Arxiu del blog

dissabte, 27 de febrer de 2021

La llibertat d'expressió com a agent de cohesió democràtica.

A Espanya, la llibertat d'expressió ha patit un greu retrocés, quan el Partit Popular va imposar la seua majoria absoluta per aprovar en solitari la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LOSC) al 2015, més coneguda com la "Llei Mordassa") i la reforma de el Codi Penal, que van entrar en vigor l'1 de juliol del mateix any.

Aquesta Llei va ampliar la potestat sancionadora de l'Administració, omplint-la d'imprecisions legals orientades específicament a afavorir la discrecionalitat policial a l'hora d'actuar. En conseqüència, el seu objectiu no és altre que provocar l'autocensura informativa, no només dels mitjans de comunicació sinó també de les pròpies persones, aconseguint així una desmobilització ciutadana per por a les represàlies. Replicant el model que tants èxits va donar durant el franquisme.

Si fem cas a l'informe "Espanya: activistes socials i el dret a la informació, en el punt de mira", elaborat per una organització del prestigi d’Amnistia Internacional, ja recollia tot un seguit de testimonis sobre identificacions massives de manifestants per poder repartir acusacions sense fonament, o poder fer acusacions policials a periodistes que només volien fer la seva feina. Així doncs, per a una institució emblemàtica en la defensa dels drets humans com és Amnistia Internacional, aquesta Llei Mordassa no respecta cap dels estàndards internacionals dels drets humans i danya les llibertats d'expressió, informació, reunió pacífica i associació.

Cada dia que passa es fa més evident que aquesta llei s'està utilitzant contra l'activisme social i, específicament, contra activistes que defensen els drets fonamentals de l'ésser humà, obstaculitzant el seu dret a expressar les seves reivindicacions de manera pacífica. A tot això hi hem d’afegir, les limitacions a la distribució d'imatges d'autoritats o membres de les forces de seguretat que recull la LOSC o Llei Mordassa estan impedint, no només l'exercici del dret a la informació, sinó també la consecució de proves per a la posterior denúncia als tribunals.

A hores d'ara, ja resulta evident que la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana (LOSC) ha aconseguit emmordassar a molta més gent de la que s’ha multat. Les identificacions massives dutes a terme per la policia durant les manifestacions o concentracions, encara que després no acabin en multes, aconsegueixen el seu objectiu de desmobilitzar la ciutadania per la por de poder ser multats.

No oblidem que el dret a la llibertat d'expressió també abasta els drets a la llibertat d'opinió, d'informació i de premsa. Per tant, és fonamental per poder exercir altres drets humans i participar activament en una societat lliure i democràtica.

Aquesta setmana hem estat assistint a nits de protestes amb manifestacions orquestrades en defensa de la llibertat d'expressió, ocasionades per la detenció del raper Pablo Rivadulla Duró (més conegut com a Pablo Hasél). Aquesta detenció ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència de la ciutadania. Després d’una lista llarga d’abusos policials y judicials para retorçar las lleis i atemorir la població, la gent ha explotat i ha tret la ràbia continguda pel descontentament amb la gestió del govern i del Poder Judicial..

Per poder il·lustrar-ho vull destacar alguns casosvergonyosos com són:

• Josep Miquel Arenas (Valtònic). Un altre raper com Hasél, que actualment està exiliat a Bèlgica per fugir d'una condemna de tres anys i mig de presó, per suposats delictes en les lletres de les seves cançons entre els quals destaquen d'injúries a la Corona amb amenaces.

• César Strawberry. El Tribunal Suprem el va condemnar a un any de presó i sis d'inhabilitació per sis tweets sobre els GRAPO i sobre la mà dreta del genocida Francisco Franco, Luis Carrero Blanco.

• La Insurrección. Els 12 integrants de el grup "La Insurrección" per enaltiment del terrorisme dels GRAPO.

• Cassandra Vera. Aquesta jove tuitera va fer diferents piulades fent broma del Carrero Blanco. Com quan va fer els tweets tenia 17 anys, la policia va esperar que complís els 18 per denunciar-la per enaltiment del terrorisme.

• El grup " Títeres desde abajo". Aquests dos titellaires madrilenys participaven en un espectacle públic representant una obra infantil en què apareixia un cartell amb el lema "Gora Alka-ETA". Van passar cinc mesos a la presó fins que la fiscalia va retirar l'acusació al veure les mobilitzacions socials al carrer.

• Toni Galmés. Dibuixant que va fer un llibre-còmic sobre els incidents del referèndum del 1-O a Catalunya després de la denúncia de quatre sindicats de la Policia Nacional. L'acusaven d'haver comès delictes d'injúries, calúmnies i malversació de cabdals.

• La revista Mongòlia. El Tribunal Suprem va confirmar la condemna a la revista Mongòlia per un fotomuntatge del extorero Ortega Cano. La publicació satírica va haver d’indemnitzar-lo amb 40.000 euros per divulgar aquesta imatge.

• La reforma de la Llei general de telecomunicacions (coneguda com "cop d’Estat digital") es va gestar al 2019 sota el mandat de Pedro Sánchez. Atorga al Govern la capacitat de suspendre per criteris d'ordre públic l'accés a la xarxa o alguna de les seves parts (pàgines web, aplicacions, protocols ...); podent intervenir la connexió a Internet i les comunicacions sense control judicial.

• Mikel Urbaien. Periodista de “Notícias Navarra”, a què la Guàrdia Civil li va prendre el mòbil i va tallar el vídeo que estava gravant durant les protestes contra la monarquia de l'estiu de 2020.

• Javier Bauluz. Periodista a qui la Policia li va impedir cobrir l'arribada d'immigrants a les Canàries a l'octubre i a més va ser sancionat.

• Mireia Comas. Fotoperiodista de La Directa, que va ser detinguda durant una cobertura d'un desnonament a Terrassa i es va enfrontar a un judici on la fiscalia demanava per a ella un any de presó acusada d'atemptat contra l'autoritat.

• Willy Toledo. L'actor va seure al banc dels acusats per una publicació a Facebook en què utilitzava l'expressió "em cago en Déu".

Si ens guiem pel “Democracy Index”, que valora el nivell de democràcia que hi ha a 167 països de tot el món, basant-se en cinc criteris (el procés electoral i el pluralisme, el funcionament del govern, la participació política, la cultura política i les llibertats civils). Veurem que Espanya s'ha enfonsat en l'índex de qualitat democràtica (Democracy Index) publicat pel diari britànic “The Economist” i ha retrocedit sis punts respecte a l'any passat. Després de la investidura de Govern de PSOE i Unides Podem, i quan s'esperava que Espanya recuperés posicions, el país ha passat d'una puntuació del 8,29 al 8,12.

Al meu parer es confirma que el retrocés democràtic que està vivint Espanya, no es deu a l'eix de dretes o esquerres. Estem veient que el que havia de ser el Govern més progressista de la democràcia espanyola està fent el mateix que el govern de tall franquista del Partit Popular i no ha derogat la Llei Mordassa, ni als derogat els articles de el Codi Penal que apuntalen aquesta Llei. Amb la qual cosa es posa en evidència que Espanya té un dèficit democràtic històric, que sotmet qualsevol decisió al criteri dels poders fàctics del IBEX 35 que actuen com els autèntics valedors del postfranquisme.



 

diumenge, 21 de febrer de 2021

Els ODS és la teràpia per tranquil·litzar-nos la consciència?

Al setembre de 2015, 193 països, van aprovar els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) a l'Assemblea General de Nacions Unides. Uns objectius que conformen l'anomenada Agenda 2030, una agenda universal ambiciosa que situa els drets humans en el centre, sense deixar ningú enrere. O al menys aquest hauria de ser el seu objectiu.

Els ODS van arribar com una manifestació d'una evidència incontestable, d'un bany de realitat. Eren fruit d'un equilibrat consens, ple d'interessos afins i tot contraposats; d'un esforç molt ambiciós, encara que incomplet (sense abordar el fenomen de la immigració), presentaven com a principal novetat l'interès per la implicació empresarial i ciutadana, la fixació de fites i l'establiment d'indicadors que poguessin permetre la seva anàlisi periòdicament.

És veritat que els ODS han pecat d'anar amb el lliri a la mà, acumulant defectes de forma i fons, com que a totes les iniciatives d'organismes transnacionals els faltava la capacitat coercitiva d'obligar al compliment dels compromisos assumits per cada país, a part de no tenir cohesionat un lideratge comú que permeti que tots i cadascun dels països se’ls sentin com a propis.

La inexistència d'òrgans que supervisin el compliment dels mateixos brilla per la seva absència, i ho deixa tot en mans dels diferents actors (països, regions, ciutats, governs o empreses) siguin capaços de comprometre’s amb el compliment d'uns objectius molt dispars. Personalment em sorprèn la paradoxa que no s'hagi comptat amb els recursos que la intel·ligència artificial pot aportar per a l’assoliment d’aquests objectius. Tampoc s'han elaborat guies sobre com fer-ho. Tot i que probablement els propis ODS ja són la guia que hem de seguir i, en conseqüència, les eines per aconseguir-ho se les hagi d’empescar de cada un dels actors.

Vull posar un exemple d'aquesta manca de concreció, com ho és la dificultat per delimitar la línia que delimita la pobresa. Com és sabut la pobresa té múltiples cares i pot ser abordada des de diferents perspectives. Per exemple, el no tenir accés a l’aigua potable en països africans o del sud d'Àsia pot ser un factor potenciador de la pobresa. D'altra banda, podem veure com la falta d'ingressos per mantenir la calefacció a l'hivern pot ser un altre agent que permeti delimitar la pobresa en països desenvolupats d'Europa. Aquests dos exemples defineixen dues realitats molt diferents. I de dues maneres d'experimentar la pobresa, el caràcter relatiu en el temps i en l'espai fa enormement complex trobar una manera precisa de mesurar-la i per tant dificulta molt més esbrinar com combatre-la i complir amb el primer dels 17 objectius de els ODS.

La concepció dels ODS com una actuació global en 17 àmbits d'intervenció específics, en els que qualsevol actor pot treballar per assolir la seva fita, independentment del seu: sector, àmbit o objectiu, ha arribat a donar als ODS un èxit mediàtic sense precedents. Tant és així, que si en un discurs l'orador no parla de la seva aposta pels Objectius de Desenvolupament Sostenible corre el risc de ser repudiat pels mitjans de comunicació. Així han estat les coses des de 2015, quan l'objectiu fonamental per a bastir els ODS han de ser les aliances mitjançant el diàleg.

Sempre he cregut que han importat més les aparences que els continguts i, també com sempre, a Espanya anem amb més retard del compte. Al 2018 es va crear la figura de l'alta comissionada, amb dependència directa de la presidència de Govern; es va aprovar al 2019 el Consell de Sostenibilitat, òrgan assessor de Govern (per cert, mai s'ha reunit), que ara vol modificar-se per ampliar-lo a 50 vocals fent-ho dependre de la Secretària d'Estat de l'Agenda 2030. Simultàniament segueix existint a Espanya un inoperant Consell Estatal de Responsabilitat Social de les Empreses (CERSE), integrat en el Ministeri de Treball, que també es vol modificar, amb la qual cosa es constatarà una curiosa duplicitat de funcions amb el Consell de Sostenibilitat. Així ens va!

Des que es van aprovar els ODS moltes empreses i entitats de Tercer Sector s'han involucrat fins a l'extrem d’utilitzar-los com el seu propi horitzó comú, incorporant-los a la mecànica diària de la seva activitat habitual, treballant per a la seva consecució. També aquest compromís l'han segellat moltes de les universitats amb nous i singulars projectes. L'àmbit acadèmic ho té assumit entre en la seva activitat diària i s'hi ha posat a treballar, cosa gens fàcil quan els mitjans són escassos, i quan ja els propis ODS són una estranya paradoxa perquè s'atén al que el sistema demana i s'observen en la pràctica les debilitats i enganys del propi sistema: la desigualtat, o els vergonyosos retalls en sanitat i educació.

Aquestes contradiccions es desprenen també de l'informe "Agenda 2030 en els mitjans de comunicació", elaborat per CANVAS Estratègies Sostenibles (1), en col·laboració amb l'empresa de Data Science Graphext en què s'analitza la presència dels ODS en el discurs dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Segons aquest estudi, els cinc ODS amb més presència en els mitjans de comunicació són:

1. ODS 13, Acció pel clima (41,5%).

2. ODS 3, Salut i benestar (26,7%), per influència directa de la pandèmia.

3. ODS 11, Ciutats i comunitats sostenibles (24,2%).

4. ODS 8, Treball decent i creixement econòmic (22,8%).

5. ODS 7, Energia assequible i no contaminant (22%).

En canvi els objectius que, a primer cop d'ull, ens semblarien com més transcendents perquè afecten directament a la persona, han tingut una menor cobertura en els mitjans de comunicació:

1. ODS 1, Lluita contra la pobresa (11,8%).

2. ODS 5, Igualtat de Gènere (11,7%).

3. ODS 10, Reducció de les desigualtats (11,6%).

4. ODS 4, Educació de qualitat (11,5%).

5. ODS 2, Fam zero (5,2%).

Davant d'aquestes contradiccions, em plantejo si estem davant d'un analgèsic per calmar la mala consciència del Club Bilderberg, o realment ens estem plantejant uns compromisos que permetin entreveure un món sostenible; tant a nivell econòmic, com a nivell ètic o s nivell humà.

Ja hem perdut cinc anys, i tots sabem que l'Agenda 2030 no podrà complir-se perquè els polítics així ho han decidit. Encara que, naturalment, seguiran omplint-se la boca parlant en públic dels ODS i acabaran culpant a la pandèmia dels retards acumulats des de 2015. Perquè no seguim perdent el temps, crec que ja comença a ser és hora de donar-li el protagonisme necessari a la Societat Civil perquè, des de la decència i sense subterfugis, es decideixi a plantar cara al desafiament global, assumint com a propi aquest gran repte comú.

 

Per a consultar l'informe: "Agenda 2030 en els mitjans de comunicació", podeu fer-ho en aquest enllaç:

https://www.canvasconsultores.com/agenda-2030-en-los-medios-de-comunicacion/



 

diumenge, 14 de febrer de 2021

Quan l'enaltiment de la violència feixista resta impune.

L'atac per part de tres joves a una persona, sense llar, que dormia davant el Gimnàs Social Sant Pau, a Barcelona ha tornat a posar el focus en una altra de les grans pandèmies que ens assetgen com és la del feixisme.

Davant d'aquesta situació, jo em faig una pregunta molt senzilla: quines pistes ens ajuden a detectar la violència extrema de les dretes contra els que discrepen  de les seves postures? La meva resposta també és molt senzilla, la pista més clara per desemmascarar-los, és la incapacitat que tenen de contrarestar els arguments de la democràcia i de la pluralitat, fent vàlida aquella afirmació que un feixista és "una persona de ganivets llargs i idees curtes".

Considero que conversar amb un feixista és com pretendre creuar una porta pintada a la paret. El feixista no reflexiona sobre si mateix, està acorralat en la seva pròpia visió de món. D'aquí que aquesta tancada monolítica impedeixi qualsevol possibilitat del diàleg, repudiarà sempre la conversa, criminalitzarà sovint a tots aquells que l’interpel·lin. Esta situació permet, inicialment, percebre que els feixistes detesten comparèixer als debats electorals, repudien seure a dialogar, tal com van fer els neofranquistes espanyols rebutjant radicalment el seure’s a parlar amb el govern català de l’1 d’octubre, o amb l'esquerra independentista basca.

Les decisions polítiques dels feixistes, especialment aquelles dirigides a negar l'existència de l'adversari, estan provocades per la seva "racionalitat delirant". Tot i considerar que l'adjectiu "delirant" al·ludeix a dos fenòmens psiquiàtrics: primer una actitud de tipus "psicòtic" respecte als seus adversaris representats com l'encarnació del mal, com a criatures menyspreables a les quals se'ls pot atacar pel simple fet de pensar i ser diferents. Al contrincant no se'l considera com a interlocutor, no és un homònim, se’l deshumanitza.

La ment feixista sent una especial repulsió davant de qui li refuta les seves idees i és capaç de raonar-li i qüestionar-li la seva visió de les coses. El feixisme davant la seva incapacitat de contra argumentar llavors amenaça i ridiculitza.

Tot aquest raonament és un advertiment per mantenir viva la nostra autoreflexió i evitar que el feixisme pugui germinar en cada un de nosaltres. Perquè no hi ha dubte que totes les persones estem exposades a la metamorfosi feixista. Pensem que els autoritarismes sempre prosperen amb la complicitat de la majoria. La resignació i la indolència són motivacions per al patriarca ferotge. La millor mostra de salut mental passa per la solidaritat, la unitat en la diferència, l'inconformisme, actuant per allunyar qualsevol mostra de resignació i mai mirar cap a un altre cantó.

No deixem mai que el feixisme utilitzi la seva arma preferida per acovardir-nos, que no és altra que la por. Si els poses en evidència, si els delates, si els denúncies, arrenquen una campanya d'amenaces per fer-te callar. La por sempre ha estat una arma útil, una arma que els feixistes gestionen minuciosament bé, amb l’expertesa que els hi ha donat la Història més recent d'Espanya. Un d'ells, per exemple , Abascal o qualsevol periodista dels que s'han unit a la causa, t’assenyala. Posa sobre la teva esquena una diana, i són milers els que es llancen a l'assetjament i l'amenaça, fan servir la violència amb la impunitat que els ofereixen estructures feixistes instal·lades tant: en els cossos i forces de seguretat de l'Estat, com en el poder executiu o el propi poder judicial. L'anonimat, aquesta pràctica de covards i violents, permet en aquesta època digital que aquest mètode s'estengui com una llengua de podridura que tot ho infecta.

És imprescindible visibilitzar totes i cadascuna de les agressions físiques o verbals que pugui provocar el feixisme. És per aquesta raó que la lluita contra les seves agressions no demana silenci, sinó símbols poderosos. Hem de contrarestar els actes pseudo-heroics dels portaveus feixistes amb milers d'actes diaris de resistència. Convido a tots els que vulguin aturar la carrera cap a la barbàrie del feixisme al nostre país a aprofitar qualsevol ocasió per parlar en contra del racisme i el feixisme, en un esperit de solidaritat col·lectiva i desobediència constructiva.

Penso que el nostre pitjor error seria l'acceptació passiva i acrítica. Cada atac als drets democràtics, cada fustigació al dissens ideològic, cada agressió física o verbal d'origen totalitari, reconfortarà al feixisme creixent. Cada agressió d'una persona de qualsevol col·lectiu vulnerable, dels que atenen la xarxa d'organitzacions catalanes, que es rebi en silenci, amb resignació i indiferència, estarà preparant les condicions per al pròxim atac fatal. L'odi feixista es combat amb la mobilització crítica i festiva, fomentant la unitat ciutadana i diversa, alçant la veu i no desistint de la voluntat d'interpel·lar l'inacceptable en qualsevol mostra d'odi.

Aquests delictes no només estan motivats per un odi infundat cap a un grup en si (estrangers, persones LGTBI, persones amb discapacitat) sinó que a més busquen crear una amenaça a tot el col·lectiu al què pertany la víctima de l'acte en si. Una persona és la víctima, però el col·lectiu a què pertany pateix una amenaça en el seu conjunt. La lluita contra els delictes d'odi és fonamental per aconseguir consolidar una societat plenament plural, democràtica, lliure i igualitària. Les entitats socials han d'aixecar el vol i assumir el paper que s'espera d'elles, el de representar les víctimes. Han de ser les grans estructures federatives del sector social les que han de portar aquests delictes d'odi als tribunals i preveure una part del seu pressupost per fer front a aquesta xacra feixista.