Arxiu del blog

diumenge, 9 d’agost de 2020

El Tercer Sector i la governança tecnològica.

La nostra activitat laboral quotidiana s'ha vist radicalment interrompuda per l'envestida de la pandèmia COVID-19. Les plataformes digitals s'han disparat en popularitat, les persones i els llocs de treball busquen trobar noves formes de reunir-se i col·laborar. A principis de març, les plataformes empresarials dedicades a l'organització de videoconferències grupals, es van descarregar 62 milions de vegades a tot el món, mentre que les restriccions de viatge van caure en un terç. A mesura que la crisi del coronavirus es va relaxant, em faig la pregunta: podrien les plataformes de reunions virtuals i eines de col·laboració interactives estimular una major innovació en la feina post COVID-19? La resposta la tinc molt clara, aquest model de treball ha vingut per quedar-se, probablement no per a tots els llocs de treball, ni per a totes les organitzacions. Durant aquests períodes de confinament estricte que hem viscut, hem vist com s'han pres decisions importants mitjançant reunions virtuals de Consells de Ministres, consells d'administració de grans multinacionals, assemblees generals o reunions de Patronats de Fundacions. En definitiva, hem vist com es governaven les nostres institucions de forma no presencial i mitjançant aplicacions tecnològiques. Estem davant del que s'entén per "governança tecnològica" mitjançant el teletreball. Aquesta governança és la que examina el desenvolupament i l'aplicació de principis, normes i procediments de presa de decisions mitjançant l'ús de programes compartits que configuren la tecnologia de la informació i d'Internet a tot el món. Per tant, les entitats del Tercer Sector Social no han estat diferents de la resta d'organitzacions de la nostra societat. En les últimes setmanes, i a contrarellotge, tot ha donat un gir copernicà. I moltes són les organitzacions que seguint les recomanacions del Ministeri de Treball, han adoptat el teletreball com una forma alternativa per seguir desenvolupant les seves funcions. Aquestes entitats socials han hagut de pujar al tren en marxa i no sempre en les millors condicions per a desenvolupar amb eficàcia la seva tasca habitual. Quan parlem de teletreball és molt important fixar-se en quina situació estem, en relació amb els altres països del nostre continent, per entendre d’on partim. Fins ara a Espanya només un 4,3% de les persones utilitzaven el teletreball, quan a Europa la mitjana era d'un 5,2%. Tot i que els millors dades respecte a la implementació d'aquesta forma de treball són les que han obtingut països com: Holanda (14%), Finlàndia (13,3%) i Luxemburg (11%), segons les dades publicades per Eurostat. El Tercer Sector, en les darreres setmanes, ha hagut d’implantar una forma de treball no molt implementada en el dia a dia de les seves organitzacions. El primer problema que s'ha posat, encara més, en evidència és la ja coneguda "bretxa digital", que provoca que entre els grups socials hi hagi una gran diferència d'oportunitats, afavorint que determinats col·lectius quedin condemnats a la marginació, per no poder disposar de coneixements o eines per interactuar amb la resta de la societat en igualtat de condicions. Si ho analitzem des del prisma del moviment associatiu, veiem que les entitats més petites no tenen els recursos ni les eines tecnològiques per afegir-se amb facilitat al teletreball. D'un dia per l'altre, les entitats socials han vist com algunes de les seves activitats fins ara presencials, han hagut de transformar-se en virtuals, com per exemple: formació, conferències i debats, jornades tècniques o qualsevol tipus d'esdeveniment organitzat online, obtenint un elevat nivell de participació i satisfacció . És ben cert que s'han hagut de reinventar les activitats, sobretot les tasques més administratives i serveis que en molts casos s'han hagut de redissenyar. No obstant això, no tota la tasca desenvolupada per les entitats socials ha estat possible fer-la a través del teletreball. Altres tasques del Tercer Sector, necessàriament, s'han hagut d'adaptar molts serveis per garantir el distanciament social. D'aquesta manera s'han pogut realitzar moltes activitats com: servei d'assistència domiciliària, repartiment d'aliments, assistència en albergs, entre d'altres. Les organitzacions que treballen al Tercer Sector Social sempre hauran d'estar predisposades a garantir la prestació de serveis que requereixen forçosament contacte presencial. I no només és el Tercer Sector el que ha de millorar la seva preparació per a aquesta nova forma de treball, sinó la societat en general. Perquè fins al moment d'aquesta situació excepcional, el teletreball no formava part de la cultura del Tercer Sector. Per tant, aquesta crisi sanitària provocada per la pandèmia Covid-19, ha de ser el punt d'inflexió per actualitzar aquestes organitzacions i els seus processos de treball en plena era digital. És del tot imprescindible posar la tecnologia al servei del desenvolupament individual i col·lectiu, de la conciliació de la vida familiar i de la justícia social.

dilluns, 13 de juliol de 2020

Prohibit confinar: La Justícia fent política, un altre cop.


En els 10 últims anys hem parlat sovint de la judicialització de la política i de la politització de la Justícia, afirmant amb això que l'actuació dels jutges entra en el camp de la política, o bé que els polítics recorren a la justícia per retorçar les lleis i alterar l'ordre democràtic. 

Darrerament hem tingut massa exemples de com el poder judicial s'ha tret la bena dels ulls i ha actuat de forma arbitrària perseguint idees polítiques. Un exemple molt clar el tenim amb els rapers Josep Valtónic i lleidatà Pablo Hasél que estan sent perseguits per afirmar que "els Borbons són uns lladres", quan la realitat s'erigeix ​​tossudament corroborant l'afirmació de tots dos artistes. 

Avui dilluns, 13 de gener, hem viscut un altre episodi d'intromissió de la justícia en l'àmbit polític, quan la jutge de guàrdia del Jutjat d'Instrucció número 1 de Lleida ha denegat, a instàncies de la fiscalia, el confinament de diverses localitats del baix Segrià i de la ciutat de Lleida. Aquesta jutgessa ha centrat la seva argumentació en la "racionalitat política", en comptes de centrar-la en la "racionalitat jurídica" tal com és la seva obligació. 

De tots és prou coneguda la contaminació franquista de el sistema judicial espanyol. Vull recordar el que va dir el president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en una entrevista a un mitjà de comunicació, quan es va referir al fet que els jutges se'ls controla "amb el pal i la pastanaga". Il·lustrant que els jutges que sàpiguen llegir entre línies els missatges no escrits i les preferències polítiques dels magistrats de el Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, seran premiats amb la "pastanaga" de l'ascens en la seva carrera judicial acumulant mèrits. Per contra, tots aquells díscols que no vulguin seguir les pautes de la cúpula judicial seran castigats a les destinacions judicials més infames. 

Aquí tenim un clar exemple de fam per la "pastanaga". En la jutgessa Elena García-Muñoz Alarcos, del jutjat d'Instrucció número 1 de Lleida, al negar-se a ratificar les mesures de confinament aprovades per la Generalitat, adduint que aquestes requerien l'aprovació de l' estat d'alarma, la qual cosa és competència de el Govern central. Molt lluny de importar-li les conseqüències sociosanitàries de prohibir aquest confinament, la jutgessa en qüestió ha vist l'oportunitat de desgastar l'actuació del govern de la Generalitat davant la previsible campanya electoral i d'aquesta manera acumular punts per a la "pastanaga" com ho fan al Carrefour. 

Independentment de com el Govern de la Generalitat estigui gestionant la crisi que ha generat la pandèmia de la Covit-19, la jutgessa ha d'acompanyar les decisions que prenguin els representants de Govern de la Generalitat, tal com ho va fer el seu col·lega que va autoritzar el confinament de la comarca del Segrià. Tan sols per que aquesta decisió ha estat presa per especialistes en epidemiologia i gestió pública.  

Les seves decisions han de basar-se únicament i exclusivament en criteris jurídics i en base a aquests criteris argumentar la resposta centrada en la interpretació de la llei. 

En el seu edicte aquesta la jutgessa ha admès tota l'argumentació i interpretació del fiscal en cap de l'Audiència de Lleida, Joan F. Bone, en què afirmava que per a prendre mesures "de tanta gravetat" s’ha de sol·licitar al Govern central la declaració de l'estat d'alarma. 

Al meu entendre tot aquest muntatge es deu a la necessitat que tenen, tant la jutgessa Elena García-Muñoz Alarcos, com el fiscal en cap de l'Audiència de Lleida, Joan F. Bone de treure el cap als mitjans de comunicació perquè els vegin des de Madrid i així poder aspirar a la conquesta d'una "pastanaga". Tot plegat molt patètic havent joc la salut i la vida de centenars de persones.

diumenge, 28 de juny de 2020

L'eclosió de la galàxia post-convergent es posa en mans d'un messiànic Puigdemont.

 
El pujolisme va teixir un regnat de 23 anys, en el qual tothom sabia el paper que tenia assignat. El Pujol va gestionar, amb mà de ferro, una estructura de poder en la què el món empresarial, català i forà, tenia descrits els canals per a la consecució dels seus objectius econòmics. Sabien d'entrada el percentatge que havien de pagar com a peatge per a la consecució de contractes i obres.

Amb el "Cas Palau" va saltar pels aires la infraestructura de corrupció construïda durant tot el mandat. No només es va trencar ipso facto la coalició de "Convergència i Unió", sinó que van haver de desaparèixer els dos partits; Unió perquè fora de la nau nodrissa de CiU es va estavellar al abisme i Convergència perquè va veure que ni amortallant-se amb l'estelada, podia apaivagar la pudor de tants anys de corrupció.

És justament aquí quan el moviment post-convergent es veu obligat a definir un nou model de partit, que s'aferra a l'independentisme com a taula de salvació a hores d'ara en un moment políticament convuls. Per a això ha de deixar de banda l'estructura anquilosada de promoció interna dels cadells de les joventuts de la JNC, buscant candidats dins de la societat civil que permetin oxigenar la imatge deteriorada que ha deixat el Pujol i la seva família.

Aquest nou escenari post-convergent, mostra tot un gresol de famílies polítiques que se senten incòmodes, davant la pèrdua de poder que suposa aquest nou paradigma. Els polítics professionals de l'estructura convergent són els únics interessats a continuar amb la divisió del moviment, ignorant el clam a la unitat d'acció política que les bases i l'electorat exigeixen. Es neguen a renunciar al la seva "professió" i per descomptat a la seva quota de poder.

Les famílies post-convergents aglutinades en tota aquesta sopa de sigles (Junts per Catalunya, Crida, PdCat o ANC) han d'exagerar les diferències, per a diferenciar-se de la resta. Tot i que finalment acabin fent sempre el mateix estil de política en qualsevol institució en la que aterrin. Aquesta exhibició de múscul per diferenciar-se entre ells, posa en evidència que no són tan diferents. Al cap i a la fi, coincideixen tots en la necessitat de tenir unes estructures sanitàries i educatives desenvolupades, tot i combatent les desigualtats socials i donant suport a tota l'estructura de l'economia productiva de país.

És just en aquest moment, quan apareix la figura messiànica de Carles Puigdemont. Ell és qui va demostrar en les eleccions europees de l'any passat tenir la força suficient per entrar a el Parlament Europeu amb tres diputats, i donar-se un bany de masses a Perpinyà el febrer d’aquest any.

Els èxits que ha aconseguit en els diferents tribunals europeus, són l'energia que necessita per l'electorat independentista i augmentar així la seva l'autoestima i dignitat, després de tantes humiliacions que s‘ha hagut d'empassar en la pantomima del Tribunal Suprem en el judici del Procés o a l’actual judici del Major Trapero.

Puigdemont ha fet saltar pels aires les diferències artificials entre els partits polítics de l'arc post-convergent. Forçant als puristes de Convergència a aglutinar-se en una nova formació com el Partit Nacionalista Català, liderat per Marta Pascal que prové de l'escola convergent de la JNC. Alguna de les seves velles glòries de polítics professionals, ja ha deixat caure acusacions de "populisme" contra el lideratge de Puigdemont, com si el populisme no hagués estat una de les estratègies principals de l'era pujolista.

Ara estem davant d'un moviment independentista bicèfal, centrat en Junts per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya. Els primers amb Puigdemont a Europa acaparant protagonisme internacional i guanyant simpaties entre el votant independentista català. Els segons amb un partit estructurat i ben posicionat a les institucions públiques, però decapitat amb el seu President a la presó i la seva secretària general exiliada a Suïssa.

Em sap greu, però he de reconèixer que el líder feixista José María Aznar tenia tota la raó quan va dir "antes se romperá el independentismo en Cataluña, que romperse España".