Arxiu del blog

diumenge, 14 d’octubre de 2018

El Procés català: Caixa o Faixa.

Aquesta és l'expressió que fem servir a Catalunya per definir situacions en què es preveuen respostes binàries. La situació a la que el procés independentista està portant a la ciutadania, està desembocant en un autèntic caos entre la "antiga Convergència" i Esquerra Republicana.
Convergència ha derivat en un partit difícil de definir, i per tant, molt més difícil de comprendre. Quan Jordi Pujol es va autodefinir com "independentista", l'electorat secessionista va tancar els ulls als 23 anys de corrupció pujolista, creient que la fi (la independència) justificava els mitjans (la corrupció).
És just en aquest punt on jo crec que Convergència va cometre l’error estratègic de la seva història. En caure el pujolisme per l'acció de les "clavegueres de l'Estat espanyol", Convergència només tenia una única sortida i aquesta no era altra que repudiar públicament l'acció de Pujol carregant tota la responsabilitat de les accions sobre ell i la seva família i després desaparèixer com a partit .
Però l'ombra de Pujol és massa allargada i el partit no tenia sentit ni força sense la presència del pujolisme. Així doncs, Convergència es va amortallar amb l'estelada per eludir haver de condemnar el mandat del seu líder espiritual. Artur Mas va tirar pel dret i va passar de ser un "liberal pensador", a ser un Hooligan de l'independentisme mostrant-se com una víctima del feixisme espanyol. Els pesos pesants de convergència van començar a tremolar amb el "Cas Palau" i les indiscrecions dels fills de Pujol. Sabien que era una bomba de rellotgeria que quan esclatés arrossegaria amb tots els que van ser beneïts pel Pujol.
El centredreta català el va idealitzar com el "pare de la pàtria", esmorteint els atacs que des de la dreta i l'esquerra es feien cap a la seva persona, i convertint-los en un atac al país. Tal com es va fer amb el cas de Banca Catalana.
D'altra banda, Artur Mas havia arribat al límit del seu crèdit polític i la CUP li va donar el "tret de gràcia", que ell va intentar vendre com un pas al costat. En aquest moment entra en escena Puigdemont per designació digital d’aquell que va fer el pas al costat. Durant el mandat de Puigdemont es va comprovar que el de Girona va avançar per la dreta a l'independentisme tradicional dels republicans, per fer-se amb el reconeixement públic de la CUP.
El 27 d'octubre el President Puigdemont fa un últim salt mortal i proclama la República de Catalunya, per anul·lar aquesta proclamació vuit segons més tard. Aquesta decisió va deixar desubicat al sector independentista, especialment als Jordis que ja estaven a la presó i que desconeixien el final d’aquella pel·lícula que Puigdemont va improvisar al veure’s acorralat per la CUP.
Ell mateix i des de l'exili, dirigeix ​​una estratègia d'aquarterament en les posicions maximalistes de tot l'independentisme. El procés català ha evidenciat la lluita pel poder dels diferents sectors del sobiranisme. Una lluita que ha posat de manifest les pròpies misèries amb l'absència d'una estratègia comuna per a conquerir la independència. Com més rauxa exhibeixen els ex convergents i la CUP, més seny demanen des d'Esquerra Republicana. Realment és el món al revés, aquest procés ha fet estranys companys de viatge com la CUP i els ex convergents.
A dia d’avui, el patrimoni polític guanyat democràticament en les passades eleccions del 21 de desembre, no es pot dilapidar de forma inconscient per protegir la corrupció acumulada per la família Pujol i els seus col·laboradors. La lluita entre ex convergents i republicans amenaça de dividir (i aquest cop de veritat) a l'independentisme català. La ciutadania ha donat mostres, més que sobrades, que estan determinats a seguir la lluita pel procés, però durant aquest "mentrestant" el país ha de continuar funcionant i els sectors més fràgils de la nostra societat no poden ser arrossegats a l'exclusió social directa.
Tal com ens va dir Jordi Cuixart, el dia que vaig tenir l'oportunitat de visitar-lo al Centre Penitenciari de Lledoners, "jo no vull sortir aviat, sinó que vull sortir amb dignitat". Per tant, Catalunya no ha de ser independent aviat, ha d'aconseguir la independència amb la dignitat de tota la seva gent.
 

dijous, 20 de setembre de 2018

"A por ellos": el clam del règim del 78.

El concepte de "Règim del 78" l'hem de situar en la Constitució espanyola que va recollir tot el procés cap a una suposada transició democràtica. El 23-F va suposar la posada de llarg d'un Cap d'Estat que aixecava molts dubtes a l'entorn de les democràcies europees.

Les famílies benestants durant el franquisme necessitaven prolongar el seu "statu quo" més enllà de la mort del dictador. Per tant, era necessari mantenir el control: del poder econòmic, del poder judicial, de l'Església catòlica, de l'exèrcit i dels cossos i forces de seguretat de l'Estat.

El múscul del moviment antifranquista, veient l'èxit de les revolucions portugueses i gregues que havien fet caure a les seves dictadures, despertaven moltes pors i va fer que el Règim del 78 entrés a negociar, mitjançant la UCD, una sortida a una crisi que amenaçava amb desbordar els marcs del sistema capitalista. Per la seva banda, les burgesies basques i catalanes ja feia temps que havien trencat la col·laboració amb el règim franquista, eren part d'aquesta oposició democràtica, i amb la seva presència qüestionaven una de les potes del poder de l'Estat Espanyol, la seva unitat territorial i una administració centralista.

La mal anomenada "Transició" va començar proclamant la Llei d'Amnistia General, deixant impunes els responsables de tots els crims comesos durant el franquisme. El règim del 78 va ser com les institucions principals de l'antic règim, la judicatura amb l'Audiència Nacional, era la hereva del Tribunal d'Ordre Públic franquista, l'exèrcit i el rei, degudament maquillats, passaven de ser criminals a ser "democràtics". Cap d'ells va tenir que respondre mai pels seus crims. Més encara, el poder judicial es va encarregar "d’executar judicialment" al jutge Baltasar Garzón com un "avís per a navegants" per a tots aquells que gosessin traspassar les línies vermelles del franquisme.

Amb aquest escenari i després d'innombrables exemples que qüestionen la separació de poders a Espanya, podem veure com la suposada democràcia de l'Estat espanyol, salta definitivament pels aires amb la relació de correus electrònics enviats entre membres de la judicatura abans del Referèndum del 1- O. En aquests correus emesos pel canal oficial del Consell Oficial del Poder Judicial es qualifica de "nazis", "criminals", "colpistes", "violents" o de "fills de puta" als líders del procés català. Aquest canal és compartit per tots els jutges i que suposadament hauria de servir per intercanviar informació i documents. Només aquest fet fa que avui estiguem parlant d'un sistema judicial més pròpi d'una monarquia bananera.

És evident que no només afecta de manera directa a la separació de poders de l'Estat, sinó que afecta l'organització del suposat sistema democràtic del que l'unionisme espanyol tant es vanta.

Tenim davant nostre una prova irrefutable de la baixa qualitat del sistema judicial espanyol. A partir d'aquí ningú pot esperar sentències que estiguin en línia amb la legalitat internacional.

L'oligarquia del règim del 78 ha retorçat al màxim l'actual sistema legislatiu espanyol per utilitzar-lo com a excusa per intervenir, d'una manera decidida, el Procés català. Per això compta amb que les forces i cossos de seguretat de l'Estat els facin la feina de tergiversar la realitat per oferir atestats a la carta.

L'absència de capacitat política per afrontar una resposta democràtica amb les aspiracions catalanes, ha fet que no hi hagués cap escrúpol per tensar el sistema judicial. Amb aquests correus electrònics podem veure l'absència total de garanties judicials en el sistema espanyol.

El clam del "A por ellos" no era només una consigna per arengar a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil, era el crit de guerra transversal a tots els poders de l'Estat espanyol. La consigna no era altra que la de "la fi justifica els mitjans".

El "Procés" català ha deixat en pilota picada al sistema democràtic espanyol. El món sencer està comprovant la qualitat democràtica d'Espanya. Així com la continuïtat del franquisme després de la mort del propi dictador assassí.

No espero res del Club del 155 (PP, PSOE i Ciutadans), ja que són ells els que han apuntalat el franquisme fins al dia d'avui. Però he de reconèixer que especialment em fa mal el silenci d'aquella esquerra del 14-M, que s'aixecava per lluitar contra el propi règim del 78. S'han convertit en uns xais més del ramat del 155.

dimecres, 8 d’agost de 2018

L'Àngel Ros i la porta de servei.

Era el 8 de gener de 2004 quan l'Àngel Ros accedia a l'Alcaldia de Lleida de la mà del que ha estat "l’autèntic" alcalde de Lleida, el gran Antoni Siurana, que mesos després li deixaria l'alcaldia en safata, per a prendre possessió com a Conseller d'Agricultura del Govern Maragall.

L'Àngel venia embolicat en paper de cel·lofana, com un gran executiu que havia fet carrera amb un peu en el sector públic com a informàtic a l'Ajuntament de Barcelona de l'època gloriosa socialista, i amb un altre a l'empresa privada ocupant càrrecs d'alta responsabilitat en multinacionals com Coca-Cola.

L’Antoni Siurana sabia el que es feia. Havia configurat una llista electoral amb persones rellevants de la societat lleidatana, com una persona amb discapacitat física, el company i amic Candi Villafañe i un crac de l'àmbit empresarial, però desconegut en l'àmbit polític com era l'Àngel Ros. Ros va tenir una legislatura plàcida seguint a roda el projecte que havia iniciat Antoni Siurana 23 anys enrere.

Dues legislatures seguides obtenint majoria absoluta, el van transformar en un megalòman de manual. Segons expliquen alguns periodistes, aixecava freqüentment el telèfon per a "donar instruccions" per reorientar el rumb de qui estigués despistat. En altres paraules, darrere d'una imatge de persona progressista i amb un cert interès social, s'amagava una ideologia liberal de centre-dreta exercida amb mà militar. Mai oblidaré l'escarni públic al quel va sotmetre a la seva Regidora Marta Camps, quan es va atrevir a aixecar una cantonada petita de la catifa. Senzillament era un avís per a navegants.

L'Àngel Ros és una persona molt intel·ligent, ho sap tothom. Sabia que grans alcaldes havien caigut al no tenir controlat al seu propi partit. Senzillament es va posar a la feina i a la primera relliscada del PSC, va liquidar el Quim Llena com a president local del partit i s’hi va posar ell mateix. Es va assegurar un sobresou entrant com a Diputat en un Parlament on el PSC encara tenia rellevància.

Dins Grup Socialista del Parlament es va alinear amb l'ànima "catalanista" del PSC. Es va convertir en una de les veus que clamaven en la defensa d’un partit molt més arrelat amb Catalunya i la seva gent. Però com que no tenia ni un pèl de ximple, ben aviat es va adonar que per aquest camí tindria menys futur que una pinta en una associació de calbs. I seguint la lògica del Groucho Marx; "Aquests són els seus principis, però si no us agraden en tinc uns altres", i llavors va deixar el càrrec de diputat i va prometre fidelitat a l'ala espanyolista del PSOE català. Quan el partit ja entrava en caiguda lliure, l'Àngel Ros va prendre el comandament per redreçar un rumb que l’ha acabat conduint al buit ideològic, convertint-se en un president del PSC simbòlic i servil a l'estructura de Madrid.

En l'àmbit lleidatà ha jugat molt bé les seves cartes. En totes les llistes electorals que ell ha configurat, s'ha cuidat molt bé de no posar a cap persona que política o intel·lectualment pogués fer-li ombra. Res més fàcil que crear equips de perfil baix i mediocre, perquè ningú tingui temptacions de usurpar-li la poltrona. Així i d'aquesta manera, s'ha deixat portar per la inèrcia del vot socialista fidel de la ciutat de Lleida per fer els seus tripijoc particulars.

Les dues legislatures amb majoria absoluta l'han transformat en una persona que es creu que està tres graons per sobre dels demés, permetent-se tirar de nepotisme i col·locar a familiars directes, com el seu gendre, en càrrecs de confiança sense ruboritzar-se.

La patacada electoral que es va endur el 24 de maig de 2015 en les municipals, el va obligar a deixar-se d’escrúpols i fer un govern municipal de bracet de la ultra dreta espanyola. S'havia quedat sense asos a la màniga per seguir fent jocs de mans. O pactava amb l'esquerra independentista en ple "Procés", o sense escrúpols es deixava fer "l'abraçada de l'ós" per garantir-se la poltrona l'última legislatura i després buscar-se la vida.

De fet ha abandonat el vaixell abans que aquest s'estavelli contra les roques. S'ha garantit un modus vivendi indefinit amb un càrrec amb poca rellevància política, però que li permetrà encara bé la jubilació i una bona agenda de contactes per a futurs "networkings empresarials" en un país que “casualment” és un paradís fiscal.

Això sí, no podia deixar al seu gendre solet en una alcaldia que ja no controlaria. Per tan, s’ho ha arreglat per garantir que el pare dels seus néts pugui continuar vivint de l'erari públic. Així doncs, que la Tere Cunillera va tenir que tragar i nomenar al gendre de l’Àngel Sotsdelegat del “Gobierno” a Lleida.

L'Àngel Ros se n'ha anat de l'Alcaldia de l'ajuntament de Lleida de la mateixa manera que va accedir a ella. Va entrar per la porta falsa amb l'Antoni Siurana i ha sortit per la porta falsa camí de l'ambaixada espanyola a Andorra. Jo em trec el barret, és un autèntic crac.