Arxiu del blog

divendres, 11 de gener del 2008

Polèmica a Canadà per prohibir als homosexuals donar òrgans.

Comentari d’opinió.

Sembla ser que el fet de ser un país desenvolupat i amb un alt reconeixement dels drets civils de la seva població, no és garantia que això sigui així per a sempre.

De vegades és necessari fer un volt per les cròniques internacionals per a poder veure el pa que s’hi dóna en alguns indrets.

En particular, la mesura canadenca "fa retrocedir la imatge d’aquest país", el qual en els últims anys havia donat "passos importants en matèria de drets civils.

Veient aquest tipus de notícies, aquell que veig es que la societat en la qual visc, és cada vegada està menys lluny d’aquelles cultures a les quals havíem mitificat.

Solament desitjo que Mr. Stephen Harper que mai necessiti un trasplantament d’òrgan d’algun maricon o d’alguna bollera.

Josep Giralt i Lladanosa.
Canadà. (AFP).- El Partit Liberal, principal força de l’oposició a Canadà, ha acusat al govern conservador de Stephen Harper de prohibir als homes homosexuals poder donar òrgans.

Després de la polèmica generada, el govern canadenc s’ha defensat i ha negat haver pres tal decisió. La portaveu del Ministeri de Sanitat canadenca, Carole Saindon, ha assenyalat que "simplement ha regulat una sèrie de requisits basats en pràctiques de risc", i no en l’estil de vida del donant.

Saindon va dir que la nova normativa exclou a homes que en els últims cinc anys han mantingut relacions sexuals amb altres homes, drogoaddictes, hemofílics i persones recentment tatuades o amb un 'pírcing', així com presidiaris.

La normativa va entrar en vigor al desembre del 2007 però ahir el principal grup de l’oposició, el Partit Liberal, va emetre un comunicat en el qual va afirmar que el govern del primer ministre conservador, Stephen Harper, havia prohibit "en secret" que homes homosexuals puguin donar òrgans.

El Ministeri de Sanitat canadenca va negar les acusacions dels liberals.

Saindon va afirmar que "les regulacions per a la seguretat d’òrgans per a donació subratllen factors de risc que podrien indicar un elevat risc de transmissió de malalties infeccioses" i que exclusions similars s’apliquen als donants de sang.

Les autoritats sanitàries canadenques van afegir que un home homosexual que "hagi practicat abstinència durant els cinc anys anteriors seria acceptable" com donant.

La regla dels cinc anys també s’aplica a un home heterosexual que hagi tingut un sol contacte sexual amb altre home, encara que no sigui considerat homosexual.

La literatura mèdica recull diverses instàncies en les quals receptors d’òrgans han estat infectats amb malalties com d’hepatitis o el virus de la sida a través de trasplantaments.

El Ministeri de Sanitat també va dir que la normativa permet que els cirurgians siguin els quals en última instància decideixin trasplantar un òrgan, fins i tot si escau d’una persona en el grup d’alt risc.

L'única diferència és que els doctors haurien d’autoritzar per escrit l’ús de l’òrgan.

Les autoritats canadenques van posar l’accent que la normativa "no constitueix un canvi de política, són regulacions que formalitzen una pràctica que ha estat en marxa des de fa molts anys a Canadà". Però la normativa aquesta causant polèmica en el país.

Defensors dels drets dels homosexuals van caracteritzar les mesures com "discriminatòries".

I grups que gestionen programes de donació han assenyalat que encara que la normativa segueix la pràctica existent en el país i no prohibeix les donacions d’homosexuals, la forma que estan redactades les mesures pot afectar de forma negativa als programes de donació d’òrgans.

Aquests grups temen que algunes persones es puguin autoexcluir com donants quan el país necessita fomentar la donació d’òrgans.

També es critica que la normativa permet donacions a homosexuals que han practicat abstinència però no a 'gais' que han estat monògams durant dècades.

Els metges consideren que la normativa hauria de clarificar-se per a subratllar que els límits es refereixen a persones promíscues en comptes de les seves tendències sexuals.

La Vanguardia. 11-01-2008.



diumenge, 6 de gener del 2008

Política social i discapacitat: molt soroll i poques nous.

El proper mes de març estem tots convocats a exercir el nostre dret de sufragi universal lliure i directe, per a triar a les persones que haurien de desenvolupar el seu ideari en política social.

Els ciutadans en general, però les persones amb discapacitat i les persones grans encara més, hem d’estar preparats per a aguantar el xàfec que se’ns ve a sobre a l’hora d’utilitzar-nos com a moneda de canvi en funció dels interessos que cada opció política representi.

És realment imprescindible que la discapacitat cobri valor polític i formi part de les matèries i debats electorals. No en va, estem parlant de polítiques que afecten a les persones amb discapacitat, que suposen el 10% de la població. Si a aquestes dades hi afegim les seves famílies podríem estar parlant de xifres properes al 40% de la població.

Hem tingut quatre anys de legislatura, dels quals tres els hem invertit a discutir sobre les fòbies i les excel·lències de l'Estatut de Catalunya, o un altre gran debat com el que ha suposat la necessitat d’establir un diàleg amb ETA.
Amb tot aquest soroll en primera línia, s’anaven teixint de fons les línies principals de les que havien de ser les lleis emblemàtiques de l’atenció als sectors més desfavorits de la nostra societat. Com diuen els castellans “a la chita callando”.

S’han dissenyat lleis per a les persones amb discapacitat, però sense considerar les veritables necessitats que nosaltres tenim (moltes intervencions en la comissió de Política Social del Congrés dels Diputats, però han servit de molt poc). S’ha obviat que la discapacitat és un aspecte més dels drets humans i justament per això, ha de ser el punt de partida de tota política en aquesta matèria.

Dintre de l'habitual mercadeig electoral, uns obviaran deliberadament referir-se a la Llei per a la Promoció de l'Autonomia Personal i d'Atenció a les Persones en Situació de Dependència, com el primer pas en el reconeixement de drets subjectius exigibles, per a les persones amb discapacitat des de la instauració de la democràcia. En canvi altres la vendran com la panacea que ha de donar cobertura a les limitacions funcionals que patim, per a facilitar ajudes que permetin viure de forma independent.

El realment cert és que aquesta ha estat una llei pionera, però que d’aquí a gestionar les necessitats reals d’atenció a la dependència per a les persones amb discapacitat, hi ha un bon tros.

Durant el procés de preparació d’aquesta llei, s’han generat massa expectatives per part del govern. No solament s’ha deixat que somiéssim truites, sinó que s’ha alimentat d’una forma, fins a cert punt perversa, que creguéssim que realment amb aquesta llei podríem aspirar a tenir uns estàndards d’autonomia individual semblants als països d'Europa, amb els que tots ens volem comparar en altres àmbits.

Això si, a l’hora de vendre les virtuts de l'Atenció a la Dependència, no s’han escatimat recursos en campanyes publicitàries. S’han explicat les bondats de la llei, posant-hi més pa que formatge. Ja que les persones amb nivells alts dependència (que són precisament les quals poden ser objecte de les escasses ajudes posades al mercat), no són les que surten en l’anunci. Una vegada més se’ns intentava vendre gat per llebre.

Des d’aquestes ratlles, vull demanar a la classe política que reflexionin sobre la utilització de la discapacitat en dia a dia de la batalla electoral que se’ns a sobre. Si és necessari buscar temes on abocar la demagògia a la qual se’ns té acostumats; és fàcil de trobar-los: La unitat d'Espanya, la negociació amb ETA, el paper de la Corona en el segle XXI (perdó, aquest no, que és un tema inconvenient) o la modificació de la Constitució Espanyola (perdó, aquest tampoc, que és perillós).... Bé!!! si cal parleu del transvasament de l’Ebre.

En resum, les persones amb discapacitat exigim respecte a l’hora de ser utilitzats com a element de debat electoral. Que ningú intenti vendre’ns motos que no corren o que ningú intenti acostar-se la brasa a les sardina que no correspongui. Perquè aquí si que ens hi trobaran per a posar les coses clares.

Lo Bep.

Antoni Bassas acusa la Cope de ser qui "sembra més discòrdia".

El director i presentador de Els matins de Catalunya Ràdio, Antoni Bassas, ha denunciat en un article d'opinió a El Periódico la manifestació dels bisbes espanyol durant el darrer cap de setmana, ha afirmat que aquesta es va fer en coherència amb els postulats que defensa la seva emissora [Cope] i ha lamentat en aquest sentit que "l'emissora que més hauria de treballar per la concòrdia és la que sembra més discòrdia".

"Per descomptat que defenso el dret dels bisbes espanyols de manifestar-se pel que creguin oportú i a mobilitzar tantes persones com vulguin. Hi tenen tot el dret", deixa clar Bassas a l'inici del seu article, titulat "aquesta no és la nostra Esglèsia".

"Però som també molts els que ens sentim amb el dret d'afirmar que l'acte de diumenge passat a Madrid ens va doldre com a cristians, i que creiem que ha causat un enorme perjudici a la imatge de l'Església catòlica", puntualitza, a més de recordar que "a Madrid, els bisbes van rebaixar la fe al nivell d'una idelogia, atacant un govern i demanant encobertament el vot per un partit (partit que, pregunto, en cas de tornar a governar, ¿derogarà la llei del divorci, de l'avortament o la dels matrimonis homosexuals?, ¿o recomanarà als seus dirigents i votants que no les facin servir?)".

El periodista ha volgut remarcar que "no ens molesta l'Església al carrer. Al contrari, més que la hi voldríem, però no participant del joc del poder, sinó al costat dels sense drets. En canvi, ja fa temps que ens passa que, com més parlen alguns bisbes, menys hi sentim l'Evangeli. Suposem que deu ser en coherència amb la seva ràdio. L'emissora que més hauria de treballar per la concòrdia és la que sembra més discòrdia. En canvi, l'Església en la qual encara creiem molts cristians estima a tothom. Comprèn i acull. I somriu. No parla amb veus engolades, ni proclama apocalipsis de butxaca. És conscient dels seus errors i sap que no pot anar donant lliçons. Està més interessada a perdonar que a condemnar. I si s'enfada amb algú, és amb els hipòcrites, exactament igual que Crist a l'Evangeli".

Finalment, Antoni Bassas conclou que "la nostra Església respecta la llibertat de la persona i ha donat i dóna vides admirables, sobretot entre els que, a més a més de treballar pels pobres, han preguntat en veu alta per què hi ha pobres. No ens amaga que ser cristià és molt difícil, perquè difícil és donar-se al proïsme. Per això no pot reduir la fe a l'obediència ni al compliment d'un manual, i encara menys, a la simpatia per una opció política. La nostra Església no està obsessionada pel sexe i creu que allà on hi hagi una família que estimi i que s'estimi de debò, hi ha, també, una família cristiana".

www.e-noticies.com 06-01-2008.