Arxiu del blog

dijous, 16 de febrer del 2012

La faula del rei Artur i l’Alícia al país de les meravelles.

No cal ser un expert politòleg per adonar-se que el pacte entre CiU i el Partit Popular a Catalunya no està mogut per una afinitat cordial, sinó per una necessitat que, tot i la geometria variable, ha acabat posant al rei Artur en els tentaculars braços d'Alicia. Estem revivint una relació complicada, de la qual CiU ja en va trasquilada en la legislatura en què Aznar va tenir majoria absoluta. Diríem que estem vivint un "Flashback", que és l'anglicisme que utilitzen els més moderns o estem vivint un "Déjà vu" que utilitzen els pijos francòfons. En realitat, estem assistint a un matrimoni de pura conveniència, estem vivint una relació amb dret a cuixa consentida per l'hereu de Catalunya. Al meu entendre, resulta del tot infantil que el PP exhibeixi el seu suport al Govern de la Generalitat com si es tractés d'un trofeu de caça, i recrimina a CiU aquesta actitud pública de mala consciència, a l'eludir el reconeixement que es recolza en els vots del PP per superar la seva minoria, recorrent a eufemismes com aquest de considerar els populars "soci responsable" sense investir-los de la condició de "soci preferent" o "soci estable". Jo crec que en el fons, tots dos sabien que acabarien signant el que fos per sortir del pas. CiU ha escollit la via més pragmàtica i s'ha empassat un cop més allò del notari. Ha decidit signar un acord amb el Partit Popular de Catalunya, perquè té la necessitat de tirar endavant la legislatura i pretén assumir el preu de la decisió dient que és un simple acord i no un pacte de legislatura. Estic convençut que els estrategs de CiU tindrà molt en compte que encara hauran d'aprovar els pressupostos de 2013 i de 2014. Amb la qual cosa si decideixen triar el mateix company de camí, hauran d'estar preparats per assumir les conseqüències. Perquè francament haver de pactar els pressupostos amb el partit que ha portat l'Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional, no pot sortir gratis. Estem davant del que anomenaríem "l’abraçada de l'ós". És aquesta abraçada que lluny de transmetre afecte i tendresa, el que intenta és asfixiar-te i aixafar-te. I d'això la història de CiU ja va tenir la seva pròpia experiència amb el govern d'Aznar. Crec que aquest és un matrimoni molt especial. D'una banda tenim a la núvia que és aquella filla d’un pare poderós però lletja, que està encantada d'haver-se casat amb un hereu guapo i de bona planta però que està a l'atur. Més concretament, d’això al meu poble en diem un "braguetasso" en tota regla. Després de signar els papers, hem pogut veure a la núvia com una papallona anant de televisió en televisió, amb una cara de felicitat infinita i encantada de conèixer-se a si mateixa. Fent grans esforços per sortir al costat del seu marit, a qui en canvi, li resulta incòmode retratar-se al costat de la seva nova esposa. Probablement perquè li resulta incòmode mostrar públicament que a casa probablement no portarà mai els pantalons i això pot passar-li factura d'aquí a quatre anys quan es divorciïn. Crec que CiU haurà d'anar contra rellotge per obtenir un bon resultat en la seva negociació per obtenir el famós Concert Econòmic, perquè cada dia que passa patirà l'erosió de la gestió del govern a Catalunya i el que és més greu l'erosió per sotmetre als capritxos de la Alicia, sense obtenir resultats que justifiquin aquesta decisió. Ara cal esperar.