Arxiu del blog

dilluns, 29 de desembre del 2008

Rouco Varela torna a sortir per Nadal: com els torrons.


Com ve sent costum últimament, Rouco va tornar a la plaça de Colón amb un guió lleugerament diferent del de concentracions anteriors. Va canviar els atacs directes contra el Govern per un setge a les lleis aprovades pel parlament. Vull recordar que en vespres de d’anterior campanya electoral de les eleccions generals al govern espanyol, Rouco ja va tornar a polititzar el seu discurs pastoral. Amb missatges apocalíptics sembla ser que els bisbes sembren por entre els seus fidels. No tinc res que objectar al fet que alguns bisbes, a nivell personal, acudeixin a una manifestació en favor de la concepció clàssica de la família: és un dret de tot ciutadà. Però si que prediquin amb la paraula el que no fan amb les seves obres.

Tinc la sensació que una bona part dels catòlics creuen que l'Església en el seu conjunt no acaba de trobar el seu lloc i el seu paper en una societat democràtica, plural, laica i secularitzada. Sembla com si aquesta tasca s’hagués de reduir només a buscar suports polítics, per a imposar a la societat la seva pròpia moral i evitar desautoritzacions i crítiques.

Per això crec que hauríem de recordar que l’església primitiva va saber anar trobant el seu lloc en una societat molt més pagana i en un clima molt més hostil. Va haver, per descomptat, postures molt diverses i de vegades enfrontades, unes amb més seny que unes altres. Però amb freqüència, i al revés que avui, les posicions més obertes van estar representades per eminents membres de l’episcopat. I, tot hi les polèmiques, no va passar com avui que només una d’aquestes postures donés veu a l'Església. Sincerament penso que l'Església té moltes més veus, i al meu entendre més assenyades, que l’oficial que escolem últimament. L'Església hauria de ser com la mateixa societat; plural, democràtica i diversa. Per això penso que l'Església no és només Rouco Varela i els seus mariachis.

La doctrina eclesial oficial té tendència a rebutjar un principi fonamental per a tota societat laica, que és saber que els comportaments immorals no són exactament aquells que estan legalment penalitzats, i que la no persecució legal d’una conducta no significa sense més la seva ratificació moral. La confusió entre lo moral i lo legal desborda per tant les fronteres de l’Esglesia. I un exemple d’això el veig en reaccions que es produeixen davant de determinades decisions del poder judicial, oblidant que la missió dels jutges és simplement aplicar el dret i la jurisprudència establerta, i no constituir-se en garants de la moralitat. Aquesta concepció pot dur-nos a conflictes personals, si no som capaços d’assimilar-lo ens juguem la laïcitat de la nostra societat i el veure’ns abocats a qualsevol forma de confessionalisme imposat per decret.

De vegades tinc la sensació que els únics camps d’aplicació de la moral cristiana són el de la sexualitat (obstinats que no cardem), i el del començament i fi de la vida (l’avortament i l’eutanàsia). Crec que els dirigents eclesiàstics contribueixen a difondre aquesta sensació, tan poc cristiana per altra banda. Per posar un únic exemple: em resulta profundament incoherent que aquests mateixos bisbes que es van manifestar en favor del seu model de família, ni acudissin ni diguessin almenys una paraula de suport, quan les manifestacions en contra d’aquell crim organitzat al que es va anomenar "guerra de l'Iraq": un crim revestit a més de mentides tant en la falsa interpretació d’un text de Nacions Unides, com en les causes i en els efectes de la guerra (un any després els agressors van reconèixer que no havia armes de destrucció massiva a l'Iraq; i un altre any després s’ha reconegut que l'Iraq no està millor ara que abans de l’agressió...). Doncs bé, al meu entendre l’agressió armada a un poble és un pecat social molt major que una distorsió en el concepte de família.

Entenc que les faccions més fonamentalistes que dirigeixen el destí del catolicisme (equiparables als moviments més radicals d’altres religions), haurien d’abandonar les seves tesis intransigents i advocar per la reconciliació social. En aquest camp l’església catòlica és avui molt deficitària en fidelitat a aquells profetes que poblen la Bíblia i les veus de la qual, en el passat molt conegudes i repetides, es van oblidant.

dissabte, 27 de desembre del 2008

He sobreviscut al dia de Nadal i San Esteve. Ho he aconseguit!!!


Alguns anys d'empatxos, quilos de més i un alt grau d’odi acumulat contra el Nadal, m'han fet desenvolupar una sèrie de tàctiques i estratègies per a poder superar-la sense massa traumes.

Si vols sortir airós dels Nadal, el primer és acceptar que ja no no t'agraden. No passa res, no et sentis culpable. Aquest sentiment lo té molta gent reprimit i no són capaços de sortir de l'armari per a manifestar-lo públicament. Aquest primer pas et pot dur a donar els següents, que justament coincidiran amb les meves estratègies per a sobreviure al Nadal:

Digues que NO a tot el que no t'apeteixi i estigui dintre del raonable. Com per exemple negar-te a anar a totes els sopars que tens aquests dies i als que no desitges assistir. Encara que et supliquin i et diguin que tothom té moltes ganes de veure't... Mantin-te ferm i MENTEIX: digues que tens un altre compromís ineludible aquest mateix dia. No saps la dinerada que t’estalviaràs.

Regals... Per a mi, lo pitjor i lo més estressant. L'ideal seria comprar-los un mes abans, quan no hi ha ningú en les botigues i pots pensar amb claredat. A més sembla mentida la capacitat que tenim de comprar les coses més inútils del món. Som capaços de regalar aquells objectes, que si ens els regalessin a nosaltres, ens en recordaríem dels progenitors de l'autor del regal.

Durant aquests dos dies estem obligats per llei (no escrita): a reconciliar-nos amb la vida, a fer-nos bons propòsits que mai realitzarem, a estar a l'altura de les circumstàncies (dels altres però n d'o les mostres) i a gastar grans pots de vaselina per a digerir el que és indigerible.

Però de tota manera, vull donar-vos tres consells per a aconseguir arribar a la nit de Cap d'Any:

Primer. Interioritza la frase "Solsament una vegada": No és la cançó, és un mantra que cal repetir cada vegada que la cosa es posa complicada, difícil, avorrida o tot plegat: solsament una vegada a l'any, solsament una vegada a l'any. La virtut del Nadal una vegada que passa ens deixa descansar 335 dies seguits. Passaran almenys onze mesos per a tornar a veure un Santa, un arbret amb llums que s'encenen i s'apaguen, un adorn nadalenc als carrers i lo millor, durant onze mesos no tornarem a escoltar una sola nadala (la millor prova que les nadales són horrorosos és que ningú les toca entre gener i novembre).

Segundo. El que els italians diuen "*Sorriso e fuga": El maneig del somriure és fonamental en èpoques nadalenques. Ningú accepta una cara que no denoti felicitat a “les festes”. Posar cara no diguem seriosa, simplement normal, en aquestes èpoques és sinònim de frustració, desencantament, animadversió, menyspreu. Pots fins i tot ser qualificat de descregut i ateu, la qual cosa, encara que sigui cert, és una ximpleria haver de discutir amb qui no t'importa ni li importes. Així que lo millor és congelar el somriure (això ha de practicar-se al mirall per a assegurar que sigui convincent) i donar fugida al pensament. Tot, fins a les celebracions nadalenques, tenen un costat positiu quan tens temps de pensar en tanta ximpleria sense que tu mateix t'estiguis recriminant perdre el temps en aquestes rucades?

Tercer. Cap de les 543.375 ximpleries que escoltaràs en aquests dies val la pena per a un bon plet. El 80 per cent de les converses en època nadalenca es dóna entre borratxos o borratxes; l'altre 20 és entre amargats o amargades. Pensa que en realitat t'estàs barallant amb Pedro Domeq, amb Bacardí o amb tequila el Jarrito.

Recorda que el millor del Nadal són els onze mesos que el segueixen.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Vaguistes de pa sucat amb oli: Quina vergonya!


És cert que les noves generacions ja no són el que eren. Pot ser que això signifiqui que jo m'estic fent vell, però m'és difícil de comprendre que joves, l'ocupació dels quals és la d'estudiar, es plantegin interrompre un tancament per a reivindicar un desacord amb el Pla de Bolonya amb l’excusa que és Nadal.

Això és el que he pogut escoltar a la ràdio quan venia del treball. Concretament es tracta que els estudiants de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona abandonen el tancament fins a després de les festes de Nadal.

Aquesta actitud, per a jo, l'única cosa que demostra és una absència de valors per a lluitar per uns ideals, que si no es tenen aquesta edat no sé quan esperen tenir-los.

Segons deia la notícia, els estudiants que continuaven tancats en la Facultat de Filosofia i Lletres de les Universitat Autònoma en protesta contra el Procés de Bolonya han decidit desocupar aquests espais de manera temporal fins a després de les vacances nadalenques.

Sembla ser que les mobilitzacions que es podrien prendre en el futur pròxim seran decidides en una altra assemblea que s'ha convocat per al dia 7 de gener, just quan tocaria tornar a les classes.

Per a justificar-se els estudiants asseguren en un comunicat que només és una petita pausa, però no un atur. Al meu entendre l'única cosa que fan és fer el “capullo”, ja que se'ls veu massa el llautó. Una colla de vagos, probablement alguns d'ells "hijos de Papa".

Ara amb la desocupació de Lletres, resulta que l'únic recinte universitari català en el qual continuen tancats estudiants és l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Sort que encara queden persones amb principis i es mantenen fidels als seus ideals.

Per cert. Bones festes a totes i a tots.

dilluns, 22 de desembre del 2008

La violència de gènere o el declivi del mascle ibèric.


És ben cert que aquest tipus de chacras humanes, no les tens en compte fins que per algun motiu et toquen de prop.

Aquest és el cas de l'assassinat de l'Anna Garrofé, una noia del meu poble que als seus 45 anys, va ser assassinada pel seu marit en el poble de Torà on vivien.

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la violència masclista s'ha convertit en la primera causa de mortalitat entre les dones de 15 i 45 anys al món. A més, en molts altres casos la violència de gènere ocasiona discapacitats permanents que passen desapercebudes.

Recentment Fernando Grande-Marlaska, jutge de l'Audiència Nacional, va dir que cal sensibilitzar a la població, administrar una atenció integral, implantar una política d'igualtat efectiva i formar als especialistes.

Però pel que sembla, en aquest país estem ja acostumats a dictar grans lleis de cara a la galeria, per a després no dotar-les de pressupost i deixar-les només com un gran exemple de bones intencions.

Personalment crec que tenim un codi penal que ha volgut ser un dels més progres d'Europa. Però oblidant que per a tenir aquest tipus de legislació progressista, és necessari disposar de pressupostos adequats per a implantar mesures complementàries que condueixin a aconseguir els objectius de l'eliminació de la violència de gènere.

És ben cert que tenim pretensions de General i paga de soldat ras.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Corasson Loco… o l'esquizofrènia dels socialistes catalans.


Arribats a aquesta alçada de la pel·lícula, cada vegada es fa més complicat per al sector catalanista del PSC justificar la situació a la qual Zapatero està duent als socialistes catalans.

D'una banda el Partit Socialista de Catalunya està consolidat en el mapa polític català, com el partit que governa als principals municipis de Catalunya. Les quatre capitals de províncies catalanes i les seves corresponents diputacions provincials estan dirigides o sustentades pel PSC.

Per tant, la confiança que l'electorat català està donant al Partit Socialista de Catalunya, el legitima com una de les principals opcions polítiques que té encomanada la gestió de l'administració dels catalans.

Entenc que aquesta responsabilitat ha hagut de pesar molt, a l'hora de prendre la decisió de donar suport sense fisures els Pressupostos Generals de l'Estat i no deixar a Zapatero en pilota picada davant del Partit Popular.

A la seu del PSC existeix una gran preocupació perquè només queden dues setmanes perquè expiri el pacte entre Montilla i el president del Govern, i el clima de relacions amb el PSOE s'equipara a moments de tensió entre ambdós partits com els ocorreguts als anys 80 per qüestions com l'OTAN o la LOAPA. Al meu entendre crec que utilitzen diferent Zoom a l'hora d'enfocar la realitat política, si s'avalua des de la seu del PSC a Barcelona o la del PSOE a Madrid.

Per tant, he d’entendre que les mirades polítiques són de diferent distància a l'hora de contemplar els suposats escenaris que poden donar-se en un futur. D'una banda Zapatero acaba d'estrenar la seva segona legislatura i encara li queden tres anys de gestió per a anar desplegant el seu suposat programa. Per l'altre, Montilla està travessant l'equador de la seva legislatura i necessita començar a sumar punts de cara a l'electorat català, per a afermar el seu lideratge i començar a treballar-se una victòria més folgada de la qual va tenir al 2006. Sobretot perquè algun soci de govern, com Esquerra Republicana, té bastants números per a fer-li el salt i iniciar una croada nacionalista amb Convergència i Unió.

Dita això, el repte que els socialistes catalans han fet al PSOE, amenaça amb que si es donés el cas que no s'arribés a un acord i no es tingués voluntat de complir l’Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornarien a ser com abans.

Aquesta situació obre unes noves perspectives en els posicionaments que els dos partits polítics federats, han anat mantenint fins a ara. Però alhora també s'obren grans incògnites i sobretot a mi em sorgeixen preguntes com:

Serà capaç Sabater de controlar als barons del PSOE i desembussar l'acord de finançament per a Catalunya?

Arribat el cas. Seran capaços els socialistes catalans de desmarcar-se del PSOE i generar una crisi que deixaria a Zapatero en pilotes davant de la dreta espanyola?

Serà capaç Convergència i Unió de gestionar una crisi d'aquest nivell amb sentit de país? Sense caure en demagògies massa fàcils.

Serà capaç Esquerra Republicana de Catalunya d'abandonar el vaixell del tripartitt per a salvar els seus immobles davant unes eleccions catalanes anticipades?

Davant tanta incertesa només em ve al cap aquella cançó del Bob Dylan titulada "La resposta està al vent", i aquí a les terres de Lleida sembla que ara bufa el que diem un "vent d'Aragó" massa fort perquè puguem saber on estan les respostes.

Cony de país.

divendres, 12 de desembre del 2008

Alça Manolo! La calle es tuya….


Després d'una setmana un mica complicada per qüestions de treball, vull reprendre una altra vegada la meva teràpia personal de reflexions sobre la fauna política ibèrica.

En aquest sentit, ha fet saltar la banca un personatge, que no per ésser d'edat avançada està exempt de poder ser criticat. Em refereixo a Manuel Fraga Iribarne "el Fatxa".

Al meu entendre quan un polític està en actiu -vull dir que cobra per fer de polític- és susceptible de poder ser criticat i si és necessari estomacat per les opinions que pugui emetre.

En aquest cas és de tots coneguda la trajectòria política de Manuel Fraga. Ell representa l'evidència i la prova palpable, del vincle existent entre la dreta espanyola a través d'Aliança Popular (en el seu moment) i ara el Partit Popular amb la dictadura de l'antic règim franquista.

Doncs resulta que el president i fundador del PP, ha apostat directament per "penjar" als nacionalistes "d'algun lloc" (potser referint-se als collons) com a via per a "ponderar" i reduir el seu pes en la política nacional. Fraga ha fet aquestes manifestacions en un acte de Nova Economia Fórum al ser preguntat sobre la conveniència de ponderar el pes dels nacionalistes en la política espanyola.

A aquestes alçades de la pel·lícula, Fraga ja no té per què mantenir el componiment i pot treure a passejar la bèstia que sempre ha dut dintre. És en aquest moment quan es permet fer afirmacions com "Caldria ponderar-lo penjant-los d'algun lloc". Afirmant amb acritud que "el nacionalisme és el contrari de la defensa d'Espanya". Jo en canvi penso que el nacionalisme és el contrari de la defensa de la seva Espanya (la Espanya de Fraga). O dit d'una altra manera, el nacionalisme és el contrari de la concepció d'Espanya que defensa el també nacionalisme de Fraga.

El menyspreu que Manuel Fraga fa de la democràcia és tan aberrant, que crec que el Partit Popular hauria de prendre una posició clara de si està en la línia ideològica de la ultradreta representada per Fraga, o aposta per una línia renovadora d'una dreta democràtica i plural, que tingui més arguments polítics que no només la uniformitat de l'estat espanyol.

De moment només ha desautoritzat a Fraga, l’Esperanza Aguirre. Encara que a aquesta no cal fer-li molt cas, per que per a guanyar quota de vots en el seu propi partit s'apuntaria a qualsevol aquelarre.

Crec que els nervis estan més que justificats, a la seu del Partit Popular. Rajoy intenta nedar i guardar la roba. Dóna pals de cec i intenta recuperar als seus desertors disparant contra Zapatero i fent picades d'ullet a l'extrema dreta del seu partit. Esforç en va perquè prefereixen a Esperanza Aguirre o a Rosa Díez. Mentre l'ombra d'Aznar segueix sent allargada. Si en ja sentirem parlar de tot plegat.

dissabte, 6 de desembre del 2008

La Constitució Espanyola és com un xiclet que s'estira segons els interessos de cada moment.


Avui és un dia d’aquells en els quals pots meravellar-te descobrint nous espècimens polítics. Ja que apareixen una sèrie de personatges -molts d’edat avançada-, que s’omplen la boca dels poders benèfics que la Constitució Espanyola ha tingut en la transició d’una dictadura que va estar en vigor durant quaranta anys, suportada per la dreta espanyola, l’exèrcit i l’església catòlica.

Tots aquests constitucionalistes, de pa sucat amb oli, avui celebren una Llei Fonamental que, segons ells, ens ha donat 30 anys de pau i llibertat.

És sobre aquest punt on vull centrar la meva opinió. Doncs resulta que tenim una tendència fàcil oblidar que l'actual text constitucional va ser negociat i sotmès a referèndum, en un entorn i marc polític que podríem definir com amenaçador per a la proposta de transició a un sistema democràtic.

Recent sortits d’una dictadura en la que durant quaranta anys es va intentar uniformitzar una cultura nacional (molt pobra per cert), una legislació basada en els privilegis d’alguns (que no tinc un clar si això s’ha superat) i una voluntat expressa d’espoli de determinades "comunitats autònomes" per a benefici d’unes altres, era difícil escollir cap altra cosa que no fos lo text proposat.

Tot aquest panorama ha estat vigilat per l’article 8 de la Constitució Espanyola de 1978, en la qual es recull la perillosa redacció que: "les Forces Armades són la garantia de la integritat territorial i de l’ordenament constitucional". Que per cert, no fa molt temps un general va crear problemes citant aquest text. Ens foten als militars per a custodiar la Constitució del 78 i al Tribunal Constitucional per a garantir un interpretació tranquil·litzadora als interessos de Madrid.

Però la Constitució, que és llei, no és una llei sagrada que ha de guiar els nostres designis indefinidament. La Constitució ha de ser una llei suficientment flexible per adaptar-se, cada cert període de temps, als canvis que d’una manera més ràpida.

Un exemple molt clar, el tenim fa molt poc temps quan va néixer l’ultima generació de Borbons (em refereixo a les filles del “Principito”). El problema es plantejava si la segona filla de l’hereu de la corona (per dir-lo de forma oficial), hagués estat un mascle. Perquè llavors era difícil d’explicar que en un país que presumia de ser modern i que lluitava per a l’equiparació d’oportunitats per qüestió d’igualtat de gènere. I va ser just en aquest moment quan van aparèixer veus que suggerien una modificació del text constitucional.

Però encoratjar canvis constitucionals comporta uns certs perills, ja que és difícil de justificar la necessitat de provocar certs canvis, i a l’hora evitar que sigui una porta d’entrada a altres tipus de canvis "no desitjables" per a la integritat de l’Estat espanyol, ja que sempre estan aquests toca collons de nacionalistes bascos i catalans que aprofiten qualsevol esquerda per a ficar el nas.

Per tant, crec que el nacionalisme espanyol sempre tindrà tendència a una posició conjunta del PSOE i el PP a una possible reforma de la Constitució. Ja que els dos partits duien en els seus programes electorals propostes concretes de modificació del text constitucional. I els dos consideren que no és el moment de plantejar-les. I això que més de la meitat dels espanyols opina que ha arribat el moment de reformar la Carta Magna, segons les dades de l’últim baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS). Ja que gairebé el 53 per cent dels espanyols opina que hauria de reformar-se en algun dels seus punts.

Per tant no m’apunto a la celebració del 30 aniversari d’un text, que va ser aprovat a punta de pistola i amb els militars fent soroll de sabres constantment per a intimidar a la població. Si tan convençuts estan de la validesa de l'actual text constitucional proposo que, ara i lluny de les pors de retorn al passat, tornin a ratificar per referèndum la seva validesa.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Carta oberta a Mario Garcia president de COCEMFE.


Benvolgut i desorientat Mario,

Em dirigeixo a tu sense representar a ningú que no sigui jo mateix i amb la intenció d'ajudar-te a veure la llum en aquest despropòsit de gestió, a la que estàs duent al ramat de COCEMFE.

En primer lloc tinc una molt bona notícia per a tu. Es tracta que dissabte passat 29 de desembre de 2008, es va aprovar a la XIX Assemblea General Ordinària de la Federació ECOM, la sortida de la nostra Federació de COCEMFE.

Aquesta decisió valenta i intel·ligent de la nostra federació t’ajudarà en la teva gestió de les pròximes assemblees de COCEMFE. A partir d'ara ja no et veuràs en l'obligació d'haver de fer el pallasso (demano disculpes a la gran quantitat d'artistes professionals i vocacionals que es dediquen a aquesta activitat però no als intrusos).

Afortunadament les organitzacions estan molt per sobre de les persones, entre altres coses perquè les persones passen i les organitzacions continuen. És per aquest motiu que considero que la sortida de la Federació ECOM de COCEMFE, és només una fins aviat i no un Adéu.

Les persones només som el que demostrem ser en el nostre treball diari en les responsabilitats que assumim. I al meu entendre el saldo de la teva gestió en el teu pas per COCEMFE, és prou negatiu com per a evidenciar l'escassesa de dots que tens. Circumstància que no considero que sigui culpa teva, ja que la intel·ligència no és un bé que es pugui comprar i que estigui molt estès sobretot en el nostre sector.

Les organitzacions de persones amb discapacitat física sempre hem patit una gran debilitat, respecte a organitzacions molt menys representatives del volum de població d'altres discapacitats, però els altres han sabut trobar líders que tinguessin idees clares i fessin créixer l'autoestima dels seus representats. COCEMFE hauria de ser l'organització de referència de la discapacitat a Espanya, però per a això hauria de ser una organització modèlica en la seva gestió i liderada per persones que tinguessin una mirada llarga en lo social. Lamentablement haurem d'esperar que les futures generacions aportin un nou valor en la gestió de les capacitats de les nostres organitzacions i dels actius humans que tenim per a potenciar.

En aquest sentit, crec que no és gens intel·ligent amagar el cap sota de l’ala a l'hora d'afrontar els problemes de gestió. El fet de no voler donar resposta ni rebre als representants de la Federació ECOM, només posa de manifest la teva inseguretat com a gestor i evidencia la teva falta de recursos personals per a liderar a les nostres organitzacions.

Qualsevol líder que en realitat ho sigui, sabrà que la supèrbia serà sempre la seva pitjor enemiga. I m'agradaria aclarir-te en que consisteix. Doncs la supèrbia consisteix en concedir-se més mèrits dels quals un té. És el parany de l'amor propi: estimar-se molt per sobre del que un realment val. És manca d'humilitat i per tant, de lucidesa. La supèrbia és un apetit desordre de la pròpia persona que descansa sobre la hipertròfia de la pròpia excel·lència. És font i origen de molts mals de la conducta i és abans de res una actitud que consisteix en adorar-se a si mateix: les seves notes més característiques són prepotència, presumpció, situar-se per sobre de tots el que t’envolten. La intel·ligència fa un judici deformat de si en positiu, que arrossega a sentir-se el centre de tot, un entusiasme que és idolatria personal.

Doncs bé, en aquesta època de crisi a la que ens afrontem. Estic veient que és un gran negoci comprar-te pel que vals i posteriorment vendre't pel que et penses que vals. Amb el diferencial del negoci podríem finançar al 100% els projectes de totes les organitzacions de la nostra Federació durant més de 10 anys.

Pel teu bé i pel bé del nostre sector, et desitjo que la deessa de la intel·ligència et toqui amb la seva vareta - encara que sigui al cul-, per a il·luminar el teu camí de retorn al teu Astúries "Pàtria querida".

Probablement no entenguis moltes coses del contingut d'aquesta carta, algunes d'aquestes coses que no entenguis serà per culpa d'estar escrita en català (si pitges el botó d'Espanyol te la traduirà), però per a les altres coses que no entenguis no tinc cap botó que te les expliqui. Ja veus, jo també tinc les meves limitacions.

dijous, 27 de novembre del 2008

L'excés de corporativisme d'alguns jutges els condueix a un ridícul social.


Aquest matí quan em dirigiria al treball, he escoltat per la ràdio que el jutge degà de Barcelona, José Manuel Regadora, acusa als Mossos de filtrar casos que desprestigien als magistrats. Concretament es refereix a la negativa d'una magistrada a sotmetre's a un control d’alcoholèmia i acusa als agents d'amagar informacions que afecten més a la seguretat dels ciutadans.

Realment m'he quedat de pedra al veure els excessos corporativistes que el poder judicial duu a terme per a protegir els seus interessos.

He tingut la curiositat de buscar la definició concreta de corporativisme, i una de les accepcions que he trobat és "Tendència a defensar els interessos d'un sector professional per sobre dels generals de la societat”. Aquesta definició m'ha semblat la més definitòria de l'actitud que aquest conjunt de funcionaris (entenent funcionaris com persones a sou de l'Estat o sigui pagats per tots nosaltres), que al meu entendre, es creuen amb un poder sobre terrenal per a estar per sobre del diví i l'humà.

Entenc que lo fotut de la situació no és que una jutgessa s'hagi pres unes copes de més un dia. Lo vergonyós és que intenti utilitzar la seva posició de privilegi com jutgessa, per a eludir el que tots els altres éssers terrenals hem d'aguantar.

Per això crec que el jutge degà de Barcelona, José Manuel Regadora, s'ha passat tres pobles intentant protegir a la seva col·lega.

I és clar, amb actituds com aquesta l'única cosa que fan és que molta gent, com jo, cada dia ens costi més creure en la imparcialitat de la justícia a Espanya. D'aquesta manera, tinc la sensació que aquesta dama amb els ulls embenats que subjecta una balança, té un forat a la bena que li permet veure el que li interessa.

Cal recordar que a l'exalcalde de Jerez, Pedro Pacheco, volien processar-lo i fotre’l al talego per dir públicament que per a ell "la Justícia és un Cachondeo”. Doncs jo cada vegada penso més com ell.

Penso que tant el legislador com el jutge solen oblidar que la funció a complir per la llei, és fer previsibles les sentències. El jutge, el poder del qual deriva de la llei, no només està obligat a ser-li fidel, com única justificació del seu càrrec, sinó que ha de sentir-se orientat per un conjunt bé travat de normes a sotmetre els seus judicis al Dret.

divendres, 21 de novembre del 2008

La incompetència de Baltasar Garzón o l'acolloniment davant la dreta espanyola.


Ahir va ser dia 20 de novembre, dia de la memòria per als feixistes que recorden la mort de Franco i José Antonio Primo de Rivera. Probablement no és tan important el volum de seguidors que reten homenatge a aquesta celebració, com que trenta anys després en la caiguda de la dictadura, encara no s’hagi cicatritzat aquesta ferida.

Per tant, no és d'estranyar que aquestes celebracions hagin estat contrarestades per l'aparició d'alguns manifestos signats per intel·lectuals, entre ells alguns premis Nobel menjo José Saramago, i juristes internacionals que han investigat les repressions en altres països amb dictadures, en els quals donen suport la causa de Garzón i exigeixen al Govern que compleixi amb la legalitat internacional i ofereixi veritat, justícia i reparació a les víctimes, com s'ha fet al mig món.

Algun d'aquests manifestos duien per títol "Per a passar pàgina, primer cal llegir-la". Realment trobo molt encertat el títol, ja que no és possible que els tribunals espanyols hagin assumit la seva competència per a investigar i perseguir els crims més greus de dret internacional comesos en altres països com: Xile, Argentina, Guatemala, Xina, Rwanda, L'Iraq, El Marroc, Palestina, Àustria i Alemanya i s'abstinguin ara d'investigar els crims d'igual gravetat comesos en el nostre propi país.

En aquest sentit, considero desproporcionat l'atac a la iniciativa de Garzón des dels poders fàctics de la histèrica dreta espanyola, que a través de la Brunete mediàtica, han creat alarma en la nostra societat i indefensió en els demandants.

Penso que és inconcebible que en un país que es vanagloria de ser la vuitena potència del món, hagin aparegut aquestes reaccions d'odi que ha impulsat la Brunete mediàtica, que el van ovacionar com a justicier quan atacava als socialistes pels GAL i les critiques per una banda de la dreta espanyola que, convé recordar-lo, s'ha negat, fins a la data, a condemnar al Parlament el cop d'estat il·legal contra un govern legítimament constituït com va anar el del 18 de juliol de 1936.

I és que crec que una part del que ens passa és aquí. No que es vulgui reobrir ferides sinó que encara estan obertes moltes perquè no es van tancar bé. Ningú busca revenges, canvi de la truita, revisió de fortunes, empresonaments etc. Es busca recuperar una dignitat perduda i maltractada per part dels vencedors durant massa anys. Els que van guanyar la guerra si que van tenir la seva llei de memòria històrica, van enterrar bé a tots els seus morts, fins i tot van posar a les façanes de totes les esglésies d'Espanya la seva llista de “caiguts”.

I cal recordar que a Catalunya van ser executats personatges polítics de diferents ideologies, això si totes diferents a la dels insurgents, com va ser el republicà President Companys o el cristià demòcrata i catalanista Carrasco i Formiguera.

En aquest sentit, considero que de tots els arguments contra l'acció de Garzón respecte als crims franquistes, el més ridícul és el que l’acusa d'obrir ferides feliçment tancades. És una falsificació interessada de la realitat, que cal relacionar amb l'intent sistemàtic de la dreta de fer una lectura de la transició amb un sol objectiu: blanquejar el franquisme.

Les ferides del franquisme mai han estat tancades. Simplement, han estat tapades. Aquest tipus de ferides només es tanquen si un país les afronta oberta i lleialment, amb voluntat de comprensió i amb generositat. Aquí no hi ha hagut dol. Aquí simplement el que va haver durant la transició va ser una amnistia, reforçada amb un compromís tàcit d'amnèsia, arrencat sota el xantatge del soroll de sabres i del risc d'un cop d'estat.

D'altra banda, un altre dels arguments darrere del que li agrada parapetar-se a la dreta és el de la simetria. Va haver crims pertot arreu: pel costat dels republicans i pel costat dels rebels. Fins a aquí res a dir. Només que no val oblidar tota la resta. Que els rebels es van aixecar contra un règim democràtic legalment constituït. Que les atrocitats del costat republicà es van acabar amb la guerra i van ser cruelment sancionats pel nou règim o pagades amb l'exili pels que van poder escapar. I que les atrocitats del franquisme van seguir practicant-se durant la legalitat que ells van instal·lar, amb i sense simulacres judicials.

Crec que el problema no és una decisió judicial que en qualsevol cas arriba tard i que ja hem pensava que no aniria més lluny d'una reparació simbòlica. El problema és la relació entre la dreta espanyola i el franquisme. O més precisament: la incapacitat de la dreta espanyola d'acceptar que té arrels en el franquisme i que aquest forma part de la seva tradició. La dreta espanyola s'ha mogut gairebé sempre de la mà de l'Església i dels militars. La realitat és així. I per molt que la dreta vol dissimular-ho la història no canviarà.

Lo lamentable de la situació, és que en aquest tema el nacionalisme espanyol (representat per le dreta i amb la benedicció d'algunes tendències del PSOE), no veu necessari passar pàgina.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Moisés Broggi Doctor en saviesa.


Avui he tingut l'ocasió de poder escoltar una classe magistral i posteriorment poder conèixer, a una persona d'aquestes que podríem anomenar savis.

La qüestió és que he assistit a les XXIII Jornades de Bioètica que organitza la Universitat de Lleida. La classe magistral de la inauguració, l'ha impartit el doctor Moisés Broggi. El doctor Broggi va néixer en el 1908 en la ciutat de Barcelona. va estudiar medicina en la Universitat de Barcelona.

Durant la Guerra Civil Espanyola va participar en el bàndol republicà, implicant-se en l'equip mèdic de les Brigades Internacionals. Al finalitzar la guerra va ocupar una plaça a l'Hospital de Vallcarca de Barcelona, per a posteriorment especialitzar-se com a cirurgià de l'Hospital Clínic. Va Ser cessat, de tots els seus càrrecs oficials sent sotmès a un procés de depuració per part del règim franquista.

A l'any 1966 va ser nomenat membre de la Real Acadèmia de Medicina de Barcelona, de la qual va ser nomenat president en l'el 1980. L'any 1981 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya, i així mateix també ha estat guardonat amb la Medalla d'Or de Barcelona. Al juliol de 2008 també va ser guardonat amb el Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística concedit per la Generalitat de Catalunya en reconeixement a "el seu dilatada i prestigiosa carrera com cirurgià i el seu compromís ètic i social". També a l'any 2008 va ser guardonat amb la medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta persona senzilla tímida i humil, ha estat un dels metges que han donat testimoni del seu compromís cap a la societat, en una època històrica molt complicada en la nostra història recent, la II República Espanyola i l'autonomia amb la Generalitat Republicana.

Durant l'etapa republicana, amb 27 anys, va poder inaugurar i dirigir el primer servei d'urgències en un hospital públic espanyol. Fins que va començar la Guerra i el van nomenar metge de les Brigades Internacionals, lo que li va permetre conèixer a Ernest Hemingway, qui el va identificar en els seus escrits com “el petit i valerós metge”. Allí va idear els quiròfans mòbils, instal·lats en camions que intervenien en el mateix front de guerra.

Amb la dictadura no va poder exercir com a doctor en la sanitat pública però va desenvolupar una reeixida carrera en el camp privat, el que li ha permès guanyar-se una merescuda fama de metge humanista i molt proper als seus pacients.

A l'acabar la seva ponència, vam coincidir en el descans de les jornades (el que ara anomenen el coffe breack), i vaig tenir la sort que el Doctor Vinyes (Rector de la Universitat de Lleida) es va acostar per a presentar-me’l.

La conversa que vaig mantenir amb ell va ser curta però molt carregada de significat.

Un home centenari i d'una intel·ligència com la seva, el primer que va fer va ser interessar-se intensament per les dificultats que les persones amb discapacitat teníem a Lleida.

Quan jo li vaig preguntar que d'on treia l'energia per a tenir una ment tan lúcida i una agenda d'activitats com la qual duu. Els seus ulls petits em van mirar profundament i després d'un petit respir em va dir "noi mira de ser feliç, aquesta és la recepta”.

Per la meva banda, només vull dir-li gràcies Dr. Broggi no només pel que ha estat, sinó pel que és avui.

diumenge, 16 de novembre del 2008

La Llei de Dependència s'ha convertit en la presa de pèl més gran en el que portem del nou segle.


Els governs del Partit Popular, liderats per José Mª Aznar, no van tenir pebrots suficients per a desenvolupar i engegar una Llei que donés respostes a les necessitats de les persones amb discapacitat en matèria de Dependència. Era el que li venia recriminant el partit socialista enfront de la inexcusable realitat que moltes persones i famílies senceres estaven vivint de forma penosa i costosa en les seves pròpies carns i a la que no podien plantar cara d'una forma estructurada després dels canvis socials esdevinguts, l'augment de l'esperança de vida i la transformació del paper de la dona en la societat, van ser potser les causes més importants que van motivar al partit socialista a posar-se les piles i facilitar la creació d'aquesta llei.

Una Llei que en principi es pretenia universal com la resta de lleis universals, sanitat, pensions, educació, com element conformador del quart pilar de l'estat del benestar i dirigit als col·lectius més desfavorits, tercera edat i persones amb discapacitat, per ser aquests sectors els que com a ciutadans més necessitaven el reconeixement dels seus drets com a universals, però que per molt que ens la pintin de color rosa, no s'acosta ni de lluny als plantejaments inicials.

Aquesta llei en principi pretenia evitar precisament la dependència tant dels beneficiaris com de les famílies afectades a través de mecanismes de prestació de serveis o de mesures preventives, semblava voler-se presentar com una llei que pretenia separar el blat de la palla, per a afrontar millor la problemàtica social que afecta a moltes famílies al nostre país i que per contra s'ha convertit en un totum revolutum a hores d'ara gairebé impossible de desxifrar.

Primer va ser l'estudi i la creació del Llibre Blanc de la Dependència (lo de blanc devia ésser per l'ingenu dels seus plantejaments). Un estudi de la realitat social i econòmica a la que haurien d'enfrontar-se des de la pertinença de recursos i infraestructures disponibles i la projecció de necessitats futures.

Després va ser la seva tramitació parlamentària a través de comissions de treball i participació dels col·lectius socials directa o indirectament implicats, deixant-nos fer una teràpia de grup que segons sembla després no ha servit de res.

Posteriorment apareixeria de la mà del Govern i a través del Ministeri de Treball i Assumptes Socials l'elaboració d'aquest primer esborrany de projecte de Llei, per a la seva posterior tramitació parlamentària fins a la seva aprovació com Llei.

Després de gairebé dos anys de la seva entrada en vigor hem vist córrer rius de tinta a través de mitjans de comunicació escrits. Alguns, com pot ser sense anar-me massa lluny, el meu propi cas, després de molts intents i esforços duts a terme, hem passat de l'esperança a la frustració.

Personalment penso que la classe política en general ens ha pres per babaus, a l'intentar vendre'ns una situació que des del principi no tenien el compromís polític de materialitzar. Senzillament els uns (els del govern) han anat venent fum d'una forma conscient i deliberada, i els altres (els de l'oposició) ens han utilitzat únicament com arma per a desgastar al govern sense propostes reals per a desenvolupar.

Al meu entendre, ni el Govern central ni la Generalitat han complert correctament els seus deures. A les persones amb discapacitat ens està començant a pujar la mosca al nas. O com diuen en el meu poble, se'ns estan inflant els collons i estem farts de que la discapacitat sigui un pilota de ping-ping que vagi passant d’un camp a l’altre.

Per a nosaltres està Llei constituïa una oportunitat per a avançar en els drets socials plens de les capes de la societat amb majors necessitats de suport. Però en canvi és avui tristament font de disputes, d'enfrontaments, de frustració i de desesperació.

Hem de d’anar a votar massivament a les pròximes eleccions i fotre a tots aquests polítics contra la paret, encara que sigui votant en blanc.

dimarts, 11 de novembre del 2008

És qüestió d'imaginació i decisió.


Vull presentar-vos el “sledge hoquei” és una versió de l'hoquei sobre gel perquè pot ser practicada per esportistes discapacitats. Actualment és un dels esports paralímpics més espectaculars. Els esportistes es desplacen en una espècie de trineu i amb ajuda de dos estics s'impulsen pel gel.


Aquest esport va ser inventat en els anys seixanta en un centre de rehabilitació d'Estocolm. Un grup de persones amb mobilitat reduïda van decidir adaptar una espècie de trineu per a poder practicar hoquei sobre gel. A poc a poc es van anar creant diversos equips i es va poder jugar una lliga a Estocolm on participaven tant persones amb discapacitat com sense ella.



dilluns, 10 de novembre del 2008

Canvi generacional a la política.

Avui he llegit un article al Diari SEGRE del periodista de la franja Manuel Campo Vidal. Crec que val la pena que hi fem un cop d’ull.
Article.
Cursa per ser l'Obama espanyol.

Una febre recorre Europa i mig món: l'obamania. I un desig nia en la classe política espanyola i, en certa manera, l'europea: assemblar-se tot el possible a Obama. És a dir: adaptar la seua campanya i pujar al carro de la imatge i l'estil que ha aconseguit un èxit electoral històric, no tant pels resultats, com per les dificultats objectives inicials al tractar-se d'un afroamericà.

Per alguns, el triomf d'Obama obliga a rejovenir els cartells electorals, una cosa que a Espanya ja està feta. Tret de Calvo Sotelo, la resta de presidents de la democràcia, González, Aznar i Zapatero van arribar a Moncloa amb alguns anys menys que els 47 actuals d'Obama. Sempre es pot rejovenir més, clar, i proposar Carme Chacón o Soraya Sáenz de Santamaría per al cartell, però no es tracta d'això.

El més important és l'estil de campanya i el missatge. I consta que en els aparells del PP i del PSOE es treballa ja en aquesta tasca. I, a més, observant-se. Al PSOE han llegit la conferència d'Esteban González Pons al Club Segle XXI sobre el web 2.0., és a dir, l'Internet participatiu, i al PP el mateix González Pons admet: "Crec que veig Pepe Blanco més a prop d'Obama que Zapatero, com pretén." L'afirmació coincideix amb l'explicació d'un directiu de la Cadena SER. "Estàvem parlant uns quants amb Zapatero i Blanco a l'arrancar les primàries i allà va apostar tothom per Hillary Clinton, ZP inclòs, tret de Blanco, que va pronosticar la victòria d'Obama".

La nit electoral americana Blanco no era a Lugo, sinó als Estats Units. Alguns columnistes espanyols el van obsequiar amb desqualificacions de "provincià" i d'altres insults, però al PP el van prendre bastant més seriosament: "Aquesta imatge de Blanco parlant a la televisió amb el Capitoli darrere té molt valor".

Story telling.

El problema principal per atansar les campanyes espanyoles a l'americana no està en els mítings o en els debats. Està als story telling, és a dir, a les històries dels candidats. McCain era un heroi del Vietnam, fill d'un almirall, que va rebutjar ser alliberat perquè hi havia altres presoners més antics. Obama és fill de blanca i negre, criat a Indonèsia, però número 1 a Harvard i orador excepcional.

Sempre es pot forçar una història però cal partir d'una cosa seriosa. Adolfo Suarez sí que oferia material per treballar. Felipe una mica menys però va sortir de la vaqueria dels seus pares i Jordi Pujol era un jove metge que va aguantar un consell de guerra amb admirable dignitat i va passar dos anys a les presons franquistes. La millor història, sens dubte, per a aquests finals.
Jubilats els polítics de la Transició, els candidats a president són opositors -Aznar és inspector d'Hisenda, Rajoy registrador de la propietat i Ruiz Gallardón fiscal- o discrets advocats, com Zapatero, que poc va exercir, perquè va ser diputat per Lleó als 27 anys i mai no va perdre l'escó. Crec que tindria una millor història María Dolores de Cospedal, no per advocada de l'Estat, sinó per mare soltera decidida, però al seu partit no els agrada que això es digui. O Celestino Corbacho, que amb tretze anys va emigrar amb un amic des d'Extremadura a Barcelona i va començar a treballar en una obra a l'Hospitalet, ciutat de la qual va ser alcalde un quart de segle després.

Al PP hi ha qui pensa que el triomf d'Obama sobretot descol·loca Rajoy, tot i que el diputat José Luis Ayllón va defensar molt bé que "comparar el PP amb el Partit Republicà té poc sentit".
D'altres pensen que és l'hora de Ruiz Gallardón, ja que, asseguren, somia ser l'Obama espanyol. Ja ressuscitaran en el seu cas el mordaç Joaquín Leguina, que en una campanya electoral es va burlar d'ell dient-li que la seua estampa s'assemblava "al negret de la guardiola del Domund", figura amb una ranura al cap per on entraven les caritatives monedes.

Mentrestant, Zapatero se n'ha sortit amb la seua per acudir a la reunió de Washington gràcies al suport de Sarkozy. Li diran ara que si la cadira és francesa, però els francesos no cedeixen seients sense guanyar-se'ls. Tot i que tampoc no els cedeixen gratis. L'important és que Espanya estarà allà integrant la representació europea. Que Déu i Obama els il·luminin.

Manuel Campo Vidal. Periodista.

Diari Segre. 09-11-2008.

dimecres, 5 de novembre del 2008

I have a dream. He tingut un somni….


Aquesta va ser la frase amb la que lo Martin Luther King es va dirigir a una multitud congregada a Washington pel treball i la Llibertat i que va tenir lloc lo 28 d'agost de 1963.

Cre que qualsevol persona que tingui una mirada amb una certa profunditat social, celebrarà l'elecció del Barack Obama com a nou president de Disneylandia (perdó dels Estats Units d'Amèrica).

Les persones amb discapacitat també es van decantar per l'elecció de l'Home Negre, segons un sondeig realitzat per “Disaboom“, un portal d'Internet especialitzat en temes relacionats amb la discapacitat.

Segons aquest estudi un 57% dels electors amb discapacitat, van afirmar estar disposats a votar a Obama, enfront d'un 27% que es decantaria pel republicà John McCain, mentre que un 16% no donaria el seu vot a cap dels dos. Jo si fos una persona amb discapacitat americana i hagués de basar-me en la confiança que qualsevol dels dos candidats pogués millorar la meva situació personal, probablement formaria part d'aquest 16% que no donaria el seu vot a cap dels dos.

Però com no sóc americà i si he de decantar-me sempre probablement ho faré tenint com referència a les alternatives que dirigeixen la seva mirada més a lo social, també m'he alegrat que guanyés lo Barack Obama.

Encara que a Disneylandia no es caracteritzen molt per tenir un especial sensibilitat cap als col·lectius no productius i sangonelles de la despesa pública dedicada a lo social.

Vull reproduir una notícia que ha arribat a les meves mans sobre la importància que, les persones amb discapacitat, han tingut per als dos candidats.

Obama i McCain apesares s'han acordat en els seus programes de les pensions per a discapacitats.

Les propostes sobre les pensions de la Seguretat Social per a persones amb discapacitat realitzades pels candidats a la Presidència d'Estats Units han estat escasses en els seus programes electorals, segons els experts, informa el portal d'Internet PRWeb.com.

McCain creu que serà necessari reformar el sistema de la Seguretat Social, ja que en el futur tindrà més beneficiaris que persones en actiu que cotitzin al mateix, i s'ha mostrat a favor de complementar-lo amb assegurances privades. El republicà també ha proposat elevar l'edat de jubilació.

Per la seva banda, Obama ha proposat la creació d'una Comissió Nacional de Persones amb Discapacitat, Ocupació i Seguretat Social, formada per membres nomenats pel president i el Congrés d'EEUU, així com personal de la Seguretat Social, que s'encarregaria d'estudiar les millores que podrien aplicar-se a les pensions per discapacitat El demòcrata també dóna suport incrementar el finançament destinat a la Seguretat Social, amb la finalitat de que es pugui augmentar el nombre d'experts encarregats d'avaluar les sol·licituds de pensions per discapacitat per a agilitar aquests processos.

En opinió de l'advocat especialitzat en temes relatius a la Seguretat Social d'Estats Units Matt Berry, l'envelliment de la població incrementarà els temps d'espera en els processos de sol·licitud de pensions per a persones amb discapacitat. Berry creu que per a plantar cara a aquests problemes, el president electe podria adoptar mesures com incrementar l'edat de jubilació i les cotitzacions a la Seguretat Social dels treballadors en actiu.

Per tant companys: Visca el Barack encara que les continuarem passant molt putes tots plegats.

dissabte, 1 de novembre del 2008

El dia de Tots Sants; una reflexió antropològica.


El dia de Tots Sants tinc establerta una rutina, com milers de ciutadans d'aquest país, en la qual ens acostem als cementiris a recordar als nostres difunts.

En aquest dia es commemora a la litúrgia de l'Església Catòlica com el dia que es resen oracions dedicades als morts perquè les seves ànimes es purifiquin.

El més xocant de la situació és el nom amb el qual l'Església a identificat a aquest dia "Dia de Tots Sants”, és una solemnitat cristiana instituïda en honor de Tots els Sants, coneguts i desconeguts, per a compensar qualsevol falta a les festes dels sants durant l'any per part dels fidels. La veritat és que no em negareu que pensen en tots els detalls. Això ve a ser com el Cotxe Escombra del santoral, en el qual no es deixa res a la improvisació. Si ens hem oblidat d'algun sant durant l'any, ho fiquem en aquest dia i tots contents. Aplaudeixo aquest pragmatisme del que no sol fer molt ús la Santa Seu.

Doncs avui he tingut l'oportunitat de fer-me un volt pel cementiri del meu poble, amb una certa relaxació ja que no tenia cap pressa. He de reconèixer que m'he divertit bastant, passejant per davant dels nínxols i intentant identificar als difunts i a les difuntes pels seus cognoms.

Però la major distracció l'he tingut observant els nínxols que tenien una foto del seu inquilí (que cada vegada són més). La veritat és que la gent som bastant de la conya a l'hora d'escollir la foto que més identificar del finat, o potser com diuen avui més Frikis. Aquests són alguns exemples representatius:

Lo trompetista. Un personatge que va ser músic d'una orquestra dels anys 50 i 60, i que apareix tot engalanat amb la trompeta als llavis, com si anunciés la seva pròxima actuació. Un personatge entranyable i amb cert glamour.

La joies. Una senyora que apareix al retrat del seu nínxol amb el coll replet de perles -jo no entenc molt però crec que hi deuria d’haver diversos collarets- amb un vestit de negre de fons. A les seves orelles hi penjaven unes arracades amb unes files de perles a joc amb el collaret, tampoc us sabria dir si eren bones les perles. Probablement fos una estratègia per a aparentar ser la més rica del cementiri.

Lo gorman o lo llaminer. Heu d’imaginar-lo com un senyor amb una camisa de quadres amb els botons cordats fins a l'últim del coll. En vida va ser una excel·lent persona -per que a aquest si que l’he identificat- i com a premi per haver estat tant bo, la família l’obsequia tots els anys amb un ram de flors (poc originals en aquest detall) i una rajola de torrons d’Agramunt.

Lo bala perduda. Aquest personatge apareix a la foto assegut a la terrassa d'un bar, en una actitud molt relaxada i definitòria del seu pas per aquest món.

Lo nuvi. La millor foto que la família ha trobat d'aquesta persona és una en la qual apareix vestit amb un tratge fosc i amb un clavell a la solapa. Efectivament era la foto de les seves noces per a aprofitar la circumstància que aquest dia duia aquest vestit i si s'ha de lluir, millor que ho faci amb les seves millors gal·les.

Lo gitano. Aquest no tenia cap foto al palmar del seu nínxol, però la seva família li havia disposat una sèrie d'eines que definien molt clarament les obres que ha deixat per a la posteritat. Aquestes eines de treball eren una maqueta d'una guitarra d'uns 20 centímetres, una copa de chupito i unes castanyoles.

Per tant us recomano que no us perdeu l'oportunitat de fer una passejada sense presses pels cementiris que tingueu a mà. Es tracta de fer un passeig antropològic per la fauna humana que ens envolta.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

El cotxe de Benach i la mediocritat de la nostra classe política.


Veritablement estem envoltats d'una classe política realment mediocre, que no té conviccions fermes i tampoc disposa d'un pla de ruta per a afrontar els problemes de la nostra societat. Tinc la sensació d'una constant improvisació en la gestió i les decisions polítiques, que es prenen sempre segons convingui per als índexs d'audiència de cada moment.

Aquest és el cas del President del Parlament de Catalunya Ernest Benach, que ha hagut de demanar disculpes públicament per condicionar el vehicle oficial amb complements d'oficina, després que el diari ABC (el màxim exponent de la Brunete mediàtica) fes un atac més cap a Catalunya o cap lo català. El president del Parlament justifica els 9.000 euros de la seva "oficina mòbil", però la desmantellarà.

El Benach després d'explicar que la renovació del parc mòbil del Parlament va ser aprovada per unanimitat de la Mesa del Parlament (amb tots els partits representats en el Parlament de Catalunya) el passat 12 de març i defensar-la com correcta i coherent amb els esforços d'austeritat necessaris en aquest moment.

No seré jo qui defensi a Benach, a qui considero un bon noi, però realment limitat per a exercir el càrrec que està desenvolupant. Però considero que en aquesta ocasió Benach s'equivocat rectificant i demanant disculpes d'alguna cosa que, com President de la segona institució de Catalunya i representant del poble català, va realitzar amb el consens de tots els partits representats en la Mesa de la cambra.

Realment considero que Benach ha estat un tita fluixa, al cagar-se en les calces davant la pressió realitzada per la dreta espanyola. El nostre president, també pertany a aquesta generació de polítics especialitzats en la mirada curta en les accions polítiques amb rendiment a curt termini.

Però tota aquesta mediocritat desgraciadament s'estén als altres partits polítics. Doncs ben aviat hi ha hagut companys de coalició, com el conseller d'Interior i cap d’ICV, Joan Saura, que han aprofitat la situació per a voler ser més papistes que el Papa i fer l’anàlisi en clau d’eleccions autonòmiques. Tampoc hem d'oblidar al propi Secretari General d'Esquerra Republicana de Catalunya Joan Ridao, que tampoc ha pogut aguantar la pressió i ha necessitat justificar-se d'alguna cosa que el seu propi partit havia acordat en la Mesa parlamentària. Per la seva banda, el líder de ERC a Tarragona, el crític Albert Pereira, també va contraposar l’ostentació de Benach a l'austeritat de Joan Carretero, aqusts ja en clau de política de partit. Si aquests són els amics del Benach, no vull saber quins seran els seus enemics.

Però els mediocres no s’acaben aquí, ja que els portaveus del PP, Carina Mejías, i CIU, Oriol Pujol (el fill de l'amo), van comparèixer per a retreure-li que les seves explicacions arribaven cinc dies tard. Intentant desmarcar-se de la polèmica i apuntar-se al carro de la Brunete mediàtica.

L'única veu amb criteri i opinió pròpia, la he escoltat de la diputada del PP català Montserrat Nebrera. Que va quantificar de "farisea" a la presidenta del partit, Alicia Sánchez Camacho, per criticar les despeses que el president del Parlament català, ha realitzat en accessoris per al seu cotxe oficial, al·legant que els populars també usen els diners en benefici propi. Concretament ha dit "Quan algú des de la direcció del meu partit s'escandalitza pel cotxe de Benach penso: fariseu (o farisea...). I vosaltres, que no utilitzeu els diners del partit en benefici propi? Vosaltres, que no creieu que el partit és vostre? Vosaltres que no esteu pagant fidels de conveniència per a continuar vivint del conte?", en un post penjat en el seu blog personal.

Realment en aquest panorama polític no existeixen homes o dones d'estat. Capaços de prendre decisions impopulars tot i les conseqüències a curt termini. I sobretot sense que sentin la necessitat de claudicar ràpidament davant la pressió i les exigències dels mitjans de comunicació.

Potser hauríem de plantejar-nos qui ha de governar-nos. És necessari realitzar unes eleccions per a donar de menjar a tots aquests mediocres, o triar directament al grup mediàtic que ens governi.

Crec que el major càstig per a qui no s'interessen per la política és que seran governats per persones mediocres que si els interessa.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Por qué no te callas? Aquesta és l'arma que utilitza la monarquia per a defensar-se del poble.


Només vull posar en el vostre coneixement la notícia que acabo de llegir al diari El País, titulada "Declara a l'Audiència Nacional l'alcalde que va dir crápula al Rei".

Us recomano que li foteu un cop d'ull. Crec que aquesta monarquia proposada després d'una dictadura, s'està trontollant a marxes forçades.

Alguna cosa ha d'estar canviant en la joventut del nostre país quan la Universitat Pompeu Fabra rebutja la presència de la Família Real en el seu recinte. La veritat sempre sura, i aquestes generacions no han nascut amb la pressió d'haver conegut una dictadura sustentada per tres potes, formades per les faccions més feixistes de l'exèrcit espanyol, la dreta espanyola i l'església catòlica.

Segons el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) d'aquesta universitat, la Corona és una institució arcaïca i no democràtica, pel que representa un conjunt de valors incompatibles amb una institució com la Universitat Pompeu Fabra que proclama la llibertat, democràcia i igualtat.

Als súbdits reals, cada vegada se'ns fa més difícil respectar a una monarquia instaurada per un dictador que va obtenir i va mantenir el poder mitjançant un cop feixista, una guerra civil, centenars de milers d'assassinats en la postguerra i quaranta anys de brutal repressió.

Al meu entendre, aquesta monarquia va ser imposada per una falsa transició que, amb la complicitat de les cúpules dels partits suposadament d'esquerres, va usurpar el dret popular a decidir la forma d'Estat a instaurar després de la vulneració de la legalitat democràtica republicana.

Per tot això, la gent cada vegada entenem menys a una monarquia creada per a garantir la continuïtat de les estructures de dominació oligàrquica de la economia que des del franquisme, a través de la transició sense ruptura, es va imposar a les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

Ja se que tinc posat el dit a l'ull a la corona, però confesso que em costa acceptar a un rei que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, a la dictadura de Franco.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

La Casa Real actua com els capellans: "Feu el que dic i no mireu el que faig".


Hi ha situacions que em fan bullir la sang, com per exemple les declaracions de Felipe de Borbón (Príncep d'Astúries, o sigui Príncep dels asturians), a l'acte de lliurament dels seus premis, en les quals va fer una crida en la que deia que hem de treballar "units per a estabilitzar i sanejar, com més aviat, el sistema financer internacional perquè la crisi ha posat de relleu els grans riscos i desafiaments de la globalització”. I s'ha quedat així de satisfet…

Caldria ensenyar-li a l'hereu de la corona que cal predicar amb l'exemple abans de lliurar-se a la demagògia, que és més pròpia dels polítics del nostre país. Ja que els Pressupostos Generals de l'Estat han contemplat una despesa per a la Casa Real de 8,5 milions d'euros (quatre milions de pessetes diaris) per a l'any 2008, el que suposa un increment del 14,5% pel que fa a l'any anterior, o el que és el mateix, un 12% més que l'IPC. A més de tenir aquests quantiosos ingressos, la família real espanyola s'estalvia una gran quantitat de despeses com viatges -que corren a càrrec del ministeri d'Afers exteriors- o escortes -pagats per Interior-, entre altres.

Per tant, aquesta és una dada que xoca amb la congelació salarial de parlamentaris i alts càrrecs governamentals i fins i tot amb la menor pujada del pressupost de les Corts Generals, que augmenta un 2% fins als 237,06 milions d'euros. Tenint sempre en compte que aquests són càrrecs electes directament pels administrats.

Així podem veure que la nostra emblemàtica família real està subvencionada pels treballadors espanyols per la mòdica quantitat de 8,5 milions d'euros (1.414 milions de pessetes) pels serveis al poble. Si tenim en compte una jornada laboral de 40 hores a la setmana, són 160 hores al mes i equivalen a 1920 hores a l'any. Així, el monarca com autònom (suposo que es cotitzarà la seguretat social en aquest règim per a poder cobrar la jubilació) factura a raó de 4.427 euros l'hora a l'estat espanyol (xifra que s'obté de dividir els 8,5 milions d'euros per les 1920 hores que estableix la nostra legislació laboral com jornada de teball). Aquest preu deu de ser l'acordat pel gremi de les cases reals europees.

Això sense contar la de milions d'euros que suposo que estaran ocults en partides del Ministeri de l'Interior per a la seva protecció, transport i actes quotidians oficials amb els seus respectius menjars i estades hoteleres. Els 8 milions seran per a oci del Rei, a més de gaudir a la seva disposició les comoditats i el luxe del patrimoni públic de l'Estat espanyol.

Llavors, voldria demanar-li al Príncep dels asturians que abans de demanar la nostra solidaritat per a combatre la crisi, que parli amb el seu real pare i que trobin mútuament una solució a les milers de persones en situació de dependència, que han estat enganyades amb la presa de pèl de la llei de mossen Caldera. Si se'ns demana solidaritat, el més lògic i lleial és que està solidaritat sigui recíproca cap a les persones a les quals se'ls exigeix.

Per això, sempre m'he sentit republicà. Crec que un Cap d'Estat haurem de mantenir-lo i sufragar-lo sempre entre tots. Doncs bé, ja que he de contribuir a mantenir-lo, també vull contribuir a triar-lo per a què així la cadira vagi canviant de cul cada cert període de temps.

Tenir sempre el mateix cul en la mateixa cadira, és perjudicial per a la cadira i per al cul que té tendència a fer-se cada vegada més gran.

divendres, 24 d’octubre del 2008

El crepuscle roigenc dels Monegros. Una autèntica passada!


Acabo d'arribar d'un viatge de treball a Madrid. Sóc plenament conscient que es pot anar a Madrid per molts altres motius que no siguin laborals. Però hi ha certs temes, generalment relacionats amb els diners, que només pots anar a resoldre'ls a la capital del regne.

He sortit de l'estació d’Atocha a les 17:30 hores connectant la música en conserva que duc instal·lada al mòbil en format MP3, i sobre les 19:55 hores estava creuant el desert dels Monegros (que per cert cada vegada és menys desert amb els regs intensius que estan instal·lant), quan començaven a sonar temes dels Beathles com: Let It Be, Something, Yesterday, Imagine, Here Comes The Sun o Michelle entre altres.



Just quan sonaven John Lennon i companyia, les ondulacions desèrtiques dels Monegros que es veien en l'horitzó, començaven a prendre un color vermellós crepuscular que m'han creat un clima intern de pau que feia temps que no sentia.

Han estat uns minuts d'aïllament total del vaivé del tren i del murmuri dels viatgers. Veritablement hi ha moments en els quals no fa falta fumar-se un Canut per a sentir-te en harmonia amb el teu entorn.

En resum, vinc de Madrid veritablement optimista pels resultats obtinguts en les reunions mantingudes i per l'experiència tardorenca que he pogut viure als Monearos, que demostra que la felicitat humana generalment no s'assoleix amb grans cops de sort, sinó amb petites coses que ocorren tots els dies.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Els coixos podem jurar bandera. Hòstia tu!


Després del daltabaix del desenvolupament i aplicació de la Llei de Dependència, de les retallades en política social justificats amb una crisi (que el passat mes de març en campanya electoral ningú preveia). Sembla ser que als màxims representants del COCARMI i de l'ONCE, no tenen res millor en que invertir el temps que en obstinar-se que els coixos jurem bandera. Manda huevos! que deia aquell.

La veritat és que m'ho va comentar ahir el Quin Bonaventura, a la reunió d’ECOM en la que vam coincidir a Barcelona. Personalment m'ho vaig prendre com una a conya coneixent el sarcasme del meu company.

Però Redéu, aquest matí m'arriba un correu electrònic enviat des del cau d’Alí Bava i els seus quaranta, en el que hem certificava que el Ministeri de Defensa, Fundació ONCE i el Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) signaran dijous que ve, dia 29, un conveni que permetrà a les persones amb discapacitat jurar bandera.

Sembla ser que en aquest conveni es pretén fomentar l'autonomia personal, la plena integració i compliment dels drets de les persones amb discapacitat en el marc de les polítiques de defensa.



No us vull enganyar, però davant aquesta animalada m'ha entrat canguelis, per que em veig als meus 47 anys desfilant per La Castellana amb un obús instal·lat a la meva cadira elèctrica i la putada més gran és que duria davant de mi a la Cabra de la Legió (i no em refereixo a José Bono aquesta vegada).

Però això és inquietant, perquè a més de la nota de premsa m'han enviat la fitxa d'inscripció. Amb la qual cosa sembla com si e posessin la pistola al pit i tractant-se de la jura de bandera, sembla que hi ha una certa relació. Per cert, aquesta fitxa d'inscripció l’hi he enviat al Quim perquè comenci a emplenar-la.

A veure si entre tots omplim un AVE i ens plantem al Palau del Pardo el dia 15 de novembre, i muntem un acte paral·lel amb l'Estel·lada. Cony de país!