Arxiu del blog

dissabte, 17 d’agost de 2019

Ens estan preparant per a una nova crisi.

  La crisi financera mundial del mes de setembre de 2008 va ser una de les pitjors des de la Gran Depressió. Va donar lloc a un crash borsari històric. Es va fer especialment visible al setembre de 2008, amb la fallida, fusió o rescat de diverses entitats financeres importants als Estats Units.

L’any 2009 l'euro es va afeblir per de la crisi del deute sobirà de països com Irlanda, Grècia, Portugal, Xipre i Espanya, que van haver de ser rescatats a canvi de polítiques d'austeritat pressupostària.

La banca espanyola va aprofitar aquesta conjuntura per desfer-se de les inversions tòxiques que tenien acumulades en el totxo. Més de 60.000 milions d'euros es van necessitar per fer desaparèixer els números vermells de la banca,  dilapidant les reserves del fons per a les pensions.

Amb el pretext d'aquesta macro crisi econòmica, es va aprofitar per fer retallades sanguinàries a l'Estat del Benestar. La sanitat pública era un dels principals objectius de l'oligarquia de l'IBEX-35. Era el moment perfecte per retrocedir en drets socials i per reduir dràsticament els pressupostos de sanitat, ensenyament, polítiques socials i d’accés als llocs de treball.

La majoria de drets usurpats des del 2008, no s'han tornat a recuperar. La jugada li ha sortit perfecta a l'IBEX-35. Desenes de milers de persones han estat desnonades dels seus habitatges, per no poder pagar unes hipoteques que la mateixa banca oferia sense control. No obstant això, aquests habitatges han estat pagats pels 60.000 milions del crèdit, a fons perdut, atorgat pel Govern ultra liberal del Partit Popular vinculat estretament al feixisme franquista.

Es va aprofitar l'ocasió per liquidar a la classe mitjana espanyola, que suposava una incomoditat pel perill de desestabilització social per l'oligarquia del Règim del 78. Suposo que l'oligarquia del Club Bilderberg, devien pensar que la gent del carrer teníem massa drets.

Aquests durs ajustos econòmics van deixar seqüeles com la precarietat laboral o l'absència d'inversions públiques, aspectes que han debilitat l'Estat de benestar i han distanciat a molts ciutadans de la idea d'integració europea.

Davant de l'eficàcia de les mesures de durs ajustos econòmics, sembla que els poders fàctics dels estats han trobat el sistema per "tutelar" el futur el futur dels drets de tota la ciutadania.

De fet, és possible que les llavors d'aquesta propera recessió econòmica ja s'hagin plantat, encara que els efectes no es notin de manera immediata.

Cal no oblidar les creixents tensions comercials i geopolítiques entre els Estats Units i la Xina arran dels aranzels imposats per l'administració Trump contra Pequín, que a la vegada ha actuat de manera recíproca.

L'horitzó també es torna tèrbol per les convulsions que viu la Unió Europea pel BREXIT, la crisi de deute provocada pel govern d'Itàlia o les possibles sancions a Hongria i Polònia.

Davant d'aquest panorama, podem veure com en els últims 30 anys, el capital financer s'ha convertit en dominant en les principals economies capitalistes, superant a l'elit industrial en poder i influència. Aquesta evolució ha portat al fet que el sector productiu es vegi cada vegada més sotmès a la dinàmica volàtil del sector financer.

La crisi de l'Estat del Benestar que s’està donant en les societats desenvolupades, com a conseqüència de la globalització i la submissió de les polítiques econòmiques i monetàries de cada país a les exigències dels grans blocs polítics-econòmics, ha suposat la fi de l'autonomia dels Estats per a dissenyar la seva pròpia política econòmica i els seus sistemes de protecció social.

Aquest clima d'incertesa ha portat a les institucions internacionals a rebaixar les seves previsions per a 2019. Amb la qual cosa, sembla evident que ens estan preparant per mentalitzar-nos que entrarem aviat en un nou període de crisi, perquè estiguem més receptius per a continuar renunciant als drets ja conquerits. Que ho aconsegueixin o no, només depèn de la nostra capacitat de plantar-nos i dir "ja n'hi ha prou!!!".

dissabte, 20 de juliol de 2019

El Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat: eina o postureig?

Per respondre aquesta pregunta, probablement podríem trobar arguments per catalogar-ho de cert postureig i arguments per considerar-lo una eina de futur.

Que el sector de les persones amb discapacitat està sumit en una crisi gairebé estructural, no és cap notícia nova. Com tampoc ho és que les organitzacions representatives d'aquest col·lectiu, han estat treballant dur per revertir les retallades pressupostàries argumentades en la crisi i posant a la persona al centre del debat, amb més o menys èxit en funció del govern de torn amb el que els ens ha tocat ballar.

Durant aquest període de retallades i sota la presidència del President Artur Mas, es va proposar la creació del Consell de la Discapacitat de Catalunya (CODISCAT), amb la finalitat de facilitar el diàleg entre el Govern de la Generalitat i el sector de la discapacitat. En aquell moment el sector de la discapacitat representat en el COCARMI, va decidir plantar-se i no participar en la creació d'aquest òrgan fins que no es desencallessin els pagaments deguts pel mateix Govern.

Va ser amb el president Puigdemont que es va constituir el CODISCAT i es va posar en marxa amb la participació de tots els departaments de la Generalitat i totes les federacions membres del COCARMI. Aquest òrgan es reuneix dos cops l'any en sessió plenària i quatre vegades l'òrgan de govern. S’hi tracten temes que no acaben de funcionar i s'exigeixen explicacions de cada situació.

El Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat s'ha posat en marxa amb moltes reticències per part del propi sector de la discapacitat. Va haver-hi desconfiances en el nostre sector de la discapacitat física representat en Junta Directiva de la Federació ECOM, i també hi va haver debat en el propi Comitè Executiu del COCARMI.

El per què el sector ha acceptat participar en la posada en marxa d'aquest Pacte Nacional? És ben evident. Les retallades pressupostàries iniciades el 2012 i la seva posterior congelació, no poden atribuir-se només al Govern de la Generalitat. Els pressupostos catalans s'han utilitzat com a arma llancívola contra l'anomenat "Procés". L'última vegada que els pressupostos de la Generalitat es van aprovar en temps i forma va ser el 2009. En els deu anys següents, fins a aquest 2019 cap pressupost s'ha aprovat quan tocava, a tots se'ls ha hagut d'aplicar com a mínim una pròrroga tècnica. I no només això, sinó que en pràcticament la meitat d'aquest període -quatre anys- en realitat ni tan sols hi ha hagut pressupostos nous i s'han prorrogat definitivament els anteriors.

Els números del 2013  es van haver de prorrogar amb motiu de les eleccions anticipades que va convocar el President Mas, després que Mariano Rajoy rebutgés la seva proposta de pacte fiscal, i es van mantenir així durant tot l'any tot esperant l'assignació de més recursos per part del govern espanyol que mai van arribar. Els comptes del 2014, per contra, anaven camí de ser els primers d'Artur Mas que s'aprovarien a temps, però una petició d'última hora del PP de dictamen al Consell de Garanties Estatutàries els va acabar demorant igualment. I les del 2015 tampoc van rebre llum verda fins entrat l'any.

Resulta obvi que el bloqueig pressupostari i l'infra-finançament que l'Estat espanyol, mitjançant el govern del PP, ha perpetuat durant vuit anys per asfixiar l'administració catalana, ha tingut continuïtat amb l'any i quatre mesos que el PSOE porta manant.

Davant d'aquesta perspectiva d'irresponsabilitat política i de país demostrada pels partits polítics, tant de l'àmbit independentista (JXC, CUP i ERC), com els del Club del 155 (VOX, PP, Ciutadans i PSOE), el COCARMI va decidir apostar per la creació del Pacte Nacional per a disposar d'una eina de treball que permeti pressionar el Govern català o denunciar l'incompliment dels seus compromisos.

Independentment del control i denúncia de les polítiques i els incompliments que pugui cometre el Govern de la Generalitat, també es fa necessari el control i la denúncia de l'asfíxia econòmica que continua allargant l'actual Govern en funcions de l'Estat espanyol dirigit pel PSOE, que entre altres casos, continua retenint part de la recaptació de l'IRPF que per sentència judicial ha de lliurar a Catalunya.

Així doncs, el col·lectiu de les persones amb discapacitat, representat pel COCARMI, ha decidit donar un vot de confiança al Govern Català, participant en la constitució de la Taula del Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat, per un compromís amb les pròpies persones amb discapacitat i per un compromís amb les organitzacions que ens representen.

dissabte, 8 de juny de 2019

Els Comuns han acabat sent massa "comuns" en política.

Ja queda molt lluny la imatge d'aquella nena que, enfundada en una samarreta verda, es posava davant dels Mossos d'Esquadra i de la comitiva judicial per aturar els desnonaments. Aquell Look d'innocència posada al servei de causes justes s'ha fet miques.

L’Ada Colau ha fet gala dels seus propis principis, polítics i personals, posats al servei de la causa, i tal i com va dir Groucho Marx "aquests són els meus principis, però si no li agraden, no es preocupi que en tinc d'altres".

Si l'amor a la poltrona és el que caracteritza a la classe política en general, la Colau pretenia transmetre la imatge d'una lideresa impol·luta, que estava per sobre de qualsevol desig malaltís pel poder. Doncs tot el contrari, la Colau és com la majoria de polítics i s'ha passat pel angonal qualsevol principi de compromís polític amb un projecte social o nacional.

La seva supeditació al suport del liberalisme més voraç de Monsieur Valls (gran perdedor de les municipals a Barcelona), i la seva claudicació a les directrius marcades pel Pablo Iglesias des de les Espanyes, ha fet que la Colau s'hagi hagut d'empassar uns gripaus de la mida d’elefants.

PODEM es va emportar una bona clatellada a les eleccions nacionals del mes de març, però tot i això, aspira a anar de la mà d'un PSOE que ha triomfat més per demèrits de l'oposició ultradretana de Ciutadans i PP, que per mèrits propis.

Així doncs, als COMUNS no els ha quedat més remei que convertir-se en la sucursal política de Pablo Iglesias a Catalunya. Renunciant a la seva sobirania al territori català i deixant abandonada a la seva sort a la secció catalanista d'Iniciativa.

Aquesta decisió de alinear-se amb "l’eix nacional espanyol", obre un nou camí de conseqüències totalment imprevisibles. La Colau i els COMUNS han passat a formar part del club del 155. Aquest és un club privat que compta amb el beneplàcit de l'Ibex 35. És ben cert que quan l'oligarquia de l'Ibex 35 no et tem, és perquè tu ja has passat a formar part de la seva cartera de clients. La Colau que s'enfrontava a la banca pels desnonaments, res té a veure amb aquesta nova alcaldessa, que agrada a la banca a la qual ella s'enfrontava en olor de multitud.

Cal no oblidar que el règim del 78 es va teixir amb el suport dels militars franquistes, per garantir els interessos econòmics de les famílies que van finançar el cop d'Estat del genocida Francisco Franco.

Aquests nous companys de viatge de la Colau marcaran en gran manera el futur de la ciutat de Barcelona. Aquest posicionament de situar-se més a la dreta, fa que una bona part del seu electorat s'hagi quedat orfe de lideratge.

El Miquel Iceta va ser el primer que va proposar fer un "cordó sanitari" a l'independentisme, perquè aquest no pogués liderar des de la capital de Catalunya. Doncs bé, per dur a terme aquest projecte havia de tenir un "col·laborador necessari". La Colau s'ha posat a punt per jugar aquest paper que li garanteix quatre anys més al govern de Barcelona. Tot i que no hem d'oblidar que aquest oferiment del PSOE pot suposar "l’abraçada de l'ós", exactament igual com el que li va passar a l'Àngel Ros a l'última legislatura al capdavant de l'Ajuntament de Lleida, deixant la terra cremada al seu successor.