Com vendre fum i com comprar-lo.

Un dels qualificatius més utilitzats per a referir-se als que es lucren de lo paranormal, l'esotèric i l'acrític, és el de "venedors de fum". Quan ens venen un relat fantasios sobre ovnis, una embogida interpretació pseudo històrica de les Piràmides d'Egipte, o un flascó d’aigua màgicament convertida en medicament homeopàtic, el que ens venen és... doncs això, fum.

Les temporades en les que abunden aquest tipus de venedors és en les preliminars de les eleccions. És una època especialment abonada per a l'aparició de grans quantitats de venedors de fum.

La veritat, és una llàstima pensar que pugui haver tants i tan variats venedors de fum, sobretot perquè, com ens diuen les lleis del mercat, el fet que existeixin es deu al fet que hi ha un bon nombre de compradors de la seva mercaderia. Existeix un flux monetari bastant considerable consistent que els diners passen de la butxaca dels passarells a la dels espavilats.

Evidentment el fet que existeixi venedors de fum, implica que s'organitzi una indústria paral·lela encarregada d'establir les regles del joc perquè existeixin compradors de fum. Almenys és sobre això en el que s'ha fixat el debat en la recentment finalitzada Conferència de Canvi Climàtic Barcelona 2009.

Els evidents signes del canvi climàtic que s'està produint en el nostre entorn, va obligar a establir com objectiu en el Protocol de Kioto el reduir un 5,2% les emissions de gasos d'efecte hivernacle globals sobre els nivells de 1990 per al període 2008-2012. Aquest ha estat l'únic mecanisme internacional per a començar a plantar cara al canvi climàtic i minimitzar els seus impactes.

Amb tot això, els venedors de fum han aconseguit, per fi, deixar de ser estigmatitzats. Ara apareix una nova casta verda que fixarà els seus objectius a comprar fum o, el que és el mateix, quotes de CO2.

Això sí, els compradors de fum seran els països més industrialitzats que compraran les quotes que no utilitzen (perquè no tenen indústria) els països més subdesenvolupats. I així se'ns quedarà a tots la consciència molt tranquil·la, ja que continuarem produint la mateixa quantitat de merda sobre el planeta i el que ens passem del límit, ho compensarem comprant-los el fum que no produïxen als països més pobres.

A això se l’anomena "Justícia Verda" i la resta són ximpleries.

Convergència o el pujolisme sense Pujol.

Passen els anys i és indubtable que Convergència no troba la manera de sobreposar-se a la sortida de Jordi Pujol i a la garrotada d'haver perdut, juntament amb Unió, la Generalitat en dues ocasions malgrat ser la formació amb més escons.

Està clar que l'herència política de Pujol està pesant com una llosa, en la capacitat de maniobrabilitat de l'actual direcció encapçalada per l’Artur Mas.

Pujol va nomenar a Mas com hereu universal de la seva obra política, protegint-lo dels intents de lideratge del Duran Lleida, al llarg de l'últim mandat del president Pujol.

Estava clar que per a anul·lar a una bèstia política com el Duran Lleida (que les enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques sempre li han atorgat un gran lideratge), era necessari no només acollir sota la seva protecció al Mas, sinó que era imprescindible estructurar tota una "Guàrdia Pretoriana" (el nom és pura coincidència) amb personatges fidels al Pujol i els seus interessos polítics.

És ara quan la capacitat de maniobra de Mas, es veu limitada a l'hora de prendre decisions que allunyin a Convergència dels bolets que li estan esquitxant de casos de corrupció i enriquiment fàcil.

Tot el que havia estat necessari per a dirigir el destí de la Federació de Convergència i Unió segons les voluntats de la família Pujol, ara es tornen un llast per a l'actual executiva que es veu limitada en la seva capacitat de resposta pels estrets vincles que uneixen al Macià Alavedra i al Lluís Prenafeta amb Jordi Pujol. Sembla ser que en l'últim llibre de Pujol titulat "Memòries. Temps de construir (1980-1993)", hi ha tres passatges dedicats a aquests dos històrics militants expulsats del partit temporalment, segons m'ha explicat un amic que ha tingut temps per a llegir-lo.

Així mateix, la detenció de l’Alavedra i el Prenafeta, i el registre dels locals de la fundació Catalunya Oberta, són atacs directes al cor del pujolisme. I aquest ha respost sense encumanar-se a ningú i per dues vegades el Pujol ha deixat amb el cul a l'aire a l’Artur Mas, el lideratge del qual mai ha estat prou acceptat com per a arrelar amb solidesa, i més des de l'aparició dels casos Millet i Pretòria:

La primera quan va amenaçar amb "estirar de la manta" per a esclarir el finançament dels partits polítics que havien rebut finançament del Palau de la Música. Donant a entendre que té mes informació que no ha comunicat al jutge.

La segona quan surt públicament i sense que ningú l'hi demani, per a ratificar davant els mitjans de comunicació, la gran amistat que l’uneix amb els dos històrics militants detinguts. Deixant a l'actual cúpula del partit en una situació incòmoda.

Personalment crec que Convergència necessita redirigir el seu rumb cap a una línia ideològica que li permeti superar el pujolisme. Necessita donar un cop de timó que puguin liderar les noves generacions del partit i desprendre's de l'estructura pujolista.

Penso que Convergència té gent jove experimentada en política, que no han estat tan embolicats per la flassada pujolista i que superen en capacitat política a l'Oriol Pujol "el fill de l'amo" i la seva orquestra. I aquí radica el drama de la CIU post-pujolista: està perdent la seva identitat, defrauda a una part del seu electorat tradicional i és incapaç d'enganxar al més jove amb un missatge reciclat.

Partits polítics: no hi ha un pam de net.

Es fa molt difícil pensar en positiu respecte a la transparència i la gestió política, després de veure com en poc temps han aparegut al mercat casos com: el cas Gürtel, el caso Millet menjo l'última andanada de l'Operació Pretòria.


Tot aquest Maremagnum de corrupció política, corrupció empresarial i interessos individuals, ens duu a que la ciutadania s'allunya cada vegada més de les institucions públiques que la representa.

Està clar que els mecanismes de control establerts per a garantir el bon ús dels fons públics, no està funcionant. Personalment crec que hi ha un especial interès perquè no funcioni correctament, ja que és evident que l'actual llei de finançament dels partits polítics té moltes escletxes per les quals trobar finançament irregular, que permeti mantenir les costoses estructures organitzatives dels actuals partits polítics amb representació parlamentària.

Sembla ser que els Tribunals de Comptes, tant el català com l'espanyol, ja havien fet referència a desajustaments comptables i financers en cadascun dels tres casos que impliquen un finançament irregular. Ningú ha fet cas de les incidències recollides en els informes d'aquests tribunals, que en el millor dels casos podríem justificar com que no hi ha els recursos humans suficients per a fer un seguiment més detallat, però que també podem justificar com una desídia intencionada per a facilitar l'entrada de diners frescos i irregular a les caixes dels partits polítics.

Aquest últim capítol de l'Operació Pretòria ens ha de fer reflexionar sobre la qüestió: Per què passa el que passa? Probablement, la corrupció obeeixi a un parell de cultures: la de l'enriquiment ràpid i la de finançament dels partits polítics.



La cultura de l'enriquiment ràpid ve de la mà del creixement econòmic, de l'urbanisme, de les plusvàlues que es generen a cop de compravenda de solars i especulació immobiliària. En aquesta conjuntura sorgeix la temptació de recalificar il·lícitament el terreny públic en benefici propi. I més si apareix la figura del conseguidor, del blanquejador i del promotor amb diners calents.

És tan fàcil que amb una sola signatura, algú pot arribar a ser milionari. I la signatura arriba molt ràpidament perquè l'ésser humà és dèbil per naturalesa. I si la cosa es fa bé ningú se n’assabenta. Quantes vegades no haurà passat abans sense que s'hagi descobert?. En definitiva, el corrupte i la corrupció prenen carta de naturalesa.

La cultura de l'enriquiment ràpid es complementa amb una cultura partidista que no selecciona degudament als militants de la formació, que tolera determinats personatges perquè són dels nostres, que amaga o nega qualsevol problema que posi en dubte la imatge del partit, fins que es fa evident per si mateix perquè la merda acaba fent pudor, i que aprofita qualsevol escletxa per a forçar la legalitat, que no reforma la legislació perquè treu algun tipus de profit de la mateixa.

Seria molt trist haver d'admetre com a certa l'afirmació de l’Enrique Jardiel Poncela, que va dir “La fi de la religió, de la moral, de la política, de l'art, no ve sent des de fa quaranta segles més que ocultar la veritat a ulls dels necis”. Encara que de moment raons no li falten.