Arxiu del blog

dimarts, 7 d’abril de 2020

El Covit-19 i el dia mundial de la salut.

Aquest és un dels capricis que la vida ens ha posat davant nostre. La celebració del dia mundial de la salut el 7 d'abril, ha de portar-nos a la reflexió, per petita que aquesta sigui.

La pandèmia que estem vivint com un malson, no és la primera i desgraciadament no serà l'última. Per a buscar algunes de les "casualitats" de la història del nostre món, veiem que al 1720 hi va haver una pandèmia de pesta negra que va acabar amb centenars de milers de persones, al 1820 va ser la còlera la que es va encarregar de regular l'excés demogràfic, al 1920 va ser l'anomenada "Gripe Española" la que va fer estralls a Europa i Amèrica i amb el canvi de segle a l'any 2020 ens apareix el  nou virus COVID-19.

Davant d'aquest escenari, es fa evident que les persones no controlem el nostre destí com ens ho havien fet creure. La pandèmia del Covit-19 ha arrasat com un tsunami en tan sols cinc mesos, causant destrosses econòmiques i humanes per tots els continents per on passa, inclòs l'europeu.

La propagació del Covit-19 ha posat cap per avall a mitja humanitat. Donant-se una sèrie de "casualitats" que, com a mínim, semblen curioses.

Tècnicament aquest virus neix a la Xina i afecta especialment la ciutat de Wuhan i la seva província. Un oftalmòleg d'aquesta ciutat adverteix de l'alt grau de contagi que té, la resposta de el govern xinès és desautoritzar-lo i silenciar-lo. Al cap d'uns dies mor infectat pel Covit-19 i, ara sí, el mateix govern el lloa i es disculpa per haver-ho qüestionat, però el mal ja està fet.

Segons sembla el Covit-19 és altament infecciós, però a la Xina no s'estén per la resta del país, que té més de 1386 milions d'habitants l’any 2017. Casualitat? Jo no hi crec amb les casualitats.

En un món globalitzat com el que vivim, aquest virus està en el seu propi brou de cultiu i en tot just quatre mesos arrasa Itàlia i Espanya (les dues "potències" del sud d'Europa). Amb uns governants que sabien que era una infecció greu i es van limitar a mirar l'horitzó comentant que el tsunami s'acostava. Doncs bé, quan ha arribat a envestit amb tota la seva força en països amb societats anàrquiques i amb poca consciència de protecció social.

L'Estat espanyol s’amortalla en la bandera, la unitat de la pàtria i l'estament militar per combatre un virus d'efectes letals, amb un sistema sanitari destrossat gràcies a la banda del Partit Popular. En canvi a casa nostra ens agafa amb el sistema sanitari cap per avall, per obra i gràcia d'Artur Mas i el seu conseller Boi Ruiz, així com de l'exdirector de l'Oficina Antifrau Daniel de Alfonso i el seu íntim amic l'exministre de l'interior i numerari de l'Opus Dei Jorge Fernández Díaz, quan es vanagloriaven dient "les hemos destrozado el sistema sanitario".

No vull pensar que aquest sigui un pla ordit per ments malaltisses, organitzant una conspiració per acabar amb una part de la raça humana, però aquesta pandèmia sembla molt ben dissenyada per eliminar majoritàriament a qui tingui complicacions físiques, sigui per ser població "en risc" , pensionista o pobre. En definitiva, els "socialment" crònics, que o gasten molt o se'ls ha de pagar una pensió cada mes, resumint els que no produeixen. Si és veritat, no ho vull pensar però ho penso!

Resulta que després de les patacades de l'índex borsari dels principals parquets mundials, apareixen fons d'inversió multinacionals es dediquen a comprar accions de les principals empreses punteres en els sectors més estratègics de la societat a nivell mundial. Una jugada mestra, causes el pànic (i centenars de milers de morts), les borses histèriques s'enfonsen, compres accions a baix preu i el teu capital multiplica per 100 el poder que abans tenia.

Però anem en compte, aquests fons d'inversió també estan globalitzats. No són de corporacions d'un sol país, tots els països rics tenen els seus tentacles en aquestes organitzacions financeres. Només tenen com a missió guanyar diners "costi el que costi".

Doncs aquí estem, en ple dia mundial de la salut celebrant com quatre fills de puta de Rússia, Anglaterra, França, Xina, Estats Units, Alemanya, Suïssa, Emirats àrabs, Corea i un llarg etcètera, es lucren a compte de l'assassinat de milions de persones que deixaran la pell en la seva estratègia.

Per cert, que tingueu un feliç dia de la salut!
 

diumenge, 22 de març de 2020

L'elecció és molt clara: vida o economia.

Grans profetes de l'economia, van començar a alertar que la pandèmia del Coronavirus (COVID-19) tindrà efectes devastadors sobre l'economia mundial, segurament més intensos i diferents que els soferts durant la crisi financera global de 2008-2009. Els costos econòmics d'una malaltia viral van més enllà dels danys directes en els sectors socials i econòmics afectats. Les seves conseqüències econòmiques es poden multiplicar amb rapidesa fins a afectar els sectors més productius i estratègics de cada país.

El passat dia 12 de març, l'índex borsari espanyol (Íbex-35) va entrar en pànic després de les mesures anunciades pel Banc Central Europeu i el president de Govern espanyol. El selectiu espanyol va caure un 14,06% enfront del 12,45% que va caure el juny del 2016 després del referèndum del Brexit. Més de 30 valors del Ibex-35 van caure per sobre de l'10%, amb ENCE Energía y Celulosa, S.A. al capdavant després de recular un 20%. Els experts van considerar aquell "dijous negre" com la punta del iceberg del que es pot anomenar com un "crac" a la borsa.

El virus en si serà transitori: arribarà un pic i els experts preveuen que després disminuirà, encara que és impossible predir quan. Però l'efecte secundari d'una combinació de diferents respostes polítiques vingudes de diferents països ha produït un impacte econòmic global que no s'ha vist des de la crisi del petroli de la dècada dels 70.

Per tant, estem davant d'una pandèmia que planteja dos grans reptes a la humanitat. Que és primer l'ou o la gallina? Dit d'una altra manera, que és primer la vida o l'economia? Sembla ser que entre els governants dels països on ha impactat el tsunami del Covit19, la resposta ha estat unànime. Primer sempre l'economia!

Experts en geopolítica mundial, deixen entreveure que aquest coronavirus tindrà un paper determinant en els plans d'expansió econòmica de les principals economies del món. Però sobretot, canviarà la forma d'interactuar entre els diferents agents econòmics.

L'atenció a les persones ha quedat en un segon pla. S'ha mantingut la maquinària econòmica a costa de l'atenció a les persones. S'ha governat posant l'euro en el centre de les polítiques, deixant de banda plantejaments més humanistes que al centre hi posaven a la persona.

La ciència ha avançat extraordinàriament però no ho pot tot, i segueix precisant treball d'investigació i mitjans. I ser absolutament conscients que les conquestes socials, algunes obtingudes a un preu molt alt, van aconseguir una societat una mica més justa. I que, un cop i un altre, la cobdícia ens segueix traint. Els que van basar el seu govern en l'aplicació de polítiques sanitàries i d'investigació "amb ideologia", van ser els qui amb ideologia van apostar per empunyar les tisores que, per exemple, van retallar els recursos sanitaris públics, que s'han tornat imprescindibles, així com la investigació. Recordeu allò de " les hemos destrozado la sanidad"! Han fomentat una investigació plena de solucions folklòriques i de populisme espanyolista, que és el més negatiu que pot fer la política.

El III Reich va dissenyar una maquinària per dur a terme una selecció de l'espècie humana amb tècniques igual d'abominables, que les que farà servir el Covit19 els propers mesos. Per tant, la gran majoria dels nostres estadistes prenen les decisions en la línia que marca l'oligarquia del gran capital. Primer l'economia i després les persones.



dissabte, 22 de febrer de 2020

Obligar a viure en sofriment és pitjor que permetre morir en pau.

Podem definir l'eutanàsia com el comportament que, d'acord amb la voluntat o interès d'una altra persona que pateix una lesió o malaltia incurable, generalment mortal i que li causa greus patiments afectant considerablement a la seva qualitat de vida, dóna lloc a la producció, anticipació o no ajornament de la vida de l'afectat.

En les societats modernes ha costat molt que les decisions del poder religiós o polític no afectin l'esfera privada de les persones, la qual ha de ser respectada, tot hi que l'autoritat cregui que es troba en un error. Les guerres religioses que varen succeir a Europa entre els segles XVI i XVII van afavorir el respecte a la llibertat de consciència, pedra angular dels drets individuals de la persona.

Per això, quan “en nom d’un suposat Déu” es vol impedir que un individu deixi d'existir, si és la seva decisió, impedint-li la llibertat d'elecció del propi ser humà, estem a un pas de la intolerància i l'arbitrarietat al pensar que estant l'altre equivocat, jo tinc el dret adquirit per a intervenir en les seves decisions. Aquest pensament ha dut sempre a les pitjors intoleràncies que ha registrat la humanitat i als pitjors temps de l'autoritarisme i de la imposició forçosa.  

És per això que la pròpia llibertat implica la tolerància, l'acceptació de la llibertat dels altres fins i tot quan no m’agrada el que fan.  Prohibir l'eutanàsia és legislar en contra del més feble, del més incapaç, del que vol morir però no pot suïcidar-se, i provoca la continuació del sofriment. La penalització de l'eutanàsia castiga severament a qui fa un gran bé segons la valoració subjectiva rellevant de la persona que rep l'alleugeriment de la mort. Els que estan en contra de la legalització de l'eutanàsia segur que canviarien d'opinió si es veiessin en una situació desesperada i necessitessin a algú que els ajudés a morir. Crec que participar en una eutanàsia és un acte altruista, un acte solidaritat i de compromís cap als altres.  

Al meu entendre cada ésser humà és propietari de si mateix, de la seva ment i el seu cos. Per tant, aquest dret de propietat o legitimació del control significa que el propietari pot fer el que desitgi amb la seva propietat sempre que no agredeixi la propietat aliena, de manera que la llibertat de cadascun acaba on comença la dels altres, i l'opinió dels altres acaba just on comença la llibertat d'un mateix. Justament és per aquest motiu que crec que dintre de l'àmbit de la propietat, l'única voluntat èticament rellevant és la del propietari o amo.  

Així doncs, per moltes sotanes o gel·labes que duguin els capitostos de les religions, no tenen cap competència ni autoritat –legal o moral- per a opinar sobre el meu dret a executar les decisions que cregui més adients sobre la meva vida. I és precisament per aquest motiu, que els fonamentalistes religiosos solen proclamar als quatre vents la barbàrie generalitzada de la societat, la ruïna moral, la decadència espiritual, la corrupció dels temps actuals. Sembla que la humanitat només pogués prosperar si es fa el que ells diuen. Normalment les declaracions de persones amb creences religioses en contra de l'eutanàsia no són argumentacions basades en l'ús de la raó, sinó en postures freqüentment reaccionàries i obscurantistes. Recorren a la superstició, a entitats divines imaginàries, a dogmes de fe arbitraris, i intenten influir sobre els altres mitjançant la por a lo desconegut. Més o menys com en temps de la inquisició.  

Per una altra banda, el dolor és un mecanisme cognitiu que ens assenyala la presència de problemes i ens permet aprendre què és el que no hem de fer. Per tant, el sofriment no té cap sentit sobrenatural, i la veneració del martiri, de l’enaltiment, purificació i alliberament pel sofriment, està molt emparentat amb el masoquisme. Així doncs, crec que idolatrar el sofriment és el reconeixement a una actitud masoquista per expiar contradiccions internes concebudes com  a pecats. Veient la religió com un consol que mitjançant ficcions i enganys dirigits a apaivagar el neguit de les ànimes, davant la realitat inexorable de la mort. 

En aquest sentit, m'identifico plenament amb el pensament del filòsof alemany Arthur Schopenhauer quan afirma que "Les religions són, com les cuques de llum, necessiten de la foscor per a poder brillar”.  

Així doncs, vull defensar l'exercici de l'eutanàsia com un dret inalienable, de qualsevol persona, per a exercir la plena sobirania sobre la pròpia vida.