Arxiu del blog

diumenge, 9 de desembre de 2018

La clau és la pau.

El desenvolupament del procés independentista que viu Catalunya al llarg dels últims set anys, s'ha destacat pel tarannà pacifista a l'hora d’exterioritzar les seves manifestacions. La comunitat internacional ha pogut descobrir que Catalunya és una nació amb llengua, cultura i ADN propis i molt diferents de l'Estat espanyol.
 
Manifestacions de més d'1 milió de persones, en què no hi ha hagut cap deteriorament de mobiliari públic. I no només això, sinó que els equips de neteja no han hagut d'actuar en les zones on s'ha concentrat la gent.
 
Està clar que l'ambient pacifista en què s'han escenificat les protestes, a l'estil de Mahatma Gandhi, han deixat sense arguments a l'Estat espanyol que s'havia de conformar amb exercir la violència en totes les seves versions. Començant per: l'insult, el menyspreu i la ridiculització, en la fase inicial. Continuant amb la violència psicològica i la pressió judicial saltant-se qualsevol línia vermella del dret processal, fins arribar a la violència física el dia 1 d'octubre.

Llavors tenim clar que el moviment pacifista és el que descol·loca política i estratègicament a l'Estat espanyol, que amb tota la seva "maquinària" (clavegueres de l'Estat incloses) es va veure incapaç d'evitar el referèndum del 1-O. Per tant, si el pacifisme és el camí, jo em pregunto: Perquè el dia de la constitució vam caure en la provocació del feixisme generant violència?

Jo em considero demòcrata i capaç de suportar què quatre feixistes vinguin a passejar-se amb banderes espanyoles per davant de casa meva. Evidentment que em fotrà molt veure com quatre gats embolicats en la bandera franquista, diuen manifestació a un grupuscle d'exacerbats. Però com demòcrata no em quedarà altre remei que fer-los un "Tortosa" i ignorar-los. Com a molt publicar alguna foto a la xarxes socials en què es posi en evidència la seva escassa capacitat de convocatòria.

Lo pitjor que podem fer és envestir el capot que ens ofereixen, per temptar-nos i que entrem al seu joc i envestim amb violència. Les fotos de contenidors de cremant, manifestants llançant tanques, encaputxats llançant objectes o Mossos d'Esquadra ferits, són l'argumentari que els feixistes necessiten per mostrar internacionalment que els independentistes som una minoria que només busca la desestabilització social.

M'agradaria fer una sèrie de preguntes als antisistema com la CUP o alguns CDR com: Penseu que les "Clavegueres de l'Estat espanyol" no estan treballant a tot drap per rebentar l'independentisme des de dins? Realment us creieu que l'Estat no paga a gent seva per infiltrar-se en la primera línia de les manifestacions? No heu arribat a entreveure els nivells de provocació que històricament han exhibit el PP i Ciutadans perquè us retrateu?.

Se’m fa molt difícil pensar que aquestes preguntes que em faig jo, no se les facin els màxims representants d'aquest tipus d'organitzacions. Els considero molt més intel·ligents que jo per preveure i anticipar-se a situacions que en res beneficien al procés independentista. No vull pensar que si veient el resultat que estan obtenint, continuen en la seva línia de respondre a les provocacions, potser és perquè ells també poden estar a sou de l'Estat espanyol.

Per un l'altre costat, el govern català necessita de forma urgent i imprescindible que es faci una operació de "desinfecció" de la cúpula de la policia catalana. Cal aïllar els responsables de dirigir les operacions en què s'han vulnerat els protocols d'actuació davant dels manifestants. La policia catalana no pot formar part de l'estratègia espanyola d'agitació de la violència.

El col·lectiu "Guilleries" va denunciar, el passat 27 de novembre, que el cap de la Comissaria General de Recursos Operatius (CGRO) era un ex-guàrdia civil de qui depenia la BRIMO (Brigada Mòbil) i l'àrea d'escortes del president de la Generalitat. Sense oblidar el cas de vicepresident de la Unió de Mossos per la Constitució (UMC), que va felicitar Vox pels resultats en les eleccions andaluses, que és també ex-guàrdia civil, i mentre té una baixa mèdica llarga es manifesta amb policies espanyols i es fotografia davant la comissaria de Via Laietana. Es veu que també és usual que membres de la BRIMO presumeixin de la UIP (Unitat d'Antiavalots de la Policia espanyola).

L'Estat espanyol té perduda la batalla de les idees. No tenen cap estratègia per l'encaix de Catalunya a Espanya que no sigui l'amenaça i la força. Ells se senten segurs en la confrontació física i amb la violència judicial.

En canvi, la nostra única arma és el pacifisme i amb el pacifisme hem despertat el franquisme que havia amagat a dins del règim del 78, hem fet implosionar al Poder Judicial espanyol traient a la llum pública el seu mercadeig amb els interessos de la classe política i hem aconseguit que Espanya comenci a qüestionar-se la viabilitat de la monarquia. Quina necessitat tenim de canviar d'estratègia? La clau per a l'independentisme és la pau.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

El Procés català: Caixa o Faixa.

Aquesta és l'expressió que fem servir a Catalunya per definir situacions en què es preveuen respostes binàries. La situació a la que el procés independentista està portant a la ciutadania, està desembocant en un autèntic caos entre la "antiga Convergència" i Esquerra Republicana.
Convergència ha derivat en un partit difícil de definir, i per tant, molt més difícil de comprendre. Quan Jordi Pujol es va autodefinir com "independentista", l'electorat secessionista va tancar els ulls als 23 anys de corrupció pujolista, creient que la fi (la independència) justificava els mitjans (la corrupció).
És just en aquest punt on jo crec que Convergència va cometre l’error estratègic de la seva història. En caure el pujolisme per l'acció de les "clavegueres de l'Estat espanyol", Convergència només tenia una única sortida i aquesta no era altra que repudiar públicament l'acció de Pujol carregant tota la responsabilitat de les accions sobre ell i la seva família i després desaparèixer com a partit .
Però l'ombra de Pujol és massa allargada i el partit no tenia sentit ni força sense la presència del pujolisme. Així doncs, Convergència es va amortallar amb l'estelada per eludir haver de condemnar el mandat del seu líder espiritual. Artur Mas va tirar pel dret i va passar de ser un "liberal pensador", a ser un Hooligan de l'independentisme mostrant-se com una víctima del feixisme espanyol. Els pesos pesants de convergència van començar a tremolar amb el "Cas Palau" i les indiscrecions dels fills de Pujol. Sabien que era una bomba de rellotgeria que quan esclatés arrossegaria amb tots els que van ser beneïts pel Pujol.
El centredreta català el va idealitzar com el "pare de la pàtria", esmorteint els atacs que des de la dreta i l'esquerra es feien cap a la seva persona, i convertint-los en un atac al país. Tal com es va fer amb el cas de Banca Catalana.
D'altra banda, Artur Mas havia arribat al límit del seu crèdit polític i la CUP li va donar el "tret de gràcia", que ell va intentar vendre com un pas al costat. En aquest moment entra en escena Puigdemont per designació digital d’aquell que va fer el pas al costat. Durant el mandat de Puigdemont es va comprovar que el de Girona va avançar per la dreta a l'independentisme tradicional dels republicans, per fer-se amb el reconeixement públic de la CUP.
El 27 d'octubre el President Puigdemont fa un últim salt mortal i proclama la República de Catalunya, per anul·lar aquesta proclamació vuit segons més tard. Aquesta decisió va deixar desubicat al sector independentista, especialment als Jordis que ja estaven a la presó i que desconeixien el final d’aquella pel·lícula que Puigdemont va improvisar al veure’s acorralat per la CUP.
Ell mateix i des de l'exili, dirigeix ​​una estratègia d'aquarterament en les posicions maximalistes de tot l'independentisme. El procés català ha evidenciat la lluita pel poder dels diferents sectors del sobiranisme. Una lluita que ha posat de manifest les pròpies misèries amb l'absència d'una estratègia comuna per a conquerir la independència. Com més rauxa exhibeixen els ex convergents i la CUP, més seny demanen des d'Esquerra Republicana. Realment és el món al revés, aquest procés ha fet estranys companys de viatge com la CUP i els ex convergents.
A dia d’avui, el patrimoni polític guanyat democràticament en les passades eleccions del 21 de desembre, no es pot dilapidar de forma inconscient per protegir la corrupció acumulada per la família Pujol i els seus col·laboradors. La lluita entre ex convergents i republicans amenaça de dividir (i aquest cop de veritat) a l'independentisme català. La ciutadania ha donat mostres, més que sobrades, que estan determinats a seguir la lluita pel procés, però durant aquest "mentrestant" el país ha de continuar funcionant i els sectors més fràgils de la nostra societat no poden ser arrossegats a l'exclusió social directa.
Tal com ens va dir Jordi Cuixart, el dia que vaig tenir l'oportunitat de visitar-lo al Centre Penitenciari de Lledoners, "jo no vull sortir aviat, sinó que vull sortir amb dignitat". Per tant, Catalunya no ha de ser independent aviat, ha d'aconseguir la independència amb la dignitat de tota la seva gent.
 

dijous, 20 de setembre de 2018

"A por ellos": el clam del règim del 78.

El concepte de "Règim del 78" l'hem de situar en la Constitució espanyola que va recollir tot el procés cap a una suposada transició democràtica. El 23-F va suposar la posada de llarg d'un Cap d'Estat que aixecava molts dubtes a l'entorn de les democràcies europees.

Les famílies benestants durant el franquisme necessitaven prolongar el seu "statu quo" més enllà de la mort del dictador. Per tant, era necessari mantenir el control: del poder econòmic, del poder judicial, de l'Església catòlica, de l'exèrcit i dels cossos i forces de seguretat de l'Estat.

El múscul del moviment antifranquista, veient l'èxit de les revolucions portugueses i gregues que havien fet caure a les seves dictadures, despertaven moltes pors i va fer que el Règim del 78 entrés a negociar, mitjançant la UCD, una sortida a una crisi que amenaçava amb desbordar els marcs del sistema capitalista. Per la seva banda, les burgesies basques i catalanes ja feia temps que havien trencat la col·laboració amb el règim franquista, eren part d'aquesta oposició democràtica, i amb la seva presència qüestionaven una de les potes del poder de l'Estat Espanyol, la seva unitat territorial i una administració centralista.

La mal anomenada "Transició" va començar proclamant la Llei d'Amnistia General, deixant impunes els responsables de tots els crims comesos durant el franquisme. El règim del 78 va ser com les institucions principals de l'antic règim, la judicatura amb l'Audiència Nacional, era la hereva del Tribunal d'Ordre Públic franquista, l'exèrcit i el rei, degudament maquillats, passaven de ser criminals a ser "democràtics". Cap d'ells va tenir que respondre mai pels seus crims. Més encara, el poder judicial es va encarregar "d’executar judicialment" al jutge Baltasar Garzón com un "avís per a navegants" per a tots aquells que gosessin traspassar les línies vermelles del franquisme.

Amb aquest escenari i després d'innombrables exemples que qüestionen la separació de poders a Espanya, podem veure com la suposada democràcia de l'Estat espanyol, salta definitivament pels aires amb la relació de correus electrònics enviats entre membres de la judicatura abans del Referèndum del 1- O. En aquests correus emesos pel canal oficial del Consell Oficial del Poder Judicial es qualifica de "nazis", "criminals", "colpistes", "violents" o de "fills de puta" als líders del procés català. Aquest canal és compartit per tots els jutges i que suposadament hauria de servir per intercanviar informació i documents. Només aquest fet fa que avui estiguem parlant d'un sistema judicial més pròpi d'una monarquia bananera.

És evident que no només afecta de manera directa a la separació de poders de l'Estat, sinó que afecta l'organització del suposat sistema democràtic del que l'unionisme espanyol tant es vanta.

Tenim davant nostre una prova irrefutable de la baixa qualitat del sistema judicial espanyol. A partir d'aquí ningú pot esperar sentències que estiguin en línia amb la legalitat internacional.

L'oligarquia del règim del 78 ha retorçat al màxim l'actual sistema legislatiu espanyol per utilitzar-lo com a excusa per intervenir, d'una manera decidida, el Procés català. Per això compta amb que les forces i cossos de seguretat de l'Estat els facin la feina de tergiversar la realitat per oferir atestats a la carta.

L'absència de capacitat política per afrontar una resposta democràtica amb les aspiracions catalanes, ha fet que no hi hagués cap escrúpol per tensar el sistema judicial. Amb aquests correus electrònics podem veure l'absència total de garanties judicials en el sistema espanyol.

El clam del "A por ellos" no era només una consigna per arengar a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil, era el crit de guerra transversal a tots els poders de l'Estat espanyol. La consigna no era altra que la de "la fi justifica els mitjans".

El "Procés" català ha deixat en pilota picada al sistema democràtic espanyol. El món sencer està comprovant la qualitat democràtica d'Espanya. Així com la continuïtat del franquisme després de la mort del propi dictador assassí.

No espero res del Club del 155 (PP, PSOE i Ciutadans), ja que són ells els que han apuntalat el franquisme fins al dia d'avui. Però he de reconèixer que especialment em fa mal el silenci d'aquella esquerra del 14-M, que s'aixecava per lluitar contra el propi règim del 78. S'han convertit en uns xais més del ramat del 155.