Arxiu del blog

dimecres, 8 d’agost de 2018

L'Àngel Ros i la porta de servei.

Era el 8 de gener de 2004 quan l'Àngel Ros accedia a l'Alcaldia de Lleida de la mà del que ha estat "l’autèntic" alcalde de Lleida, el gran Antoni Siurana, que mesos després li deixaria l'alcaldia en safata, per a prendre possessió com a Conseller d'Agricultura del Govern Maragall.

L'Àngel venia embolicat en paper de cel·lofana, com un gran executiu que havia fet carrera amb un peu en el sector públic com a informàtic a l'Ajuntament de Barcelona de l'època gloriosa socialista, i amb un altre a l'empresa privada ocupant càrrecs d'alta responsabilitat en multinacionals com Coca-Cola.

L’Antoni Siurana sabia el que es feia. Havia configurat una llista electoral amb persones rellevants de la societat lleidatana, com una persona amb discapacitat física, el company i amic Candi Villafañe i un crac de l'àmbit empresarial, però desconegut en l'àmbit polític com era l'Àngel Ros. Ros va tenir una legislatura plàcida seguint a roda el projecte que havia iniciat Antoni Siurana 23 anys enrere.

Dues legislatures seguides obtenint majoria absoluta, el van transformar en un megalòman de manual. Segons expliquen alguns periodistes, aixecava freqüentment el telèfon per a "donar instruccions" per reorientar el rumb de qui estigués despistat. En altres paraules, darrere d'una imatge de persona progressista i amb un cert interès social, s'amagava una ideologia liberal de centre-dreta exercida amb mà militar. Mai oblidaré l'escarni públic al quel va sotmetre a la seva Regidora Marta Camps, quan es va atrevir a aixecar una cantonada petita de la catifa. Senzillament era un avís per a navegants.

L'Àngel Ros és una persona molt intel·ligent, ho sap tothom. Sabia que grans alcaldes havien caigut al no tenir controlat al seu propi partit. Senzillament es va posar a la feina i a la primera relliscada del PSC, va liquidar el Quim Llena com a president local del partit i s’hi va posar ell mateix. Es va assegurar un sobresou entrant com a Diputat en un Parlament on el PSC encara tenia rellevància.

Dins Grup Socialista del Parlament es va alinear amb l'ànima "catalanista" del PSC. Es va convertir en una de les veus que clamaven en la defensa d’un partit molt més arrelat amb Catalunya i la seva gent. Però com que no tenia ni un pèl de ximple, ben aviat es va adonar que per aquest camí tindria menys futur que una pinta en una associació de calbs. I seguint la lògica del Groucho Marx; "Aquests són els seus principis, però si no us agraden en tinc uns altres", i llavors va deixar el càrrec de diputat i va prometre fidelitat a l'ala espanyolista del PSOE català. Quan el partit ja entrava en caiguda lliure, l'Àngel Ros va prendre el comandament per redreçar un rumb que l’ha acabat conduint al buit ideològic, convertint-se en un president del PSC simbòlic i servil a l'estructura de Madrid.

En l'àmbit lleidatà ha jugat molt bé les seves cartes. En totes les llistes electorals que ell ha configurat, s'ha cuidat molt bé de no posar a cap persona que política o intel·lectualment pogués fer-li ombra. Res més fàcil que crear equips de perfil baix i mediocre, perquè ningú tingui temptacions de usurpar-li la poltrona. Així i d'aquesta manera, s'ha deixat portar per la inèrcia del vot socialista fidel de la ciutat de Lleida per fer els seus tripijoc particulars.

Les dues legislatures amb majoria absoluta l'han transformat en una persona que es creu que està tres graons per sobre dels demés, permetent-se tirar de nepotisme i col·locar a familiars directes, com el seu gendre, en càrrecs de confiança sense ruboritzar-se.

La patacada electoral que es va endur el 24 de maig de 2015 en les municipals, el va obligar a deixar-se d’escrúpols i fer un govern municipal de bracet de la ultra dreta espanyola. S'havia quedat sense asos a la màniga per seguir fent jocs de mans. O pactava amb l'esquerra independentista en ple "Procés", o sense escrúpols es deixava fer "l'abraçada de l'ós" per garantir-se la poltrona l'última legislatura i després buscar-se la vida.

De fet ha abandonat el vaixell abans que aquest s'estavelli contra les roques. S'ha garantit un modus vivendi indefinit amb un càrrec amb poca rellevància política, però que li permetrà encara bé la jubilació i una bona agenda de contactes per a futurs "networkings empresarials" en un país que “casualment” és un paradís fiscal.

Això sí, no podia deixar al seu gendre solet en una alcaldia que ja no controlaria. Per tan, s’ho ha arreglat per garantir que el pare dels seus néts pugui continuar vivint de l'erari públic. Així doncs, que la Tere Cunillera va tenir que tragar i nomenar al gendre de l’Àngel Sotsdelegat del “Gobierno” a Lleida.

L'Àngel Ros se n'ha anat de l'Alcaldia de l'ajuntament de Lleida de la mateixa manera que va accedir a ella. Va entrar per la porta falsa amb l'Antoni Siurana i ha sortit per la porta falsa camí de l'ambaixada espanyola a Andorra. Jo em trec el barret, és un autèntic crac.

diumenge, 15 de juliol de 2018

Catalunya és una economia massa forta per destruir-la.


El "procés català" va posar a prova la fortalesa de l'economia del nostre país. Les mobilitzacions, vagues i protestes que es van desenvolupar paral·lelament a un desafiament polític al règim del 78 no va funcionar, tot i que, amb la banda del Partit Popular al govern, s’intentava crear un relat de catàstrofe anunciada per a l'economia catalana.

Amb la finalitat de sembrar el pànic entre l'empresariat català, un tal M. Rajoy va modificar la Llei de Societats perquè les empreses amb domicili social a Catalunya toquessin el dos, canviant la seva seu social sense que els seus accionistes poguessin votar-ho, tot i que en els seus estatuts ho prevegin, ja que el mateix Consell d'Administració ja podia prendre aquesta decisió express sense haver de convocar la Junta. Així doncs

, veiem com el govern ultra liberal del Partit Popular usurpada als autèntics propietaris de les empreses, la seva capacitat per decidir on volen la seva seu social.

Per una altra banda, Barcelona perd la batalla per albergar la seu de l'Agència Europea del Medicament. En aquesta batalla el govern d'Espanya va competir amb el fre de mà posat, per no aspirar a una victòria que estava anunciada. La voluntat era única i exclusivament la de desmoralitzar la societat catalana, perquè deixés de donar suport a posicions polítiques que comprometessin l'economia espanyola

L'objectiu, de tot plegat, no era altre que el d'asfixiar a l'empresariat català perquè es posicionés de forma més bel·ligerant amb el moviment independentista, quan tan sols Foment del Treball i una part del Cercle d'Economia s'havien posicionat a favor de l'unionisme espanyol.

Però malgrat totes les pressions i de la guerra bruta, al final l'economia catalana va tancar l'últim trimestre de l'any amb un creixement inter-trimestral del PIP del 0,8% i interanual del 3,5%. Per tant, els vaticinis catastròfics inoculats pels portaveus del règim del 78, que apuntaven que caurien milers de plagues sobre l'economia catalana aviat es van anar en orris.

El mateix director adjunt del Departament de Recerca del Fons Monetari Internacional, Gian Maria Milesi-Ferretti, admetia que hi havia hagut un impacte menor de la incertesa que havia planat sobre Catalunya.

D'aquesta manera, les males estrugances apuntades des del passat octubre es van corregir, el que deixa aquests mals auguris en pur paper mullat, posant en evidència l'estratègia de l'Estat espanyol d’asfixiar política i econòmicament a Catalunya.

És cert que hi va haver inestabilitat política, però va durar molt poc, el que va provocar que no hi haguessin caigudes dramàtiques. Segons diferents pesos pesants del Col·legi d'Economistes de Catalunya, mantenien que "Catalunya té una estructura econòmica sòlida per assumir xocs puntuals com el de l'1 d'octubre".

Els motius pels quals va aguantar l'envit cal buscar-los en diferents àmbits com: la capacitat de la internacionalització de l'empresariat català, que li ha permès no dependre de l'efecte boicot del mercat espanyol, o l'atractiu per a les multinacionals que valoren moltíssim nostre país per : la seva ubicació, la qualitat de les seves infraestructures, la capacitat dels seus centres educatius per donar formació o la bona qualificació de la seva ciutadania.

Així doncs, la resposta a la pressió política que es va exercir des del règim del 78 per espantar empreses d'origen català com: Abertis, Bancaixa, Banc de Sabadell, Cellnex, Freixenet, Codorniu o CIRSA, no ha tingut l'efecte desitjat. La covardia d'aquestes empreses s'ha suplert, amb escreix, amb l'arribada de projectes logístics i tecnològics de multinacionals que veuen a Catalunya la plataforma ideal per estendre’s pel sud d'Europa.

Fer descarrilar l'economia catalana, no és un objectiu fàcil d’assolir. L'economia catalana té capacitat per suportar un xoc com el que es va produir, aconseguint qüestionar contundentment que l'acció política pugui condicionar de manera decisiva l'acció econòmica.

diumenge, 29 d’abril de 2018

L'extrema dreta espanyola amb "llicència per matar".

James Bon ja ens advertia en la seva pel·lícula "llicència per matar", que els drets es creen i es conculquen sempre en funció dels interessos que tingui el poder establert. El procés independentista que s'està vivint a Catalunya, ha actuat com si fos el "Salfuman" que està la crosta tota la podridura heretada del Règim del 78.

Fins a dia d’avui, Espanya era un dels pocs països de la Unió Europea, que no tenia a l'extrema dreta dins de l'arc parlamentari d'una manera declarada i transparent. Aquest havia estat un requisit imprescindible per donar una imatge internacional que l'anomenada "transició espanyola", havia estat un exemple de tolerància i seny. Però com s’ha pogut veure, res més lluny de la realitat ja que el franquisme estava letàrgic dins d'un dels dos principals partits majoritaris, com és el Partit Popular. Sense oblidar que dins el mateix PSOE també pasturaven franquistes amb pell de xai com Rodríguez Ibarra o José Bono.

Des de la mort del dictador assassí, l'extrema dreta espanyola ha monopolitzat els tres Poders de l'Estat. En el Poder Executiu majoritàriament amb els governs de Calvo Sotelo, Aznar i Rajoy. Sense oblidar els tics ultradretans d'algun socialista fill de falangista. En el Poder Legislatiu amb els mateixos partits que han liderat govern. I en el poder judicial col·locant, amb temps i paciència infinita, totes les seves peces lenta i decididament.

Així doncs, no ens ha d’estranyar que en el cas de "la Manada" es mogui cel i terra, tant a nivell judicial com mediàtic, per fer passar per joves entremaliats a autèntics violadors. O intentar fer passar a joves de la localitat navarresa d'Altsasu com a autèntics terroristes, tergiversant uns fets que no van més enllà d'una discussió de bar. Per tant estem davant d'una situació en la que davant d'aquesta realitat i emparats pel Poder, hagin sortit de l'ostracisme grups feixistes que campen impunement amb actes violents i intimidatoris per tot Espanya.

En el cas del "procés català" estem veient com la ultradreta amagada en el poder judicial, fa de cadena de transmissió de les decisions de la ultradreta que dirigeix ​​Govern d'Espanya. Fets com la detenció dels Jordis amb el pretext de acusar-los de sedició, posa sobre la taula l'actitud venjativa i radical de l'extrema dreta, per haver rebut el cop dur del Referèndum de l'1-O. S'entesten a imputar actes violents que els tribunals de diferents països d'Europa no veuen per en lloc.

A dia d'avui, estem veient com organitzacions creades des del Poder de l'Estat i amb el finançament de l'Ibex 35, com Ciutadans i Societat Civil Catalana, acullen a feixistes i miren cap a un altre costat quan hi ha agressions ultradretanes. Fins al punt que s'estan pagant 30 € per nit, a persones sense recursos perquè arrenquin llaços grocs i destrueixin cartells en defensa dels presos polítics.
 
En tot aquest procés d'alçament de la ultradreta, no vull oblidar el paper del petit Borbó. Quatre dies després del Referèndum, vam veure com feia un discurs enèrgic i de defensa dels valors del Règim del 78. No hi ha res estrany si ens adonem que qui va passar el testimoni del poder al seu pare va ser, ni més ni menys que, el propi dictador assassí.

La pregunta que em faig és: on és l'esquerra espanyola? D'una banda veiem que la delegació catalana del PSOE, no ha tingut cap inconvenient a desfilar i fotografiar-se al costat de falangistes i neonazis. Envoltats pel feixisme més ranci de Societat Civil Catalana i Ciutadans. D'altra banda, veiem com Podem està en un estat de letargia molt preocupant per a la qualitat democràtica de l'oposició. Els "podemites" intenten ressuscitar, sense èxit, a la "Puta i la i Ramoneta" per continuar contemporitzant.

Davant d'aquesta deriva política de la democràcia espanyola, em reconec en l'afirmació que va fer Montesquieu, el pare de la divisió dels poders de l'Estat, en què va dir "" No hi ha pitjor tirania que la que s'exerceix a l'ombra de les lleis i sota la calor de la justícia ".