molt poder, bàsicament perquè totes les decisions de despesa de la Generalitat passen per allà. Això sol generar tensions amb els diferents departaments, que sempre estan plorant per aconseguir més diners dels què els donen inicialment.

A més d’això, l'equip d'Economia ocupa càrrecs rellevants en institucions de tot tipus, des de la Fira de Barcelona fins a l'Institut Català de Finances. Aquesta última institució, per cert, ja fa més de 10 anys que té el projecte d'aconseguir la fitxa bancària, una llicència que li permet convertir-se en un banc públic formalment acceptat pels supervisors i reguladors. No podem oblidar que, justament aquest, és un dels objectius que Junts li ha encarregat a Giró és aconseguir aquesta llicència per operar sense dependre de les autoritzacions de Madrid.

Un altre dels principals reptes que el nou govern haurà d'assumir és el de l'habitatge en un escenari d'emergència social, que demana una solució per frenar desnonaments i garantir pisos assequibles. Fer arribar el 5G a tot el país, complir els objectius de l'Agenda Urbana de l'ONU i seguir el programa dels nanosatèl·lits.

La creació per primera vegada d'una conselleria de Feminismes (en plural) i Igualtat ha estat celebrada per les organitzacions que treballen pels drets de les dones i dels col·lectius LGTBIQ +. Aquesta ha de ser una oportunitat per garantir que es fan polítiques amb perspectiva de gènere des de totes les conselleries. El nou departament també haurà d’afrontar el repte de desenvolupar i dotar de recursos la llei contra la violència masclista. Tot recordant altres temes sobre la taula com més cases d'acollida per a víctimes de violència masclista i els ajuts per a famílies monoparentals.

Pel que fa referència a el Departament d'Educació, cal recordar les promeses d'universalitzar l'accés a les llars d'infants, augmentar el pressupost per a l'escola inclusiva i així com afrontar la reforma en profunditat del batxillerat.

Recordem que el primer gran anunci que va fer l'anterior conseller d'Educació, Josep Bargalló, va ser tornar a finançar les llars d'infants. Concretament, va dir que el Govern es tornaria a fer càrrec de la part que li correspon del finançament, retirat arran de la crisi econòmica. També és urgent continuar amb el desenvolupament del decret de l'escola inclusiva, amb més contractacions que garanteixin una bona atenció als alumnes més necessitats especials.

Una de les Mega Conselleries és la d'Empresa i Treball, que haurà d'afrontar molts reptes que els seus antecessors no van aconseguir tirar endavant. Aquest és un Departament que té una gran transcendència, sobretot en plena crisi econòmica del Covidid-19 i ara que les àrees d'Empresa i Treball es tornen a unificar, com havia passat fins al 2015. Un problema històric: l'atur. Abans de la pandèmia era del 11% (ara arriba a el 13%, però la xifra previsiblement pujarà quan s'acabin els ERTO).

Pel que fa referència a el desenvolupament de les polítiques socials, el sector ha agraït que finalment s'estructurés en una Conselleria pròpia, que permeti afrontar els reptes socials amb una interlocució més directa amb qui ha de aplicar-los a nivell polític.

És evident que l'impacte de la pandèmia continuarà més enllà de la immunitat de grup. La mateixa Taula de Tercer Sector demana enfortir la xarxa de protecció i activar "un rescat social". Les ONG han atès més de 800.000 persones que no tenien diners per menjar o pagar el seu habitatge. Amb més població en risc i el col·lapse dels serveis socials, ara toca accelerar les prestacions i provar la renda bàsica universal. La cara de la crisi són les cues de la fam però també els desnonaments i els infrahabitatges al fet que els nous pobres o els que no tenen papers es veuen abocats. La Covid ha destapat mancances en el model de residències de gent gran i en general de l'ajuda a la dependència. Les llistes d'espera són eternes i les famílies reclamen més ajudes per l'atenció domiciliària dels dependents.

Les organitzacions socials que estan sota el paraigua de la Taula de Tercer Sector, insisteixen en la necessitat de "posar en marxa un rescat social". Entre altres mesures, demanen ampliar els requisits de la renda garantida de ciutadania, que deixa exclosos el 40% de las persones més vulnerables, o que hi hagi un mateix circuit per demanar l'ingrés mínim i la renda catalana.

Durant aquesta legislatura el govern català també haurà d'abordar la reformulació del sistema d'atenció a la dependència. Catalunya lidera la llista d'espera de les ajudes a la dependència. El 31% dels dependents (74.628 persones) estan esperant una ajuda, un terç d'aquests es troben en situació de dependència greu. Els avis i les persones amb discapacitat són els que més pateixen aquesta situació. Per això, el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), reclama una direcció general específica que acabi amb aquest greuge.

I ara el més difícil, per al govern d'Aragonés, serà poder abastar tots aquests fronts oberts en tan sols dos anys. Si tenim en compte els dos anys de marge que ha donat la CUP al Govern de coalició de Junts i ERC, que també coincidiran amb les eleccions espanyoles que es faran d'aquí a dos anys, si tot va bé. Resumint, el govern català ha de fer els deures en el termini de dos anys, sense oblidar els resultats que pugui obtenir a la taula de negociacions amb el govern espanyol.

També el Govern català haurà de demostrar que la confiança que la ciutadania ha donat a l'independentisme, ha estat corresposta amb el talent aplicat a la gestió pública. A nivell social i polític, a Catalunya estem en temps de descompte i cal optimitzar totes i cadascuna de les gestions que políticament haguem de fer.

L'emergència social ha de passar necessàriament per davant de l'eix nacional. El moviment independentista només aconseguirà "eixamplar la base", si la societat percep que en el camí cap a la independència no es deixa ningú pel camí. Si no s'anteposa l'eix social a l'eix nacional, a hores d'ara l'independentisme caminarà cap al precipici.