Arxiu del blog

dissabte, 9 de febrer del 2013

La dació en pagament i la pell fina dels polítics.

Un cop més, aquesta setmana hem tingut l'oportunitat de veure com un ciutadà ha decidit suïcidar-se davant la impossibilitat de fer front als deutes generats per hipoteques insalvables. En la majoria dels casos són ciutadans i ciutadanes que mai havien tingut problemes de morositat, que s'enfrontaven a una situació generada per haver perdut la feina i tenir una edat complicada per trobar incorporar-se al mercat laboral amb certa celeritat.

Aquesta situació se suma a un entorn en què els ciutadans veiem com els nostres polítics ens exigeixen sacrificis continus, centrats en reducció de drets, ja siguin laborals, educatius, sanitaris o d'atenció social. D'altra banda com ciutadans observem com aquests mateixos polítics ocupen les portades dels mitjans de comunicació, per assumptes relacionats amb: finançament il•lícit de partits polítics, cobrament de comissions a empreses, prevaricació en la gestió dels seus càrrecs públics o enriquiments il•lícits abusant del poder dels seus càrrecs.

Amb aquest panorama és fàcil comprendre que els ciutadans tinguem la nostra rauxa continguda fins a límits difícilment controlables. Estem veient com la indignació de la gent està sortint al carrer una i una altra vegada, posant el crit al cel, clamant perquè el poder judicial comenci a ser just d'una vegada i no li tremoli el pols depenent de qui sigui l'acusat.

Casos com: Bárcenas, Gürtel, Palma Arena, Urdangarin, Palau, Pallerols, ITV, Pokémon, les sospites sobre els Pujol o l'àtic marbellí d'Ignacio González s'entremesclen amb el fitxatge per Telefónica del cinquè pitjor directiu del món, segons la Bloomberg Business Week: Rodrigo Rato. Aquest últim tanca, per ara, la il•lustre llista d'expolítics que passen a la zona fosca ocupant seients en consells d'administració com a contrapartida a antics favors prestats. Aquest moviment de fitxes no és un cas més d'amiguisme, o una mala praxi de l'anomenada "porta giratòria", sinó una jugada que permet un suau aterratge a la sorra privada a un exdirectiu públic responsable d'una gestió tan maldestra com suposadament fraudulenta de Bankia.

Amb tot aquest còctel Molotov format per ingredients com: crisi, corrupció, indefensió jurídica i pèrdua de valors democràtics, estem assistint al que podria ser l'avantsala d'una rebel•lió ciutadana provocada per la fractura social que s'eixampla dia rere dia.

No pot ser que visquem en un país on, durant la bombolla immobiliària, es va ocultar a la població que en el moment de comprar-se la casa mitjançant finançament hipotecari, el nostre sistema jurídic era diferent del de molts altres països (per exemple Estats Units) , en què lliurant les claus de la casa es salvava tota la hipoteca.

Doncs bé, això que la majoria podem veure com raonable i just, els nostres polítics i més concretament alguns dels nostres diputats, tenen una sèrie de "hipoteques ideològiques" que els impedeixen posar-se del costat de les persones, per així poder servir millor els interessos de la banca privada. Serà per finançament il•lícit o condonació de crèdits als seus respectius partits polítics? Doncs personalment no ho sé. Però sempre he sentit dir que quan fa pudor de mort, deu ser perquè hi ha un cadàver.



En aquest sentit la portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, Ada Colau, va comparèixer aquest dimecres, davant la Comissió d'Economia del Congrés i va qualificar de "criminal" al representant de l'Associació Espanyola de la Banca, en afirmar aquest darrer que la legislació vigent no és la causa dels desnonaments.

Doncs bé, en representació d'aquesta indignació i ira reprimida popular, Ada Colau, va llançar una fàtua contra aquells diputats que persisteixin en no escoltar la voluntat de la ciutadania i votin que no a la Iniciativa Legislativa Popular de la Dació en Pagament. Colau va suggerir d’assenyalar-los públicament i avergonyir-los davant de la ciutadania. Però, ja hi ha algun polític com Duran Lleida que se sent agredit des de la seva poltrona del Congrés i qualificar de "amenaça inadmissible" aquesta proposta.

 La meva pregunta és: per quan una llei de partits que limiti a dos mandats l'exercici dels càrrecs públics? Probablement així alguns polítics no considerarien el seu càrrec com a patrimoni propi i no se sentirien amenaçats en la seva "propietat privada".