Arxiu del blog

diumenge, 9 de maig de 2021

El sistema judicial espanyol al servei de l'IBEX 35.

Mal van les coses quan el mateix president de Tribunal Suprem d'Espanya i del Consell General de Poder Judicial, Carlos Lesmes, no se li ocorre una altra declaració que dir que "El Consell General del Poder Judicial es crea per a dues funcions en les que no pot intervenir el govern: el nomenament de càrrecs i la disciplina, perquè al jutge se’l controla amb el pal i la pastanaga ". Mai ningú havia dit les coses tan clares com quan el propi Carlos Lesmes admet sense ruboritzar-se que "al jutge se’l controla".

Aquesta afirmació que podria quedar-se en una relliscada o ficada de pota, té una especial rellevància quan al setembre de 2020 va ser presentada, davant la Comissió Europea, una nova denúncia per corrupció judicial sistèmica en la qual es torna a posar com a exemple la impunitat, del Banc Santander o el poder de lobby que exerceixen els grans despatxos d'advocats que tenen la capacitat d'accedir de manera immediat a jutges i fiscals.

L'Estat espanyol ha estat denunciat una altra vegada davant la Comissió Europea per corrupció judicial, i molt em temo que no serà l'última, ja que la ciutadania ja n’està farta del funcionament del sistema judicial, que prioritza sistemàticament els interessos de les elits davant dels de poble.

A més, la dita denúncia fa referència a les dades del Centre d'Investigacions Sociològiques en els quals es recull la mala consideració que tenen els espanyols sobre la Justícia i la corrupció dels jutges, que consideren en un 80% que és bastant o molt necessària una reforma de l'Administració de Justícia perquè al 59% els inspira poca o cap confiança, i el 51% considera que el grau d'independència dels jutges és força baix o molt baix per la seva politització i corrupció.

El franquisme ancorat en una gran part de la judicatura tolera que determinats jutges, de la corda franquista, puguin tenir una incontinència verbal que hauria d’impedir als jutges fer manifestacions de censura o aprovació als altres poders de l'Estat, trencant l'aparença d'imparcialitat del Poder Judicial.

Cada dia que passa es fa més evident que un sector ideològic s’ha fet l’amo de les estructures del poder judicial i està contínuament exculpant qualsevol sortida de to d'un magistrat filo-franquista, mentre que al magistrat Santiago Vidal el van sancionar perquè en la seva condició de magistrat havia tingut una actuació continuada que acreditava la pèrdua objectiva de la seva neutralitat política. Està clar que si la ideologia és la seva, la bona, la acceptable, no passa res, però si és la de l'enemic, cal sotmetre-la a base de cops i garrotades.

Aquesta és la, anteriorment esmentada, política del pal i la pastanaga que exerceix el Carlos Lesmes amb la seva tropa, que es dedica a protegir els que són dels seus i intentar dur a Tribunal Constitucional la llei que li podria impedir continuar amb els nomenaments a dit que ha estat fent, fent una provocació i un pols a la sobirania popular.

Hi ha casos molt paradigmàtics sobre com s'adoctrina a la judicatura per donar la "resposta adequada" a segons quin tipus de demandes judicials. Cada dia que passa està més clar que la connivència que la ciutadania veu entre la banca i la Justícia arriba al seu punt màxim de pornografia, quan el denunciat és un banc com el Santander. Hi ha jutjats a Espanya en els quals totes les causes que arriben de l'entitat càntabra són arxivades. A l'Audiència Nacional, i més en concret el jutge Fernando Andreu, va arxivar el cas dels 2.000 milions d'euros ocults a Suïssa, el que era un clar exemple d'evasió fiscal. El mateix Baltasar Garzón, va arxivar la querella de Rafael Pérez Escolar per apropiació indeguda, suborn, prevaricació, estafa, malversació de cabals públics, falsedat en document mercantil, maquinació per alterar el preu de les subhastes en relació de la compra de Banesto i que va ser qualificada com la “més gegantina malversació de cabals públics de la història financera espanyola”. Tot això ha passat després de l'escàndol dels cursos de Baltasar Garzón a Nova York que van ser patrocinats pel Santander.

El sistema judicial espanyol pateix dels mateixos mals que el sistema polític. Està clar que les empreses de l'IBEX 35, amb la banca com a estendard, no solament acullen polítics descatalogats, sinó que les portes giratòries de la Justícia també afavoreixen a la banca. Parlem molt de la transferència de càrrecs polítics a l'empresa privada però passa desapercebuda com jutges i fiscals de l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem deixen els seus llocsal sistema judicial, per anar a treballar com a advocats en bufets privats defensant a les entitats que, precisament, van ser jutjades per ells mateixos . El cas del jutge Gómez Bermúdez és un dels més paradigmàtics perquè en el seu moment va intentar ser president de sala en la querella de Pérez Escolar o va ser el ponent de la doctrina Botín.

Aquests nous lletrats, lluny de limitar-se a defensar els seus clients en els tribunals, s'han convertit en directors d'acurades operacions en què la seva agenda de contactes té un paper estel·lar en la defensa dels interessos de les grans corporacions empresarials.

Davant d'aquesta situació, em pregunto: podem parlar obertament de l'existència de corrupció judicial a Espanya? Són moltes les denúncies interposades per la societat civil i per ciutadans que així ho mostren. En la meva opinió només es podrà revertir la situació amb una revolució absoluta el tercer poder que busqui d'una manera definitiva l'absoluta independència dels tribunals respecte als interessos dels poders financers o de les grans famílies. Només així a Espanya s'aconseguirà no només que la Justícia sigui justa, sinó que a més de ser justa també ho sembli.



 

diumenge, 25 d’abril de 2021

El Big Data ja és el "Gran Germà"?

És indiscutible que en el nostre deambular pel món real i pel món virtual, deixem de forma inconscient una gran estela de dades personals. Entenent com a dades personals, qualsevol informació relacionada amb nosaltres que pugui utilitzar-se per identificar-nos; incloent nom, fotos, adreça de correu electrònic, adreça IP, dades bancàries, publicacions en les nostres xarxes socials, informació mèdica, dades biomètriques, confessió religiosa o dades sobre la nostra orientació sexual. Doncs bé, totes aquestes dades s'emmagatzemen en el que són les anomenades Bases de Dades, o més conegudes com a Big Data.

Però jo em pregunto, sabem realment qui disposa de les nostres dades personals? Aquesta és una pregunta que els ciutadans hauria’m de fer-nos quan rebem trucades o correus electrònics de empreses que ens ofereixen productes, que han seleccionat, mitjançant l'obtenció de dades en les nostres visites a pàgines web i la seva gestió utilitzant la Intel·ligència artificial, elaborant d'aquesta manera bases de dades que es distribueixen sense cap control a preus galàctics.

Però per respondre a aquesta pregunta hem de plantejar-nos les eines que tenim per identificar aquestes empreses que fan servir les nostres dades indegudament. Afortunadament ja estan apareixent aplicacions que permeten a les persones identificar quines empreses tenen les seves dades i exigir-los que cessin d'usar-los en un termini de 30 dies. Posant en marxa la reclamació dels sis drets que recull el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD): com el dret d'accés, modificació, supressió, limitació, portabilitat i oposició a l'ús d'aquestes dades.

Des de fa uns anys, Europa es regeix pel Reglament General de Protecció de Dades (GDPR) que controla que les empreses facin un ús correcte de la informació aconseguida. I és justament aquest reglament el que pretén ajudar-nos en la posada en valor de les nostres dades, per poder controlar la informació que estem cedint a empreses i administracions públiques, sense tenir en compte el perill de la possible creació d'una nova identitat digital amb la nostra informació.

Crec que no n'hi ha prou amb saber qui té les dades, a més hem d'esbrinar de quina manera les hem estan utilitzant. Necessitem conèixer de quina manera els algoritmes utilitzats en la Intel·ligència Artificial, han tractat la informació i han obtingut els resultats, com per exemple, que tinguis un perfil idoni perquè et concedeixin un crèdit o pel contrari que t'ho deneguin a arran d'aquestes dades.

La cessió de dades a tercers no és una cosa que hagi aparegut amb les tecnologies de la informació. Per atorgar el nostre consentiment a la cessió de dades, primer estampava’m la nostra signatura en un full de paper i ens emportàvem una còpia en paper carbó. Després va ser mitjançant un clic, i actualment ni això. Moltes vegades amb tan sols navegar per una pàgina web o per utilitzar una aplicació ja estem donant permís perquè es guardin i facin servir les nostres dades personals. Per posar un exemple, quan comprem un nou dispositiu connectat a Internet, el primer que desitgem és començar a utilitzar-lo com més aviat millor, autoritzem de seguida la cessió de les nostres dades perquè puguem començar a utilitzar-lo ràpid. I tot això sense que hàgim estat advertits de la destinació de la nostra informació. Però ara amb l'entrada en vigor del RGPD, és exigible que en qualsevol d'aquests dispositius s’activin avisos que informin als seus usuaris, que les seves dades seran recollides i de com seran utilitzades. Per exemple, es tractaria que ens informin que la informació que cedim al registrar-nos, acabarà en uns servidors que estan als EUA i que es compartiran amb una altra empresa en la que els seus servidors podrien estar a la Xina.

I és justament en aquest punt on vull fer una petita reflexió. Actualment al món estan emergint dos grans models de gestió de la informació personal que generem diàriament. El primer és el model americà en el què les grans bases de dades les gestionen grans corporacions empresarials, inicialment amb una voluntat d'explotació decididament comercial. El segon model és el que vindria ser el model xinès o rus, en què les bases de dades les gestiona directament el propi Estat amb una voluntat inequívoca de control i fiscalització del ciutadà.

Però certament tant el sistema americà, amb el sistema xinès susciten grans recels respecte a la utilització del "Big Data" (terme assignat a conjunts de dades tan extensos que no poden gestionar-se mitjançant sistemes tradicionals d'administració de bases de dades). Aquest tipus de recel sobre la destinació de les nostres dades, es va multiplicar exponencialment des que Edward Snowden, ex subcontractista de l'Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units, revelés informació secreta sobre l'espionatge massiu, per part de govern, en les comunicacions telefòniques i per correu electrònic als Estats Units.

Tant els governs com les empreses privades tenen a la seva disposició un conjunt d'eines per a l'anàlisi del Big Data, disposant de programes per a la computació automatitzada que utilitzen la Intel·ligència Artificial per desenvolupar els seus algoritmes. Mitjançant els quals poden utilitzar aquestes eines poden buscar, extreure i analitzar grans quantitats de dades públiques provinents d'Internet, de les seves pròpies bases de dades internes i també de les bases que provenen d'empreses externes. Aquestes noves eines de programari permeten buscar dades existents i extreure els elements que es necessiten per després disseccionar-les o combinar-les per realitzar anàlisis predictius per encertar en les propostes als seus clients.

Segons la consultora PricewaterhouseCoopers (PwC), el valor de mercat d'aquestes dades ja ha arribat actualment la xifra de 60.000 milions d'euros, posant en evidència el sucós pastís que hi ha en el negoci del Big Data gestionant les nostres dades personals per als Estats i el sector empresarial.

Al meu entendre, estem de facto davant del que George Orwell ja descrivia, l'any 1949, en la seva novel·la titulada 1984, com el "Gran Germà". Aquest gran germà en forma de govern de l'Estat o de les grans corporacions empresarials, ja disposa de la informació necessària sobre cada un de nosaltres, com per fer prediccions de les nostres actuacions futures.

Sectors com la banca, les companyies d'assegurances o les empreses de telefonia, per posar un exemple en el sector privat, o directament els governs de cada Estat ja tenen les eines tecnològiques per situar-nos a cada un dels segments en la nostra societat. Amb la qual cosa, cada vegada serà molt més difícil la utilització de l'anomenat "ascensor social" per poder canvia de nivell de vida. Tal com succeeix a l'Índia, les persones que pertanyen a les "Castes" més humils estaran degudament etiquetades per controlar les seves vides i tutelar un possible ascens social. També els sectors socials més rics disposaran de més eines i arguments per evitar caigudes ruïnoses.

Encara tenim la imatge mental que hi ha una sola persona asseguda davant d'un ordinador, en algun lloc, amb totes les dades i que pot accedir a la nostra vida privada. En realitat, el que passa és que un sistema de computació automàtic fusiona les nostres dades per crear valor per al propi Estat o per a qui vulgui comprar-los.

Crec que els ciutadans hem d'assumir que les nostres dades són un dels béns més valuosos de segle XXI i que no hem de regalar aquest bé tan preuat perquè sigui utilitzat per controlar-nos . En el futur haurem d'estar molt més informats sobre com funciona i com protegir-nos a nosaltres mateixos i com protegir la nostra informació.

 


dimecres, 14 d’abril de 2021

La II República com a paradigma d’una renaixença escapçada.

Tal dia com avui, el 14 d'abril de 1931, fa 90 anys, Espanya va intentar donar un salt al futur per fugir d'una estructura de país ancorat en una monarquia corrupta, que mantenia una organització de la societat amb una estructura gairebé medieval: als pobles encara manaven el cacic local, l'alcalde i el capellà. És justament per això que amb la proclamació de la II República s’aspirava a un procés de transformació, generant un canvi que col·loqués al país com una de les democràcies més avançades del moment. Cada 14 d'abril és especial per als que ens sentim republicans, però el d'aquest any ho és potser una mica més, amb una monarquia borbònica esquitxada per la corrupció una altra vegada i el els valors republicans en alça als carrers.

L'arribada de la República, al 1931, va fer créixer l'esperança massiva de deixar enrere la incompetència i la corrupció sustentada per la monarquia de l'època, més interessada a crear entramats corruptes, que en estructurar un país que posés a l'interès comú com a centre d'organització social. La breu etapa republicana va ser un dels períodes més esperançadors de la història moderna d'Espanya, i per això possiblement també va ser dels més tergiversats. Cal separar, com qui diu, el gra de la palla per recordar-la tal i com era, i així poder entendre el seu llegat per fer-li justícia.

Era obvi que, partint del model d'aquell estat corrupte, el nou projecte republicà reformista, necessitava molt més temps per desenvolupar-se. Les reformes econòmiques, socials, polítiques, culturals i de règim de família que van impulsar les esquerres eren una autèntica declaració de guerra per les classes que sustentaven el "statu quo" econòmic i social heretat de la monarquia corrupta d'Alfons XIII.

Aquesta nova organització de l'Estat, molt més rupturista amb els privilegis d'una oligarquia que s’havia mantingut en el poder durant segles, va irrompre amb propostes tan actuals com la defensa dels drets de la dona. Aquests exemples paradigmàtics van acabar sent intents insuficients de posar en marxa les reformes promeses per part dels governs republicans. Sense oblidar que les resistències de les forces conservadores com: l'oligarquia econòmica, l'Església catòlica i una part de la cúpula militar, no estaven disposats a renunciar als seus privilegis.

Quedava molt clar que les reformes econòmiques, socials, polítiques i culturals que van impulsar les esquerres implicaven tensar la corda amb la cúpula del poder econòmic i social amb la monarquia al capdavant. Concretament tres millores clau com: la reforma agrària, la del sistema de relacions laborals i la del sistema educatiu suposaven un punt d’inflexió massa radical pel règim. Aquesta revolució suposava un terratrèmol polític i social que sacsejava els grups de poder existents en aquell moment. Amb la República es donava pas a un sistema en què els espanyols deixaven de ser súbdits d’un règim medieval, per passar a ser ciutadans de ple dret.

Les oligarquies defensores de la "madre pátria", van evidenciar la ferma convicció de frenar el creixent anhel transformador que envaïa els carrers. Tot i que l’antic règim no van tenir més remei que acceptar el canvi en un principi, tot seguit van començar a conspirar contra la República i, com que per la via democràtica no van poder acabar amb moviment republicà, ho van acabar fent per la via dictatorial amb un cop d’Estat militar que va derivar en la guerra civil.

Si una part de la societat van voler mutar la pell de país, els poders fàctics es van posar ràpidament a teixir estratègies comunes per desmantellar l'esperit reformista. Tota aquesta combinació d'ambicions socials va suscitar l'oposició fèrria de l'Església, de la cúpula militar, els cacics latifundistes, la burgesia industrial i els banquers.

Davant d'aquesta evolució social, es va crear una aliança conservadora molt forta que va exercir tot el control en els mitjans de comunicació de l'època, invertint molts diners en posar les màximes dificultats possibles per al desenvolupament dels valors republicans. Amb la qual cosa, la dreta va arribar a la conclusió que una esquerra unida guanyaria les eleccions de 1936 i que, davant d'això, l'única solució per als seus interessos era subvertir l'Estat democràtic i de dret amb un cop militar que acabés amb la II República.

La dreta inicia una campanya d'intoxicació contra els valors d'una II República incipient, provocant als anarquistes, que van veure en la República una continuació de l'anterior sistema corrupte i igual de nociva que la monarquia borbònica. Frustrant als seguidors dels partits d’esquerres, la qual cosa acaba repercutint en una fractura de la coalició que va afavorir la victòria electoral de les dretes a les eleccions de 1933, desmantellant d’aquesta manera les reformes, iniciant una contrareforma que intensifica les divisions socials. L’enrenou social i polític, escalfa els carrers i és l'excusa perfecta perquè la dreta acusi la República de ser incapaç de mantenir l'ordre públic, justificant d'aquesta manera la necessitat d'un cop militar.

La veritat és que la II República aspirava a dur a terme una profunda modernització del país amb: la reforma agrària, l'establiment d'un nou marc de relacions entre l'Església i l'Estat o la reforma militar, però de manera molt especial una reforma educativa que afectés a tots els nivells de l'ensenyament. Creant escoles, formant mestres, promocionant un ensenyament laic i mixt. Però un Estat que tenia a la població sotmesa amb un analfabetisme imperant, no podia permetre que s’obrissin les finestres de l’Estat perquè entressin aires reformistes i democràtics. Tot el llegat de la II República va ser  ampli, però els 40 anys de dictadura franquista, i la seva repressió sobre els partits i les organitzacions que van proclamar la República, han portat a l'oblit d'aquests èxits.

La II República va ser la primera institució que va acabar restablint les llibertats i drets en el sentit més ampli com: el sufragi universal, el masculí i sobretot el femení, va modernitzar l'Estat concedint les autonomies a Catalunya i Euskadi, va voler sotmetre l'exèrcit al poder civil.

És justament per tots aquests avenços que es van aconseguir, que em pregunto si només és pura nostàlgia. Em nego a renunciar a la reconquesta dels valors republicans i la seva plasmació en aportacions en camps tan diversos com la cultura, l'economia, el món del treball o la política. Recuperant els principis ètics en els quals es van assentar aquests valors, i que avui tant necessitem. No podem oblidar el paper que van jugar les dones en la vida social, cultural i política, ni els avenços que es van dur a terme en el terreny educatiu que s'assemblen poc amb la realitat dels anys trenta. Però el que ningú pot posar en dubte és la immensa tasca realitzada en la construcció d'una societat d'homes i dones lliures i iguals.

La II República va ser l'intent de el poble espanyol de lluitar pels seus drets i conquerir la seva plena ciutadania. Per tant, crec que el millor homenatge que podem fer a la II Republica és tornar-la a proclamar.