Arxiu del blog

divendres, 6 de febrer del 2009

Els urbanites desorientats són una espècie que va en augment.

Cada vegada més persones es plantegen deixar la seva vida urbícola i estresada per a buscar algun poblet tranquil on viure. Una repoblació que aparentment segueix un curs contrari als moviments tradicionals d'emigració, que al llarg del segle XX han dut a molts pobles a l'abandó i la despoblació i als seus veïns a sol·licitar famílies amb nens perquè no els treguin l'escola o caravanes de dones amb l'esperança de trobar parelles als solters del poble.

Realment es fa difícil d'entendre que persones estresadas de les ciutats, desembarquin a l'entorn rural com si entressin per la porta de Port Aventura.

Com que això d'encunyar termes està de moda, s'ha anomenat a aquest moviment el Neo-ruralisme i als que s'han decidit al canvi, Neo-rurals.

Per tant, podríem definir al Neo-rural com persona de diversa procedència urbana que decideixen establir-se en un poble.

La veritat és que cadascú ha arribat a la mateixa conclusió pel seu propi camí. Des dels casos mes extrems de repoblació de pobles abandonats amb assentaments tipus comuna, o les famílies que decideix traslladar el seu domicili al poble dels pares per motius econòmics, o els que s’en van a viure al camp buscant la qualitat de vida, tots han arribat a la mateixa conclusió: “La cosa està molt fotuda per a viure en una ciutat”.

El perfil d'aquest tipus de personatges que fan el salt a l'aventura rural, solen ser: Freelances, professionals liberals, teletreballadors, pre-jubilats i petits inversors. Aquesta fauna de personatges són els pioners i els que ho tenen més fàcil a l'hora d'adaptar-se a les noves circumstàncies i treure partit del fenomen del neoruralisme.

No fa molt llegia en un article que les famílies dels pobles gasten anualment 4.000 € menys de mitjana. No està malament, s'estalvien mes de 300 € mensuals o poden viure igual amb 300 € menys al mes.

Doncs bé, ara resulta que alguns d'aquests espècimens toleren sense problema els sorolls constants del tràfic als carrers, el passejar dels camions de la recollida d'escombraries a la nit, l'estrès de l'enrenou diari i els fums de la ciutat. Però en canvi els molesta el toc de les campanes, o les esquelles dels animals. Quins collons!!!

Per això vull posar en les vostres mans un text que m'han fet arribar la Núria Pujol, amb el qual estic totalment d'acord:

Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!

Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).

Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.

Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es cumpleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.

Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tregueren"?

No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.

A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.

La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.

dijous, 5 de febrer del 2009

George Brassens i la veu de l'inconformisme.

Avui vull fer petit homenatge a un dels meus poetes cantautors preferits. Es tracta del Georges Brassens, que va arribar a ser un dels màxims representants de la ‘chanson’ francesa, un moviment a cavall entre la cançó romàntica tradicional i el concepte de cantautor social i compromès.

D'alguna manera, vull dir que Brassens va ser un avançat, al costat de Jacques Brel i Georges Moustaki, entre els protagonistes de l'època daurada de la cançó francesa, ja que conjugava el seu paper de cantant amb el de poeta, amb una molt bona dosi de compromís, almenys d'irreverència i transgressió, posant els fonaments d'un dels pilars del que després vindria a denominar-se ‘cançó d'autor’ a tot el planeta.



Per si us heu quedat amb més ganes de Brassens, us facilito l'adreça d'una pàgina web que recull una bona part de la seva obra: http://www.brassens.sud.fr/

Cal ser agraïts amb els que es mullen per canviar les coses.