Arxiu del blog

diumenge, 4 de juliol de 2021

ONG’s o multinacionals del Tercer Sector Social.

 

Tot i que definim una ONG com una Organització No Governamental, en realitat qualsevol organització privada és, en sentit estricte, una organització no governamental perquè no pertany a cap govern. Així doncs, comencem a dir les coses pel seu nom utilitzant el terme ONG per identificar organitzacions que no són part de les esferes governamentals i que la finalitat fonamental no és el repartiment de dividends entre els seus propietaris, sinó que se centra en la realització del bé social.

Però si fugim de qualsevol encasellament en la definició que limiti la nostra capacitat d'abstracció, ens adonarem de la dificultat que té definir el concepte de "no governamental". De fet les estructures que representen al teixit social a Catalunya, com la Taula de Tercer Sector Social o la Confederació de Tercer Sector Social, estan tenint serioses dificultats en l'elaboració de la Llei de l'Tercer Sector o de la Llei d'acció concertada, per definir el requisit del "nonprofit" o sense ànim de lucre.

Davant d'aquesta situació em sorgeix la pregunta: És suficient que qualsevol organització, ja sigui associació o fundació, es defineixi com "nonprofit" per sobre entendre que persegueix el bé social? Al meu entendre, evidentment, no és suficient.

Segons un estudi que la Fundació Consumer (dels supermercats EROSKI) ha publicat a la seva pàgina web, tan sols Greenpeace, Amnistia Internacional, Missions diocesanes i l'Associació d'educació ambiental i ecologia social obtenen el 100% dels seus ingressos sense recórrer a subvencions o concerts amb institucions públiques. La resta depenen "excessivament" del finançament governamental, posant en perill la seva independència ideològica dels governs de torn.

En aquest sentit, una de les premisses fonamentals que ha de prevaler en qualsevol ONG és la captació de socis que financin la missió fundacional de la pròpia organització. Per exemple, Creu Roja, la que més socis té i ja se sap que com més socis té una ONG, menys dependència hauria de tenir de les ajudes públiques.

Aquesta és la llista de les principals de la Fundació Consumer:

      Creu Roja amb 676.000 socis.

      Fundació Intervida amb 343. 000 socis.

      Metges Sense Fronteres amb 323. 000 socis.

      Intermón Oxfam amb 240. 000 socis.

      Comitè Espanyol d'UNICEF amb 167. 000 socis.

      ANESVAD amb 155. 000 socis.

      Fundació Vicente Ferrer amb 151. 000 socis.

Tot i així, crec que no n'hi ha prou amb no dependre de les ajudes de les administracions públiques per ser fidels al mandat missioner de l'organització. Cal recordar que la gestió de la pròpia ONG ha d'estar fonamentada en la transparència com a salvaguarda de l'honorabilitat dels fins que persegueix la missió de la pròpia organització. Segons reflecteix el mateix estudi de la Fundació Consumer una quarta part de les ONG analitzades no fan públics les seves despeses d'administració i gestió, una dada que jo considero molt important ja que com més petit sigui el percentatge de despesa que dediquin a la seva pròpia estructura, més eficient serà la gestió del seu pressupost per poder dedicar-lo directament a la consecució dels objectius de la seva missió. Per tant, la transparència en la gestió ha de ser el pilar fonamental sobre el qual s’ha de bastir l'estructura de la pròpia organització.

En aquest sentit, no només es fa necessària la publicació dels pressupostos de les ONG’s sinó que, de la mateixa manera que s'exigeix ​​a les administracions públiques, també hem d’exigir que es publiquin els sous de les estructures tècniques de la pròpia organització. Malauradament, les grans ONG amaguen la remuneració salarial de les seves cúpules. La qual cosa impedeix a la opinió pública comprovar si els sous d'alguns càrrecs tècnics i polítics estan al nivell d'alts directius d'empreses privades multinacionals. Al meu entendre que els sous s'equiparin als d'aquestes companyies privades no és dolent, sempre que el valor afegit que aquestes persones aportin a la gestió estès acord amb la seva retribució. Per tant la prova del cotó que a mi m'agrada fer és respondre a aquesta pregunta: Aquesta persona guanyaria el mateix sou si treballés en una empresa privada? Si la resposta és sincera no aguanta cap defensa.

Moltes d'aquestes "Multinacionals del Nonprofit", en les últimes dècades, han crescut de manera desmesurada a Espanya fins a esdevenir un potent moviment capaç d'incidir en la política nacional i internacional. Es parla molt del seu paper humanitari, però poc del seu nou perfil empresarial, i encara es parla menys de la seva democràcia interna, la seva transparència i la seva eficàcia.

En alguns casos poden exercir una força política capaç pressionar governs per imposar la seva agenda alternativa, i en molts casos aquests governs acaben assumint les principals reivindicacions del moviment.

Un bon exemple el trobem en les grans reunions internacionals de Nacions Unides, com a Viena 93, Pequín 95 o Kyoto 97, han estat un banc de proves de la força del moviment de les "Multinacionals nonprofit". La seva capacitat mobilitzadora ha facilitat la posada en marxa de Tribunal Penal Internacional, el Protocol de Kyoto, la popularització del comerç just i el desenvolupament sostenible. Són les organitzacions no governamentals que en les dues últimes dècades s'han convertit en protagonistes absolutes de l'activisme social, abastant campanyes que van des del maltractament a les dones a la igualtat de drets per al matrimoni homosexual.

Tota una prova de la influència d'un moviment que gaudeix d'enorme acceptació social a la nostra societat. Tot i això, a Espanya només prop de 5 milions de persones contribueixen al seu finançament. Segons l'estudi realitzat per la Coordinadora d'ONG de Cooperació per al Desenvolupament (CONGDE que engloba unes 400 organitzacions). Un 86% dels enquestats es declarava convençut de la seva eficàcia i de la seva capacitat per millorar la vida de les poblacions que atenen, però només un terç creia que la gestió dels seus fons era transparent. Les respostes deixaven a més al descobert la realitat d'una base social que ignora en què consisteix realment l'ajuda que ofereixen i qui són els seus finançadors fonamentals. En molts casos s'exhibeix una opacitat preocupant, quan es tracta de mostrar la transparència necessària que pugui combatre qualsevol dubte de mala praxi.

En la meva opinió, crec que haurien de ser les mateixes organitzacions no governamentals, o al menys les més serioses, les que exigissin més transparència per posar ordre a dins de l'anomenat tercer sector, que penso que ara per ara està afectat d'un gegantisme massa preocupant.

Aquesta exhibició de poder i de diners, en principi només per complir els seus objectius missionals, no són la millor carta de presentació per demostrar una humilitat que s’ha d'exhibir com a valor inalienable. Tinc la sensació que algunes d'aquestes grans organitzacions Nonprofit confonen els seus òrgans de govern amb els "Consells d'Administració" d'empreses privades exercint des d'aquesta nova dimensió un poder de lobby a la societat a favor dels interessos d'un determinat col·lectiu.




divendres, 25 de juny de 2021

O hi ha una legislatura social, o l'independentisme s'abocarà al precipici.


 

El Govern d'Aragonés té tasques pendents de l'anterior govern i dels compromisos adquirits per ERC amb Junts i la CUP, que plantegen reptes com augmentar la despesa en Salut, impulsar una renda bàsica, abordar l'emergència habitacional, repensar el model d'ordre públic i aprovar un doble rescat socio-cultural contra els efectes de la pandèmia, que marquin tota l'acció de govern.

Amb el pas dels anys, la d'Economia s'ha convertit en una cartera imprescindible per als equilibris interns dels governs de coalició. Tradicionalment, aquest departament l'ocupava algú del mateix partit que manava a la presidència, però això va canviar el 2015, quan Oriol Junqueras va ser nomenat vicepresident econòmic y en els últims anys, amb Pere Aragonès, ha passat el mateix: el president era Puigdemont o Torra, i el número dos del Govern era d'Esquerra.

Ara serà al revés, amb ERC a la presidència i algú designat per Junts a Economia, però en aquest cas no serà algú del partit com s'havia especulat sinó un independent. En concret, és Jaume Giró, que fins 2019 va ser director general de la Fundació La Caixa.

La cartera d'Economia sempre ha tingut molt poder, bàsicament perquè totes les decisions de despesa de la Generalitat passen per allà. Això sol generar tensions amb els diferents departaments, que sempre estan plorant per aconseguir més diners dels què els donen inicialment.

A més d’això, l'equip d'Economia ocupa càrrecs rellevants en institucions de tot tipus, des de la Fira de Barcelona fins a l'Institut Català de Finances. Aquesta última institució, per cert, ja fa més de 10 anys que té el projecte d'aconseguir la fitxa bancària, una llicència que li permet convertir-se en un banc públic formalment acceptat pels supervisors i reguladors. No podem oblidar que, justament aquest, és un dels objectius que Junts li ha encarregat a Giró és aconseguir aquesta llicència per operar sense dependre de les autoritzacions de Madrid.

Un altre dels principals reptes que el nou govern haurà d'assumir és el de l'habitatge en un escenari d'emergència social, que demana una solució per frenar desnonaments i garantir pisos assequibles. Fer arribar el 5G a tot el país, complir els objectius de l'Agenda Urbana de l'ONU i seguir el programa dels nanosatèl·lits.

La creació per primera vegada d'una conselleria de Feminismes (en plural) i Igualtat ha estat celebrada per les organitzacions que treballen pels drets de les dones i dels col·lectius LGTBIQ +. Aquesta ha de ser una oportunitat per garantir que es fan polítiques amb perspectiva de gènere des de totes les conselleries. El nou departament també haurà d’afrontar el repte de desenvolupar i dotar de recursos la llei contra la violència masclista. Tot recordant altres temes sobre la taula com més cases d'acollida per a víctimes de violència masclista i els ajuts per a famílies monoparentals.

Pel que fa referència a el Departament d'Educació, cal recordar les promeses d'universalitzar l'accés a les llars d'infants, augmentar el pressupost per a l'escola inclusiva i així com afrontar la reforma en profunditat del batxillerat.

Recordem que el primer gran anunci que va fer l'anterior conseller d'Educació, Josep Bargalló, va ser tornar a finançar les llars d'infants. Concretament, va dir que el Govern es tornaria a fer càrrec de la part que li correspon del finançament, retirat arran de la crisi econòmica. També és urgent continuar amb el desenvolupament del decret de l'escola inclusiva, amb més contractacions que garanteixin una bona atenció als alumnes més necessitats especials.

Una de les Mega Conselleries és la d'Empresa i Treball, que haurà d'afrontar molts reptes que els seus antecessors no van aconseguir tirar endavant. Aquest és un Departament que té una gran transcendència, sobretot en plena crisi econòmica del Covidid-19 i ara que les àrees d'Empresa i Treball es tornen a unificar, com havia passat fins al 2015. Un problema històric: l'atur. Abans de la pandèmia era del 11% (ara arriba a el 13%, però la xifra previsiblement pujarà quan s'acabin els ERTO).

Pel que fa referència a el desenvolupament de les polítiques socials, el sector ha agraït que finalment s'estructurés en una Conselleria pròpia, que permeti afrontar els reptes socials amb una interlocució més directa amb qui ha de aplicar-los a nivell polític.

És evident que l'impacte de la pandèmia continuarà més enllà de la immunitat de grup. La mateixa Taula de Tercer Sector demana enfortir la xarxa de protecció i activar "un rescat social". Les ONG han atès més de 800.000 persones que no tenien diners per menjar o pagar el seu habitatge. Amb més població en risc i el col·lapse dels serveis socials, ara toca accelerar les prestacions i provar la renda bàsica universal. La cara de la crisi són les cues de la fam però també els desnonaments i els infrahabitatges al fet que els nous pobres o els que no tenen papers es veuen abocats. La Covid ha destapat mancances en el model de residències de gent gran i en general de l'ajuda a la dependència. Les llistes d'espera són eternes i les famílies reclamen més ajudes per l'atenció domiciliària dels dependents.

Les organitzacions socials que estan sota el paraigua de la Taula de Tercer Sector, insisteixen en la necessitat de "posar en marxa un rescat social". Entre altres mesures, demanen ampliar els requisits de la renda garantida de ciutadania, que deixa exclosos el 40% de las persones més vulnerables, o que hi hagi un mateix circuit per demanar l'ingrés mínim i la renda catalana.

Durant aquesta legislatura el govern català també haurà d'abordar la reformulació del sistema d'atenció a la dependència. Catalunya lidera la llista d'espera de les ajudes a la dependència. El 31% dels dependents (74.628 persones) estan esperant una ajuda, un terç d'aquests es troben en situació de dependència greu. Els avis i les persones amb discapacitat són els que més pateixen aquesta situació. Per això, el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), reclama una direcció general específica que acabi amb aquest greuge.

I ara el més difícil, per al govern d'Aragonés, serà poder abastar tots aquests fronts oberts en tan sols dos anys. Si tenim en compte els dos anys de marge que ha donat la CUP al Govern de coalició de Junts i ERC, que també coincidiran amb les eleccions espanyoles que es faran d'aquí a dos anys, si tot va bé. Resumint, el govern català ha de fer els deures en el termini de dos anys, sense oblidar els resultats que pugui obtenir a la taula de negociacions amb el govern espanyol.

També el Govern català haurà de demostrar que la confiança que la ciutadania ha donat a l'independentisme, ha estat corresposta amb el talent aplicat a la gestió pública. A nivell social i polític, a Catalunya estem en temps de descompte i cal optimitzar totes i cadascuna de les gestions que políticament haguem de fer.

L'emergència social ha de passar necessàriament per davant de l'eix nacional. El moviment independentista només aconseguirà "eixamplar la base", si la societat percep que en el camí cap a la independència no es deixa ningú pel camí. Si no s'anteposa l'eix social a l'eix nacional, a hores d'ara l'independentisme caminarà cap al precipici.



diumenge, 6 de juny de 2021

Cal que ens conjurem per establir un nou dia D contra el feixisme.


El 6 de juny de 1944, les tropes aliades van assaltar les platges de Normandia per obrir el camí cap a Alemanya des de l'Oest. Avui es compleixen 77 anys del dia D de la batalla de Normandia, que va suposar l'inici de la fi de el feixisme instal·lat en el poder d'Europa.

El 1933 Hitler arribava al poder a Alemanya, amb un considerable suport social, per implantar la que fins ara ha estat la forma més extrema de totalitarisme de la història contemporània. El nacionalsocialisme va comportar la persecució implacable de tot tipus de dissidència política, la invasió de bona part d'Europa i el genocidi del poble jueu i d'altres minories ètniques. També Mussolini a Itàlia i Franco a Espanya van aplicar polítiques similars, en el nostre cas després del Cop d'Estat militar del 18 de juliol, amb una llarga guerra civil i una inacabable post-guerra. En el cas d'Espanya va comptar amb el suport entre els sectors més conservadors i tradicionalistes, inclosa la pròpia església catòlica.

El feixisme sempre es nodreix de plantejaments polítics molt senzills i plantejats amb una escenografia molt populista. Els partits d'extrema dreta comparteixen un mateix estil retòric: atribueixen el poder legítim al "poble" en detriment de les elits, englobant com a elits a tota la classe política i a tot allò que soni a expert. També comparteix una sèrie de valors i actituds com: un nacionalisme exacerbat, nativisme, xenofòbia (la qüestió migratòria és el seu tema estrella) o negacionisme de la subordinació efectiva de la dona en la societat. En aquest sentit ja podríem  comença a parlar de nacionalpopulisme o de populisme autoritari.

Aquest relat populista també ha estat assumit, en moltes ocasions, per col·lectius que en altres moments de la historia van ser víctimes del pròpi feixisme. Al llarg de la història hem pogut veure com s'han donat canvis de rol, en què col·lectius que han estat víctimes del feixisme, han passat a ser executors de la mateix repetint la mateixa barbàrie. Només per posar un exemple, Adenauer, primer canceller de la República Federal Alemanya (RFA), havia defensat al 1932 la inclusió dels nazis al govern de l'anomenada República de Weimar, i durant les primeres dècades de la nova RFA un nombre significatiu de directius i funcionaris del seu govern van ser ex-membres de el partit nacional-socialista. La història sempre m’ha ensenyat que les dictadures de llarga durada estan plenes de zones grises que no permeten una fixació clara de fronteres entre col·laboradors fanàtics i demòcrates resistents. Si ens fixem en Espanya en l'exemple, podem veure com Gil-Robles, un dels personatges destacats de l'oposició democràtica entre 1975 i 1977 havia donat un clar suport el 1936 als militars colpistes amb Franco al capdavant, com també ho va fer Cambó, fundador i líder de la Lliga Regionalista a Catalunya. A Bèlgica el rei Leopold III va haver d'abdicar el 1951 per la seva tèbia oposició al nazisme durant la II Guerra Mundial, mentre el seu fill, el rei Balduí, va mantenir sempre una excel·lent relació amb el feixisme franquista imperant a Espanya.

Molts anys després de la Segona Guerra Mundial, l'estat d'Israel, que va acollir a tants supervivents de l'holocaust nazi, va practicat i continua fent-ho un genocidi sistemàtic contra el poble palestí, destacant Sharon i Netanyahu en aquesta política repressiva que es porta fent durant dècades. Una política que ha consistit en confinar els seus habitants en veritables guetos, destruint milers dels seus habitatges, restringint l'aigua i l'electricitat i bombardejant directament els seus pobles i ciutats, com a suposada represàlia a qualsevol atac de la resistència palestina.

D’aquesta manera, podem comprovar com el coqueteig amb el totalitarisme feixista ha format part de l'agenda política europea durant dècades, facilitant que l'extrema dreta continuï el seu ascens, esgarrapant suports de la dreta, l'esquerra i sobretot facilitant l'abstenció ciutadana, com una esperpèntica postura de "vot de protesta" contra el propi sistema.

L'actual escenari polític europeu ens posa davant dels ulls un panorama inquietant en què el Front Nacional de Marine Le Pen a França (rebatejat com Rassemblement National), la Lliga Nord, de Matteo Salvini a Itàlia (ara simplement la Lega), l'Alternativa per Alemanya (Alternative für Deutschland) a la RFA, el Partit de la Llibertat (Partij van de Vrijheid) als Països Baixos, els Demòcrates de Suècia (Sverigedemokraterna), el partit de la Llibertat (Freiheitliche Partei) a Àustria, el partit Popular Danès (Dansk Folkeparti) o el Vlaams Belang a Flandes, i més recentment també a Vox a Espanya, que en poc temps ha passat de ser un partit extraparlamentari a obtenir 52 escons al Congrés dels Diputats, han fet visible l’aler a cau d’orella del feixisme de sempre. Encara que no ens enganyem, en realitat el feixisme que a Espanya representa representa Vox sempre ha tingut presència parlamentària a través de la “franquícia franquista” que ha representat el Partit Popular, bressol del neoliberalisme espanyol de la segona meitat de segle XX.

Personalment crec que un dels perills més grans que hem d'afrontar com a  societat, no és altre que el ressorgiment del feixisme. El liberalisme i el conservadorisme són moral i políticament acceptables, però el feixisme el totalitarisme en la seva màxima expressió que anul·la la dignitat i la voluntat humana, tot alienant a l'individu, ha de ser combatut des de la formació dels nostres joves fins l'activisme més compromès.

Crec que cada cop es fa més evident la transformació del conservadorisme popular en un moviment similar al feixisme. No obstant això, i a l'igual que va passar a l'Europa de principis de segle XX, els temors als enemics externs i interns del "poble" podrien portar al fet que les societats, i els conservadors en particular, creguin que la solució es troba en un Estat, amb un líder tot poderós, que desenvolupi el paper d'àngel protector de tots els mals que ens puguin caure a sobre. De fet, en la seva defensa d'un model de democràcia més directa el conservadorisme popular ja fa evidents certs trets autoritaris. El que fa que alguns col·lectius temorosos d'un possible ascens al poder de l'esquerra, com col·lectius liberals, optin per donar suport a una versió remasteritzada del feixisme de tota la vida.

Es fa indispensable un pacte demòcrata per iniciar un nou "Dia D", com el de 1944 a les platges de Normandia, per protegir-nos de l'ascens i arribada al poder d’aquest neofeixisme, especialment en moments en què l'aparició de la pandèmia del Còvid-19 està generant molta incertesa a la nostra societat. Els millors representants del conservadorisme i del liberalisme tenen per davant la responsabilitat d'establir una clara línia entre el que és acceptable i el que no ho és. El nostre futur pot dependre d’això.