Arxiu del blog

dissabte, 10 d’abril del 2010

El jutge Garzón i les dues espanyes.


Una altra vegada estem amb les dues espanyes. No és una gens nou. Avui que ens oblidem de gairebé tot no convindria oblidar que durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), va haver milers de morts en els dos bàndols que no van ser tractats de forma igual.

Per això ara tenen més sentit que mai, les declaracions del ex fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo sobre que l'extrema dreta ha pres el Tribunal Suprem. Aquest tribunal ha desestimat el recurs de Garzón contra el seu processament per la querella de Falange Espanyola. L'artífex de l'acte és el jutge Adolfo Prego, una persona ultraconservadora que ha escrit articles contra la llei de la memòria històrica a la revista de la fundació de la Vall dels Caiguts i sembla ser que és patró d'honor de la fundació ultra dretana “Defensa de la Nación Espanyola”. Amb aquest currículum no m'estranya res la decisió del Suprem.

I el que és d'una conya pujada de to, és que els que volen empaperar a Baltasar Garzón són els falangistes, els hereus del règim feixista. En qualsevol país europeu això seria un escàndol. Us imagineu que a Alemanya un grup neonazi posés a la picota a un jutge per investigar les atrocitats de l'Hitler?

Estic convençut que hi ha tingut molt a veure el fet que el jutge Garzón hagi estat al cim mediàtic durant gairebé vint anys. Aconseguint que en els anys noranta l'esquerra li satanitzés per haver destapat el cas dels GAL i fos el jutge instructor de la causa que va enviar a la cúpula del ministeri de l'Interior, José Barrionuevo i Rafael Vera, a la presó de Guadalajara. En aquells moments la dreta li donava suport amb entusiasme quan va contribuir a destapar els escàndols del PSOE. Aquesta mateixa dreta és la que ara aplaudeix la decisió del Tribunal Suprem d’asseure’l al banc dels acusats per haver-se atrevit a jutjar els delictes que el franquisme va cometre en defensa dels seus interessos.

La instrucció del cas Gürtel ha estat l'última actuació que ha posat en evidència les pràctiques corruptes de dirigents del Partit Popular a València i Madrid. També s'ha ocupat de desempolsar els delictes del franquisme i, de passada, va enviar a la presó a diversos prohoms de la política catalana, socialistes i convergents sense distincions.

Un jutge que ha aconseguit que els mateixos que el menyspreaven fa vint anys des del socialisme, acudeixin ara en la seva defensa a les mateixes portes de l'Audiència Nacional. Els populars que es fregaven les mans en aquells desconcertants temps del socialisme i ara pateixen les conseqüències del cas Gürtel.

No és sa que en un país democràtic un jutge hagi adquirit tant protagonisme. Sembla ser que la línia divisòria que separava els tres poders s'ha esborrat. Hi ha una excessiva politització de la justícia que ens convertirà a nivell internacional, una vegada mes, en una democràcia de pandereta.

El món sencer ha de saber que a Espanya no és la justícia democràtica la que duu al jutge Garzón a la banqueta. Al contrari, és ella, la justícia democràtica, la que ocuparà el banc dels acusats per a posar-la a ratlla altra vegada.

dilluns, 5 d’abril del 2010

La migració i la nova realitat demogràfica de Catalunya.



Un dels primers plantejaments que realitzen les persones que emigren del seu país d'origen, és la possibilitat de la tornada. No hi ha persona que surti del seu país amb la intenció de no tornar mai, si no hi ha una causa política que ho justifiqui.

D'aquesta manera, podem identificar la tornada com la constatació d'un grau de maduresa del fenomen migratori a Catalunya. L'aparició de la tornada com a categoria sociodemogràfica i no com a anècdota ens permet veure aquesta nova fase del fenomen migratori recent a Catalunya.

És important no oblidar que la majoria dels immigrants arribats a Catalunya en l'última dècada es quedaran. Aquesta ha de ser la previsió que tant les institucions públiques com els ciutadans en general hauríem de tenir en compte, per a poder gestionar amb èxit l'acomodació definitiva a Catalunya del gairebé milió de persones nouvingudes. La nostra realitat avui estarà centrada en que molts d'aquests immigrants viuran a cavall entre dos països; el d'acollida i el d'origen. I la seva situació real serà el d'un viatge permanent d'anada i tornada constant de molts immigrants entre els seus dos països; el d'adopció i el de naixença. Com una conseqüència directa del que suposa les millores en els transports i les comunicacions.

Per tant, segons dades de la Secretaria per a la Immigració del Departament d'Acció Social i Ciutadania, avui partim d'una realitat que suposa que, a Catalunya, tenim un volum d'immigració que representa a més de 180 nacionalitats, amb més de 250 llengües parlades i amb una mitjana d'edat de la població amb nacionalitat estrangera de 35,1 anys (enfront dels 48,4 anys de mitjana de la població de nacionalitat espanyola).

Aquesta fotografia de la nostra realitat demogràfica, ens posa d'evidència que tenim una població nova arribada que gaudeix dels beneficis socials però com si no existís a efectes polítics. Sé que el que dic pot semblar políticament incorrecte. Però o s'integra en la seva totalitat als nouvinguts, amb els terminis que estableixin les lleis i se'ls dóna el dret a vot, o els problemes de relació seran cada vegada més difícils de resoldre per a tots, per als que hem nascut aquí i per als vinguts de fora.

Crec que hauríem de fixar-nos en països que tenen molta més experiència en l'acollida de la immigració, com França, Anglaterra i Alemanya, que tenen ja una immigració de primera o segona generació que supera el deu per cent. No hem d’expulsar als que han arribat i tenen regularitzada la seva situació. Lo més intel·ligent és treballar per a la seva integració total i real en tots els àmbits.

Sóc conscient que els problemes d'integració seran molt difícils de resoldre en els diferents espais de relació. Però penso que en un món que hi ha lliure circulació de béns, mercaderies i capitals és impossible aixecar barreres per a les persones. Els governs han de posar quotes d'entrada per a no agreujar més les tensions que s'albiren. Però els que estan aquí i que han contribuït a la prosperitat dels anys de l'eufòria no els podem expulsar perquè ara destorben.

No fem de la immigració un altre sac on abocar la demagògia de la nostra classe política. Necessitem polítics creatius i valents que ens aportin solucions a les noves realitats socioeconòmiques que ens toca viure.