Arxiu del blog

dijous, 27 d’abril de 2017

Jordi Pujol Ferrusola; Junior per als amics.

Catalunya entra en la fase més decisiva del qüestionament del nostre status quo amb Espanya. És precisament en aquest moment quan es fa especialment rellevant, l'espoli públic realitzat per la família Pujol-Ferrusola, tenint en el punt de mira al tercer dels cadells Jordi Pujol Ferrusola. 

Quan Jordi Pujol i Soley (president) va accedir a la presidència de la Generalitat, al març de 1980, el seu tercer vailet Jordi Pujol Ferrusola (des d'ara Junior) tenia tot just 17 anys. A aquesta primerenca edat i a recer de la quota de poder del seu pare, el Júnior va començar la seva carrera de "empresari de pa sucat amb oli". Aquest noi de casa bona, va començar per heretar l'arrogància i prepotència que té el clan Pujol a l'hora d'interactuar al món dels negocis.

La seva visió empresarial consistia a trobar inversors que estiguessin disposats a fer negocis amb els diferents serveis que emanaven del govern dirigit pel seu pare. 

Per una banda, el President (Pujol i Soley) manifesta en una entrevista a La Vanguardia que té certs càrrecs de consciència, per no haver dedicat prou temps a la seva família i en especial a l'atenció dels seus fills quan aquests eren petits i més ho necessitaven. Fruit d'aquesta mala consciència, Pujol deixa fer als seus fills (especialment al Junior). Per tant, la relació del patriarca del clan Pujol amb els seus fills, vindrà marcada pel fet que el cap de família va dilapidar, mentre forjava les seves iniciatives per construir el país, els diners de l'avi Florencio sense pensar en fer diners per als seus fills, obcecat com estava a reconstruir Catalunya. Segons un baró convergent i molt proper al llavors president, els fills sempre han cregut que Pujol va fer una mala passada a tots plegats, al seu avi Florenci, a la seva mare i ells mateixos. 

És amb aquest entorn familiar afavoreix que el Júnior decideixi iniciar tot un seguici de negocis que giren a l'entorn del poder del govern que presideix el pare. Junior no té un perfil professional i acadèmic que li garanteixi la perspicàcia suficient, com per moure’s en aquest món de taurons dels negocis. Durant els 23 anys del govern del seu pare (1980-2003) Junior es dedica a entrar i sortir de les diferents conselleries del Govern de la Generalitat, per donar instruccions als titulars i noms de recomanats en determinades activitats.

Junior conscient que moltes de les seves actuacions podrien ser discutides pel seu pare utilitza una estructura de matriarcat, en la qual la seva mare Marta Ferrusola es converteix en la protectora de les activitats (lícites o il·lícites) de tots els seus fills.

Per tant, Junior madura personal i empresarialment en un entorn en el qual ell marca les pautes e ningú li discuteix els mitjans utilitzats per aconseguir els seus objectius. Ell al costat de companys de col·legi com Felip Puig i el seu germà, establir les regles de relació amb el poder que ostenta el govern de les Generalitat.

De la taula familiar dels Pujol-Ferrusola és qui ha generat una llegenda pròpia més variada i qui té un perfil més polèmic i controvertit. El seu nom va saltar amb força als diaris quan es va produir la crisi entre Pujol i Roca els anys 92-93, com un dels caps principals de les guerrilles antiroquistes, però la seva peripècia arrenca molt abans. Està casat amb Mercè Gironès, filla de Ramon Gironès, militant que ha estat gerent i un dels puntals de l'agrupació Sarrià-Sant Gervasi de CDC, i va participar en les pugnes contra Roca a 1992.

En resum que el Júnior (o el Nen) ha tingut sempre un punt d'arrogància, que feia que es sobre valorés en relació als altres. O sigui, seria d'aquest tipus de persones que si el compres per el que val i el vens pel que ell es pensa que val, pots fer el negoci del segle.
 

diumenge, 26 de febrer de 2017

Espanya: Una justícia d'autor franquista.


Una prova fefaent que el franquisme continua vigent en l'organització de l'Estat espanyol, la tenim en el control polititzat d'una justícia de disseny, al servei de les elits oligàrquiques que van conviure amb la dictadura franquista.

Si Montesquieu aixequés el cap, tornaria immediatament a la seva tomba en veure la manipulació dictatorial que des de l'executiu es fa del sistema judicial.

En cap país que pugui considerar-se de tradició democràtica, es podria entendre que un exministre de l'Interior parli "d'afinar" un assumpte per part de la fiscalia, sense que hi hagi pel mig una dimissió o un cessament immediat. Mai cap ministeri fiscal de cap democràcia, ha pogut sentir-se tan manipulat com ho està el ministeri fiscal d'Espanya.

Al desembre de 2014, el que va ser fiscal general de l'Estat Eduardo Torres-Dulce va haver de presentar la dimissió (això sí per motius personals), per no haver de claudicar al que el govern de la Banda del Partit Popular li estava ordenant en referència al procés català. L'actual Fiscal General de l'Estat José Manuel Maza ha fet una depuració en tota regla d'una trentena de substitucions de fiscals per "amics fidels al règim". Aquesta purga de fiscals díscols s'ha fet amb "nocturnitat i traïdoria" per amagar l'autèntica voluntat de carregar-se al fiscal de Múrcia que investigava la presumpta corrupció del president murcià de la Banda del Partit Popular.

En el cas del judici contra la germana del Petit Borbó i el seu cunyat, el fiscal Anticorrupció de Palma, Pedro Horrach, va fer una defensa de la Infanta dels espanyols que molts advocats defensors no haurien estat capaços de desenvolupar. O sigui un fiscal al servei de la defensa dels interessos de la Casa Reial espanyola, desentenent-se de la seva funció de Anticorrupció.

Finalment només ens falta veure la sentència a la qual ha estat condemnat el cunyat i la germana del rei. La germana a pagar una multa de més de 200.000 € perquè no sabia res ni era coneixedora de res del que feia el seu marit (comportament típic Borbó). El marit condemnat a sis anys que, a proposta del fiscal Horrach, podrà eludir pagant una fiança. I la ciutadania espanyola continua veient "Sálvame" i "Gran Hermano".

Entrant directament en l'escena catalana, no podem oblidar els jeroglífics que van haver de fer la Junta de Fiscals de la sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per justificar el seu canvi de criteri sobre la necessitat de jutjar el 9-N després de rebre ordres directes de Madrid.

Els catalans ja estem avesats a veure com el sistema judicial s'utilitza com a eina de resposta política en el procés independentista. Ja no sorprèn a ningú veure com la divisió de poders se la passen pel folre i la seva interpretació de la llei és l'ariet amb què colpejar l'independentisme.

El més preocupant és el que està succeint en el marc polític espanyol. Els dos partits que havien alternat els governs des de la instauració d'aquest sistema polític pseudo democràtic, estan plens de corrupció fins a les orelles. El PSOE té a la comunitat andalusa com a centre de tota la seva putrefacció política i per tant és pres dels seus propis delictes. La banda del Partit Popular ha generalitzat la corrupció com a sistema polític i la ha integrat en el seu propi modus vivendi. Tan sols partits minoritaris com Podemos plantegen la necessitat d'una regeneració política urgent que abasti a la pròpia classe política i les institucions de l'Estat.

Està clar que l'oligarquia que ha governat Espanya des de principis del segle XX, sobrevivint a les dictadures de Primo de Rivera i Franco, continuen exercint un poder omnipresent en tots els estaments de l'Estat. Les famílies propietàries de les principals empreses de l'Ibex 35 no estan disposades a deixar que la ciutadania assoleixi una democràcia real. Per a ells és molt millor aquesta democràcia virtual que ens han dissenyat.

dijous, 19 de gener de 2017

Renda Mínima de Ciutadania. És fer volar coloms?

Durant l'any que acabem de passar Suïssa va sotmetre a referèndum la idoneïtat d'aplicar una Renda Mínima de Ciutadania, a tots els seus conciutadans independentment dels seus ingressos. El resultat final va ser una sonora derrota de la iniciativa popular que va recollir 100.000 signatures per forçar el govern a fer la consulta.

La clau del triomf del no, hem de buscar-la en els temors a la viabilitat econòmica del propi país. No hi ha hagut, a nivell internacional, cap antecedent que pugui servir de referència per avaluar l'aplicabilitat d'aquesta mesura, que pugui aportar llum davant d'una incertesa que posa en dubte la pròpia viabilitat econòmica de l'actual sistema de l'Estat del benestar.

A l'hora de contemplar una iniciativa com aquesta, no podem oblidar el fort impacte que està tenint la immigració al continent europeu. Els temors se centren en que una mesura com aquesta pugui tenir un efecte de crida per a l'atracció massiva d'immigrants de la pròpia Europa. Malauradament la bretxa social existent entre el primer món i els països subdesenvolupats, ja fomenta per si mateix el dret de qui ho està passant malament a aspirar a una vida millor.

Per a aquest any 2017 el govern finlandès prepara una prova pilot que es prolongarà durant tot l'any. En aquesta prova es pagarà un salari de 550 € al mes a tots els ciutadans a canvi d'eliminar alguns dels beneficis i ajudes socials que ja tenen, mantenint alguns tipus d'ajuda com les previstes per a l'habitatge. Aquesta prova s'està fent sobre una massa social de 2000 persones i es té previst tenir unes conclusions finals durant el primer trimestre de 2018.

La idea mateixa d'una renda mínima, com la que es va plantejar a Suïssa el passat mes de juny o que s'està implementant a Finlàndia durant aquest any, és un tema molt sensible ja que posa en dubte el model de l'estat del benestar tal com el coneixem des dels anys 50.

Alguns pensen que aquest model està acabat. Des de la universitat de Friburg, el professor Sergio Rossi vaticinava que "en les economies avançades, amb els automatismes i la des localització, ja no hi ha feina per a tothom". El simple fet que un Estat pensi en implementar una renda mínima, és una acceptació de fet que l'actual Estat del benestar ja no se sosté. En definitiva és admetre que ja no hi ha, ni hi haurà, feina per a tothom.

És evident que caldrà trencar molts tabús per conscienciar la població que amb la Renda Mínima de Ciutadania, no es furgarà en les seves butxaques augmentant impostos. Caldrà trencar mites com el de que l'aplicació d'aquesta renda mínima crearia legions de ganduls sense cap motivació per treballar.

Resulta prou evident que la bretxa social que ha fet créixer la crisi, ha fet molt més rics als que ja eren rics i molt més pobres als que eren classe mitjana. Per tant, construir una societat amb desigualtats tan clamoroses, ens aboca a inestabilitats socials, lluites de classes i incertesa econòmica.

De fet diuen que tots els diners del planeta està en mans del 20% de la població. Atès que estem en l'era del coneixement, gràcies a internet, cada vegada més persones són conscients d'aquesta realitat i les persones al voltant del planeta s'estan unint en comunitats virtuals per armar grups de Redistribució de Riquesa, és a dir, es capitalitzen amb aportacions dels propis membres i es reparteix el recaptat entre els usuaris. Rebrà més qui més aporti i faci per la comunitat. Per això crec que la: Redistribució de Riquesa, SI i és ètica, justa i necessària en els temps actuals