Arxiu del blog

diumenge, 22 de març de 2020

L'elecció és molt clara: vida o economia.

Grans profetes de l'economia, van començar a alertar que la pandèmia del Coronavirus (COVID-19) tindrà efectes devastadors sobre l'economia mundial, segurament més intensos i diferents que els soferts durant la crisi financera global de 2008-2009. Els costos econòmics d'una malaltia viral van més enllà dels danys directes en els sectors socials i econòmics afectats. Les seves conseqüències econòmiques es poden multiplicar amb rapidesa fins a afectar els sectors més productius i estratègics de cada país.

El passat dia 12 de març, l'índex borsari espanyol (Íbex-35) va entrar en pànic després de les mesures anunciades pel Banc Central Europeu i el president de Govern espanyol. El selectiu espanyol va caure un 14,06% enfront del 12,45% que va caure el juny del 2016 després del referèndum del Brexit. Més de 30 valors del Ibex-35 van caure per sobre de l'10%, amb ENCE Energía y Celulosa, S.A. al capdavant després de recular un 20%. Els experts van considerar aquell "dijous negre" com la punta del iceberg del que es pot anomenar com un "crac" a la borsa.

El virus en si serà transitori: arribarà un pic i els experts preveuen que després disminuirà, encara que és impossible predir quan. Però l'efecte secundari d'una combinació de diferents respostes polítiques vingudes de diferents països ha produït un impacte econòmic global que no s'ha vist des de la crisi del petroli de la dècada dels 70.

Per tant, estem davant d'una pandèmia que planteja dos grans reptes a la humanitat. Que és primer l'ou o la gallina? Dit d'una altra manera, que és primer la vida o l'economia? Sembla ser que entre els governants dels països on ha impactat el tsunami del Covit19, la resposta ha estat unànime. Primer sempre l'economia!

Experts en geopolítica mundial, deixen entreveure que aquest coronavirus tindrà un paper determinant en els plans d'expansió econòmica de les principals economies del món. Però sobretot, canviarà la forma d'interactuar entre els diferents agents econòmics.

L'atenció a les persones ha quedat en un segon pla. S'ha mantingut la maquinària econòmica a costa de l'atenció a les persones. S'ha governat posant l'euro en el centre de les polítiques, deixant de banda plantejaments més humanistes que al centre hi posaven a la persona.

La ciència ha avançat extraordinàriament però no ho pot tot, i segueix precisant treball d'investigació i mitjans. I ser absolutament conscients que les conquestes socials, algunes obtingudes a un preu molt alt, van aconseguir una societat una mica més justa. I que, un cop i un altre, la cobdícia ens segueix traint. Els que van basar el seu govern en l'aplicació de polítiques sanitàries i d'investigació "amb ideologia", van ser els qui amb ideologia van apostar per empunyar les tisores que, per exemple, van retallar els recursos sanitaris públics, que s'han tornat imprescindibles, així com la investigació. Recordeu allò de " les hemos destrozado la sanidad"! Han fomentat una investigació plena de solucions folklòriques i de populisme espanyolista, que és el més negatiu que pot fer la política.

El III Reich va dissenyar una maquinària per dur a terme una selecció de l'espècie humana amb tècniques igual d'abominables, que les que farà servir el Covit19 els propers mesos. Per tant, la gran majoria dels nostres estadistes prenen les decisions en la línia que marca l'oligarquia del gran capital. Primer l'economia i després les persones.



dissabte, 22 de febrer de 2020

Obligar a viure en sofriment és pitjor que permetre morir en pau.

Podem definir l'eutanàsia com el comportament que, d'acord amb la voluntat o interès d'una altra persona que pateix una lesió o malaltia incurable, generalment mortal i que li causa greus patiments afectant considerablement a la seva qualitat de vida, dóna lloc a la producció, anticipació o no ajornament de la vida de l'afectat.

En les societats modernes ha costat molt que les decisions del poder religiós o polític no afectin l'esfera privada de les persones, la qual ha de ser respectada, tot hi que l'autoritat cregui que es troba en un error. Les guerres religioses que varen succeir a Europa entre els segles XVI i XVII van afavorir el respecte a la llibertat de consciència, pedra angular dels drets individuals de la persona.

Per això, quan “en nom d’un suposat Déu” es vol impedir que un individu deixi d'existir, si és la seva decisió, impedint-li la llibertat d'elecció del propi ser humà, estem a un pas de la intolerància i l'arbitrarietat al pensar que estant l'altre equivocat, jo tinc el dret adquirit per a intervenir en les seves decisions. Aquest pensament ha dut sempre a les pitjors intoleràncies que ha registrat la humanitat i als pitjors temps de l'autoritarisme i de la imposició forçosa.  

És per això que la pròpia llibertat implica la tolerància, l'acceptació de la llibertat dels altres fins i tot quan no m’agrada el que fan.  Prohibir l'eutanàsia és legislar en contra del més feble, del més incapaç, del que vol morir però no pot suïcidar-se, i provoca la continuació del sofriment. La penalització de l'eutanàsia castiga severament a qui fa un gran bé segons la valoració subjectiva rellevant de la persona que rep l'alleugeriment de la mort. Els que estan en contra de la legalització de l'eutanàsia segur que canviarien d'opinió si es veiessin en una situació desesperada i necessitessin a algú que els ajudés a morir. Crec que participar en una eutanàsia és un acte altruista, un acte solidaritat i de compromís cap als altres.  

Al meu entendre cada ésser humà és propietari de si mateix, de la seva ment i el seu cos. Per tant, aquest dret de propietat o legitimació del control significa que el propietari pot fer el que desitgi amb la seva propietat sempre que no agredeixi la propietat aliena, de manera que la llibertat de cadascun acaba on comença la dels altres, i l'opinió dels altres acaba just on comença la llibertat d'un mateix. Justament és per aquest motiu que crec que dintre de l'àmbit de la propietat, l'única voluntat èticament rellevant és la del propietari o amo.  

Així doncs, per moltes sotanes o gel·labes que duguin els capitostos de les religions, no tenen cap competència ni autoritat –legal o moral- per a opinar sobre el meu dret a executar les decisions que cregui més adients sobre la meva vida. I és precisament per aquest motiu, que els fonamentalistes religiosos solen proclamar als quatre vents la barbàrie generalitzada de la societat, la ruïna moral, la decadència espiritual, la corrupció dels temps actuals. Sembla que la humanitat només pogués prosperar si es fa el que ells diuen. Normalment les declaracions de persones amb creences religioses en contra de l'eutanàsia no són argumentacions basades en l'ús de la raó, sinó en postures freqüentment reaccionàries i obscurantistes. Recorren a la superstició, a entitats divines imaginàries, a dogmes de fe arbitraris, i intenten influir sobre els altres mitjançant la por a lo desconegut. Més o menys com en temps de la inquisició.  

Per una altra banda, el dolor és un mecanisme cognitiu que ens assenyala la presència de problemes i ens permet aprendre què és el que no hem de fer. Per tant, el sofriment no té cap sentit sobrenatural, i la veneració del martiri, de l’enaltiment, purificació i alliberament pel sofriment, està molt emparentat amb el masoquisme. Així doncs, crec que idolatrar el sofriment és el reconeixement a una actitud masoquista per expiar contradiccions internes concebudes com  a pecats. Veient la religió com un consol que mitjançant ficcions i enganys dirigits a apaivagar el neguit de les ànimes, davant la realitat inexorable de la mort. 

En aquest sentit, m'identifico plenament amb el pensament del filòsof alemany Arthur Schopenhauer quan afirma que "Les religions són, com les cuques de llum, necessiten de la foscor per a poder brillar”.  

Així doncs, vull defensar l'exercici de l'eutanàsia com un dret inalienable, de qualsevol persona, per a exercir la plena sobirania sobre la pròpia vida.

dilluns, 30 de desembre de 2019

Nadal i els jocs de mans pressupostaris de Govern català.


Catalunya viu amb pressupostos prorrogats des de l’any 2017, i que s'han hagut de prorrogar durant el 2018 i el 2019 perquè el Parlament no va aprovar-ne de nous. El 2018 va ser degut a l'aplicació del 155, i als del 2019 la manca de suports parlamentaris va fer que el govern ni tan sols portés el projecte al Parlament. Aquesta situació no ajuda a garantir un bon funcionament del país i, sobretot, impedeix l’adequada planificació i execució de les polítiques que necessita per al seu progrés i benestar. 

Que el nostre país disposi de pressupostos actualitzats, a la realitat economicosocial de l'any 2020, és una barreja de responsabilitats entre govern i oposició. És bastant evident que l'aprovació dels pressupostos catalans, ha estat, i és, moneda de canvi del circ polític de l'Ajuntament de Barcelona i de la formació del Govern d'Espanya.

A aquest bloqueig pressupostari, s'hi afegeix que els fons públics dedicats als serveis de suport a les persones amb discapacitat i especials dificultats ja venien d’una situació de continues retallades per la crisi econòmica del 2008. Des d’aleshores, fa 10 anys que estan congelats.

La situació la congelació dels salaris dels professionals dels serveis que gestionen les entitats i la manca de places residencials, fa que les organitzacions de persones amb discapacitat tinguin professionals que han perdut una gran part del seu poder adquisitiu, precaritzant els seus salaris, sense oblidar les llistes d'espera de persones que no tenen places per poder ser atesos en els diferents serveis d'atenció directa.

Catalunya és, amb diferència, el territori on la despesa social pressupostada ha caigut més des del 2010, ja que ara és un 9,9% inferior, l'equivalent a 242 euros per càpita menys. No és, però, l'únic que encara no ha recuperat els nivells de despesa social pressupostada, ja que tampoc ho han fet Castella-la Manxa (-6,9%) i Múrcia (-1,3%), mentre que han superat de llarg el llistó de fa nou anys les Illes Balears (31,4% més ara) i el País Valencià (27,9% superior).

Davant d'aquest entorn socioeconòmic de precarietat en la gestió dels serveis socials, el Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Chakir El Homrani, es va avançar al dia dels innocents anunciant una ordre per la qual s’actualitza el cost de referència de diferents serveis socials d’atenció a les persones amb discapacitat.

L’increment de tarifes, amb efectes a 1 de gener de 2019, oscil·la entre l’1,2% i el 5% i s’aplicarà als següents serveis:

·         Servei d’atenció precoç per a infants de 0-6 anys: increment del 2%.
·         Centres de dia per a persones amb discapacitat física i intel·lectual: 2%.
·         Residències i llars residències per a persones amb discapacitat física i intel·lectual: 1,2%.
·         Serveis de teràpia ocupacional (2%).
·         Serveis ocupacionals d’inserció (5%) per a persones amb discapacitat física i intel·lectual.
·         Llars residències i llars amb suport per a persones amb trastorn mental i problemàtica social: 1,2%.

Crec que els 6 milions d'euros que el Govern anuncia que invertirà de més, són del tot insuficients per revertir l’època de les retallades, que va aplicar el Govern d’Artur Mas el 2012, s’hauria de triplicar aquesta inversió fins als 18 milions d’euros. Que és el que el sector ha reclamat després de 10 anys de congelació.

Pel que fa al finançament dels Centres Especials de Treball (CET), l'any 2019 hi ha agut un augment de finançament del 22% del Salari Mínim Interprofessional (SMI), degut al decret del Govern espanyol que fixava el SMI en 900 €. Per a les persones amb discapacitat i amb especials dificultats, es va suplementar l'augment del 22%, amb un 5% addicional que va afectar més de 9.000 treballadors. Per tant, no ha estat tant una iniciativa del propi govern, com l'obligació de complir el decret que establia la quantia del SMI del Govern de Madrid.

Així doncs, considero del tot insuficients aquests augments i exigeixo al Govern que faci una planificació d'urgència per revertir les retallades de 2012, en un període màxim de dos anys, perquè les organitzacions que gestionen els serveis puguin prestar-los amb qualitat assistencial i amb els recursos previstos des dels seus inicis.

Comparteixo amb el govern actual, l'asfíxia econòmica a la qual s'està sotmetent a les arques de les Generalitat, però també reivindico que els col·lectius més vulnerables han de ser prioritzats en moments de màxim patiment.

Comparteixo amb una oposició actual, la necessitat de cobrir de forma immediata les necessitats més peremptòries dels estrats més febles de la nostra societat. Però també els exhorto a que actuïn en conseqüència i es comprometin amb uns pressupostos realistes i solidaris per al nostre país. Per una vegada, deixem el tacticisme electorat i la demagògia per a futurs menys incerts.