Arxiu del blog

dissabte, 26 de setembre de 2020

La grolleria del Rei desemmascara la mentida de la "transició".

 

Després de la mort del genocida Francisco Franco, l'establishment franquista va teixir una estratègia de maquillatge del règim dictatorial viscut en els últims 40 anys, tot per simular un canvi a un règim democràtic. Aquest engany va acabar denominant-se "Transició democràtica" i els seus promotors “Règim del 78”, convertint el que havia estat una dictadura en tota regla en un règim suposadament democràtic organitzat en forma de monarquia parlamentària.

La monarquia parlamentària ve a ser un sistema de govern en el qual el rei exerceix la funció de Cap d'Estat, sota el control del Poder Legislatiu (en aquest cas el Parlament) i del Poder Executiu (en aquest cas el Govern de la nació). Així doncs, tota la legislació que emana de les cambres parlamentàries regulen no només el funcionament de l'Estat sinó també la seva actuació i funcions.

En una monarquia parlamentària se suposa que l'autonomia i poder del monarca estan molt limitats i retallats. Amb la qual cosa, el Parlament pot prendre decisions que obliguin al rei a complir-les. Les excepcions d’aquestes limitacions generalitzades són pures reminiscències històriques que es mantenen per tradició en algunes monarquies més antigues, encara que normalment es refereixen a temes de poca transcendència per a la vida política del país. La presa efectiva de decisions es manté en el govern i en les diferents cambres de representació parlamentària, que en una monarquia parlamentària són considerats els dipositaris finals de la sobirania popular.

Sense anar més lluny, el mateix Article 1.2 de la Constitució espanyola ja reconeix que "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del què emanen els poders de l'Estat". Amb la qual cosa, queda clar que la figura del rei es limita a exercir les funcions de cap de l'Estat en representació del poble, depenent totalment de les decisions del Govern i de l'acompliment de les lleis emanades pel Parlament. Això suposa que el Rei té l'obligació d'actuar en línia al que estableixi el Govern de torn, que ha estat elegit lliure i democràticament per la ciutadania.

L'absència de Rei en l'acte de lliurament dels despatxos judicials a Barcelona, ​​a petició de el Govern d'Espanya, ha provocat un xoc frontal del Poder Judicial amb el Govern de Pedro Sánchez. El president de Tribunal Suprem i de el Consell General de Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, que exerceix el seu càrrec en funcions després d’haver caducat el seu mandat, ha mostrat el seu malestar en el seu discurs en l'acte d'aquest òrgan i de la resta de la carrera judicial..

El xoc entre la cúpula judicial i el govern espanyol es produeix en temps de descompte per conèixer el veredicte sobre la inhabilitació del president de la Generalitat Quim Torra i després del globus sonda llançat pel ministre de Justícia sobre el possible indult als presos i exiliats polítics.

Aquesta rebequeria del petit Borbó per desobeir d'una manera indirecta al Govern d'Espanya, de qual depèn, fent una trucada a Lesmes per mostrar el seu desacord, ha estat una falta greu de respecte institucional cap a qui és realment dipositari de la sobirania popular, com és el cas de el Govern i el Parlament.

Com sempre, el "facherio patrio" continua amb la seva tradició de maniobrar contra els governs elegits democràticament, ja sigui exercint cops d'estat com l'aixecament del 18 de juliol de de 1934 o micro cops d'Estat com aquestes martingales de l'aprenent de monarca que té Espanya.

Sembla ser que la neutralitat política a la qual s'acollien els monàrquics després de la mort del genocida Franco, només era per defensar les corrupteles del rei fugit. Però quan es tracta de qüestionar les decisions del Govern fent trucades telefòniques per incitar a la crítica a mateix govern, llavors el respecte institucional se'l passen per l’angonal.

Personalment suggereixo que en comptes de cridar "Que Déu salvi el rei!", Alceu la veu cridant "Que Déu ens salvi d'aquest rei!".



diumenge, 16 d’agost de 2020

Qui va inspirar l'atemptat de les Rambles?


 El 17 d'agost de 2020 es compleixen tres anys dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils. L'advocat del pare d'una víctima dels atemptats, Jaume Alonso-Cuevillas, ha posat en qüestió que el que és considerat el cervell principal dels atemptats Abdelbaki Es Satty, estigui mort. El lletrat argumenta que els informes dels forenses no són concloents i que, mentre els veïns de la casa d'Alcanar asseguren que hi havia 4 o 5 persones, només es van trobar restes de dos cadàvers i la persona supervivent que ara està processada.

Una altra de les grans incògnites que apareixen sobre el cas és que no es va trobar ni el mòbil ni les targetes SIM d'Es Satty. Tot i això, també consta que una neboda seva va comprar dos bitllets d’avió la nit del 16 d'agost, en què va explotar la casa d'Alcanar. Segons el relat de l'advocat, està constatat que dos dels nois de Ripoll van ser a l'aeroport del Prat aquella mateixa nit de l'explosió. 

L'advocat també ha assegurat que el telèfon d'Es Satty va rebre trucades el dia 20 d'agost de 2017, tres dies després de l’atemptat, que no eren només un intent de connexió que no funcionés. Per tant, hi ha massa indicis que fan qüestionar la suposada veritat que s'ha venut als mitjans de comunicació espanyols, si partim de la base que el mateix cervell de l'operació i imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, va treballar com a informador per al CNI fins al mateix dia de l'atemptat. 

Així doncs, hi ha moltes preguntes a l'aire, com: quines són les implicacions dels serveis secrets espanyols en el brutal atemptat? Si tenien perfectament identificats els membres de la cèl·lula terrorista, seguien els seus moviments i els escoltaven les seves comunicacions, per què no els van detenir i van evitar l'atemptat? És del tot evident que sabien de l'existència de la casa i taller de bombes d'Alcanar on el seu confident residia. Per què no es va reaccionar ni tan sols en el moment que el xalet va volar pels aires la nit abans dels atemptats? Aquest ja era un indici més que evident de la perillositat d'uns personatges perfectament identificats i localitzats. 

Tampoc hem d'oblidar com es van filtrar "Fake news" en mitjans de comunicació, com "el Periódico", on es posava als Mossos d'Esquadra en una diana mediàtica, amb informacions fosques sobre si la policia catalana havia rebut un avís de la imminència d'un atemptat. Però aquests mateixos mitjans que estan a sou del Règim del 78, finançat per l'IBEX-35, ara callen sobre el fet que les forces policials espanyoles tenien més que un avís difús. Coneixien tots els detalls de la cèl·lula terrorista. 

Aquí podem veure clarament com es var aplicar "l’Omertà" o llei del silenci imposada en tots els mitjans de comunicació d'Espanya. Tampoc hem d’oblidar el veto polític que en el seu moment van imposar el PSOE, el PP i Cs, a qualsevol tipus d'investigació d'aquests fets que pogués destapar tota aquesta pudor, ni la inacció de les forces policials i judicials, que no només són lamentables, sinó que obren la porta a qualsevol hipòtesi basada en la preparació d'un atemptat per justificar l'actuació de l'Estat espanyol, mitjançant les seves forces i cossos de seguretat, intervenint el quefer diari de la ciutadania catalana per poder evitar el referèndum d'l'1 d'octubre. 

Si em baso en la dita castellana que diu "blanco y en notella... Leche", és molt greu arribar a la conclusió que estem davant d'una branca més de les clavegueres de l'Estat, que no va dubtar ni un sol minut a atacar un dels sectors econòmics més potents de Catalunya com el turisme, per criminalitzar un acte democràtic com el referèndum del Procés. Mentrestant, el conseller d'Interior que fer front a  l'atemptat, Quim Forn, és a la presó i el màxim comandament dels Mossos que va neutralitzar el grup terrorista, el major Trapero, juntament amb la seva cúpula policial, estan pendents de ser sentenciats a anys de presó. Escàndol i vergonya són paraules suaus per definir tot aquest assumpte. 

La degradació d'un estat que actua d'aquesta manera és total. Després de veure la gran exhibició de l'Estat espanyol en valors tan importants com: la total absència de principis democràtics, la corrupció generalitzada dels partits del Règim del 78 que s'han anat alternant en els governs i la politització i corrupció del Poder Judicial a Espanya, no ens ha d'estranyar gens que l'ex cap de l'Estat espanyol, designat pel dit d'un genocida assassí com Franco, fugi d'Espanya a plena llum del dia amb la connivència de l'actual Cap de l'Estat (el seu propi fill) i un govern , suposadament d'esquerres, que vol treballar per millorar la justícia social de país.


diumenge, 9 d’agost de 2020

El Tercer Sector i la governança tecnològica.

La nostra activitat laboral quotidiana s'ha vist radicalment interrompuda per l'envestida de la pandèmia COVID-19. Les plataformes digitals s'han disparat en popularitat, les persones i els llocs de treball busquen trobar noves formes de reunir-se i col·laborar. A principis de març, les plataformes empresarials dedicades a l'organització de videoconferències grupals, es van descarregar 62 milions de vegades a tot el món, mentre que les restriccions de viatge van caure en un terç. A mesura que la crisi del coronavirus es va relaxant, em faig la pregunta: podrien les plataformes de reunions virtuals i eines de col·laboració interactives estimular una major innovació en la feina post COVID-19? La resposta la tinc molt clara, aquest model de treball ha vingut per quedar-se, probablement no per a tots els llocs de treball, ni per a totes les organitzacions. Durant aquests períodes de confinament estricte que hem viscut, hem vist com s'han pres decisions importants mitjançant reunions virtuals de Consells de Ministres, consells d'administració de grans multinacionals, assemblees generals o reunions de Patronats de Fundacions. En definitiva, hem vist com es governaven les nostres institucions de forma no presencial i mitjançant aplicacions tecnològiques. Estem davant del que s'entén per "governança tecnològica" mitjançant el teletreball. Aquesta governança és la que examina el desenvolupament i l'aplicació de principis, normes i procediments de presa de decisions mitjançant l'ús de programes compartits que configuren la tecnologia de la informació i d'Internet a tot el món. Per tant, les entitats del Tercer Sector Social no han estat diferents de la resta d'organitzacions de la nostra societat. En les últimes setmanes, i a contrarellotge, tot ha donat un gir copernicà. I moltes són les organitzacions que seguint les recomanacions del Ministeri de Treball, han adoptat el teletreball com una forma alternativa per seguir desenvolupant les seves funcions. Aquestes entitats socials han hagut de pujar al tren en marxa i no sempre en les millors condicions per a desenvolupar amb eficàcia la seva tasca habitual. Quan parlem de teletreball és molt important fixar-se en quina situació estem, en relació amb els altres països del nostre continent, per entendre d’on partim. Fins ara a Espanya només un 4,3% de les persones utilitzaven el teletreball, quan a Europa la mitjana era d'un 5,2%. Tot i que els millors dades respecte a la implementació d'aquesta forma de treball són les que han obtingut països com: Holanda (14%), Finlàndia (13,3%) i Luxemburg (11%), segons les dades publicades per Eurostat. El Tercer Sector, en les darreres setmanes, ha hagut d’implantar una forma de treball no molt implementada en el dia a dia de les seves organitzacions. El primer problema que s'ha posat, encara més, en evidència és la ja coneguda "bretxa digital", que provoca que entre els grups socials hi hagi una gran diferència d'oportunitats, afavorint que determinats col·lectius quedin condemnats a la marginació, per no poder disposar de coneixements o eines per interactuar amb la resta de la societat en igualtat de condicions. Si ho analitzem des del prisma del moviment associatiu, veiem que les entitats més petites no tenen els recursos ni les eines tecnològiques per afegir-se amb facilitat al teletreball. D'un dia per l'altre, les entitats socials han vist com algunes de les seves activitats fins ara presencials, han hagut de transformar-se en virtuals, com per exemple: formació, conferències i debats, jornades tècniques o qualsevol tipus d'esdeveniment organitzat online, obtenint un elevat nivell de participació i satisfacció . És ben cert que s'han hagut de reinventar les activitats, sobretot les tasques més administratives i serveis que en molts casos s'han hagut de redissenyar. No obstant això, no tota la tasca desenvolupada per les entitats socials ha estat possible fer-la a través del teletreball. Altres tasques del Tercer Sector, necessàriament, s'han hagut d'adaptar molts serveis per garantir el distanciament social. D'aquesta manera s'han pogut realitzar moltes activitats com: servei d'assistència domiciliària, repartiment d'aliments, assistència en albergs, entre d'altres. Les organitzacions que treballen al Tercer Sector Social sempre hauran d'estar predisposades a garantir la prestació de serveis que requereixen forçosament contacte presencial. I no només és el Tercer Sector el que ha de millorar la seva preparació per a aquesta nova forma de treball, sinó la societat en general. Perquè fins al moment d'aquesta situació excepcional, el teletreball no formava part de la cultura del Tercer Sector. Per tant, aquesta crisi sanitària provocada per la pandèmia Covid-19, ha de ser el punt d'inflexió per actualitzar aquestes organitzacions i els seus processos de treball en plena era digital. És del tot imprescindible posar la tecnologia al servei del desenvolupament individual i col·lectiu, de la conciliació de la vida familiar i de la justícia social.

dilluns, 13 de juliol de 2020

Prohibit confinar: La Justícia fent política, un altre cop.


En els 10 últims anys hem parlat sovint de la judicialització de la política i de la politització de la Justícia, afirmant amb això que l'actuació dels jutges entra en el camp de la política, o bé que els polítics recorren a la justícia per retorçar les lleis i alterar l'ordre democràtic. 

Darrerament hem tingut massa exemples de com el poder judicial s'ha tret la bena dels ulls i ha actuat de forma arbitrària perseguint idees polítiques. Un exemple molt clar el tenim amb els rapers Josep Valtónic i lleidatà Pablo Hasél que estan sent perseguits per afirmar que "els Borbons són uns lladres", quan la realitat s'erigeix ​​tossudament corroborant l'afirmació de tots dos artistes. 

Avui dilluns, 13 de gener, hem viscut un altre episodi d'intromissió de la justícia en l'àmbit polític, quan la jutge de guàrdia del Jutjat d'Instrucció número 1 de Lleida ha denegat, a instàncies de la fiscalia, el confinament de diverses localitats del baix Segrià i de la ciutat de Lleida. Aquesta jutgessa ha centrat la seva argumentació en la "racionalitat política", en comptes de centrar-la en la "racionalitat jurídica" tal com és la seva obligació. 

De tots és prou coneguda la contaminació franquista de el sistema judicial espanyol. Vull recordar el que va dir el president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en una entrevista a un mitjà de comunicació, quan es va referir al fet que els jutges se'ls controla "amb el pal i la pastanaga". Il·lustrant que els jutges que sàpiguen llegir entre línies els missatges no escrits i les preferències polítiques dels magistrats de el Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, seran premiats amb la "pastanaga" de l'ascens en la seva carrera judicial acumulant mèrits. Per contra, tots aquells díscols que no vulguin seguir les pautes de la cúpula judicial seran castigats a les destinacions judicials més infames. 

Aquí tenim un clar exemple de fam per la "pastanaga". En la jutgessa Elena García-Muñoz Alarcos, del jutjat d'Instrucció número 1 de Lleida, al negar-se a ratificar les mesures de confinament aprovades per la Generalitat, adduint que aquestes requerien l'aprovació de l' estat d'alarma, la qual cosa és competència de el Govern central. Molt lluny de importar-li les conseqüències sociosanitàries de prohibir aquest confinament, la jutgessa en qüestió ha vist l'oportunitat de desgastar l'actuació del govern de la Generalitat davant la previsible campanya electoral i d'aquesta manera acumular punts per a la "pastanaga" com ho fan al Carrefour. 

Independentment de com el Govern de la Generalitat estigui gestionant la crisi que ha generat la pandèmia de la Covit-19, la jutgessa ha d'acompanyar les decisions que prenguin els representants de Govern de la Generalitat, tal com ho va fer el seu col·lega que va autoritzar el confinament de la comarca del Segrià. Tan sols per que aquesta decisió ha estat presa per especialistes en epidemiologia i gestió pública.  

Les seves decisions han de basar-se únicament i exclusivament en criteris jurídics i en base a aquests criteris argumentar la resposta centrada en la interpretació de la llei. 

En el seu edicte aquesta la jutgessa ha admès tota l'argumentació i interpretació del fiscal en cap de l'Audiència de Lleida, Joan F. Bone, en què afirmava que per a prendre mesures "de tanta gravetat" s’ha de sol·licitar al Govern central la declaració de l'estat d'alarma. 

Al meu entendre tot aquest muntatge es deu a la necessitat que tenen, tant la jutgessa Elena García-Muñoz Alarcos, com el fiscal en cap de l'Audiència de Lleida, Joan F. Bone de treure el cap als mitjans de comunicació perquè els vegin des de Madrid i així poder aspirar a la conquesta d'una "pastanaga". Tot plegat molt patètic havent joc la salut i la vida de centenars de persones.

diumenge, 28 de juny de 2020

L'eclosió de la galàxia post-convergent es posa en mans d'un messiànic Puigdemont.

 
El pujolisme va teixir un regnat de 23 anys, en el qual tothom sabia el paper que tenia assignat. El Pujol va gestionar, amb mà de ferro, una estructura de poder en la què el món empresarial, català i forà, tenia descrits els canals per a la consecució dels seus objectius econòmics. Sabien d'entrada el percentatge que havien de pagar com a peatge per a la consecució de contractes i obres.

Amb el "Cas Palau" va saltar pels aires la infraestructura de corrupció construïda durant tot el mandat. No només es va trencar ipso facto la coalició de "Convergència i Unió", sinó que van haver de desaparèixer els dos partits; Unió perquè fora de la nau nodrissa de CiU es va estavellar al abisme i Convergència perquè va veure que ni amortallant-se amb l'estelada, podia apaivagar la pudor de tants anys de corrupció.

És justament aquí quan el moviment post-convergent es veu obligat a definir un nou model de partit, que s'aferra a l'independentisme com a taula de salvació a hores d'ara en un moment políticament convuls. Per a això ha de deixar de banda l'estructura anquilosada de promoció interna dels cadells de les joventuts de la JNC, buscant candidats dins de la societat civil que permetin oxigenar la imatge deteriorada que ha deixat el Pujol i la seva família.

Aquest nou escenari post-convergent, mostra tot un gresol de famílies polítiques que se senten incòmodes, davant la pèrdua de poder que suposa aquest nou paradigma. Els polítics professionals de l'estructura convergent són els únics interessats a continuar amb la divisió del moviment, ignorant el clam a la unitat d'acció política que les bases i l'electorat exigeixen. Es neguen a renunciar al la seva "professió" i per descomptat a la seva quota de poder.

Les famílies post-convergents aglutinades en tota aquesta sopa de sigles (Junts per Catalunya, Crida, PdCat o ANC) han d'exagerar les diferències, per a diferenciar-se de la resta. Tot i que finalment acabin fent sempre el mateix estil de política en qualsevol institució en la que aterrin. Aquesta exhibició de múscul per diferenciar-se entre ells, posa en evidència que no són tan diferents. Al cap i a la fi, coincideixen tots en la necessitat de tenir unes estructures sanitàries i educatives desenvolupades, tot i combatent les desigualtats socials i donant suport a tota l'estructura de l'economia productiva de país.

És just en aquest moment, quan apareix la figura messiànica de Carles Puigdemont. Ell és qui va demostrar en les eleccions europees de l'any passat tenir la força suficient per entrar a el Parlament Europeu amb tres diputats, i donar-se un bany de masses a Perpinyà el febrer d’aquest any.

Els èxits que ha aconseguit en els diferents tribunals europeus, són l'energia que necessita per l'electorat independentista i augmentar així la seva l'autoestima i dignitat, després de tantes humiliacions que s‘ha hagut d'empassar en la pantomima del Tribunal Suprem en el judici del Procés o a l’actual judici del Major Trapero.

Puigdemont ha fet saltar pels aires les diferències artificials entre els partits polítics de l'arc post-convergent. Forçant als puristes de Convergència a aglutinar-se en una nova formació com el Partit Nacionalista Català, liderat per Marta Pascal que prové de l'escola convergent de la JNC. Alguna de les seves velles glòries de polítics professionals, ja ha deixat caure acusacions de "populisme" contra el lideratge de Puigdemont, com si el populisme no hagués estat una de les estratègies principals de l'era pujolista.

Ara estem davant d'un moviment independentista bicèfal, centrat en Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya. Els primers amb Puigdemont a Europa acaparant protagonisme internacional i guanyant simpaties entre el votant independentista català. Els segons amb un partit estructurat i ben posicionat a les institucions públiques, però decapitat amb el seu President a la presó i la seva secretària general exiliada a Suïssa.

Em sap greu, però he de reconèixer que el líder feixista José María Aznar tenia tota la raó quan va dir "antes se romperá el independentismo en Cataluña, que romperse España".


diumenge, 31 de maig de 2020

La gestió de la cosa pública com a garantia de creixement social.


Tot just quan començàvem a revertir els efectes de les retallades en sanitat i serveis socials dels governs neoliberals, ens envesteix la pandèmia del Covid-19 tensant encara més l'atenció sociosanitària. Actualment això és especialment evident tant en la sanitat com en els serveis socials. Hem hagut d'adaptar-nos a una situació d'emergència, en un temps rècord el nostre sistema de salut, superant la pròpia debilitat estructural que ja patia, posant cap per avall els excessos que es van fer en la joia més preuada del nostre Estat del benestar.

Sembla ser que ha arribat l'hora de prendre les regnes del nostre destí i establir un debat cívic i social sobre la gestió pública. Com a país ens devem un model que correspongui amb la garantia de l'exercici universal i efectiu dels drets de les persones.

Crec que un dels aspectes clau en aquest debat l'hem de establir en la disputa sobre els models de gestió en la provisió de serveis públics; en aquest sentit s'hauria de estructurar un debat sobre la gestió directa per part de la mateixa Administració versus la gestió indirecta delegada. La gestió directa seria quan l'Administració pública produeix un servei des del propi disseny fins l'aprovisionament del mateix, assumint el risc econòmic i d'organització empresarial de la gestió del servei, tot abocant-hi els recursos per a la seva pròpia sostenibilitat. La gestió indirecta seria aquella en que l'Administració pública delega en una entitat privada (empresa, associació, fundació etc.) la gestió de la provisió del servei, responsabilitzant aquesta entitat de prestar i garantir la seva viabilitat econòmica.

Per tant, amb el ball del Covid-19 han desaparegut tots els tòpics i tabús que s’argumentaven des de posicionaments progressistes amb més o menys radicalitat. La realitat del nostre entorn ens urgeix a definir el model de gestió política que volem. Si ens estem submergint en una crisi de conseqüències incertes, necessitarem definir ràpidament el sistema amb el qual pretenem remuntar la caiguda. El 2008 es va apostar per posar a l'economia en el centre de les actuacions de govern, es van rescatar bancs i es va deixar caure a la classe mitjana, de manera que es va engrandir més la bretxa social fent als rics molt més rics i als pobres molt més pobres.

Ara ens toca definir si per afrontar el camí de sortida, volem apostar per receptes de dretes o receptes d'esquerres. Es tracta d'una diferència d'enfocament a l'hora de governar. Segons la ideologia d'esquerres, perquè un país funcioni cal enfortir el conjunt de la societat i els serveis bàsics (sanitat, sistema educatiu, pensions); mentre que la dreta situa a l'individu en el centre de les seves polítiques.

A grans trets, la ideologia d'esquerres desenvolupa les seves polítiques pensant en la societat, definida com un conjunt de persones que formen una comunitat.

D'altra banda, la ideologia de dretes està més centrada en l'individu i la iniciativa privada. Els governs de dretes afavoreixen l'economia de les empreses perquè siguin aquestes les que generen la riquesa en un país.

Estem davant d'una situació en què hem de decidir quin serà el paradigma en què ens volem submergir. Tenim un govern, que es defineix com a progressista d'esquerres, que haurà de governar amb majories asimètriques en un parlament polaritzat, on hi ha un centre camaleònic que té el poder de canviar-se de color segons la direcció en què bufa el vent.

Els ciutadans i ciutadanes d'aquest país hem patit en carn pròpia les conseqüències del austericidi fet amb les retallades dels governs de dretes. El Covid-19 no ha fet més que posar blanc sobre negre les debilitats del sistema sanitari, que només ha tirat endavant gràcies a la seva capacitat per adaptar-se a la nova realitat, fruit del compromís solidari dels professionals de la salut.

Ara toca el torn a el sector social. La crisi econòmica que ens està envestint deixa fora de joc a milers de professionals que pagaven els seus impostos i cotitzaven a la Seguretat Social, amb la qual cosa s'ha disparat l'índex de vulnerabilitat de la població. El Tercer Sector Social haurà de reinventar-se per atendre les persones pertanyents als col·lectius exclosos del sistema.

L'Ingrés Mínim Vital acabat d'aprovar pel govern central, suposa "conquistar un nou dret" per a les persones en situació de major risc de pobresa; i posa en valor una mesura que, per a mi, és decisiva per establir nous criteris i indicadors en la millora de la justícia social.

Ara és el moment de la política útil per temps d'incertesa, on les persones veuen trontollar certeses sobre la seva vida, atorga protecció als sectors més vulnerables. De l'anterior crisi vam sortir amb més pobresa, aplicant la recepta de més austeritat i per tant més desigualtat. D'aquesta necessitem sortir-ne reduint la bretxa social que garanteixi més oportunitats per a les persones. Això ens farà més forts com a país.

dimarts, 7 d’abril de 2020

El Covit-19 i el dia mundial de la salut.

Aquest és un dels capricis que la vida ens ha posat davant nostre. La celebració del dia mundial de la salut el 7 d'abril, ha de portar-nos a la reflexió, per petita que aquesta sigui.

La pandèmia que estem vivint com un malson, no és la primera i desgraciadament no serà l'última. Per a buscar algunes de les "casualitats" de la història del nostre món, veiem que al 1720 hi va haver una pandèmia de pesta negra que va acabar amb centenars de milers de persones, al 1820 va ser la còlera la que es va encarregar de regular l'excés demogràfic, al 1920 va ser l'anomenada "Gripe Española" la que va fer estralls a Europa i Amèrica i amb el canvi de segle a l'any 2020 ens apareix el  nou virus COVID-19.

Davant d'aquest escenari, es fa evident que les persones no controlem el nostre destí com ens ho havien fet creure. La pandèmia del Covit-19 ha arrasat com un tsunami en tan sols cinc mesos, causant destrosses econòmiques i humanes per tots els continents per on passa, inclòs l'europeu.

La propagació del Covit-19 ha posat cap per avall a mitja humanitat. Donant-se una sèrie de "casualitats" que, com a mínim, semblen curioses.

Tècnicament aquest virus neix a la Xina i afecta especialment la ciutat de Wuhan i la seva província. Un oftalmòleg d'aquesta ciutat adverteix de l'alt grau de contagi que té, la resposta de el govern xinès és desautoritzar-lo i silenciar-lo. Al cap d'uns dies mor infectat pel Covit-19 i, ara sí, el mateix govern el lloa i es disculpa per haver-ho qüestionat, però el mal ja està fet.

Segons sembla el Covit-19 és altament infecciós, però a la Xina no s'estén per la resta del país, que té més de 1386 milions d'habitants l’any 2017. Casualitat? Jo no hi crec amb les casualitats.

En un món globalitzat com el que vivim, aquest virus està en el seu propi brou de cultiu i en tot just quatre mesos arrasa Itàlia i Espanya (les dues "potències" del sud d'Europa). Amb uns governants que sabien que era una infecció greu i es van limitar a mirar l'horitzó comentant que el tsunami s'acostava. Doncs bé, quan ha arribat a envestit amb tota la seva força en països amb societats anàrquiques i amb poca consciència de protecció social.

L'Estat espanyol s’amortalla en la bandera, la unitat de la pàtria i l'estament militar per combatre un virus d'efectes letals, amb un sistema sanitari destrossat gràcies a la banda del Partit Popular. En canvi a casa nostra ens agafa amb el sistema sanitari cap per avall, per obra i gràcia d'Artur Mas i el seu conseller Boi Ruiz, així com de l'exdirector de l'Oficina Antifrau Daniel de Alfonso i el seu íntim amic l'exministre de l'interior i numerari de l'Opus Dei Jorge Fernández Díaz, quan es vanagloriaven dient "les hemos destrozado el sistema sanitario".

No vull pensar que aquest sigui un pla ordit per ments malaltisses, organitzant una conspiració per acabar amb una part de la raça humana, però aquesta pandèmia sembla molt ben dissenyada per eliminar majoritàriament a qui tingui complicacions físiques, sigui per ser població "en risc" , pensionista o pobre. En definitiva, els "socialment" crònics, que o gasten molt o se'ls ha de pagar una pensió cada mes, resumint els que no produeixen. Si és veritat, no ho vull pensar però ho penso!

Resulta que després de les patacades de l'índex borsari dels principals parquets mundials, apareixen fons d'inversió multinacionals es dediquen a comprar accions de les principals empreses punteres en els sectors més estratègics de la societat a nivell mundial. Una jugada mestra, causes el pànic (i centenars de milers de morts), les borses histèriques s'enfonsen, compres accions a baix preu i el teu capital multiplica per 100 el poder que abans tenia.

Però anem en compte, aquests fons d'inversió també estan globalitzats. No són de corporacions d'un sol país, tots els països rics tenen els seus tentacles en aquestes organitzacions financeres. Només tenen com a missió guanyar diners "costi el que costi".

Doncs aquí estem, en ple dia mundial de la salut celebrant com quatre fills de puta de Rússia, Anglaterra, França, Xina, Estats Units, Alemanya, Suïssa, Emirats àrabs, Corea i un llarg etcètera, es lucren a compte de l'assassinat de milions de persones que deixaran la pell en la seva estratègia.

Per cert, que tingueu un feliç dia de la salut!
 

diumenge, 22 de març de 2020

L'elecció és molt clara: vida o economia.

Grans profetes de l'economia, van començar a alertar que la pandèmia del Coronavirus (COVID-19) tindrà efectes devastadors sobre l'economia mundial, segurament més intensos i diferents que els soferts durant la crisi financera global de 2008-2009. Els costos econòmics d'una malaltia viral van més enllà dels danys directes en els sectors socials i econòmics afectats. Les seves conseqüències econòmiques es poden multiplicar amb rapidesa fins a afectar els sectors més productius i estratègics de cada país.

El passat dia 12 de març, l'índex borsari espanyol (Íbex-35) va entrar en pànic després de les mesures anunciades pel Banc Central Europeu i el president de Govern espanyol. El selectiu espanyol va caure un 14,06% enfront del 12,45% que va caure el juny del 2016 després del referèndum del Brexit. Més de 30 valors del Ibex-35 van caure per sobre de l'10%, amb ENCE Energía y Celulosa, S.A. al capdavant després de recular un 20%. Els experts van considerar aquell "dijous negre" com la punta del iceberg del que es pot anomenar com un "crac" a la borsa.

El virus en si serà transitori: arribarà un pic i els experts preveuen que després disminuirà, encara que és impossible predir quan. Però l'efecte secundari d'una combinació de diferents respostes polítiques vingudes de diferents països ha produït un impacte econòmic global que no s'ha vist des de la crisi del petroli de la dècada dels 70.

Per tant, estem davant d'una pandèmia que planteja dos grans reptes a la humanitat. Que és primer l'ou o la gallina? Dit d'una altra manera, que és primer la vida o l'economia? Sembla ser que entre els governants dels països on ha impactat el tsunami del Covit19, la resposta ha estat unànime. Primer sempre l'economia!

Experts en geopolítica mundial, deixen entreveure que aquest coronavirus tindrà un paper determinant en els plans d'expansió econòmica de les principals economies del món. Però sobretot, canviarà la forma d'interactuar entre els diferents agents econòmics.

L'atenció a les persones ha quedat en un segon pla. S'ha mantingut la maquinària econòmica a costa de l'atenció a les persones. S'ha governat posant l'euro en el centre de les polítiques, deixant de banda plantejaments més humanistes que al centre hi posaven a la persona.

La ciència ha avançat extraordinàriament però no ho pot tot, i segueix precisant treball d'investigació i mitjans. I ser absolutament conscients que les conquestes socials, algunes obtingudes a un preu molt alt, van aconseguir una societat una mica més justa. I que, un cop i un altre, la cobdícia ens segueix traint. Els que van basar el seu govern en l'aplicació de polítiques sanitàries i d'investigació "amb ideologia", van ser els qui amb ideologia van apostar per empunyar les tisores que, per exemple, van retallar els recursos sanitaris públics, que s'han tornat imprescindibles, així com la investigació. Recordeu allò de " les hemos destrozado la sanidad"! Han fomentat una investigació plena de solucions folklòriques i de populisme espanyolista, que és el més negatiu que pot fer la política.

El III Reich va dissenyar una maquinària per dur a terme una selecció de l'espècie humana amb tècniques igual d'abominables, que les que farà servir el Covit19 els propers mesos. Per tant, la gran majoria dels nostres estadistes prenen les decisions en la línia que marca l'oligarquia del gran capital. Primer l'economia i després les persones.



dissabte, 22 de febrer de 2020

Obligar a viure en sofriment és pitjor que permetre morir en pau.

Podem definir l'eutanàsia com el comportament que, d'acord amb la voluntat o interès d'una altra persona que pateix una lesió o malaltia incurable, generalment mortal i que li causa greus patiments afectant considerablement a la seva qualitat de vida, dóna lloc a la producció, anticipació o no ajornament de la vida de l'afectat.

En les societats modernes ha costat molt que les decisions del poder religiós o polític no afectin l'esfera privada de les persones, la qual ha de ser respectada, tot hi que l'autoritat cregui que es troba en un error. Les guerres religioses que varen succeir a Europa entre els segles XVI i XVII van afavorir el respecte a la llibertat de consciència, pedra angular dels drets individuals de la persona.

Per això, quan “en nom d’un suposat Déu” es vol impedir que un individu deixi d'existir, si és la seva decisió, impedint-li la llibertat d'elecció del propi ser humà, estem a un pas de la intolerància i l'arbitrarietat al pensar que estant l'altre equivocat, jo tinc el dret adquirit per a intervenir en les seves decisions. Aquest pensament ha dut sempre a les pitjors intoleràncies que ha registrat la humanitat i als pitjors temps de l'autoritarisme i de la imposició forçosa.  

És per això que la pròpia llibertat implica la tolerància, l'acceptació de la llibertat dels altres fins i tot quan no m’agrada el que fan.  Prohibir l'eutanàsia és legislar en contra del més feble, del més incapaç, del que vol morir però no pot suïcidar-se, i provoca la continuació del sofriment. La penalització de l'eutanàsia castiga severament a qui fa un gran bé segons la valoració subjectiva rellevant de la persona que rep l'alleugeriment de la mort. Els que estan en contra de la legalització de l'eutanàsia segur que canviarien d'opinió si es veiessin en una situació desesperada i necessitessin a algú que els ajudés a morir. Crec que participar en una eutanàsia és un acte altruista, un acte solidaritat i de compromís cap als altres.  

Al meu entendre cada ésser humà és propietari de si mateix, de la seva ment i el seu cos. Per tant, aquest dret de propietat o legitimació del control significa que el propietari pot fer el que desitgi amb la seva propietat sempre que no agredeixi la propietat aliena, de manera que la llibertat de cadascun acaba on comença la dels altres, i l'opinió dels altres acaba just on comença la llibertat d'un mateix. Justament és per aquest motiu que crec que dintre de l'àmbit de la propietat, l'única voluntat èticament rellevant és la del propietari o amo.  

Així doncs, per moltes sotanes o gel·labes que duguin els capitostos de les religions, no tenen cap competència ni autoritat –legal o moral- per a opinar sobre el meu dret a executar les decisions que cregui més adients sobre la meva vida. I és precisament per aquest motiu, que els fonamentalistes religiosos solen proclamar als quatre vents la barbàrie generalitzada de la societat, la ruïna moral, la decadència espiritual, la corrupció dels temps actuals. Sembla que la humanitat només pogués prosperar si es fa el que ells diuen. Normalment les declaracions de persones amb creences religioses en contra de l'eutanàsia no són argumentacions basades en l'ús de la raó, sinó en postures freqüentment reaccionàries i obscurantistes. Recorren a la superstició, a entitats divines imaginàries, a dogmes de fe arbitraris, i intenten influir sobre els altres mitjançant la por a lo desconegut. Més o menys com en temps de la inquisició.  

Per una altra banda, el dolor és un mecanisme cognitiu que ens assenyala la presència de problemes i ens permet aprendre què és el que no hem de fer. Per tant, el sofriment no té cap sentit sobrenatural, i la veneració del martiri, de l’enaltiment, purificació i alliberament pel sofriment, està molt emparentat amb el masoquisme. Així doncs, crec que idolatrar el sofriment és el reconeixement a una actitud masoquista per expiar contradiccions internes concebudes com  a pecats. Veient la religió com un consol que mitjançant ficcions i enganys dirigits a apaivagar el neguit de les ànimes, davant la realitat inexorable de la mort. 

En aquest sentit, m'identifico plenament amb el pensament del filòsof alemany Arthur Schopenhauer quan afirma que "Les religions són, com les cuques de llum, necessiten de la foscor per a poder brillar”.  

Així doncs, vull defensar l'exercici de l'eutanàsia com un dret inalienable, de qualsevol persona, per a exercir la plena sobirania sobre la pròpia vida.