Arxiu del blog

dissabte, 25 de juliol del 2009

Un Diàleg Social fracassat a causa de les estratègies polítiques.


El diàleg social hauria d’entendre's com qualsevol tipus de negociacions entre representants dels governs, els generadors d’ocupació i els treballadors sobre temes d'interès comú relatius a les polítiques econòmiques i socials. Això ha d'entendre's com una voluntat comuna de dotar a la societat d'unes regles de joc, que permeten complir un mínim dels objectius que cadascuna de les parts vol per a continuar avançant en l’anomenat estat del benestar.

Aquest és el context en el qual las hauríem d'enquadrar-nos per a plantejar d'una forma oberta, una estratègia comuna per a afrontar períodes difícils a nivell econòmic, com la crisi que està afrontant l'estat espanyol.

Al meu entendre aquest nivell de debat i de diàleg necessita tres interlocutors imprescindibles i complementaris cadascun d'ells, com són: unes organitzacions sindicals fortes (com representants dels treballadors), unes organitzacions patronals cohesionades (en representació de qui gestionen les ocupacions) i una posició institucional en representació de l'estat per a garantir la viabilitat dels acords presos.

És evident que cadascun dels interlocutors d'aquest diàleg, té les seves corresponents connotacions polítiques.

Podem prendre com a exemples els coquetejos (de vegades fins hi tot pornogràfics) de la UGT amb el Partit Socialista PSOE, personalment entenc que la gestió de la crisi feta pel partit Socialista ha tingut alguns errors. I això vull recordar que ho han admès públicament fins hi tot, importants representants de la cúpula del partit. Doncs bé, a la UGT han mirat cap a altre costat per a esquivar haver de pronunciar-se i entrar en una situació incòmoda amb el PSOE.

Comissions Obreres CCOO ha estat, dels dos sindicats majoritaris, el que ha fet alguna crítica amb el to de veu una mica més elevat, però només és una estratègia de distanciament ideològic per a captar més afiliats que la UGT. És necessari recordar que en les legislatures que governava el Partit Popular, les CCOO tenien un marc de diàleg més ampli amb el govern perquè estaven més distanciats del PSOE.

Per la seva banda, la CEOE té una vinculació massa directa i evident amb el Partit Popular. I dic massa directa per que és imprescindible que cadascun d'aquests agents socials (sindicats i patronal), se senti a la taula de diàleg social amb les mans lliures per a posicionar-se tan política, econòmica com socialment. Aquest tipus de negociacions s'obren amb la perspectiva de trobar unes franges d'acords, que encaixin amb els objectius amb els quals te com a prioritaris.

Tots els negociadors s'asseuen amb unes posicions maximalistes que estan reflexades en qualsevol manual de negociació, sent plenament conscients que durant la negociació s'aniran desprenent de part dels seus plantejaments, en benefici d'un acord final.

L'actitud intransigent que ha mostrat el president de la patronal CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, a deixat ben clar que si s'hagués arribat a un acord en aquesta taula de diàleg, el Partit Popular hagués quedat políticament amb el cul a l'aire. Per tant, la cúpula de la CEOE ha optat per prendre una decisió política apostant per mantenir la seva posició maximalista, per a fer fracassar aquest acord d'Estat. Diaz Ferrán sabia perfectament que si s'acceptava la proposta de la CEOE haguessin estat necessaris uns altres 12.000 milions d'euros. I que si aquests diners havien de sortir d'una possible baixada d’impostos hagués suposat “una reculada” en l'actual Estat del Benestar.

Aquests són els nostres Agents Socials, un toc més d'aquesta Espanya “Cañí” rància i que probablement pudor de formatge.

dijous, 23 de juliol del 2009

La mort de quatre bombers ha de posar límits a la demagògia política.


L'ofici de bomber és el que escolliria el 90% dels nens de 5 a 12 anys, per causes molt diverses com: l'heroisme dels protagonistes, l'espectacularitat de les actuacions, la càrrega humanitària de les seves accions o el poder fer sonar la sirena enmig del carrer.

Però una vegada superada l'adolescència, ja són menys els quals continuen anhelant formar part d'aquest col·lectiu, hi ha altres preferències professionals que tenen de bon tros menys risc i més diners que guanyar -que al cap i a la fi suposen més prestigi social-, al moment d'afrontar l'etapa de la maduresa.

A partir d'aquest moment apareixen els que escullen l'opció de presentar-se a les oposicions per a formar part del cos de bombers des de diferents vessants. Els uns volen fer realitat els somnis d'infància, uns altres busquen la seguretat de ser funcionari treballant un dia de 24 hores i tres de festa i finalment uns altres volen canalitzar la seva vocació d'ajuda amb pinzellades de risc en les missions a realitzar. Qualsevol que sigui el motiu és vàlid per a ocupar aquesta tasca social tan necessària i que compta amb un ampli reconeixement de la societat.

Recentment vaig llegir en un article que l'ofici de bomber és el més perillós per al cor als Estats Units, segons el qual el 45% de les morts ocorregudes en l'exercici de les seves missions, molt sovint perilloses, es deuen a un accident cardiovascular.

És per tot això que entenc que aquest ofici, com qualsevol altre, està subjecte a poder cometre errors per part dels professionals que l’exerceixen. Fins i tot puc acceptar que alguns d'aquests errors puguin costar la vida a un ciutadà. Però estic convençut que aquest ofici està ple de professionals perfectament formats i capacitats, que saben com afrontar les situacions de risc i amb gran pressió i estrès.

La mort d'aquests quatre professionals de Lleida (Jaime Arpa, David Duaigues, Ramón Espinet i Jordi Moré), que van morir complint amb el seu treball a l'incendi dels Ports, ha de fer-nos sentir solidaris amb el dolor de les seves famílies i dels seus companys de treball.

Aquí no caben ni la demagògia política per a fer llenya de les oportunitats que brinda el destí, ni la falta d'escrúpols per a esgarrapar vots a costa de quatre vides.

Com a ciutadà exigeixo als meus treballadors (que van ser seleccionats en un procés de selecció de personal anomenat eleccions democràtiques), o sigui a la classe política que utilitzi el seny a l'hora d'obrir la boca.

No seré jo qui defensi al Conseller Joan Saura, entre altres coses perquè ja sabeu l'opinió de tinc d'aquest personatge, però avui vull donar-li la credibilitat que es mereix, davant polítics de tercera divisió i sense escrúpols, com l'alcalde d'Horta de Sant Joan, que per a tenir contenta a la seva parròquia ha volgut aprofitar aquesta circumstància.

Lo que no hagi funcionat ja s'encarregarà d'aclarir-ho la justícia o el propi Parlament de Catalunya.

Gracies a tots quatre nois.