Arxiu del blog

dissabte, 11 de desembre del 2010

Carod Rovira: la Pantoja de la política.


Realment estem davant d'un personatge histriònic que té la capacitat de no deixar a ningú indiferent. Sense anar més lluny el diari "El Mundo" en una enquesta realitzada a més de 11.000 persones, l’ha proclamat com el personatge més odiat d'Espanya. Això lluny de ser un demèrit, pot arribar a ser un gran guardó en funció de qui l'atorga.

Però guardó a part, Josep Lluís Carod Rovira és un autèntic personatge creat a la pròpia factoria de Carod Rovira Entertainments. És un personatge dissenyat al mil·límetre, començant pel seu propi nom. Sobre això s'ha especulat molt, però el cert és que el seu pare va ser membre de la Guàrdia Civil José Luis Perez Almécija i la seva mare la senyora Elvira Díez Rovira. Eren naturals de la província de Saragossa i van tenir dos fills, el primer anomenat José Luis Pérez Díez (avui conegut com Josep Lluís Carod Rovira) i després un altre amb el nom de Juan de Dios Pérez Díez (avui conegut com Apel·les Carod Rovira), que va arribar a tenir fins a quatre càrrecs diferents, sempre nomenat pel seu germà el director de la factoria Carod Rovira Entertainments.

Acabat de sortir del seminari Carod Rovira decideix canviar el seu nom de guerra, per a adoptar un altre molt més arreglat al territori, d'aquesta manera neix el personatge Josep-Lluís Carod Rovira per substituir l’autèntic de José Luis Pérez Díez que tenia molt menys glamour entre la parròquia republicana.

Com tots sabem, Carod Rovira va ser apartat de la direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya fa més de dos anys i des de llavors s'ha auto exclòs dels òrgans de direcció, per centrar-se en la seva tasca de vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest càrrec ha estat letàrgic durant tota la legislatura com un nen amb una joguina nova. Estava clar que Montilla tenia l'experiència dels esperpents polítics que Carod Rovira va dur a terme amb Pasqual Maragall i automàticament li va tallar les ales a canvi de deixar-lo amb una cartera buida de continguts, però amb pressupost suficient per entretenir-se anant pel món fent d'emperador de la república catalana.



Ara i després de la debacle electoral que Esquerra Republicana de Catalunya va patir el 28 novembre, surt de l'armari polític Carod Rovira per exigir la dimissió de l'actual cúpula directiva del partit. Aquest acte de cinisme extrem, oblida que la patacada electoral es deu, entre altres qüestions, a l'acció d'un govern del qual ell era vicepresident.

D'altra banda exigia dignitat política a Joan Puigcercós i que prengués exemple del camí que havia seguit el president José Montilla al seu partit. Davant d’aquesta fugida d’escola, jo li recomanaria al Carod Rovira que ell també hagués seguit l'exemple del resident del parlament de Catalunya Ernest Benach, que encara que no sintonitzava amb l'actual cúpula del partit es va posar a la seva disposició per intentar aixecar les enquestes que ja anticipaven la derrota. Benach sí que ha sabut estar a l'altura del que s'espera d'un polític, ha treballat pel seu partit durant la campanya i després es retira d'escena.

Carod Rovira ha demostrat no tenir la talla moral suficient com a polític, com per estar ara exigint als altres alguna cosa que ell no ha estat capaç de fer. Primer s'ha de predicar amb l'exemple i després exigir. Però ben pensat, què podem esperar d'un personatge que renuncia als seus orígens. Com deia el Raimon "qui perd els orígens perden identitat".

Tot i això, jo no sóc ningú per dir el que han de fer els membres de la cúpula del partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, ells sabran el què fer i decidiran el millor per al seu partit. Però sí que em crec amb el dret de no haver de sentir obscenitats polítiques de personatges com Carod el Karallot.

divendres, 10 de desembre del 2010

La llibertat d'expressió com a utopia.


En la nostra confortable societat occidental i en ple segle XXI, continua sent imprescindible defensar el dret a la llibertat d'expressió. Les persones que hem tingut la "sort" de conèixer les darreres fuetejades s del franquisme, encara tenim a la nostra memòria el que suposava no poder opinar lliurement o poder expressar-te en la teva llengua materna.

Per ara, els governs han utilitzat sistemàticament milers d'excuses per fer callar l'oposició política i les crítiques. En els últims anys s'ha invocat tant al "terrorisme", com excusa per a justificar un augment de la repressió de les persones i els grups que exerceixen el seu dret a la llibertat d'expressió.

En la meva opinió, aquesta llibertat és essencial per possibilitar el funcionament de la democràcia i de la participació pública en la presa de decisions. Els ciutadans no podem exercir el nostre dret al vot d'una manera efectiva o participar en la presa pública de decisions, si no disposem d'un lliure accés a la informació i les idees. Per això, la llibertat d'expressió no només és important per a la dignitat individual, sinó que també ho és per a la participació, la rendició de comptes i la democràcia.

Doncs bé, el nostre magnífic sistema democràtic s'està fotent en evidència a marxes forçades, ja que està demostrant que la llibertat d'expressió només existeix per a què opinis el mateix que opinen els governs, no perquè discrepen del que opinen els governs.

D'una banda estem assistint a la persecució furibunda d'un dels fundadors de Wikileaks, per deixar amb el cul a l'aire el joc brut que ha fet el govern nord-americà en diferents fronts del món. Tant el govern nord-americà com el lobby econòmic que mouen els interessos d'aquest país, han canalitzat totes les seves energies en pressionar mitjans de comunicació, servidors informàtics o plataformes de pagament per Internet, per boicotejar a qualsevol racó del món els documents que Wikileaks està difonent. Encara que estic convençut que el mateix portal de Wikileaks té material molt més comprometedor del que ha donat a conèixer fins ara, crec que aquest material no veurà la llum perquè ells també tenen un preu i l'interlocutor disposat a pagar aquest preu apareixerà en qualsevol moment.

De moment els països que no estan dins de l'òrbita nord-americana (ja sigui Rússia, Xina, Brasil, Veneçuela etc.), se n'estan fotent un fart de riure d'aquesta llibertat d'expressió impol·luta, de la qual sempre han presumit els nord-americans.

D'altra banda tenim el cas del Premi Nobel de la pau 2010, l'activista pels drets humans xinès Liu Xiaobo. El país que vol convertir-se en una de les grans potències mundials, està basant la seva competitivitat en la producció i en el mercat mundial, en un model que no en té cap de referència als drets de les persones.

Xina no només té empresonat a Liu Xiaobo, sinó que a més ha boicotejat la cerimònia de lliurament del premi pressionant als països del seu entorn, fins aconseguir que el 19 d'aquests s’han vist obligats a cedir i no van assistir a la cerimònia de lliurament. Paral.lelament han tancat Internet i les connexions de televisió per satèl·lit, perquè els ciutadans de la Xina no poguessin ser informats d'aquest esdeveniment.

Els motius argumentats pels nord-americans i pels xinesos són diferents, però la metodologia de treball i el sistema de repressió informativa d'uns i altres és el mateix.

Per tant, a la conclusió a la que arribo, és que si creus en la llibertat d'expressió, això vol dir que estàs a favor de la llibertat d'expressió precisament per els punts de vista que no comparteixes, d'altra manera, no estaries a favor de la llibertat d'expressió. L
lavors estaries a favor d'una dictadura totalitària.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Els aristòcrates de la classe obrera.


Són una secta, tenen trets en el seu funcionament que els defineix com a éssers superiors. Sota la forma d'un sindicat, es refugien una sèrie de déus de l'aire en el que podríem anomenar un Club privat. Aquest club no és altre que el dels controladors aeris, que continuen funcionant com un vestigi del franquisme i per defensar el seu monopoli s’acostumen a embolicar en la bandera espanyola.

No tenen cap problema en utilitzar a la nació contra el poble, ja que es consideren els autèntics guardians del regne. Cap govern de la democràcia ha pogut amb ells, tenen un poder estratègic tan gran que fins ara els ha fet immunes a les pressions governamentals. De fet, alguns governs ni tan sols ho han intentat per por o per complicitat. Avui mateix el cap de l'oposició Mariano Rajoy, utilitzava el conflicte com a arma llancívola contra el govern. Si aquest home aspira a governar algun dia Espanya, ha d'entendre que ha de començar a actuar amb sentit d'estat i no en clau electoral. Si ell comparteix alguns dels posicionaments que defensen els controladors, que ho digui ara.

Aquests aristòcrates del proletariat n’han fet un gra massa. Han estat actuant durant 35 anys després de la mort del seu gran protector amb la convicció de qui es creu impune, però ara han anat massa lluny i han ofert al Govern de Zapatero la gran oportunitat de posar fi a una situació de privilegi que es manté no només a costa dels altres, sinó en perjudici de l'interès general, que inclou a les persones, les empreses i fins i tot el prestigi del país.

No podem permetre que continuï imperant la capacitat d'extorsió i de xantatge que tenen aquells que tenen les claus que ningú més té, perquè amb aquest poder han posat en escac a la població moltes vegades, aquí i en altres llocs del món, de manera sorprenent i salvatge, van tancar l'espai aeri d'aquest país, van assetjar un país i tot i així van apel·lar a la humilitat de la seva situació per posar en quarantena a milers de persones, tan humils o molt més que ells, que pretenien viatjar per descansar o simplement per complir els seus desitjos d'anar d'un costat a un altre d'aquest país o del món.

L'actuació que han tingut ha estat un setge miserable que han fet des de la capacitat de poder que els hem donat els ciutadans. I nosaltres, com a ciutadans, representats pel nostre Govern, estem perfectament legitimats ara per perseguir en dret i esborrar aquest poder perquè sigui la societat i els seus representants els que s'arbitrin com limitar aquests excessos que ara han tingut com a conseqüència aquesta vergonyosa actuació, que ha colpejat d'una forma molt dura al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero on més mal podia fer-li, en la confiança internacional en la seva capacitat per controlar l'aplicació del dur ajustament que li reclamen els mercats, i en el pitjor moment, quan necessitava aprofitar el preciós temps que li va brindar el BCE el passat dijous en comprar a gran escala bons d'Irlanda i Portugal per tranquil·litzar els mercats.

Això no pot tornar a succeir i ara és el moment de posar a cadascú al seu lloc, per tant és responsabilitat del govern i de l'oposició establir unes bases clares per a la relació entre els interessos de tots els ciutadans.