Arxiu del blog

dissabte, 4 d’abril del 2009

Consideracions sobre el paper que ocupen les ONG en la seva relació amb els estaments del poder.

Vull donar a conèixer les opinions que el Doctor en Ciències Polítiques i alhora professor de la Universitat Ramon Llull Josep Sort, fa en una entrevista en el diari Avui.

He de reconèixer que m'identifico totalment amb la majoria de les opinions que el professor Sort fa en aquesta entrevista.

Crec que les Organitzacions No Governamentals, cada vegada es fan més depenents dels governs i passen a ser Organitzacions pro Governamentals.

Penso que la dependència econòmica en la gestió dels projectes, que aquestes organitzacions gestionen, fan que es burocratitzin i es professionalitzin d'una forma brutal.
Aquesta macroestructura necessita d'una injecció constant de recursos econòmics, que han d'arribar d'una forma extraordinària per mitjà del finançament institucional.

Les escasses opcions d'obtenció de recursos econòmics al marge de les institucions públiques, fan que aquestes organitzacions es converteixin, en moltes ocasions, en meres comparses dels governs de torn. I tot això es produeix per no poder disposar d'una font de recursos propis, que permeti a aquestes ONG opinar i discrepar dels estaments governamentals.

Aquí teniu l'entrevista publicada al diari Avui.

Josep Sort: "Les ONG depenen del poder cada cop més".

"Aquestes entitats viuen de l’Estat i no gosen criticar el govern per la llei de la dependència.

El clixé dominant és que les ONG són, per definició, entitats bones, generoses i altruistes. Segons Josep Sort el clixé és incorrecte, i ho explica en aquesta entrevista.

Per què no a les ONG?
Jo diria no a la utilització que s’està fent de les ONG com a actors polítics a l’hora de dur terme certes polítiques per part de determinats governs. Les ONG van tenir un origen alternatiu, però s’estan convertint en instruments dels governs.

Expliqui’m casos concrets.
El govern francès, a l’Àfrica, on té un currículum poc galdós, utilitza les ONG per mantenir la seva influència sobre les excolònies. A Darfur el cas és anàleg, però amb ONGs nord-americanes: el govern americà augmenta la seva influència a la zona a través de les ONG. Els governs espanyols fan igual amb les ONG que actuen a Amèrica Llatina...

I les ONG que actuen a Catalunya?
A l’època del PP, hi havia ONG lligades al govern o als sectors més conservadors de l’Església que s’orientaven a la immigració llatinoamericana. Tot estava lligat a un objectiu de fomentar aquesta mena d’immigració, per tal promoure el castellà a Catalunya i la religió catòlica. A això s’hi prestaven, per exemple, ONGs vinculades a l’Opus Dei.


Parlem de les ONG progressistes...
Hi ha ONGs que protesten molt per Gaza, a les manifestacions que hi ha hagut darrerament. Però, per exemple, no diuen res de Txetxènia. Depèn de qui sigui el dolent de la pel·lícula, entre les ONG hi ha mobilització o no. No hi ha una actitud imparcial.

Les ONG reben fons públics via 0,7% de l’IRPF. Hi ha control de com s’utilitzen?
S’ha creat una classe dirigent, gestora d’aquestes entitats, una casta que no se sap davant de qui és responsable, i això és perillós. S’ha especialitzat i professionalitzat, i després ha utilitzat les ONG per fer el salt a la política i càrrecs rellevants. Les ONG són un trampolí per a promocions personals. I no, no hi ha un control democràtic d’aquesta casta.


El funcionament és poc transparent?
En termes generals, sí.

Es poc democràtic?
Hi ha un dèficit democràtic, però no vull generalitzar. Quant al finançament, amb les ONG passa com amb els sindicats, que cada cop més es converteixen en dependents del poder públic. I l’administració les colla i influeix en les seves línies d’actuació.

Digui’m un cas d’actuacions d’ONGs per no molestar els polítics...
La manca de dotació de les ajudes de la llei de dependència. Si les ONG han protestat una mica ha estat amb la boca petita. La manca de crítica al govern en aquest tema demostra que no són independents. La llei de dependència ha tingut un gran impacte mediàtic, que ha beneficiat el govern, però a l’hora d’executar-la ha estat un desastre perquè no hi ha diners. Les ONG ho haurien d’haver denunciat. Però no s’han mobilitzat.

Per què a la meva declaració d’IRPF he de triar el 0,7% a Església o a ONGs?
És molt criticable. Hi hauria d’haver la possibilitat d’una altra via... Ara som presoners d’unes determinades institucions i els hem de donar diners vulguem o no. Caldria que aquests diners poguessin anar cap a institucions en què realment hi hagués un control democràtic.

Faci’m un judici de l’actuació d’Amnistia Internacional.
Té molt de renom i s’ha convertit en un pes pesant de la política a escala global. Fa un esforç per ser independent dels governs, però molt sovint no hi reïx. De facto, els governs tenen el seu pes dins d’AI. Intenten controlar AI i, com a mínim, hi influeixen.

I Greenpeace? Què en pensa?
És una ONG que en la seva organització interna reprodueix l’estatalitat: s’organitza i pensa en termes d’Estat. La seva actitud és molt conservadora, en aquest aspecte. Tot el que no sigui ecologisme no interessa. La seva sensibilitat per les nacions que no tenen Estat és nul·la. A part d’això, ha tingut molt clar que cal fer política a través de l’espectacle.

Això és bo o dolent?
Saben que, perquè parlin de tu, has de fer espectacle. És una postura molt pragmàtica i realista.


Les seves posicions són constructives?
Jo diria que no: és més l’espectacle que fer res de positiu. No trepitgen terreny. Són als núvols i, de tant en tant, es llancen en paracaigudes en un lloc o altre. No hi ha el seguiment del problema, el dia a dia. I aleshores hi ha el problema de la terra cremada: per on han passat ells, no hi creix res.

Té problemes Greenpeace amb altres grups ecologistes?
Sí. N’hi ha hagut. Per exemple, va passar la polèmica de l’oposició al transvasament de l’Ebre. Hi havia la gent local, a peu de carrer, i després l’aristocràcia. Que era Greenpeace.

diumenge, 29 de març del 2009

La religió i la política, com a camí per a l'accés al poder.

Aquest matí estava llegint un article en un diari generalista de tiratge estatal, en el qual es feia una reflexió sobre les lluites pel poder que se succeïxen en el si de la Curia vaticana. És a l'acabar de llegir aquest article, que he decidit anar-me a fer una passejada i donar-li quatre voltes a la utilització de la religió com mitjà d'accés al poder.

En primer lloc vull definir com entenc el que podríem anomenar "El poder"; i al meu entendre seria com la força que manté unida a una societat, i implica sempre una forta confrontació de tendències oposades entre si com: faccions o partits polítics.

El veritable i únic motor que mou al ser humà és la recerca del poder. Les grans invencions humanes la civilització, la religió o la política, no s’escapen a aquest principi, i per tant, tant la religió com la política són mitjans per a conquerir-lo.

El segon lloc seria necessari explicitar el que entenc per religió, que al meu entendre seria el conjunt de creences i dogmes relacionades amb l'espiritualitat del ser humà, implicant la veneració de normes morals i unes pràctiques rituals vinculades a l'expressió del culte a una suposada divinitat.

Encara que segons diu una amiga meva, per a ella "la religió és l'instrument per mitjà del qual, els ignorants pretenen legitimar els seus projectes i provar les seves teories”. Segons ella és una estratègia infalible. Solament n'hi ha prou que adornis els teus arguments amb motius religiosos, i els modifiquis una mica, de tal forma que certes parts coincideixin amb el text sagrat que millor et sembli, i la gent vindrà cap a tu i et seguirà cegament fins a la mort.

No ho se, però potser hauré de revisar la meva cartera d’amics.

Jo, en canvi, crec que el poder exercit per la política, s'imposa eventualment; però mai assoleix el domini absolut perquè l'home no tem tant per la força de la llei o la garrotada més gran, al que realment tem és lo sobrenatural. Ja en les tribus primitives, castes de bruixots, chamans i sacerdots tenien un poder paral·lel o superior al dels líders guerrers més forts; i en les societats més evolucionades, la religió organitzada i sistematitzada ha ocupat el lloc dels bruixots.

A l’Occident, per contra, el binomi sorgit entre l'Estat i la religió és del tot inseparable, encara que hagi hagut conflictes esporàdics per exigències polítiques, o sigui per interessos oposats.

Per tant, crec que és bastant evident que el poder, per a ser acceptat per la societat, precisa d'una justificació o una a legitimitat procedent de fora d'ell mateix. Aquesta justificació té sempre un caràcter metafísic o religiós. En totes les societats poder i religió han anat estretament unides, fins i tot fins a confondre's, com passa amb l'Islam.

A diferencia, el cas de les esglésies cristianes, especialment la catòlica, té algunes particularitats: s'ha mantingut al llarg dels segles vinculada a poders diversos però guardant al mateix temps la seva independència, de manera que el Vaticà constitueix un poder espiritual i en bona mesura material, tot i no tenir divisions militars, indústries pròpies i gairebé territori propi.

Bé, doncs després de tota aquesta dissertació, arribo a la mateixa conclusió que el Schopenhauer quan va dir "l'home és en el fons un animal terrible i cruel. Coneixem com ha estat domesticat i educat pel que coneixem com a civilització”.