Arxiu del blog

dissabte, 8 de juny de 2019

Els Comuns han acabat sent massa "comuns" en política.

Ja queda molt lluny la imatge d'aquella nena que, enfundada en una samarreta verda, es posava davant dels Mossos d'Esquadra i de la comitiva judicial per aturar els desnonaments. Aquell Look d'innocència posada al servei de causes justes s'ha fet miques.

L’Ada Colau ha fet gala dels seus propis principis, polítics i personals, posats al servei de la causa, i tal i com va dir Groucho Marx "aquests són els meus principis, però si no li agraden, no es preocupi que en tinc d'altres".

Si l'amor a la poltrona és el que caracteritza a la classe política en general, la Colau pretenia transmetre la imatge d'una lideresa impol·luta, que estava per sobre de qualsevol desig malaltís pel poder. Doncs tot el contrari, la Colau és com la majoria de polítics i s'ha passat pel angonal qualsevol principi de compromís polític amb un projecte social o nacional.

La seva supeditació al suport del liberalisme més voraç de Monsieur Valls (gran perdedor de les municipals a Barcelona), i la seva claudicació a les directrius marcades pel Pablo Iglesias des de les Espanyes, ha fet que la Colau s'hagi hagut d'empassar uns gripaus de la mida d’elefants.

PODEM es va emportar una bona clatellada a les eleccions nacionals del mes de març, però tot i això, aspira a anar de la mà d'un PSOE que ha triomfat més per demèrits de l'oposició ultradretana de Ciutadans i PP, que per mèrits propis.

Així doncs, als COMUNS no els ha quedat més remei que convertir-se en la sucursal política de Pablo Iglesias a Catalunya. Renunciant a la seva sobirania al territori català i deixant abandonada a la seva sort a la secció catalanista d'Iniciativa.

Aquesta decisió de alinear-se amb "l’eix nacional espanyol", obre un nou camí de conseqüències totalment imprevisibles. La Colau i els COMUNS han passat a formar part del club del 155. Aquest és un club privat que compta amb el beneplàcit de l'Ibex 35. És ben cert que quan l'oligarquia de l'Ibex 35 no et tem, és perquè tu ja has passat a formar part de la seva cartera de clients. La Colau que s'enfrontava a la banca pels desnonaments, res té a veure amb aquesta nova alcaldessa, que agrada a la banca a la qual ella s'enfrontava en olor de multitud.

Cal no oblidar que el règim del 78 es va teixir amb el suport dels militars franquistes, per garantir els interessos econòmics de les famílies que van finançar el cop d'Estat del genocida Francisco Franco.

Aquests nous companys de viatge de la Colau marcaran en gran manera el futur de la ciutat de Barcelona. Aquest posicionament de situar-se més a la dreta, fa que una bona part del seu electorat s'hagi quedat orfe de lideratge.

El Miquel Iceta va ser el primer que va proposar fer un "cordó sanitari" a l'independentisme, perquè aquest no pogués liderar des de la capital de Catalunya. Doncs bé, per dur a terme aquest projecte havia de tenir un "col·laborador necessari". La Colau s'ha posat a punt per jugar aquest paper que li garanteix quatre anys més al govern de Barcelona. Tot i que no hem d'oblidar que aquest oferiment del PSOE pot suposar "l’abraçada de l'ós", exactament igual com el que li va passar a l'Àngel Ros a l'última legislatura al capdavant de l'Ajuntament de Lleida, deixant la terra cremada al seu successor.
 

dilluns, 22 d’abril de 2019

Quin és el preu de l'odi?

El "Procés català" ha posat cap per avall la suposada democràcia que el règim del 78 havia teixit en els últims 40 anys. Acabats de sortir d'una dictadura feixista, que va omplir les cunetes amb cadàvers republicans durant la guerra civil i que va continuar assassinant amb Franco a la postguerra, se'ns va presentar com a democràcia el que només era un sistema electoral tutelat per un Règim del 78 a les ordres de l'oligarquia de l'Ibex 35.

Tenien raó els feixistes del Partit Popular quan es vanagloriaven que el dictador assassí ho va deixar “tot lligat i ben lligat”. L'oligarquia espanyola que va apoyar a Franco per donar el Cop d'Estat el 18 de juliol de 1936, va continuar remenant les cireres després de la mort de Franco al 75.

No és d'estranyar doncs, que la catalanofòbia orquestrada pels partits del 155 i amb el suport de mitjans de comunicació en mans de l'oligarquia de l'Ibex 35, hagin fomentat un odi cap a tot el que faci olor de català.

Aquestes actituds d'odi visceral, no són noves a Espanya. Les pràctiques hostils per Setmana Santa, pràcticament eliminades a tot Europa, tenen un rerefons antisemita, de quan el cristianisme culpava als jueus de la mort de Crist.

Aquest tipus d'actes, com el de Coripe, executats per mentalitats feixistes s’han de perseguir amb tenacitat en països democràtics. Si no correm el risc que es repeteixin, tal com ha estat un cas pràcticament similar a Polònia de clar contingut antisemita, que ha escandalitzat observadors internacionals. Els dos actes tenen la mateixa arrel, com és la arcaica tradició de matar jueus el Diumenge de Pasqua, que ja va ser suprimida en la majoria de països europeus fa dècades. Per aquest motiu la UE investiga Polònia actualment per pràctiques poc democràtiques. Crec que seria bo que aquesta investigació també pogués abastar al Regne d'Espanya per desemmascarar un feixisme que ha continuat latent en la segona meitat del segle XX.

Al meu entendre l'estratègia de l'odi que han utilitzat contra Catalunya VOX, PP, Ciutadans i l'ànima feixista del PSOE, ni és normal, ni és natural. Pensem que la sang que va vessar ETA en la seva lluita terrorista, la va utilitzar el règim del 78 per guanyar-se la confiança de les diferents democràcies europees. Ara necessitaven un altre el cap de turc, per poder-lo culpar de tots els mals que assetgen el país. És evident que encoratjar l'odi, ja sigui contra Euzkadi o contra Catalunya, té una alta rendibilitat electoral a la resta d'Espanya.

Però la pregunta que jo em faig és: A quant està el preu de l'odi? Segons el poder judicial. I sembla que aquest preu fluctua a l'alça o a la baixa en funció de qui és el que exerceix l'acció.

Quan es tracta de retirar llaços grocs de l'espai públic català, de posar-se un nas de pallasso al costat d'un policia o tenir a casa una careta de llibertat d'expressió amb un xiulet, el preu de l'odi cotitza a nivells altíssims. Tan alts que mobilitzen fiscals, advocats de l'Estat i jutges hiper ventilats, que estiren la llei fins a límits sobrenaturals.

Quan es tracta de simular l'afusellament del president de la Generalitat a l'exili, d'encoratjar al crit de "a por ellos" a la Guàrdia Civil perquè generi violència a Catalunya, quan milers de tweets s'alegraven de l'atemptat gihadista comès a Barcelona celebrantque hi hagués víctimes catalanes, llavors el preu de l'odi s'enfonsa en la misèria.

Probablement si el poder judicial, que és qui hauria de mantenir l'equidistància necessària per salvaguardar la credibilitat de la justícia, fes la seva feina, no ens trobaríem amb un sistema judicial qüestionat per diferents sistemes judicials europeus d'alta solvència com el belga, l'alemany o el suís.