Arxiu del blog

dissabte, 16 de maig del 2009

Els folklòrics del Partit Popular treuen a relluir la caspa.


Aquesta és la sensació que he tingut al llegir un article publicat al diari esportiu Sport, en la que l’Antonio Gutiérrez que és diputat del PP per Melilla, demana que se sancioni al Barça i a l'Athletic, perquè els seus afeccionats van demostrar d'una forma lliure i democràtica el seu menyspreu cap a la monarquia, encarnades en la figura del rei i la reina d'Espanya xiulant l’himne nacional.

Penso que lo Mariano Rajoy cada dia que passa té menys pes específic al seu partit. El que inicialment semblava un gir al centre de la dreta radical, folklòrica i casposa de sempre, s'està convertint en una sessió de marionetes orquestrades des de la FAES, per aquell homenet del bigoti gris i que sembla ser que va casar la filla a costelles nostres.

Rajoy aspirava a posicionar al Partit Popular en un espai polític que li permetés tenir la flexibilitat necessària per a buscar les aliances de govern. És evident que si l'única opció per a governar que el Partit Popular contempla és la majoria absoluta, pot ser que necessitin dues o tres legislatures més per a obtenir-la. En qualsevol cas no dependran mai de la seva acció política, sinó el que haurien de fer sempre és esperar la deterioració ocasionada per la gestió de govern del PSOE.

Amb nyaps polítics com la d'aquest diputat per Melilla, l'única estratègia que jo intueixo que es cou des de la FAES, és la d'evitar que Mariano Rajoy augmenti el percentatge d'intenció de vot que indicaven les últimes enquestes.

Davant la qual cosa podríem estar presenciant un espectacle d'auto destrucció del Partit Popular, que està veient com el poder judicial i a instàncies del govern està posant de potes enlaire al nucli dur de l'època d'Aznar, imputant-los en diferents sumaris de corrupció en l'exercici del govern, com és el cas dels diputats l'assemblea de Madrid i el president de la Generalitat Valenciana (que per cert sempre duu uns tratges espectaculars).

Personatges com l’Antonio Gutiérrez no aporten res per a facilitar la convivència de les diferents cultures, que coexisteixen dintre de l'estat espanyol. I això segurament és per que encara no han entès que Espanya; "ni és una", "ni és gran" i a la vista de la seva acusació "tampoc és lliure".

dijous, 14 de maig del 2009

L’afició Basca i Catalana va respondre amb una lògica esbroncada als acords de l'himne nacional espanyol.

Era una situació tan previsible, que fins els “espabilats” de Televisió Espanyola tenien previst passar-se per l'angonal, qualsevol principi de transparència democràtica en la transmissió d'informació des d'un mitjà públic cap als ciutadans.

Que els mitjans de comunicació no tenen la capacitat de transmetre confiança als ciutadans, ja està assumit des de l'època del franquisme.

Fins i tot durant la transició, si volies tenir una informació més o menys precisa sobre la situació política que s'estava vivint, tenies que recórrer a mitjans una mica surrealistes com escoltar l'emissora de ràdio "La Pirinenca". Que encara que tingués un matís més comunista, almenys et facilitava una informació alternativa a la dels mitjans de comunicació habituals.

A l'any 2004, quan es van produir els atemptats islamistes del 11 de març a Madrid, també vam viure un altre procés de distorsió i intoxicació de la informació per a condicionar l'opinió pública, cap a una ideologia política concreta com la del Partit Popular. Transmetent a so de bombo i platerets les mentides que Zaplana, Aceves i Aznar llançaven sense cap tipus de pudor polític. Sort en varem tenir d’Internet i la CNN per satèl·lit.

Doncs personalment estic doblement satisfet, perquè a més de guanyar el primer títol de la temporada com a Culé, es va poder evidenciar per tota Espanya que la televisió pública que paguem tots, és tan tendenciosa i intoxicadora políticament com qualsevol de les privades.

L'única resposta que Televisió Espanyola ha estat capaç de donar davant una situació tan ridícula com aquesta, en ple segle XXI, ha estat la de destituir Julián Reyes com a Cap d'Esports de la cadena. I demanant disculpes per la situació, qualificant el fet com a error humà. Que collons que tenen!!! Es deuen pensar que som carallots!!!

Ja durant els últims dies s'havia amenaçat des de plataformes independentistes, amb la intenció de xiular l'himne d'Espanya durant la Final de Copa. Així es va fer però en un primer moment els espectadors que seguien el partit no ho van poder veure perquè l'Ens públic va censurar i va furtar als telespectadors aquestes imatges. Posteriorment, al descans, i després de demanar perdó en diverses ocasions van oferir aquest instant – el de l'himne – en diferit i amb un so sensiblement distint al que es va poder escoltar per la ràdio. Suposo que hi devia d’haver instruccions precises de la casa reial

Tot plegat, un fet que al meu entendre, ens defineix com a país. Una televisió pública obstinada en fer-nos creure que a Espanya pixem colònia quan Ses Majestats surten de la Zarzuela. Doncs no senyors, aquí hi ha molt republicà que ens la re bufa la monarquia i que ahir vam ser testimonis d'això.

dilluns, 11 de maig del 2009

Quan no hi ha solucions per als problemes de la ciutadania: cal inventar problemes nous per a distreure.


Aquesta és la sensació que tinc després de comprovar que els polítics són incapaços d'afrontar els greus problemes de la nostra societat, d'una forma natural i sincera. Sembla ser que una de les primeres normes que ha de seguir un polític és la de no admetre mai un error.

Davant aquesta situació veig que constantment s'intenta crear falses polèmiques i la majoria d'elles, estan generades pel meu amic el Conseller Saura. I us asseguro que no tinc cap animadversió cap a aquest home, però es dóna la casualitat que ell apareix en totes les polèmiques que han aparegut en els últims mesos en els mitjans de comunicació: la càrrega dels Mossos d'Esquadra als estudiants, l'acusació als informatius de Televisió de Catalunya, la prohibició de circular la maquinària agrícola en festius i ara la placa amb la bandera catalana i el Cat.

Davant aquesta situació, coincideixo plenament amb el retrat que fan en el programa Polònia, en el qual caricaturitzen a un Joan Saura com un personatge trivial. Banalitzen la seva imatge pública com un personatge intranscendent en la política catalana i que protagonitza un tipus d'accions més pròpies d'un polític de la oposició, que d'un polític que té responsabilitats de gestió i que lidera una Conselleria tan emblemàtica i tan complicada com és la Conselleria d'Interior.

Tinc la sensació que davant el cúmul de nyaps que aquest personatge està realitzant, el vot de centre esquerra catalanista que estava establert en les llistes d'Iniciativa per Catalunya Verds, cada vegada s'anirà diluint entre les franges polítiques dels altres partits de coalició.

Tampoc cre que aquest desgast polític que està tenint el meu amic Saura, sigui beneficiós per al President Montilla ni per al Partit Socialista de Catalunya. Encara que sembla ser que Montilla ja està començant a deixar caure al Conseller Saura, tal com ho ha començat a evidenciar amb l'acte de la Llei d'Ensenyament de Catalunya. Passant olímpicament del meu amic Saura i pactant amb l'oposició (o el diable si és necessari).

Sovint tenim tendència a associar aquesta ineficiència sistemàtica amb la ineficàcia dels principals actors polítics o el que podríem qualificar com a "polítics" tradicionals, això és, amb la seva incapacitat per a identificar ràpidament els seus problemes i donar-los la solució que necessiten.

Al meu entendre, el principal obstacle per a dinamitzar i optimitzar el treball dels polítics, és que aquí el debat públic està atrapat entre dues visions molt perjudicials per a la ciutadania. D'una banda, els partits polítics que, emparant-se en la rigidesa tradicional de les seves pròpies estructures, han fomentat institucions molt enquilosades, que permeten una alta politització de l'administració i, per tant, generen ineficiència en la gestió. Per un altre, els representants dels funcionaris que advoquen pel manteniment d'un sistema d'empleats públics inamovibles.

Amb una estructura de gestió com aquesta, serà molt complicat afrontar una nova concepció de l'economia, que exigeix flexibilitat, eficiència i transparència.

Hauríem d'anar a confessar-nos, per si de cas.