Arxiu del blog

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Espanya serà capaç d'agafar el toro per les banyes?


La transició política a Espanya ha tingut una assignatura pendent històricament, a l'hora de restablir la dignitat nacional de tots els seus ciutadans, independentment del costat de la contesa en el qual estiguessin.

Doncs bé, ara el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón ha destapat la caixa dels trons. Vol posar llum a un període de la nostra història recent, que resulta inconvenient de visualitzar públicament. Reconec que Garzón és un personatge mediàtic al que li agrada liderar els casos més incisius de la nostra societat. Però al marge d'aquesta necessitat de protagonisme, vull destacar que els arguments que l’han mogut a prendre aquestes decisions són d'una importància contrastada.

Espanya necessitava iniciar el camí que permeti restablir la dignitat dels perdedors de la passada guerra civil. No és de calaix, aixecar la catifa i escombrar totes les misèries a sota ella, com s'havia fet fins a ara. Les pors que regnaven després de la mort del Franco, amb el murmuri de militars amenaçant constantment a entrar en acció, han de superar-se.

Vull celebrar que Garzón hagi decidit agafar el toro per les banyes i vulgui començar a comptabilitzar als crims comesos durant la Guerra Civil i el Franquisme. Que segons les associacions de víctimes de la guerra civil, ascendeixen a un total de 114.266 persones que van desaparèixer entre el 17 de juliol de 1936 i desembre de 1951.



Per a portar a terme aquesta missió, ha començat demanant a la Conferència Episcopal Espanyola, a l'abadia del Valle de los Caidos, a l'Arxiu General de l'Administració, al Centre Documental de la Memòria Històrica i a altres organismes que li facilitin una relació d'afusellats i desapareguts durant la guerra civil i el franquisme.

Entenc que aquesta decisió valenta, hauria de ser una resposta contundent al silenci imposat fins a dia d'avui, pels diferents poders de l'estat, ja sigui: el legislatiu, l'executiu o el judicial. I precisament aquí, és on crec que radica el valor fonamental de la iniciativa per a les víctimes del franquisme i els seus familiars, més enllà del recorregut que en els tribunals tingui el procediment iniciat per Garzón.

Crec que cap Estat pot esborrar els seus propis crims i que la millor teràpia per a cohesionar els dos Espanyes, és afrontar el tracte cap a les víctimes de la guerra civil, en un plà d'igualtat.



Aquesta decisió de Garzón, penso que tindrà unes conseqüències previsiblement més simbòliques que jurídiques. Però en qualsevol cas haurà posat sobre la taula un tema que fins ara encara no s'havia resolt.

Els nostres polítics havien estat tan demagogs que es duien les mans al cap per la Llei del Punt Final que es va proclamar a Argentina, o demanaven que es fes justícia a Xile i s'eliminessin les proteccions legals que tenia Pinochet. Justificant que la Justícia xilena havia investigat, però en sis anys no havia estat capaç de posar una sola sentència en els més de 300 casos instruïts contra el dictador.

Penso que realitzar, 70 anys després, un judici virtual a Franco és imprescindible per al futur d'un país que no ha estat capaç d'enfrontar-se a les misèries del seu passat, el que sí han fet altres que també han sofert experiències traumàtiques.

Per tant, era d'esperar aquest el linxament públic del que ja està sent objecte Garzón. La qual cosa demostra que la societat espanyola està molt distant del que hauria d'entendre's com la democràcia participativa. Veient això, cada vegada estic més d'acord amb el George Bernand Shaw, que deia que "la democràcia és el procés que garanteix que mai siguem governats millor del que ens mereixem”.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Una experiència especial de tardor.


Hi ha certes experiències que encara sent de poble, com sóc jo, les vius amb entusiasme pel que tenen d'autèntic. Tenint en compte que vivim en una societat en la qual cada vegada és més difícil trobar l'autenticitat.

Això ve a compte que avui he tingut l'oportunitat de tornar a visitar el Parc Temàtic de l'Oli en l'antiga Torre Sala, al municipi de Les Borges Blanques. Terra de
l’Oli de les Garrigues
.

Ja al 1264, a la Torre Sala els Templers ja s'ocupaven de l'elaboració del millor oli del món, obtingut de les olives arbequines, varietat que va ser portada de Terra Santa pels mateixos cavallers de l'Ordre del Temple.

Avui dia encara es troben intactes els pous subterranis d'oli, les piles, els safarejos i les premses i, s’hi pot admirar un antic molí grec d'oli del segle V a. de C., la premsa de biga més gran d'una sola peça coneguda, l'exemplar més antic d'olivera -segons els botànics-, de més de 2.500 anys d'antiguitat i que encara segueix donant olives, i els detalls d'una cuina catalana de finals del segle XIX, amb un llum d'oli il·luminant la xemeneia.

Ha estat una jornada entranyable en la qual he pogut descobrir les noves seccions que s'han obert en l'esmentat museu.

Aquí podeu veure el que és una Cabana de Voltaa, que és un petit i senzill habitacle molt típic de les comarques interiors. Però la seva tècnica d’edificació, adaptable segons el lloc on es pretenia construir i que utilitza sempre els materials que el pagès té a l'abast a l'entorn més immediat.

Però lo millor de la jornada ha estat el dinar que m'he fotut amb els excel·lents plats que s'elaboren al restaurant de Masia Salat. Concretament m'he fotut:

Primer una amanida de Vieires amb espàrrecs bladers i a blancs, amanit amb una salsa elaborada a la vinagreta de Mòdena.

Un filet de vedella elaborat amb una salsa feta amb base de Rossinyols i regat amb un Vi del Celler del Castell de Montsonís, un vi negre elaborat amb varietats de Merlot i Cabernet Sauvignon. I això si!, amb denominació d'origen Costers del Segre.

Admeto que m'he fotut les botes i gaudeixo fent-vos enveja.