Arxiu del blog

dimecres, 11 d’abril de 2018

La violència política i visceral del règim del 78.

La violència política obeeix a un motiu específic, i és el de dirigir-se contra els opositors ideològics, ja sigui perquè s'abstinguin d’anar contra el sistema (establishment), o atemptar contra la política imperant. Per tant, estem assistint a una venjança visceral de la colla del 155, no només per arrasar l'independentisme a Catalunya, sinó per arrasar amb la identitat històrica i cultural del nostre país.

L'argument de la violència va ser la pedra de toc que li va permetre al govern espanyol derrotar el terrorisme basc. La comunitat internacional es va solidaritzar, i es va alinear, amb les tesis que l'Estat espanyol esgrimia per atacar l'independentisme. Com més sang vessava ETA, més suport internacional rebien el Felipe González, l'Aznar, el Zapatero i el Rajoy.

Així doncs, l'Estat espanyol no té altra alternativa que provocar que la reacció del poble català sigui violenta. Espanya necessita, per tots els mitjans, provocar un aixecament de la població que, a ulls de la comunitat internacional, justifiqui un correctiu al poble català.

Estem assistint a l'aplicació d'una volta més de rosca en la utilització política dels tribunals espanyols per passar comptes amb l'independentisme català. És tal la impunitat amb la qual s'està intentant ofegar i derrotar un moviment recolzat per amplíssims sectors populars, que només exigeixen que es respecti el seu dret d'autodeterminació, que l'esquerra demòcrata espanyola té l'obligació de fer pública la seva posició.

El fet que el 27 d'octubre es proclamés, ni que fos "de manera simbòlica", la República de Catalunya va fer encendre totes les alarmes del franquisme espanyol. Els "inventors" del règim del 78 de seguida van estar d'acord a intervenir "per terra, mar i aire" la Generalitat de Catalunya amb el 155. Amb la proclamació de la República, la Corona es va veure en perill i es necessitava una resposta ràpida que dissuadís a un moviment republicà espanyol (gairebé inexistent) de somnis perduts.

El petit Borbó i el Club del 155 necessiten que es generi violència a Catalunya. Per a això compten amb la col·laboració inestimable del poder judicial, que emparant-se en atestats plens de falsedats intenten criminalitzar a tort i a dret, per provocar reaccions irades dels sectors més hiper ventilats de l'independentisme català.

Les provocacions van començar el dia en què es va iniciar el registre en el Departament d'Economia i Finances de la Generalitat. Els Mossos van oferir la possibilitat d'estacionar els vehicles de la Guàrdia Civil al pàrquing del propi edifici, cosa que "la Benemèrita" va declinar deixant els cotxes davant de la porta, oberts i amb armes de foc a dins. Jo em pregunto: Que es pretenia amb això? On estava la violència? La resposta que jo em dono a aquestes incògnites és que si algun descerebrat hagués agafat les armes per vessar sang, la violència ja estava més que justificada. En resposta a la segona pregunta era evident que no va existir violència en cap moment. La ciutadania es va concentrar al voltant de la Conselleria llançant proclames de "In, Inde, Independència". Els líders de l'Assemblea i d'Òmnium van pujar a sobre del vehicle policial per aixecar la bandera pacifista, convencent als assistents de dissoldre’s i donar per acabada la seva manifestació. Aquests fets els va veure tot el món gràcies a la xarxes socials que van registrar tots i cada un dels moviments que es van produir.

Els règims totalitaris tenen per costum utilitzar l'alteració de la realitat, és a dir la mentida, per crear-se les justificacions necessàries que els permetin actuar al marge o en contra de la llei. Justament aquesta llei que ells exigeixen complir després de passar-la pel seu sedàs interpretatiu.

El pacifisme és la gran força que té la reivindicació catalana. L'Estat espanyol pot inventar les mentides que vulgui per justificar les seves accions, però la resposta de la societat catalana només pot ser la de posar en evidència les misèries del règim del 78 mitjançant actes pacífics. La de mostrar al món que a l'Europa del segle XXI la democràcia i els drets humans encara continuen sent una assignatura pendent de resoldre a Espanya.

Siguem intel·ligents i abracem al pacifisme com a mitjà de defensa de l'agressió espanyola. Ells només poden combatre al pacifisme amb la provocació i la mentida i tothom ho està veient. Tal i com digué el Mahatma Gandhi “Fins i tot si ets un en minoria, la veritat és la veritat”.

dijous, 29 de març de 2018

Catalunya posa cap per avall a la democràcia espanyola.


No descobriré la sopa d'all quan dic que Espanya ha estat i és un país acomplexat. Històricament la política espanyola s'ha mogut a cop d'enyorança dels temps de conquesta. Espanya ja fa molts anys que va perdre el sentit del ridícul i actua sistemàticament envestint, com el bou al primer cop de capa vermella que el provoca. La seva reacció sempre és impulsiva i gens raonada.

L'encaix de Catalunya a Espanya va començar sent un “assumpte intern”, en què molts països amb democràcies consolidades s'escudaven. Per passar a ser titular en els principals mitjans de comunicació de tot el món.

La detenció del president de la Generalitat a Alemanya va obrir els informatius dels mitjans de comunicació, fent bullir la xarxes socials d'Europa i Amèrica. Evidentment per assolir aquest protagonisme mediàtic es necessita una gran estratègia de treball. O és que algú pensa que aquest boom mediàtic és fruit de la casualitat?

L'equip del president Puigmont ha traçat una estratègia mil·limètrica per aconseguir una internacionalització del conflicte sense precedents. Aquest equip tenia molt clar que Alemanya era la pedra angular per posar llum a la podridura de la democràcia espanyol. Hem passat de les declaracions que era un "assumpte intern", a peticions de Nacions Unides defensant els drets de Puigmont, Sánchez i Turull per poder ser investits presidents de la Generalitat, o sentències del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg dient que cremar la foto del petit Borbó forma part de la llibertat d'expressió.

El president Puigmont i els exiliats han posat en evidència la mediocritat del sistema democràtic espanyol i les seves pròpies pors: com la por a la responsabilitat, por al canvi i, el que és més greu, por al futur. Tal com va dir el "Podemita" Pablo Iglesias: "Catalunya ha despertat a la bèstia, pel seu afany independentista". Fins qui hauria de representar a les màximes aspiracions progressistes de la societat espanyola, tenia por de "despertar a la bèstia", segurament preferia conviure amb la bèstia per adormir al progressisme espanyol tal i com va fer Santiago Carrillo.

Aquest canvi copernicà no és casualitat. Els consellers de les Generalitat i els diputats del Parlament, exiliats en països on la separació de poders és una garantia de llibertat de la ciutadania, han fet visible les greus deficiències democràtiques de l'Estat espanyol. Un estat en el qual els ministres del Govern despengen el telèfon per trucar directament als jutges (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual els mitjans de comunicació nacionals estan en mans de l'oligarquia empresarial de l'Ibex 35 (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual el partit que exerceix el govern corromp les relacions empresarials per enriquir-se (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual el Ministeri de l'Interior no té escrúpols en utilitzar les clavegueres de l'Estat per inventar-se proves contra polítics catalans (igual com feia el dictador Franco). Un país en el qual les forces i cossos de seguretat de l'Estat espanyol redacten atestats alterant la realitat del que va passar (exactament igual com feia el dictador Franco). A Madrid tenen un refrany que diu "blanco y en botella ... Leche". Amb la qual cosa, quan hi ha tantes semblances amb les estratègies del dictador Franco, serà perquè estem convivint amb un règim que ha perpetuat el franquisme.

És evident que a l'estirar la manta comença a sortir tot la pudor que hi ha als soterranis de l'Estat. Tinc la sensació que la prioritat de l'Estat espanyol no és la unitat territorial. La principal preocupació per encoratjar el "a por ellos" contra Catalunya és la protecció de la monarquia. Estic convençut que si el President Puigmont en comptes de proclamar la República catalana, proclama un sistema monàrquic català, el petit Borbó no hagués tingut por que el republicanisme espanyol es despertés.

Als oligarques espanyols no els senta bé la República. Prova d'això és que les dues anteriors les van asfixiar tot just quan naixien. Per a ells és molt millor una monarquia a la qual puguis sucar fàcilment.

dimecres, 14 de març de 2018

La llibertat d'expressió com a indicador de qualitat democràtica.

Quan l'Estat espanyol té, en plena ebullició el debat sobre la qualitat democràtica del seu sistema, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) deixa al descobert les misèries d'un poder judicial espanyol sotmès a la voluntat Poder Executiu i de les elits econòmiques del país.

Els fets es remunten a l'any 2007 quan dos joves gironins van expressar les seves opinions polítiques cremant una foto del vell Borbó de cap per avall, per denunciar la seva repulsa a la visita del monarca a la ciutat de Girona. Per aquest fet, l’Enric Stern i el Jaume Roura van ser condemnats per l'Audiència Nacional a 15 mesos de presó, eludible amb una fiança de 2700 €.

Doncs bé, el TEDH ha resolt que "la llibertat d'expressió s'estén a informacions i idees que ofenen, xoquen o molesten" a la classe dirigent. El Tribunal entén que aquestes manifestacions s'emmarquen en el "pluralisme, tolerància i amplitud de mires sense les quals no hi ha societat democràtica".

Espanya ha patit una greu involució democràtica en els últims anys, la prova més fefaent de que el govern d'ultra dreta del Partit Popular, ha portat l'Estat espanyol a una conculcació de drets, és la posada en funcionament l’any 2015 de la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda com a Llei Mordassa). En el moment de la seva promulgació, el relator de les Nacions Unides va instar als legisladors espanyols a derogar la llei. I un diari com el New York Times va reflectir que "aquesta llei porta records dels pitjors dies del franquisme". Aquests comentaris no són casuals, ja que els inspiradors d'aquesta llei són els hereus ideològics del totalitarisme més recalcitrant simbolitzat pel dictador assassí Francisco Franco.

Aquesta deriva totalitària de la legislació espanyola es veu en que, la mateixa Llei Mordassa, prohibeix entre altres coses:

Manifestar-se al costat del Congrés o el Senat. Deixant, de forma arbitrària, la decisió de la prohibició en mans de la policia i no d'un jutge.

Fotografiar els cossos i forces de seguretat de l'Estat. Anul·lant d'aquesta manera la possibilitat que els ciutadans puguin registrar els abusos policials i utilitzar-los com a prova contra els agents. Sense aquestes imatges la comunitat internacional no hauria conegut la salvatjada que van cometre a Catalunya l'1-O.

Protestar a les altures. Es pot denunciar a qui escali edificis o monuments sense autorització. Un article fet a mida per prohibir les accions de Greenpeace.

La resistència pacífica i les assegudes. Aquesta normativa atorga a la policia la capacitat de multar als que es neguin a dissoldre reunions i manifestacions en llocs públics un cop ho hagi ordenat la "autoritat competent".

Aturar un desnonament. Un altre article de la llei fet expressament per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Aquesta llei dificulta les accions dels activistes de la PAH, fomentant que la policia sancioni els que impedeixin l'execució d'un desnonament.

En resum, estem veient com a Espanya s'empresona cantants per les seves opinions polítiques, es segresten edicions de llibres i revistes satíriques per qüestionar la salut democràtica de l'actual règim, o s’apallissen àvies per defensar el seu dret a votar. En canvi, d'altra banda, veiem com els mitjans de comunicació d'àmbit espanyol, oculten informacions respecte a la corrupció del Partit Popular o promouen el creixement Ciutadans com a partit que haurà de abanderar els interessos de la ultradreta en el futur. L'establishment espanyol ja té amortitzat al Partit Popular, amb la qual cosa va promoure un partit amb cares noves i vinculat a la consolidació del franquisme ocult en els poders de l'Estat.

Davant aquesta deriva totalitària, el primer indicador de qualitat democràtica que ha de "controlar", és el de la llibertat d'expressió. Un país en què els seus ciutadans no puguin fer públic el seu desacord amb les accions dels diferents poders de l'Estat, és un país malalt que involuciona cap a una dictadura. Això sí, una "dictadura monàrquic parlamentària".