Les morts d'Horta de San Joan i la responsabilitats públiques.

Finalment ha esclatat el que es veia venir. Quan s'ha aixecat el secret del sumari del cas de l'incendi d'Horta de San Joan, han aparegut tot un seguit de professionals de la funció pública i de polítics que s'han quedat literalment amb el cul a l'aire.

Em sap molt greu el dolor que les famílies dels cinc bombers lleidatans morts hagin de reviure aquest episodi en els pròxims mesos. És l'únic punt negatiu que obertura del sumari ha tingut, perquè vull i desitjo que la mort d'aquests cinc professionals serveixi per a definir les relacions entre els professionals de l'administració publica i els responsables polítics.

Sembla ser que el Conseller Baltasar està començant a recollir els fruits del seu propi estil de govern. Un estil impulsiu i poc reflexiu que ja va fer palès en les intencions de fer un transvasament del riu Segre a la conca del riu Ter, amb nocturnitat i traïdoria. Traient pit i amenaçant a tort i a dret.

Jo personalment no el responsabilitzo d'haver anunciat públicament i amb molt èmfasi, que l'incendi va ser provocat per un llamp. Perquè al cap i a la fi, estava assessorat per un informe fet per uns professionals de l'administració pública. L'obertura del sumari ha desmentit radicalment els "criteris professionals" amb els quals es va elaborar l'esmentat informe. Per tant considero que el Conseller Baltasar no ens va mentir i l'única cosa que va fer és transmetre una mentida amb la qual va ser enganyat.

D'altra banda si que considero que el Conseller Baltasar és culpable d'encobrir la ineptitud d'uns professionals del Cos d'Agents Rurals, al no depurar responsabilitats entre els professionals que van elaborar l'informe.

Ahir vaig escoltar per Catalunya Radio les declaracions del president del col·legi d'Enginyers Forestals de Catalunya, en les quals denunciava que la formació que té el Cos d'Agents Rurals no és suficient per a garantir una resposta tècnica adequada en un cas com aquest.

Jo em plantejo si aquest informe l’hagués realitzat una consultora privada. Quin hauria estat la resposta del Conseller Baltasar? Potser emprendre una acció judicial contra la consultora i contra els quals van signar l'informe? En canvi quan es tracta de personal propi de l'administració i funcionaris amb el lloc de treball fix, no té collons d'exigir i depurar responsabilitats.

D'altra banda no hem d'oblidar l'actuació dels alts comandaments del Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. Perquè a la vista de les frases literals de les trucades dels bombers morts, han aparegut dubtes sobre la idoneïtat de l'estratègia dels comandaments del Cos de Bombers.

A mi se'm plantegen una sèrie de dubtes arran del descrit en el sumari com:

• Els protocols d'actuació són els adequats? Sembla ser que els sindicats majoritaris posen en dubte la idoneïtat d'aquests protocols.

• Les decisions preses pels comandaments dels bombers eren correctes? Tenint en compte que la climatologia era imprevisible, serà necessari avaluar si es van prendre uns riscos excessius enviant a aquests bombers al lloc on van trobar la mort.

• La designació dels comandaments dels bombers es fa amb un criteri tècnic o amb un criteri polític? És curiós que quan hi ha un canvi de govern a la Generalitat, hi ha una cascada posterior de nomenaments de càrrecs nous. Vull suposar que aquests nomenaments es fan sobre la base dels mèrits d'experiència i formació de les persones que accedeixen a ells.

• Per què hi ha hagut tanta pressa a atribuir la culpa al canvi de direcció del vent? Estaven encara recent morts i ferits els bombers, quan ja s’apuntava la responsabilitats al vent. En canvi ara sembla que sorgeixen dubtes sobre de si el vent va ser l'únic responsable.

Penso que exercir un càrrec públic suposa assumir responsabilitats quan les decisions han estat errònies, dimitint del càrrec si l'error és propi i depurant responsabilitats si l'és aliè. Amb la qual cosa penso que els Consellers Baltasar i Saura haurien de decidir si assumeixen ells alguna responsabilitat o l'exigeixen a algun dels seus subordinats. Però el que és molt clar és que algú la va cagar i ara no podem dir com el Bob Dylan que "la resposta està en el vent".

Les misèries de la sanitat espanyola evidencien la connivència entre metges i polítics.

La mort d'aquest nen marroquí per un error comès per una infermera sense experiència en l'atenció de vigilància intensiva en pediatria, ha tret a la llum les misèries del poder en el nostre sistema de salut.

M'he quedat bocabadat, al veure la rapidesa i el consens al que van arribar els responsables polítics i els responsables sanitaris, de l'Hospital Gregorio Marañón de Madrid, per a lliurar a dos culpables als lleons i eludir responsabilitats en un acte digne de la més gran pocavergonya.

La història ja ve plena del coqueteig de poder existent en els grans hospitals públics, entre el quadre directiu -de designació política pels responsables de govern-, i la classe mèdica enquistada al llarg dels anys en aquests centres hospitalaris.

Normalment aquest estira i arronsa de la gestió diària, té tendència a acabar tapant-se el cul mútuament entre metges i gestors. Això ve amanit normalment amb negociacions d'interessos propis de cadascun dels dos col·lectius, en demostracions immorals d'interessos al servei del corporativisme professional.

És vergonyós la forma com han intentat eludir responsabilitats com:

• Falta de formació i especialització en infermeria pediàtrica de vigilància intensiva. Suposo que alguna cosa haurà de dir la presidenta de la comunitat de Madrid, donya Esperanza Aguirre, com a màxim responsable polític de la gestió sanitària a Madrid.

• Falta de planificació en l'organització de serveis vitals en l'atenció urgent dels hospitals. Responsabilitza també de donya Esperança que intenta mantenir serveis amb una insuficient plantilla de personal.

Hem vist com el gerent de l'Hospital Gregorio Marañón va convocar ràpidament una roda de premsa per a reconèixer el "terrorífic error" d'una simple infermera. Però en canvi no va tenir collons d’explicar per què la mare del bebé havia anat diverses vegades a urgències, sense que cap metge considerés l'ingrés davant els símptomes presentava la pacient. Potser és que carregar la "mort" de la mare del bebé als metges, podria desestabilitzar-li la gestió diària de l'hospital, amb la qual cosa seria el centre d'atenció davant els mitjans de comunicació per "els problemes" de gestió, que intencionadament poguessin ocasionar la classe mèdica d'aquest centre.

El que em queda clar de tot aquest procés és que la rapidesa amb la qual s'han trobat a les culpables, denota que alguna cosa fa pudor a la gestió sanitària dels hospitals públics. La rapidesa a trobar un sac dels cops, no és altra cosa que intentar desviar ràpidament l'atenció cap al col·lectiu més feble de l'organització sanitària. No sé com no li van encolomar a la dona de la neteja.

Faltarà veure ara sí el sistema judicial està a l'altura de les circumstàncies, o també forma part d'aquest sistema fastigós de funcionament. La veritat és que no tinc moltes esperances que això acabi aclarint-se i serveixi d'exemple per a una millora real del sistema sanitari.

La Casa Real actua com els capellans: "Feu el que dic i no mireu el que faig".

Hi ha situacions que em fan bullir la sang, com per exemple les declaracions de Felipe de Borbón (Príncep d'Astúries, o sigui Príncep dels asturians), a l'acte de lliurament dels seus premis, en les quals va fer una crida en la que deia que hem de treballar "units per a estabilitzar i sanejar, com més aviat, el sistema financer internacional perquè la crisi ha posat de relleu els grans riscos i desafiaments de la globalització”. I s'ha quedat així de satisfet…

Caldria ensenyar-li a l'hereu de la corona que cal predicar amb l'exemple abans de lliurar-se a la demagògia, que és més pròpia dels polítics del nostre país. Ja que els Pressupostos Generals de l'Estat han contemplat una despesa per a la Casa Real de 8,5 milions d'euros (quatre milions de pessetes diaris) per a l'any 2008, el que suposa un increment del 14,5% pel que fa a l'any anterior, o el que és el mateix, un 12% més que l'IPC. A més de tenir aquests quantiosos ingressos, la família real espanyola s'estalvia una gran quantitat de despeses com viatges -que corren a càrrec del ministeri d'Afers exteriors- o escortes -pagats per Interior-, entre altres.

Per tant, aquesta és una dada que xoca amb la congelació salarial de parlamentaris i alts càrrecs governamentals i fins i tot amb la menor pujada del pressupost de les Corts Generals, que augmenta un 2% fins als 237,06 milions d'euros. Tenint sempre en compte que aquests són càrrecs electes directament pels administrats.

Així podem veure que la nostra emblemàtica família real està subvencionada pels treballadors espanyols per la mòdica quantitat de 8,5 milions d'euros (1.414 milions de pessetes) pels serveis al poble. Si tenim en compte una jornada laboral de 40 hores a la setmana, són 160 hores al mes i equivalen a 1920 hores a l'any. Així, el monarca com autònom (suposo que es cotitzarà la seguretat social en aquest règim per a poder cobrar la jubilació) factura a raó de 4.427 euros l'hora a l'estat espanyol (xifra que s'obté de dividir els 8,5 milions d'euros per les 1920 hores que estableix la nostra legislació laboral com jornada de teball). Aquest preu deu de ser l'acordat pel gremi de les cases reals europees.

Això sense contar la de milions d'euros que suposo que estaran ocults en partides del Ministeri de l'Interior per a la seva protecció, transport i actes quotidians oficials amb els seus respectius menjars i estades hoteleres. Els 8 milions seran per a oci del Rei, a més de gaudir a la seva disposició les comoditats i el luxe del patrimoni públic de l'Estat espanyol.

Llavors, voldria demanar-li al Príncep dels asturians que abans de demanar la nostra solidaritat per a combatre la crisi, que parli amb el seu real pare i que trobin mútuament una solució a les milers de persones en situació de dependència, que han estat enganyades amb la presa de pèl de la llei de mossen Caldera. Si se'ns demana solidaritat, el més lògic i lleial és que està solidaritat sigui recíproca cap a les persones a les quals se'ls exigeix.

Per això, sempre m'he sentit republicà. Crec que un Cap d'Estat haurem de mantenir-lo i sufragar-lo sempre entre tots. Doncs bé, ja que he de contribuir a mantenir-lo, també vull contribuir a triar-lo per a què així la cadira vagi canviant de cul cada cert període de temps.

Tenir sempre el mateix cul en la mateixa cadira, és perjudicial per a la cadira i per al cul que té tendència a fer-se cada vegada més gran.