Arxiu del blog

diumenge, 26 de febrer de 2017

Espanya: Una justícia d'autor franquista.


Una prova fefaent que el franquisme continua vigent en l'organització de l'Estat espanyol, la tenim en el control polititzat d'una justícia de disseny, al servei de les elits oligàrquiques que van conviure amb la dictadura franquista.

Si Montesquieu aixequés el cap, tornaria immediatament a la seva tomba en veure la manipulació dictatorial que des de l'executiu es fa del sistema judicial.

En cap país que pugui considerar-se de tradició democràtica, es podria entendre que un exministre de l'Interior parli "d'afinar" un assumpte per part de la fiscalia, sense que hi hagi pel mig una dimissió o un cessament immediat. Mai cap ministeri fiscal de cap democràcia, ha pogut sentir-se tan manipulat com ho està el ministeri fiscal d'Espanya.

Al desembre de 2014, el que va ser fiscal general de l'Estat Eduardo Torres-Dulce va haver de presentar la dimissió (això sí per motius personals), per no haver de claudicar al que el govern de la Banda del Partit Popular li estava ordenant en referència al procés català. L'actual Fiscal General de l'Estat José Manuel Maza ha fet una depuració en tota regla d'una trentena de substitucions de fiscals per "amics fidels al règim". Aquesta purga de fiscals díscols s'ha fet amb "nocturnitat i traïdoria" per amagar l'autèntica voluntat de carregar-se al fiscal de Múrcia que investigava la presumpta corrupció del president murcià de la Banda del Partit Popular.

En el cas del judici contra la germana del Petit Borbó i el seu cunyat, el fiscal Anticorrupció de Palma, Pedro Horrach, va fer una defensa de la Infanta dels espanyols que molts advocats defensors no haurien estat capaços de desenvolupar. O sigui un fiscal al servei de la defensa dels interessos de la Casa Reial espanyola, desentenent-se de la seva funció de Anticorrupció.

Finalment només ens falta veure la sentència a la qual ha estat condemnat el cunyat i la germana del rei. La germana a pagar una multa de més de 200.000 € perquè no sabia res ni era coneixedora de res del que feia el seu marit (comportament típic Borbó). El marit condemnat a sis anys que, a proposta del fiscal Horrach, podrà eludir pagant una fiança. I la ciutadania espanyola continua veient "Sálvame" i "Gran Hermano".

Entrant directament en l'escena catalana, no podem oblidar els jeroglífics que van haver de fer la Junta de Fiscals de la sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per justificar el seu canvi de criteri sobre la necessitat de jutjar el 9-N després de rebre ordres directes de Madrid.

Els catalans ja estem avesats a veure com el sistema judicial s'utilitza com a eina de resposta política en el procés independentista. Ja no sorprèn a ningú veure com la divisió de poders se la passen pel folre i la seva interpretació de la llei és l'ariet amb què colpejar l'independentisme.

El més preocupant és el que està succeint en el marc polític espanyol. Els dos partits que havien alternat els governs des de la instauració d'aquest sistema polític pseudo democràtic, estan plens de corrupció fins a les orelles. El PSOE té a la comunitat andalusa com a centre de tota la seva putrefacció política i per tant és pres dels seus propis delictes. La banda del Partit Popular ha generalitzat la corrupció com a sistema polític i la ha integrat en el seu propi modus vivendi. Tan sols partits minoritaris com Podemos plantegen la necessitat d'una regeneració política urgent que abasti a la pròpia classe política i les institucions de l'Estat.

Està clar que l'oligarquia que ha governat Espanya des de principis del segle XX, sobrevivint a les dictadures de Primo de Rivera i Franco, continuen exercint un poder omnipresent en tots els estaments de l'Estat. Les famílies propietàries de les principals empreses de l'Ibex 35 no estan disposades a deixar que la ciutadania assoleixi una democràcia real. Per a ells és molt millor aquesta democràcia virtual que ens han dissenyat.

dijous, 19 de gener de 2017

Renda Mínima de Ciutadania. És fer volar coloms?

Durant l'any que acabem de passar Suïssa va sotmetre a referèndum la idoneïtat d'aplicar una Renda Mínima de Ciutadania, a tots els seus conciutadans independentment dels seus ingressos. El resultat final va ser una sonora derrota de la iniciativa popular que va recollir 100.000 signatures per forçar el govern a fer la consulta.

La clau del triomf del no, hem de buscar-la en els temors a la viabilitat econòmica del propi país. No hi ha hagut, a nivell internacional, cap antecedent que pugui servir de referència per avaluar l'aplicabilitat d'aquesta mesura, que pugui aportar llum davant d'una incertesa que posa en dubte la pròpia viabilitat econòmica de l'actual sistema de l'Estat del benestar.

A l'hora de contemplar una iniciativa com aquesta, no podem oblidar el fort impacte que està tenint la immigració al continent europeu. Els temors se centren en que una mesura com aquesta pugui tenir un efecte de crida per a l'atracció massiva d'immigrants de la pròpia Europa. Malauradament la bretxa social existent entre el primer món i els països subdesenvolupats, ja fomenta per si mateix el dret de qui ho està passant malament a aspirar a una vida millor.

Per a aquest any 2017 el govern finlandès prepara una prova pilot que es prolongarà durant tot l'any. En aquesta prova es pagarà un salari de 550 € al mes a tots els ciutadans a canvi d'eliminar alguns dels beneficis i ajudes socials que ja tenen, mantenint alguns tipus d'ajuda com les previstes per a l'habitatge. Aquesta prova s'està fent sobre una massa social de 2000 persones i es té previst tenir unes conclusions finals durant el primer trimestre de 2018.

La idea mateixa d'una renda mínima, com la que es va plantejar a Suïssa el passat mes de juny o que s'està implementant a Finlàndia durant aquest any, és un tema molt sensible ja que posa en dubte el model de l'estat del benestar tal com el coneixem des dels anys 50.

Alguns pensen que aquest model està acabat. Des de la universitat de Friburg, el professor Sergio Rossi vaticinava que "en les economies avançades, amb els automatismes i la des localització, ja no hi ha feina per a tothom". El simple fet que un Estat pensi en implementar una renda mínima, és una acceptació de fet que l'actual Estat del benestar ja no se sosté. En definitiva és admetre que ja no hi ha, ni hi haurà, feina per a tothom.

És evident que caldrà trencar molts tabús per conscienciar la població que amb la Renda Mínima de Ciutadania, no es furgarà en les seves butxaques augmentant impostos. Caldrà trencar mites com el de que l'aplicació d'aquesta renda mínima crearia legions de ganduls sense cap motivació per treballar.

Resulta prou evident que la bretxa social que ha fet créixer la crisi, ha fet molt més rics als que ja eren rics i molt més pobres als que eren classe mitjana. Per tant, construir una societat amb desigualtats tan clamoroses, ens aboca a inestabilitats socials, lluites de classes i incertesa econòmica.

De fet diuen que tots els diners del planeta està en mans del 20% de la població. Atès que estem en l'era del coneixement, gràcies a internet, cada vegada més persones són conscients d'aquesta realitat i les persones al voltant del planeta s'estan unint en comunitats virtuals per armar grups de Redistribució de Riquesa, és a dir, es capitalitzen amb aportacions dels propis membres i es reparteix el recaptat entre els usuaris. Rebrà més qui més aporti i faci per la comunitat. Per això crec que la: Redistribució de Riquesa, SI i és ètica, justa i necessària en els temps actuals

diumenge, 11 de desembre de 2016

Ascensor social: fora de servei!!!

La crisi va arribar per canviar molts dels pilars que havien bastit l'Estat del benestar. En el seu nom s'han executat les retallades més grans en drets socials des de la dictadura franquista. La societat espanyola ha eixamplat la bretxa social establint grans desigualtats i reduint la classe mitjana a la mínima expressió.

 Aquest escenari ha propiciat que les oportunitats de què disposen els joves d'avui els condemna a haver de viure pitjor que la generació dels seus pares per primera vegada en la historia. Hem construït una escala de valors, en el nostre entramat social, que no pondera ni el talent ni l'esforç. Estem potenciant una generació de joves amb una gran inversió en formació, que mai es veurà recompensat en oportunitats d'accés a un mercat laboral que pugui absorbir al seu perfil.

L'anomenat "Ascensor Social" ha quedat fora de servei i bona part de la culpa d'aquesta avaria, la té les deficients polítiques de redistribució socioeconòmica que s’han teixit com a suposada resposta a la crisi. La mateixa OCDE ha indicat que Espanya és un dels països que pitjor reparteix la riquesa després d'impostos. Per tant, estem davant d'un escenari en el qual la capacitat d'ascens social, ja no depèn de l'esforç i del talent únicament. Els endolls i favoritismes que emmalalteixen la nostra societat han donat pas a un nou perfil de líder molt més mediocre i sotmès al pagament de favors rebuts.

Davant d'aquest entorn social viciat, podem veure que l'única garantia de mobilitat social continua sent el nivell de formació, segons el nou Observatori Social de "la Caixa" que es va presentar aquest passat mes de setembre a Madrid. Diu que el perfil educatiu és un antídot per no baixar graons en l'escala social, tot i que continua generant dubtes que l'acumulació de títols sigui algun tipus de garantia per poder iniciar l'ascens social.

En aquest sentit, circulen estudis i enquestes que assenyalen que la via més eficaç per trobar feina, ja no són les oficines d'ocupació ni l'enviament de currículums a les empreses, sinó que la forma més eficient d'accedir a una feina és a través de la xarxa de relacions familiars i d'amics que ja treballen. Amb la qual cosa, la meritocràcia desapareix per donar pas a l'atzar, ja que si una persona té la mala sort de viure en un entorn familiar amb nombroses persones a l'atur, estarà condemnat a tenir més dificultats per treballar. I justament tot el contrari, les persones que tenen un entorn familiar i personal integrat al món laboral, tindran moltes més oportunitats de trobar feina amb motiu de la seva xarxa de contactes.

Arribats a aquest punt hauríem de plantejar-nos quina és la causa que ha avariat el motor de l'ascensor social. Al meu entendre el motiu de l'avaria és que la crisi ha accentuat la dificultat per accedir a béns immaterials com: la salut i la capacitació o formació. Una prova d'això és precisament les retallades que el govern ultra liberal del Partit Popular ha aplicat en sanitat i ensenyament precisament. I no és casualitat que hagi estat en aquestes dues matèries. En sanitat per afavorir la privatització d'una indústria summament lucrativa que apunta la generació de grans beneficis. En ensenyament perquè tenir una classe mitjana amb perfil universitari, és molt més perillós que amb un perfil de formació professional. Tant la salut com l'ensenyament, són dos puntals estratègics per dissenyar una societat a dos nivells. Un primer nivell elitista que pot pagar-se la sanitat privada i també la formació privada.

En aquest sentit, la gestió de la crisi ha estat lamentable per mantenir una societat cohesionada, ja que les retallades i els augments d'impostos han reduït les oportunitats de les classes socials més febles. És evident que si el que es pretenia era estructurar una societat a dues velocitats, que tingués una minoria poderosa i extremadament rica, davant d'una gran majoria fràgil i necessitada, la gestió de la crisi ha estat l'excusa perfecta per al disseny d'aquesta nova societat.