Quan el diagnòstic és lluitar per la vida.

Les persones, com a éssers humans que som, tenim un pànic especial a la mort i més concretament al sofriment que ens pot esperar. Tots tenim familiars, amics, coneguts i en molts casos podríem parlar fins i tot d'experiències pròpies, en què hi ha hagut una situació dura de lluita contra alguna malaltia. Aquest tipus de lluites que et fan plantejar quin és el preu que estas disposat a pagar per un mínim de qualitat de vida.

Hi ha persones com l'actor de Superman, Christopher Reeve, que va patir un accident d'equitació el 1995 i a conseqüència del qual va quedar tetraplègic. Aquesta circumstància va suposar per a ell un punt d'inflexió en la seva vida, a la qual es va aferrar lluitant amb totes les armes que tenien al seu abast. Probablement com ho fan molts ciutadans i ciutadanes anònims que han estat diagnosticats de càncer, i que de cop es veuen en la necessitat de treure forces, d'on mai havien somiat que les tenien.

Aquest tipus d'obstacles que l'atzar posa en la teva vida, provoca una primera reacció de reordenar l'escala de valors que cada un tenim, però que molt poques vegades actualitzem l'ordre en que la tenim dissenyada. Moltes vegades és necessari un sotrac molt fort perquè despertem de la nostra actitud endormiscada amb què circulem per la vida.

Molt recentment hem tingut la notícia que el jugador del Barça Erik Abidal, haurà de sotmetre a una operació per a un trasplantament de fetge, després d'haver-se sotmès l'any anterior a una operació per extirpar-li un tumor maligne al mateix òrgan.

L'actitud que aquesta persona ha tingut en el seu posicionament enfront de la malaltia, ha estat el d'agafar el brau per les banyes i mirar-lo a la cara amb serenitat i amb humilitat. Per a mi ha estat un exemple de coherència personal i de compromís social, el fet que prenent més de 16 pastilles diàries des de l'operació, s’alcés cada matí per anar a entrenar, preparar els partits amb el mateix compromís que el més compromès de l'equip , ho donés tot al camp i el més important és fer tot això amb un somriure.

Si aquest jugador hagués nascut a "La Masia", ens estaríem omplint la boca del compromís que té amb els colors del club. Si el jugador fos català se'ns cauria la bava pel seu compromís amb el país. En qualsevol cas veuríem la lluita per viure d'aquesta persona, com a abanderat del col•lectiu al qual ens interessés ressaltar.

Jo sempre he cregut que l'actitud ho és tot. A mesura que els metges s'han adonat del poder curatiu de la salut mental, està adquirint més importància la manera com les persones afronten les malalties cròniques. Acceptar que tens una malaltia seriosa i començar a fer tot el que puguis per aconseguir la curació, són passos molt importants en el camí per arribar a tenir una vida relativament normal. Crec que és del tot imprescindible estar perfectament informat de la teva situació, acceptar-la i aprendre a gaudir d'una vida plena. Sobretot tenint en compte que la vida només té sentit, quan fem d'ella una aspiració a no renunciar a res.

La vaga de la desesperació.

Al Govern del Partit Popular, els sindicats li han convocat la vaga general que aquest tenia ja descomptada des de gener. Sense cap ànim de discutir la legitimitat de la majoria parlamentària per prendre decisions, tant Comissions Obreres com UGT han fixat el 29 de març com a data de l'aturada general contra una reforma laboral que els ha agafat en fora de joc.

Aquesta sortida cap endavant dels sindicats majoritaris, és un posicionament desesperat, més propi d'algú que està acorralat i necessita trobar una sortida a la seva falta de lideratge. Això passa per què s'ha produït una desafecció entre la ciutadania i el paper que exerceixen els sindicats en la nostra societat. Segons una enquesta publicada recentment pel diari "El País", més de 2 de cada 3 espanyols creu que aquesta vaga no solucionarà res i dificultarà més la nostra situació econòmica. Aquest és el preu just que els sindicats han d'assumir per la seva falta de lideratge en els dos últims anys del govern del Zapatero.

Crec que la decisió de convocar aquesta vaga general per al 29 març, quan tan sols fa 79 dies de la presa de possessió de l'actual Govern, que va rebre una herència econòmica enverinada, és difícilment justificable, tret que formi part de la estratègia de guerra per mantenir l'actual govern d'esquerres a Andalusia. El soroll de les jornades prèvies a la convocatòria de vaga serà utilitzat com a reclam per mobilitzar l'electorat de PSOE i d'IU, i això, que és una cosa absolutament legítima, no té res a veure amb la reforma laboral.
 
 Des de l'altre costat de la corda, hem pogut veure en les últimes setmanes, com el principal afany del president del Govern ha estat convèncer els socis europeus que el seu programa de reformes és prou dur i que passar-se amb l'objectiu de dèficit és contraproduent . Per a tots dos arguments, una vaga general poc reeixida pot constituir un suport no buscat, que ajudaria al govern dels Populars a donar-se un bany de legitimitat per endurir més les retallades socials després de les eleccions andaluses.

Però, sens dubte, els sindicats encaren pràcticament la convocatòria amb la majoria dels factors en contra. Tot i això, han optat per llançar-se a una aposta en la que es juguen molt més del que sembla. Ells mateixos posen en joc el seu paper en l'entramat social i institucional de la democràcia. Per als líders sindicals una vaga fallida, cosa que té moltes opcions de produir-se, pot suposar el punt de partida per al seu declivi en una societat que ha anat guanyant en heterogeneïtat a mesura que s'allunyava de la simplicitat franquista i que molt probablement farà que els sindicats hagin de replantejar-se temes tan estratègics com: A qui representen?, Quins són els seus objectius? o Quin serà el seu paper en la societat del segle XXI?

El que està molt clar és que la reforma laboral desperta recels en àmplies capes de la població, especialment la assalariada, que tem una total desprotecció de les seves necessitats. Però també és molt ampli el suport als canvis per fer front a la desocupació, especialment entre les classes mitjanes, que veuen l'antiga legislació com una càrrega. Per tant, al meu entendre els sindicats han de prestar molta més atenció a aquesta opinió pública que transcendeix al seu públic habitual i no tenir aquesta visió tan endogàmica de mirar únicament el seu propi melic.

La clau i el duro.

És una realitat inqüestionable el canvi de mentalitat que estem experimentant la ciutadania catalana, pel que fa a la necessitat d'abraçar postures més independentistes, en referència a la relació amb Espanya. En aquest sentit, vull recordar una vella expressió que era el fet de "Donar la clau i el duro", que expressen molt clarament la confiança que els pares atorgaven el seu fill o filla adolescent, després de donar mostres de seny i responsabilitat. Com a reconeixement a aquests valors, se li atorgava el privilegi de poder disposar de les claus de casa, per poder entrar quan els pares ja se n'havien anat al llit. Així com també de disposar d'algun caleró per auto administrar-se econòmicament durant el període de relacións socials fora de casa. Aquesta situació denotava un nivell de maduresa que capacitava al jove per poder emprendre pel seu compte, els primers passos a la vida. Doncs bé, aquesta és una situació que estem vivint els catalans, per saber qui té la millor solució per millorar la nostra relació econòmica amb el regne d'Espanya. En definitiva les propostes es debaten en saber si ha d'haver una única caixa i si aquest fos el cas, saber si per a aquesta caixa ha d'haver una o dues claus. D'una banda ens trobem que el primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha presentat la nova proposta de finançament autonòmic dels socialistes, que vol ser una alternativa a la iniciativa del Govern de CiU sobre l'anomenat pacte fiscal. En síntesi, el PSC proposa la creació d'un consorci tributari entre la Generalitat i l'Estat en què les dues administracions decideixin conjuntament com es distribueixen els recursos financers que aporten els ciutadans de Catalunya amb els seus impostos. Els socialistes catalans proposen que el sistema de dues claus, permetria incrementar l'autonomia financera de la Generalitat i optimitzar millor els recursos desplegant el model actual. D'altra banda, tant CiU com ERC i ICV, proposen un sistema nou de gestió dels recursos recaptats a Catalunya, en què l'única clau de la caixa la tingui la Generalitat, que assumiria la recaptació, gestió i liquidació de tots els impostos que es recapten al principat. A partir d'aquí, la Generalitat negociaria amb el Govern central la seva aportació a la caixa estatal. Aquest últim plantejament és equivalent al dels concerts econòmics basc i navarrès, amb la qual cosa no estem descobrint la sopa d'all. Simplement es tracta d'utilitzar un sistema igual als que s'utilitzen a Euskadi i Navarra, que faria que l'aportació que Catalunya fa als fons de cohesió estatals, fossin molt més equilibrats i justos pel que fa a la realitat econòmica actual, si tenim en compte que Catalunya ocupa la tercera posició entre les autonomies que són contribuents netes a la caixa central (les que més paguen) i baixa fins al vuitè lloc en la posterior redistribució o de recursos que entren a Catalunya. Crec que tots hauríem de ser conscients de la gravetat de la situació econòmica i social en què estem immersos. L'asfíxia financera de la Generalitat, accentuada per una crisi que redueix al mínim els ingressos tributaris, no només dificulta el compliment dels objectius de dèficit o el manteniment de l'Estat del Benestar: també frena les polítiques d'estímul a l'activitat econòmica que sovint reclama el PSC com a alternativa a les retallades. En definitiva crec que els catalans ja hem demostrat sobradament, la nostra capacitat d'utilitzar el seny i la co responsabilitat en benefici d'un projecte comú d'estat. Més no se'ns pot exigir i ara és el moment en què totes les forces polítiques catalanes han de prioritzar l'interès de Catalunya, abans que els seus vincles amb els partits d'àmbit espanyol. Hi ha moments en què no es pot nedar i guardar la roba. Cal escollir i en funció de l'elecció que facin els partits, es mostraran davant la societat sense màscara i a cara descoberta.