Arxiu del blog

diumenge, 10 de gener de 2021

A la societat urbana li urgeix complementar-se amb el món rural.

Durant l'estat d'alarma declarat com a conseqüència de la pandèmia del Covid19, el teletreball, ja sigui en exclusiva o d'una forma mixta, presencial i on-line, s'ha convertit en una opció real en el món laboral, permetent treballar fora de la oficina habitual. Hem pogut observar com arran de la pandèmia, el món rural s'ha posat en valor i ha entrat a les agendes polítiques.

Aquesta pandèmia ha fet percebre que les àrees rurals ofereixen un refugi segur contra el virus, donada la seva menor densitat de població i conseqüentment un menor risc d'infecció. Això ha motivat a alguns urbanites a cercar aixopluc al camp. Tot i això, en realitat les zones rurals són extremadament vulnerables a les crisis de salut pública de qualsevol tipus, ja sigui perquè les seves poblacions estan més envellides o els seus serveis de salut són més fràgils.

En aquest procés hem vist que algunes segones residències convertint-se en l'habitatge principal de famílies que vivien ancorades a l'àmbit urbà. La rebolcada que ens ha fet aquesta pandèmia ens ha permès veure que hi ha persones que decideixen començar una nova vida fora de la ciutat. S'està posant en valor tot allò que el món rural ens evoca: més tranquil·litat, un aire més pur i una vida menys estressant. El món rural torna a guanyar centralitat i una nova mirada molt més positiva, amb valors molt més en alça.

Encara que sóc conscient que queda molta feina per fer, fins que es pugui permetre la possibilitat real de treballar des del medi rural en treballs tecnificats, queda molta feina fins a disposar de suficient cobertura de fibra òptica.

Les persones que vivim al món rural necessitem exactament el mateix que qualsevol altre ciutadà en qualsevol lloc de món: que se'ns garanteixin els drets fonamentals. És a dir que hi hagi serveis bàsics de salut, de cultura, d’habitatge, connectivitat d'alta velocitat o de mobilitat, per poder desenvolupar el nostre estil de vida amb la mateixa eficàcia i eficiència que les persones que treballen en l'àmbit urbà.

Cal que des del món rural s’incideixi de forma pedagògica, per transmetre la necessitat de canvis de percepció a la majoria de la població catalana que viu en l'àmbit urbà. És imprescindible fer sentir el paper que té el món rural a la nostra societat, per això ens cal reivindicar d'una manera decidida que el món rural s'encarrega de gestionar el 85% del territori. Un territori que, deixant de banda, que és el que ens dóna de menjar, també és el que ens transmet uns valors col·lectius i ens arrela a la nostra essència com a societat. La pandèmia no ha fet més que obrir-nos una finestra d'oportunitat per a reflexionar sobre el nostre tipus de vida. Cal posar en valor la importància que té gestionar aquest 85% del territori. Gestionar els nostres boscos, el camp, la muntanya. Es tracta de gestionar l'escenografia del nostre país que permet a la societat urbana identificar-se amb la naturalesa quan escapen del seu món de ciment.

Si sabem aprofitar la crisi existencial que a ocasionat aquesta pandèmia, ha de ser l'oportunitat per pal·liar el despoblament i per reactivar el món rural mitjançant el desenvolupament d'activitats econòmiques, amb joves que puguin posar en pràctica els seus projectes de vida laboral i fins i tot amb certs segments professionals de la població urbana que poguessin donar continuïtat a la seva activitat professional i als seus projectes d'innovació. Tot això, afavoriria entre altres coses, un alleujament de la pressió demogràfica en àrees urbanes, una disminució de la contaminació a les ciutats i una millora en la conciliació familiar.

Pensem que el despoblament de les àrees rurals està induït per la falta d'activitat econòmica, la manca d'ocupació de qualitat, raonablement ben remunerat i estable. El sector primari per si sol no és capaç de mantenir una riquesa i una ocupació que retingui a la cada vegada més escassa població jove. Més aviat al contrari, ja que actualment tenim un sector primari subvencionat i endormiscat per la PAC. Per afrontar aquest repte és necessari dotar de mitjans per al foment d'ocupació en activitats no només lligades a el sector agroalimentari, forestal o de turisme rural, sinó, a empreses energètiques, industrials, a la implantació de franquícies amb segell mediambiental i un ampli ventall de possibilitats que, mantenint la seva essència, permetin la connexió de les zones rurals al món digital de segle XXI.

Per a poder apropar-nos a una solució que garanteixi la supervivència en el món rural, les decisions s'han de prendre tan a prop com es pugui d’allí on sorgeixen els problemes; massa vegades aquestes decisions respecte a el món rural es prenen des de despatxos de les ciutats. És molt important, de cara a el futur, valorar i saber entendre la importància que tenen els espais rurals a l'hora de generar aliments i fixar el paisatge. Necessitem contemplar Catalunya com un gran complex espacial de caràcter urbano-rural on hi hagi possibilitats de treballar de formes molt diferents.



dissabte, 2 de gener de 2021

La sanitat pública en temps de pandèmia.

A finals del segle XIX, tenir accés a la salut era només un privilegi de les classes adinerades. Només els més rics es podien pagar el servei d'un metge. Va ser justament en aquesta època en què es va produir un canvi de paradigma. Els gestors públics van descobrir que era més econòmic prendre mesures preventives que tenir d'assumir els costos de tenir a la seva població malalta.

Els primers a reaccionar van ser els anglesos, que el 1848 van promulgar la Llei de salut pública, coincidint amb l’esclat de la industrialització. En aquella època els barris obrers eren un brou de cultiu ideal per a malalties altament contagioses com el còlera, el tifus o l'escarlatina, que impedien disposar de mà d'obra forta i estable. No va ser fins aleshores quan es va entendre que la pobresa no era una circumstància individual, per tant s’havia d'abortar des d'una perspectiva global per part de les administracions públiques. Així doncs, van ser els inicis dels sistemes de salut públics que anirien apareixent per Europa.

Recordeu aquell precepte que deia: "de tot se n’ha de treure alguna cosa positiva"? Doncs bé, el Covid-19 ha posat cap per avall tots els sistemes d'atenció sanitària a nivell mundial. Tot i que que on han tingut un impacte més terrorífic ha estat en els països del primer món, on ens sentíem molt segurs que aquest tipus de pandèmies es donaven només en sistemes sanitaris del tercer món.

Amb l'impacte de la pandèmia s'han tensionat els sistemes d'atenció sanitària. Aquest desbordament ens ha permès veure les diferències existents entre els mateixos països rics, que tenen un sistema d'atenció sanitària pública, davant de països que històricament han funcionat amb un sistema d'atenció sanitària privat.

El gran avantatge de la sanitat pública per afrontar el repte d'aquesta pandèmia, ha estat que en una situació tan difícil com aquesta els ciutadans han prioritzat els centres públics, gràcies a la qualitat de l'atenció sanitària. Fins i tot les assegurances privades han derivat als seus pacients al sistema públic d'atenció sanitària quan han sorgit les primeres complicacions.

Això passa perquè la inversió en equipament mèdic és molt més gran en el sector públic, disposant de millors mitjans per tractar les malalties més greus. A més, compten amb els millors hospitals (encara que aquests no tinguin les comoditats) i millors especialistes, amb millors resultats per al pacient.

En canvi, en el sistema privat d'atenció sanitària, els salaris es veuen complementats mitjançant primes de productivitat, la prescripció de proves diagnòstiques (que, en alguns casos s'han demostrat innecessàries), la prolongació injustificada dels tractaments, jornades laborals més llargues o realització de tasques pròpies de qualificacions professionals superiors, per posar només uns exemples. Sense oblidar-nos les malalties cròniques o greus que queden directament excloses, degut als elevats costos dels seus tractaments i són derivats a la sanitat pública o, directament, s'impedeix l'accés a aquest tipus d'assegurances privades quan les persones pateixen determinades patologies.

Per tant, hem vist com la pandèmia ha arribat en el pitjor moment de la sanitat pública, en ple procés privatitzador i especialment austericida en comunitats com Madrid (PP), Catalunya (CiU), Balears (PP), Canàries (PP) i País Basc (PNB). Totes elles liderades per partits amb ideologies neoliberals i consevadores.

Mentrestant, la sanitat privada ha crescut sense parar des de l'inici de la crisi del 2011: l'exercici de 2017 va presentar unes xifres d'escàndol, arribant a més de 6.400 milions d'euros, un 16,85% més que el 2013, incrementant-se any rere any. Mentrestant, la despesa pública total encara no ha recuperat el nivell anterior a la crisi de 2011.

Davant d'aquest panorama tan desolador, és crucial recordar el valor que té la sanitat pública per a la nostra societat. I recordar que l’hem de defensar davant d'aquells que intenten aprofitar-se de la pandèmia per prendre decisions basades en el seu interès privat, i no en l'interès general.

Ara que li hem vist les orelles a el llop, hem d'impulsar un gran pacte d’Estat a favor de la sanitat pública, forçant als partits polítics a que el posin en els seus programes electorals i que el defensin, més enllà de les declaracions merament patrioteres embolicats en banderes nacionals.

Ara més que mai cal que ens plantem, evitant així que ens continuïn retallant els nostres drets fonamentals. Com republicà convençut que sóc, vull exigir als Reis Mags que obliguen als nostres polítics a complir aquests cinc punts:

1.- Acabar i revertir les retallades que han ocasionat la precarització de la sanitat pública.

2.- Potenciar els serveis públics, com a garantia de salut dels ciutadans, que al seu torn fa de motor de l'economia i la democràcia de l'Estat de benestar. 

3.- Promoure la gestió pública dels serveis socials, especialment la sanitat, que ha de prevaler com a garantia dels drets socials de la ciutadania.

4.- Reforçar el sistema públic d'atenció social i sanitària, com a eina per millorar i fomentar la solidaritat entre la ciutadania, erradicant així les bretxes socials.

5.-Fer de la sanitat pública el motor de recuperació econòmica i social de país.

Tal com va dir Benjamin Franklin "No canviïs mai la salut per la riquesa, ni la llibertat pel poder". Bon any a tothom!

diumenge, 20 de desembre de 2020

Som gent de Bar.


Amb l'aparició de la Covid19 la nostra socialització ha quedat en "stand by". Hem reinventat noves formes de confraternitzar. Alguns es van inclinar pels jocs socials en xarxes, altres xategen, altres es van deprimir, se sentien sols, avorrits, o estaven patint d'angoixa. A hores d'ara hi ha massa adults preocupats per aquesta situació. Em sembla que, tot plegat, no és per menys: amb els canvis dramàtics que han patit les nostres rutines, el no poder anar a l'escola, la incertesa a casa, la por al desconegut (inclosa la mort), la gent necessitem veure'ns , olorar-nos, escoltar-nos, en resum sentir-nos.

Hem pogut comprovar com de cop i volta la nostra vida s'ha paralitzat i ens toca adaptar-nos temporalment a una nova situació. Per descomptat aquest escenari ens genera estrès, però no només la situació viscuda, sinó també totes les conseqüències generades per aquesta. Pot sorgir la pèrdua de la feina, la reducció d'ingressos mensuals, gestionar el fet de conviure 24 hores amb la nostra bombolla familiar.

Amb tot això podem veure que el confinament és el major experiment psicològic de la història, del qual en sentirem parlar en les pròximes dècades. Molts estudis psicològics van a abordar comportaments de les persones durant el procés d'aquesta pandèmia, analitzant les reaccions humanes en situacions de pressió. Haurem d'aprendre a gestionar la intel·ligència emocional i entendre que tots estem experimentant la pandèmia d'una manera diferent, alguns se senten còmodes a l'estar dins de les seves llars i no sortir dels mateixos, però altres estan experimentant episodis depressius i ansiosos o fins i tot desenvolupant agorafòbia, o el que és el mateix, que és la por d'anar a llocs oberts.

Un dels grans reptes que les persones hem hagut de viure és com afrontar la por en mig de les incertes conseqüències de la malaltia en la nostra vida i la nostra salut se sumen les conseqüències que pugui tenir en tota la família, bé sigui perquè pensem que també poden emmalaltir. Els familiars dels pacients han de tractar no només amb la incertesa que puguin contraure la malaltia, sinó que a més no puguin mantenir contacte amb el seu parent malalt, sent així un patiment afegit.

No oblidem que les persones som éssers socials per naturalesa de manera que aquesta  situació s'escapa del que estem acostumats a fer en les nostres activitats diàries i necessitem interactuar. Actualment tenim un grapat d'aplicacions com Zoom, Jitsi meet, Skype, WhatsApp, Facetime, Google Meet, o el mateix Facebook, que ens permeten l'accés a la comunicació amb altres persones, sense importar on estiguis de manera gratuïta.

Tot i així, l'ús prolongat d'aquesta socialització digital podria canviar les nostres relacions interpersonals hem construït al llarg de el temps, amb persones que tenen històries compartides, i que es podria deteriorar o trencar. Un altre dels perills de les relacions virtuals és la creació de cercles d'amistats homogenis en àmbits com la política, la cultura, l'oci o la feina. I la nostra exposició a l'aparador de les xarxes socials ens exposa constantment a el "etiquetatge" públic per les nostres opinions i poden allunyar-nos d'amistats que pensen diferent del que pensem nosaltres.

Les persones som essers que hem viscut en comunitat des del mateix naixement i, segons la psicòloga Susan Pinker, la interacció humana és un element essencial per al benestar, la salut i fins i tot la longevitat citant un estudi que relaciona indicadors de comportament amb supervivència per demostrar que el principal factor que influeix en la vitalitat de les persones, més que la necessària pràctica de l'exercici físic, la bona alimentació és la nostra socialització.

Els éssers humans necessitem mantenir una vida social activa, sortir al carrer, interactuar amb els nostres veïns, parlar amb ells de el temps, del futbol o de la política, mirar-los a la cara i intercanviar informació amb les paraules però més encara amb el to, l'expressió, el gest, la comunicació no verbal. Tenim la necessitat imperiosa de sentir-nos i conviure. No estem preparats per gestionar la soledat no desitjada, mai ens han ensenyat a conviure amb nosaltres mateixos.

Un exemple que hauria de fer reflexionar-nos és que en zones rurals on hi ha pobles, en què viuen poques persones, els Ajuntaments han prioritzat donar facilitats perquè funcioni un Bar, abans que un consultori mèdic. En aquest mateix entorn rural, fa més de 50 anys les esglésies s'omplien els diumenges perquè la gent necessitava confraternitzar a la sortida dels actes religiosos. Doncs bé, avui aquesta mateixa ciutadania que abans anava a missa, ara es mobilitza perquè a la localitat hi hagi al menys un Bar. Necessitem anar a prendre la cervesa o el cafè, no perquè tinguem la dependència psicològica d'ingerir aquests productes, sinó que tenim la dependència psicològica de interactuar amb algú.

No sé si entre l'empatx de rànquings gastronòmics que patim, n’hi hagi algun que analitzi els bars de tapes que tinguin més cura dels espais de convivència, els cafès o restaurants més “neighbour-friendly” o establiments de proximitat que tinguin cura de la seva clientela. Ja no es tracta d’escurar el plat que devorem o la copa, es tracta de poder mirar a les persones directament als ulls, sentir la seva veu i la seva olor. En definitiva, sentir que formem part d’una mateixa col·lectivitat. Per tant “SOM GENT DE BAR”.