Arxiu del blog

diumenge, 15 de setembre de 2019

Ara no va de noms ni de sigles, ara va de país.

Al començament d'un nou curs polític, tenim per davant unes perspectives polítiques poc encoratjadores. D'una banda tenim al PSOE que a cop d'enquesta té fixat el seu objectiu en una nova contesa electoral, de l'altra tenim a ERC que ensuma el triomf en unes eleccions catalanes. Però lo realment preocupant és que la ciutadania catalana exigeix ​​accions i posicionaments polítics amb la mirada posada en el país i no en la lluita per les poltrones polítiques de partit.

Catalunya viu un conflicte territorial amb l'Estat espanyol que té la seva base i la seva solució en el debat polític. On no hi cap una interpretació mesquina dels articles referents a l'autogovern territorial de la Constitució espanyola (com els articles 2, 3, i del 149 al 156), on es retorça la interpretació constitucional per distorsionar conceptes sobre la nació, la diversitat lingüística, el diàleg territorial i el tema central del conflicte com és el finançament.

Aquest conflicte polític està produint afectacions molt greus a drets fonamentals, com el dret de participació política per mitjà de representants elegits democràticament, la llibertat d'expressió i de manifestació, així com el dret a la llibertat individual.

Aquest conflicte només pot tenir una solució política basada en la diversitat lingüística, cultural i nacional de l'Estat espanyol. Per tant, es fa imprescindible iniciar un diàleg constructiu per aconseguir una solució política al conflicte; un diàleg atrevit i creatiu que ha de tenir com a colofó ​​una consulta directa al poble català.

Però per abordar aquest diàleg, és condició "sine qua non", que els partits polítics independentistes han de tenir una única unitat d'estratègia i d'acció, per poder ser l'interlocutor vàlid que la ciutadania independentista vol i mereix, per defensar els seus plantejaments davant d’un Estat espanyol que encara conserva reminiscències dictatorials del franquisme.

Tant Junts per Catalunya, com Esquerra Republicana han de posar a Catalunya en el centre del seu missatge ideològic i de les seves accions. Establint una "unitat d'acció" que ha de passar pel reconeixement de Catalunya com a "subjecte polític" i el reconeixement del seu "Govern legítim", per la llibertat dels presos i la tornada dels "exiliats", sense oblidar el reconeixement del dret d'autodeterminació.

Qualsevol intent de que una opció política intenti apropiar-se el protagonisme de la representació independentista, serà castigat pel mateix electorat. Ara no va de noms, ni de sigles de partits, ara va de país.

Mai hem d'oblidar que la privació de llibertat personal de diversos dirigents polítics i socials, per la via d'un ús abusiu i desproporcionat de la mesura cautelar de privació de llibertat, constitueix una vulneració flagrant de drets fonamentals reconeguts per l’ONU i subscrits per l’Estat espanyol. Una demanda política a un problema polític mai pot ser confrontada ni solucionada per la via penal.

Tal i com han manifestat dos ex-comandaments de Scotland Yard en el seu informe, les acusacions infundades de rebel·lió o sedició als presos polítics, són contràries al principi de legalitat, ja que es poden entendre com una criminalització de la llibertat d'expressió i de manifestació. En aquest sentit, el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, en l'Opinió 6/2017, de 27 de maig de 2019, ha establert que la detenció de Cuixart, Sànchez i Junqueras va ser arbitrària, i conclou que el Regne d'Espanya els ha d'alliberar immediatament i compensar-los pel temps que fa que estan Privats de llibertat.

Per tant, un dels camins que han de portar-nos a la solució del conflicte és la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. Per molt que l'Estat espanyol intenti negar, amb falsedats, la viabilitat de realitzar aquesta consulta a la ciutadania catalana, aquesta consulta és possible de forma legal i contemplada en el propi ordenament jurídic espanyol.

La llei internacional recull el que es defineix com a “ius cogens”, és a dir, “normes de dret imperatiu”. Formen part del dret internacional i cap Estat pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que estan per sobre de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat o bé perquè els tractats internacionals ho contemplen. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria, de l'esclavitud i de la tortura. El dret d'autodeterminació dels pobles també és considerat jurídicament com una norma imperativa, tal com ha estat ressaltat en diverses sentències del Tribunal Internacional de Justícia i tal com està reflectit a la carta de les Nacions Unides. i no cal recordar que Espanya va signar l'adhesió a la carta de les Nacions Unides, amb la qual cosa esdevé obligada a reconèixer aquest dret.

El dret d'autodeterminació és el dret que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No pressuposa la voluntat ni obliga a cap nació a fer-se independent. Es limita a dir que té dret de decidir-ho. En termes jurídics, ve a ser com el de qualsevol país de “triar la sobirania i l'estatus polític, sense compulsions externes o interferències”.

dissabte, 17 d’agost de 2019

Ens estan preparant per a una nova crisi.

  La crisi financera mundial del mes de setembre de 2008 va ser una de les pitjors des de la Gran Depressió. Va donar lloc a un crash borsari històric. Es va fer especialment visible al setembre de 2008, amb la fallida, fusió o rescat de diverses entitats financeres importants als Estats Units.

L’any 2009 l'euro es va afeblir per de la crisi del deute sobirà de països com Irlanda, Grècia, Portugal, Xipre i Espanya, que van haver de ser rescatats a canvi de polítiques d'austeritat pressupostària.

La banca espanyola va aprofitar aquesta conjuntura per desfer-se de les inversions tòxiques que tenien acumulades en el totxo. Més de 60.000 milions d'euros es van necessitar per fer desaparèixer els números vermells de la banca,  dilapidant les reserves del fons per a les pensions.

Amb el pretext d'aquesta macro crisi econòmica, es va aprofitar per fer retallades sanguinàries a l'Estat del Benestar. La sanitat pública era un dels principals objectius de l'oligarquia de l'IBEX-35. Era el moment perfecte per retrocedir en drets socials i per reduir dràsticament els pressupostos de sanitat, ensenyament, polítiques socials i d’accés als llocs de treball.

La majoria de drets usurpats des del 2008, no s'han tornat a recuperar. La jugada li ha sortit perfecta a l'IBEX-35. Desenes de milers de persones han estat desnonades dels seus habitatges, per no poder pagar unes hipoteques que la mateixa banca oferia sense control. No obstant això, aquests habitatges han estat pagats pels 60.000 milions del crèdit, a fons perdut, atorgat pel Govern ultra liberal del Partit Popular vinculat estretament al feixisme franquista.

Es va aprofitar l'ocasió per liquidar a la classe mitjana espanyola, que suposava una incomoditat pel perill de desestabilització social per l'oligarquia del Règim del 78. Suposo que l'oligarquia del Club Bilderberg, devien pensar que la gent del carrer teníem massa drets.

Aquests durs ajustos econòmics van deixar seqüeles com la precarietat laboral o l'absència d'inversions públiques, aspectes que han debilitat l'Estat de benestar i han distanciat a molts ciutadans de la idea d'integració europea.

Davant de l'eficàcia de les mesures de durs ajustos econòmics, sembla que els poders fàctics dels estats han trobat el sistema per "tutelar" el futur el futur dels drets de tota la ciutadania.

De fet, és possible que les llavors d'aquesta propera recessió econòmica ja s'hagin plantat, encara que els efectes no es notin de manera immediata.

Cal no oblidar les creixents tensions comercials i geopolítiques entre els Estats Units i la Xina arran dels aranzels imposats per l'administració Trump contra Pequín, que a la vegada ha actuat de manera recíproca.

L'horitzó també es torna tèrbol per les convulsions que viu la Unió Europea pel BREXIT, la crisi de deute provocada pel govern d'Itàlia o les possibles sancions a Hongria i Polònia.

Davant d'aquest panorama, podem veure com en els últims 30 anys, el capital financer s'ha convertit en dominant en les principals economies capitalistes, superant a l'elit industrial en poder i influència. Aquesta evolució ha portat al fet que el sector productiu es vegi cada vegada més sotmès a la dinàmica volàtil del sector financer.

La crisi de l'Estat del Benestar que s’està donant en les societats desenvolupades, com a conseqüència de la globalització i la submissió de les polítiques econòmiques i monetàries de cada país a les exigències dels grans blocs polítics-econòmics, ha suposat la fi de l'autonomia dels Estats per a dissenyar la seva pròpia política econòmica i els seus sistemes de protecció social.

Aquest clima d'incertesa ha portat a les institucions internacionals a rebaixar les seves previsions per a 2019. Amb la qual cosa, sembla evident que ens estan preparant per mentalitzar-nos que entrarem aviat en un nou període de crisi, perquè estiguem més receptius per a continuar renunciant als drets ja conquerits. Que ho aconsegueixin o no, només depèn de la nostra capacitat de plantar-nos i dir "ja n'hi ha prou!!!".

dissabte, 20 de juliol de 2019

El Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat: eina o postureig?

Per respondre aquesta pregunta, probablement podríem trobar arguments per catalogar-ho de cert postureig i arguments per considerar-lo una eina de futur.

Que el sector de les persones amb discapacitat està sumit en una crisi gairebé estructural, no és cap notícia nova. Com tampoc ho és que les organitzacions representatives d'aquest col·lectiu, han estat treballant dur per revertir les retallades pressupostàries argumentades en la crisi i posant a la persona al centre del debat, amb més o menys èxit en funció del govern de torn amb el que els ens ha tocat ballar.

Durant aquest període de retallades i sota la presidència del President Artur Mas, es va proposar la creació del Consell de la Discapacitat de Catalunya (CODISCAT), amb la finalitat de facilitar el diàleg entre el Govern de la Generalitat i el sector de la discapacitat. En aquell moment el sector de la discapacitat representat en el COCARMI, va decidir plantar-se i no participar en la creació d'aquest òrgan fins que no es desencallessin els pagaments deguts pel mateix Govern.

Va ser amb el president Puigdemont que es va constituir el CODISCAT i es va posar en marxa amb la participació de tots els departaments de la Generalitat i totes les federacions membres del COCARMI. Aquest òrgan es reuneix dos cops l'any en sessió plenària i quatre vegades l'òrgan de govern. S’hi tracten temes que no acaben de funcionar i s'exigeixen explicacions de cada situació.

El Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat s'ha posat en marxa amb moltes reticències per part del propi sector de la discapacitat. Va haver-hi desconfiances en el nostre sector de la discapacitat física representat en Junta Directiva de la Federació ECOM, i també hi va haver debat en el propi Comitè Executiu del COCARMI.

El per què el sector ha acceptat participar en la posada en marxa d'aquest Pacte Nacional? És ben evident. Les retallades pressupostàries iniciades el 2012 i la seva posterior congelació, no poden atribuir-se només al Govern de la Generalitat. Els pressupostos catalans s'han utilitzat com a arma llancívola contra l'anomenat "Procés". L'última vegada que els pressupostos de la Generalitat es van aprovar en temps i forma va ser el 2009. En els deu anys següents, fins a aquest 2019 cap pressupost s'ha aprovat quan tocava, a tots se'ls ha hagut d'aplicar com a mínim una pròrroga tècnica. I no només això, sinó que en pràcticament la meitat d'aquest període -quatre anys- en realitat ni tan sols hi ha hagut pressupostos nous i s'han prorrogat definitivament els anteriors.

Els números del 2013  es van haver de prorrogar amb motiu de les eleccions anticipades que va convocar el President Mas, després que Mariano Rajoy rebutgés la seva proposta de pacte fiscal, i es van mantenir així durant tot l'any tot esperant l'assignació de més recursos per part del govern espanyol que mai van arribar. Els comptes del 2014, per contra, anaven camí de ser els primers d'Artur Mas que s'aprovarien a temps, però una petició d'última hora del PP de dictamen al Consell de Garanties Estatutàries els va acabar demorant igualment. I les del 2015 tampoc van rebre llum verda fins entrat l'any.

Resulta obvi que el bloqueig pressupostari i l'infra-finançament que l'Estat espanyol, mitjançant el govern del PP, ha perpetuat durant vuit anys per asfixiar l'administració catalana, ha tingut continuïtat amb l'any i quatre mesos que el PSOE porta manant.

Davant d'aquesta perspectiva d'irresponsabilitat política i de país demostrada pels partits polítics, tant de l'àmbit independentista (JXC, CUP i ERC), com els del Club del 155 (VOX, PP, Ciutadans i PSOE), el COCARMI va decidir apostar per la creació del Pacte Nacional per a disposar d'una eina de treball que permeti pressionar el Govern català o denunciar l'incompliment dels seus compromisos.

Independentment del control i denúncia de les polítiques i els incompliments que pugui cometre el Govern de la Generalitat, també es fa necessari el control i la denúncia de l'asfíxia econòmica que continua allargant l'actual Govern en funcions de l'Estat espanyol dirigit pel PSOE, que entre altres casos, continua retenint part de la recaptació de l'IRPF que per sentència judicial ha de lliurar a Catalunya.

Així doncs, el col·lectiu de les persones amb discapacitat, representat pel COCARMI, ha decidit donar un vot de confiança al Govern Català, participant en la constitució de la Taula del Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat, per un compromís amb les pròpies persones amb discapacitat i per un compromís amb les organitzacions que ens representen.