Arxiu del blog

dissabte, 29 de desembre del 2012

El laberint català (segona part).

Qualsevol país que tingui vocació de lideratge, ha de tenir una estructura política i econòmica que sigui capaç de generar governs estables i en línia directa amb la ciutadania. La història s'ha encarregat de ensenyar-nos que cap governant, ni cap govern pot exercir les seves funcions d'esquena al poble.

Per això, l'equilibri d'interessos d'una societat, es reflecteix d'una manera en els resultats postelectorals. Després d'unes eleccions podem veure la confiança que el poble ha donat als partits polítics, que en les campanyes electorals ens han fet les seves propostes de govern, emmarcades en actuacions amb matisos més liberals o socials, tot depenent del color de cadascuna de les opcions.

Si bé és ben cert que per poder treure un país d'una situació difícil com la que viu Catalunya, és molt necessari un govern amb les idees clares en la gestió de l'estat del benestar i, paral·lelament, amb compromisos explícits en qüestió de model de país. També és ben cert que és molt necessària una oposició amb una experiència suficient en gestió de govern i una vocació molt clara de país.

Les passades eleccions catalanes, ens han deixat un panorama polític que coixeja per l'esquerra. La distribució que va fer la societat catalana dels percentatges de confiança, ha ressaltat una aposta per un model de gestió de polítiques de centredreta i ha diluït els protagonismes entre les forces de centreesquerra.

La societat catalana va fer aterrar al messies de l’Artur Mas -donant-li un missatge clar que avui Catalunya no necessita cap messies per salvar-la-, d'una banda, i de l'altra va deixar ben clar que el poble català vol partits amb un compromís de país públic i explícit , sense cap tipus de disfresses. És per això que va castigar durament als complexos identitaris dels socialistes catalans.

Al meu entendre, el nostre país necessita una representació del progressisme plural que estigui fortament ancorat en compromisos de país. Catalunya necessita un ressorgiment d'opcions d'esquerres que tinguin experiència de govern i que transmetin a la societat valors diferents als de la lluita de classes. Necessita partits que arrelats a partir d'una identitat nacional, puguin transmetre la confiança en la seva capacitat per gestionar l'equilibri social del nostre poble.

 És per tot això que Catalunya estarà esperant el ressorgiment del Partit Socialista de Catalunya, però per poc temps. Pere Navarro haurà de tenir molt clar quin és l'espai polític que vol per al PSC. D'una banda l’Ernest Maragall ja ha fundat Nova Esquerra Catalana, creant un partit específicament orientat a representar aquests valors socials i de progrés que es barregen en un posicionament clar pel que fa a la identitat de país.

Crec que ha arribat l'hora en què el PSC ha de prendre una posició clara sobre quin és el futur que ens proposa a la ciutadania. Si cal, haurà de prendre decisions tan explícites com la de separar-se del PSOE, assumint el desgast que li pugui suposar el conflicte amb els barons del Baix Llobregat que representa el nucli dur del unionisme pro PSOE a dins del PSC. Al meu entendre és perfectament compatible la coexistència d'un PSC alineat en opcions catalanistes i de progrés, amb un PSOE a Catalunya representant a opcions progressistes i més espanyolistes. Aquesta diversificació permetria que poguessin anar junts en temes comuns i separats en temes d'identitat nacional.

Al PSC li calen canvis organitzatius que equilibrin les dinàmiques internes per donar nou impuls al caràcter coral i democràtic d'aquest projecte, que suposa organitzar i vertebrar els anhels de persones en un esforç únic pel socialisme. Fent un partit més flexible i més permeable amb la societat.

Crec que durant aquesta legislatura caldrà que personatges com Àngel Ros o Marina Geli comencin a ser visibles dins i fora del partit. L'ànima catalanista del PSC ha de donar la cara i promoure, ara sí, un nou PSC que entronqui molt més amb la societat. Un socialisme català capaç de transmetre seguretat a la ciutadania a través de persones amb experiència en la gestió pública i amb un signe d'identitat catalana explícitament marcat. Personalment crec que l’Àngel Ros haurà de perdre els complexos de líder comarcal de ponent, per convèncer el sector més urbanita de l'àrea metropolitana Barcelona, que un PSC més sobiranista és possible.

Si l'estratègia dels socialistes catalans és la de seure a veure passar el cadàver del seu enemic, o el que és el mateix, esperar que es desgast el matrimoni de conveniència entre CiU i Esquerra Republicana, llavors estarem davant d'un partit sense propostes del govern i sobretot sense identitat pròpia.

dissabte, 22 de desembre del 2012

El laberint català (primera part).

Després de les passades eleccions per escollir el nou parlament que ha de gestionar la pròxima legislatura, se'ns planteja una legislatura molt important que requerirà molts equilibris complicats en les estratègies polítiques en una situació complexa com la que està vivint Catalunya.

Amb una crisi duríssima que afecta la ciutadania i que exclou socialment cada vegada a més col·lectius, per una banda, y una asfíxia econòmica estratègicament planificada pel govern de l'estat espanyol per l'altra, han delimitat un camp d'operacions complicat en la seva gestió i sense possibilitat de cometre errors en la gestió política.

 Aquest panorama fa que, avui més que mai, cadascú hagi d’assumir les responsabilitats que li va atorgar el poble català el 25 de novembre. La ciutadania va repartir els papers que cada grup ha d'interpretar en aquesta legislatura.

Si volem llegir el guió que va elaborar el poble, podem fer-ho en dos eixos: el primer seria l'eix social en el qual veiem la divisió entre dretes esquerres, que sumant Convergència i Unió, Partit Popular i Ciutadans, estaríem parlant de 78 diputats contra 57 dels partits d'esquerres. És clar que d'una forma majoritària els catalans vàrem apostar per opcions conservadores.

En canvi si analitzem els resultats a través de l'eix nacional, sobiranistes (independentistes) i unionistes (espanyolistes), podem veure que el poble de Catalunya s'ha decantat obertament per partits que públicament van defensar la creació d'una consulta popular sobre la vinculació de Catalunya amb Espanya . Les forces favorables a un referèndum (CiU, ERC, PSC,ICV-EUiA i les CUP) sumen un total de 110 diputats contra 28 (PP i Ciutadans) que s'oposen a que es consulti al poble català.

Està clar que en plena crisi i quan més semblava que els valors socials havien de imposar-se per sobre de plantejaments econòmics més liberals, el poble no ha penalitzat les retallades en l'estat del benestar. En canvi sí que s'ha posicionat d'una manera clara i contundent a favor donar al poble de Catalunya el dret de decidir.

A partir d'aquí, cada partit ha de realitzar el paper que el poble li ha encarregat. Sembla bastant evident que el matrimoni de conveniència entre CiU i ERC, portarà a una cohabitació complicada que necessitarà de més consensos amb altres partits per tirar endavant la legislatura.

És precisament aquí on hi ha la clau de la governabilitat. En la capacitat que tinguin els partits amb experiència de govern i de gestió, com el PSC, per tenir visibilitat i tornar a guanyar confiança entre l'electorat català. Caldrà veure com mouen les seves peces la gent d'ICV-EUiA, actuant amb sentit d'estat o amagats darrere de la retòrica social.

Aquesta serà una legislatura per avaluar la capacitat de lideratge dels diferents caps de llista dels partits amb representació parlamentària. Si algú vol guanyar-se la confiança de l'electorat, haurà de deixar de banda els tacticismes polítics i agafar el toro per les banyes.

dijous, 6 de desembre del 2012

Quan l'atac a la identitat catalana és l'única estratègia.

Els més de 30 anys de suposada democràcia que hem viscut des de la mort del dictador feixista, han estat plens de continus atacs a la identitat cultural catalana. Aquesta situació, que podria semblar fruit dels estires i arronses de catalans i castellans, ha estat estratègicament planificada pel nacionalisme caciquil espanyol (de dretes i d'esquerres), que sempre ha tingut por de la capacitat de lideratge de Catalunya.

Hem pogut assistir a una campanya electoral en què s'ha publicat un suposat informe policial acusant el candidat d'un partit catalanista d'evasió de capitals. En plena campanya electoral s'ha intentat incidir en la voluntat del poble per canviar els resultats que mostraven les enquestes. Ahir mateix el màxim responsable de la policia espanyola va desmentir l'autenticitat del document i va concloure que cap membre de la seva organització va col•laborar en l'elaboració d'aquest informe. Mentrestant durant la campanya electoral membres del Partit Popular com Dolores Cospedal o Alícia Sánchez Camacho, d'una banda i membres del PSOE com Carmen Chacón o Marcelino Iglesias, donaven cartes de veracitat al document publicat per El Mundo.

Un cop aconseguit el desprestigi de la campanya electoral, ara apareix el ministre amb nom de teclat "Wert", i presenta un esborrany de la nova Llei d'Educació, que condemna el català a l'extinció directa en pretendre eradicar la seva utilització de l’escola. Al meu entendre, comença a ser preocupant el nivell d'aquests polítics amb els que ens ha tocat viure. Realment em pregunto si és lògic que els ciutadans ens preguntem seriosament (i amb certa alarma) si els nostres governants són prou competents per prendre decisions que determinen el futur i la qualitat de vida de milers de persones.

Està clar que el govern del Partit Popular està fracassant estrepitosament en totes les mesures que està adoptant per sortir de la crisi. El president Mariano Rajoy s'amaga sota les catifes per no donar la cara i per desviar l'atenció de l'opinió pública, utilitza personatges incendiaris com el ministre amb nom de teclat per aconseguir que el dia que es va anunciar l'augment dels aturats a Espanya fins al 26%, ningú es fixés en aquesta dada.

Un cop més s'ha utilitzat el conflicte lingüístic amb Catalunya per distreure el personal. Es distorsiona la realitat catalana a la resta d'Espanya amagant que el català i el castellà són llengües enteses, escrites i parlades en el sistema educatiu de Catalunya, que té com a llengua vehicular el català. Que algú em presenti a algun jove català que no parli castellà i jo li presentaré a cent joves que no parlen català.

Els catalans que hem hagut d'aprendre a escriure correctament la nostra llengua d'adults, sabem el que és la discriminació lingüística. Deixeu la llengua en pau, perquè si Franco no va aconseguir eradicar el català, encara menys s'aconseguirà amb lleis democràtiques.

Crec que el laboratori d'idees del Partit Popular (la Fundació FAES) haurà de buscar estratègies millors per limitar la capacitat de ressorgiment dels catalans. Ara més que mai el català està i estarà present en totes i cadascuna de les institucions del nostre país i en una majoria aclaparadora de catalans.

divendres, 23 de novembre del 2012

Les mentides del Partit Popular.

A hores d'ara de la campanya electoral, quan tot just queden unes hores perquè finalitzi, hem pogut veure un cop més la versió més vomitiva i antidemocràtica a la qual ens té acostumats la ultradreta espanyola. No és la primera vegada que l'aparell de l'estat espanyol es posa en marxa per condicionar el vot de la ciutadania en els moments propers a la jornada de reflexió d'unes eleccions.

El març 2004 i després de l'atemptat islamista de l'14 M, tot l'aparell del ministeri de l'interior del govern d'Espanya, amb Ángel Aceves al cap davant, es va posar a enviar conjectures que havia estat un atemptat propiciat pel nacionalisme basc a través de l'organització terrorista ETA. Repetien una i altra vegada com si tractés un mantra, que havia fundats indicis basats en especulacions tendencioses emanades del propi govern, que els terroristes venien d'Euskadi.

A primeres hores de la tarda d'aquell 15 març, havia pogut obtenir per Internet informació de diaris de Estats Units, Anglaterra, França i Itàlia, que apuntaven directament a l'origen islamista dels autors de l'atemptat. Però el Partit Popular necessitava més carnassa per al dia de les eleccions i d'una forma malaltissa s'entestava a voler involucrar la societat civil basca com a element distorsionador que atemorís la possible victòria socialista que s'acostava.

 Els Aznar, Rajoy, Aceves, Montoro del moment, es conjuraven per repetir fins a la sacietat un missatge que a últimes hores de dissabte 15 març, van haver rectificar en aparèixer una furgoneta vinculada a elements islamistes.

D'aquella mentida del 14 de març de 2004, a aquesta manipulació d'informació a través del seu òrgan de comunicació que és el diari El Mundo. Està clar que han fabricat una bomba per fer esclatar en plena campanya electoral catalana per sembrar dubtes i induir a temors a la societat catalana perquè s'abstingui d'anar a votar o en el millor dels casos que no votin una opció independentista. Res m'és aliè del que està succeint ara mateix. Tinc la sensació d'estar vivint un "Dejà Vu" o el que és el mateix tinc la sensació de reviure fets pels que ja he passat en un altre moment.

El ministre de l'interior va desmentir aquesta setmana l'existència d'aquest esborrany. El jutge encarregat del cas Palau va negar que s'hagués encarregat una investigació sobre l'enriquiment il•lícit dels afectats. El cap responsable de la policia nacional va negar davant del jutge que a ell li constés l'existència d'aquest esborrany. I finalment el propi diari El Mundo reconeixia en el seu editorial de dissabte passat la dificultat de demostrar les acusacions que havia abocat.

L'últim dia de campanya apareix el portaveu del Sindicat Unificat de Policia per presentar un document de 17 pàgines que ha obtingut de manera "anònima" i que està ple de ratllades i parts del document esborrades. Aquest document manipulat pretén ser la Bíblia en què s'emparen els que diuen defensar la justícia per davant de drets com el de la presumpció d'innocència. Aquest sindicat és una baula més de la cadena de transmissió que els serveis "secrets" de l'estat utilitzen com a eina de treball.

Bé, doncs aquesta és la forma de fer política que té l'aparell de l'Estat espanyol per impedir que partits que pretenen donar la veu a la ciutadania, tinguin les màximes dificultats per aconseguir el seu objectiu.

L'única manera de combatre les mentides sistemàtiques generades pel Partit Popular, és anar a votar massivament el proper diumenge 25 de novembre. Que cadascú voti el que li dicti la seva consciència, però si volem formar part d'una societat madura que aspira a auto gestionar-se sense dependre de tutors externs, ara és el moment que ens mobilitzem i diguem a les urnes el que opinem. Després no serveix de res llepar-se les ferides.

diumenge, 18 de novembre del 2012

El 25-N deixem-nos de collonades!

Afrontem l'última setmana de campanya electoral en què les catalanes i els catalans escriurem una pàgina de les més transcendentals de la nostra història recent. A ningú se li escapa que aquestes eleccions són molt més que unes simples eleccions autonòmiques, que han de repartir el poder en una clau diferent de com havia estat fins ara, basada en un eix social articulat en dretes i esquerres. Ara ens enfrontarem a unes eleccions en les quals tindrà un pes específic l’anomenat eix nacional. Tindrem l'oportunitat de veure si la societat catalana aposta per partits que tinguin un full de ruta sobiranista o per partits que apostin per continuar vinculats a Espanya d’una manera o d’un altra.

La prova de la transcendència d'aquests comicis electorals la tenim que el nacionalisme espanyol ha començat a tirar una bateria de míssils a discreció -tal com estan fent els israelians amb els palestins- per dividit, i a poder ser desintegrar, el creixement sobiranista que es va manifestar en la passa diada de l'11 de setembre.

Primer han fet actuar a aquesta gran titella de la política europea que és José Manuel Durao Barroso. Aquest portuguès amb sou a càrrec de les arques comunitàries, li han ofert de participar en la cimera iberoamericana, que s’ha fet a Cadis, per dir-los als països emergents de Sud-amèrica que si volen que Europa els ajudi, han de baixar més els pantalons i deixar-se explotar amb un somriure als llavis. Doncs bé, en acabar la cimera aquest portuguès ha hagut de pagar el preu de la invitació fent declaracions dient que "Si Catalunya sortís d'Espanya, estaria fora de la Unió Europea", amb l'únic objectiu de contribuir a la política de la por, en la que el Partit Popular ha centrat els seus objectius de campanya.

Un altre dels míssils que ha disparat la Brunete mediàtica és l'existència d'un "esborrany" de la policia nacional que vincula el president de la Generalitat amb uns comptes a Suïssa a través del Cas Palau. L'endemà de la publicació d'aquesta filtració pel diari El Mundo (butlletí oficial de la dreta espanyola), apareixia el jutge que instrueix el Cas Palau per dir que a ell no li constava cap investigació en aquest sentit i que no ha demanat que es fes cap investigació i a més recorda que si s'hagués realitzat s'hauria fet al marge de l'ordenament jurídic. Al cap d'unes hores el propi ministre de l'Interior apareixia dient que havia conegut la notícia per la premsa i que havia donat ordres per escrit perquè se l'informés d'aquest esborrany i de la seva filtració al diari de referència de la dreta espanyola.

És evident que el nacionalisme espanyol està nerviós. Hem pogut veure a nacionalistes espanyols, suposadament progressistes com Marcelino Iglesias o José Bono, embrutant la campanya en comparar el catalanisme amb el nazisme i provocant que Pere Navarro hagués de amagar sota les pedres. Els espanyolistes de dretes han desembarcat amb tots els seus ministres per defensar la cultura de la por, avisant-nos d'un cataclisme mundial si els catalans decidim no ser espanyols.

Amigues i amics afrontarem una setmana en què haurem de decidir quina Catalunya volem per a les nostres generacions futures. Cada un de nosaltres expressarem la nostra posició amb l'actitud que tinguem el dia 25 de novembre.

Jo estic convençut que la relació que, fins avui, Catalunya ha tingut amb Espanya no ens ofereix cap oportunitat de sobreviure i créixer com a país. Per tant, el dia 25 votaré plenament convençut que vull exercir el meu dret de viure de manera independent com a ciutadà i vull el dret per a les catalanes i els catalans a decidir sobre el nostre futur.

diumenge, 11 de novembre del 2012

La immoralitat dels Desnonaments i necessitat de la dació en pagament.

Per molt que membres del Govern espanyol com Fàtima Báñez insisteixin a dir que veuen brots verds, com assenyala, que ja estem sortint de la crisi, la ciutadania en general continuem instal•lats en el pessimisme. La crisi cada vegada és vista com una cosa més pròxim per més ciutadans i de totes les imatges sobre el nostre empobriment la més dramàtica ja és la dels desnonaments per impagaments d'hipoteques.

Estem a punt d'acabar el cinquè any consecutiu de crisi creixent i les ciutadanes i ciutadans d'aquest país, veiem com a empitjorat la nostra vida en general i tenim una manifesta tendència al desànim. La creixent extensió de la desocupació l'ha convertit en una vivència personal pràcticament universal, segons una enquesta de Demoscopia publicada per El País, el 86% de la població té a la seva família o al seu cercle d'amics més proper a algú sense feina.

Aquest procés de caiguda lliure que la gent del carrer tenim la sensació d'estar vivint, té al meu entendre dos efectes col·laterals i possibles implicacions que cal tenir en compte. D'una banda, ha contribuït a que la gent s'hagi fet més solidària amb els que ho estan passant malament. La qual cosa, sens dubte, és positiu, ja que indica que, en plena crisi, els valors cívics més bàsics i profunds semblen estar reforçant-se. Però, a la vegada, aquest replegament sobre la mútua i recíproca ajuda ciutadana comporta una inquietant falta de confiança en les institucions públiques. En altres paraules: la societat civil podria estar buscant remei i consol per si mateixa, a la seva creixent sensació de desemparament, alhora que percep l'àmbit de la gestió col•lectiva, és a dir, de la política, com una cosa cada vegada més aliè , distant i inoperant.

 És en aquest sentit, que recentment hem pogut escoltar la veu dels jutges que s'ha aixecat per clamar una legislació que estigui a l'altura del segle en què vivim. Una legislació que no permeti la "usura" a la qual s'està sotmetent a les franges més febles de la nostra societat, per preservar els beneficis d'una oligarquia dominant al llarg de l'últim segle a Espanya. Encara que el màxim òrgan de representació de la judicatura espanyola, com és el Consell General del Poder Judicial, va desestimar un informe elaborat i recolzat per 47 degans dels jutges espanyols que han perdut la por i es van atrevir a dir les coses pel seu nom .

Mentrestant la classe política està actuant com sempre, tard i malament,. Davant la vergonya que ha suposat el suïcidi de diverses persones davant la situació de desnonament del seu habitatge habitual, han decidit escenificar públicament unes reunions per arribar a acords que permetin modificar l'actual legislació vigent, per tranquil•litzar el galliner.

No hem d'oblidar que els dos partits majoritaris que s'han reunit, Partit Popular i PSOE, tenen una gran dependència de la banca a la qual "teòricament" han de posar a ratlla. Tots dos partits han rebut grans favors d’aquesta oligarquia dominant, com poden ser condonacions de préstecs de campanyes electorals o donatius molt generosos a les fundacions que depenen dels partits. Com la fundació FAES del Partit Popular o la fundació IDEAS del PSOE, sense oblidar fundacions com CatDem de Convergència Democràtica o la fundació Catalunya i Territori d'Unió Democràtica.

La classe política ja ha perdut la batalla de la credibilitat. Es permet la usura de Bancs i Caixes d'Estalvi, a canvi de finançament de partits a través de les seves fundacions. Aquesta és la imatge que Espanya dóna a Europa. Una imatge d'un país més propi del nord d'Àfrica que del sud d'Europa.

dimecres, 7 de novembre del 2012

El federalisme com a tercera via? Parlem-ne.

A mesura que ens acostem a l'inici de la campanya electoral de les eleccions catalanes del 25 de novembre, totes les forces polítiques comencen a definir quin serà el seu horitzó i quina serà la base ideològica sobre la qual s'assentaran bona part de les seves propostes electorals.

Hem pogut veure com el dia 4 de novembre, va aparèixer al diari El País un manifest (conegut com el manifest dels 300), en el qual intel•lectuals espanyols, la majoria eren de fora de Catalunya, van publicar una carta d'adhesió i de suport a un document en el que posaven l'opció Federal com l'única solució a l'encaix de Catalunya a Espanya.

En aquest manifest, es proposava aquesta solució Federal amb un cert to de condescendència, al meu entendre amb acusats matisos ofensius a la intel•ligència i a la dignitat dels catalans, evidenciant un gran desconeixement de la història de Catalunya i del que està passant en aquests moments al principat. Difícilment aquests 300 "savis" poden entendre la situació que viu Catalunya en aquests moments, quan en referir-hi ho plantejen en termes com "victimisme català" o "nacionalisme exacerbat català". Davant aquesta situació, crec que els mateixos signants d'aquest text poc integrador, són els exemples vius del que Catalunya rebutja com a opció ara per ara.

En aquest sentit, crec que perquè es pugui vertebrar un estat federal és necessari comptar amb la voluntat dels estats que, de forma lliure i democràtica, vulguin unir-se a aquesta federació. I és precisament aquí on hi ha el nucli de l'argument que, al meu parer, qüestiona qualsevol sortida Federal a l'encaix de Catalunya amb Espanya. Precisament perquè qualsevol secretari general del PSOE que pretengui guanyar unes eleccions o simplement no suïcidar-se electoralment, mai donarà suport cap opció federalista i molt menys una reforma constitucional que tindria l'oposició frontal d'una part majoritària del propi Partit Socialista i lògicament la del Partit Popular.

Quan el secretari general dels socialistes catalans (Pere Navarro) intenta vendre'ns el federalisme com una tercera via d'encaix amb Espanya, està intentant fer-nos creure que els dirigents estatals del PSOE votarien en contra dels seus interessos territorials i sobretot del sentiment dels seus votants, que no creuen en el federalisme i no volen facilitar l'augment de competències a les comunitats autònomes. D'altra banda, esperar que a Espanya guanyi qualsevol reforma constitucional que atorgui un sol avanç nacional a Catalunya o a qualsevol territori és assumir que els votants seran totalment irracionals i que votaran en contra de les seves preferències.

No hem de perdre de vista la tradició centralitzadora i jacobina que han mantingut els dos partits majoritaris a l'estat espanyol (PSOE i Partit Popular). No hem d'oblidar que quan va entrar al Congrés l'estatut de Catalunya de 2006, grans pro homes o barons del PSOE, com Alfonso Guerra o José Bono es voleiaven públicament de la retallada que s'aplicaria a l'estatut de Catalunya. I tampoc hem d'oblidar que aquests mateixos Barons amb el suport de Felipe González són els que van impulsar l'actual executiva del PSOE amb Rubalcaba al capdavant.

 Per tot això veig amb molt d’escepticisme aquest nou federalisme que intenten colar-nos, de manera que si alguna cosa comença a estar en dubte és quin tipus de relació ha de tenir el PSOE i el PSC i com el PSC prioritza l'interès dels seus electors sobre el interès general del PSOE, fins i tot en esferes com el Congrés dels diputats, o bé l'encaix del PSC entre els seus electors. Crec que l'equip de direcció del PSC ha obtat per negar la realitat i intentar fer-nos colar alguna cosa que sociològicament no s’aguanta per enlloc.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Rèquiem pel socialisme actual.

A una setmana de vista de les eleccions basques i gallegues, es posa en evidència les contradiccions en què ha caigut el socialisme en els últims anys tant a Espanya com a Catalunya.

Lluny queda aquell 2004 en què el Zapatero va guanyar unes eleccions generals, després dels atemptats islamistes de l'11 M. Totes les enquestes indicaven una gran igualtat entre el Partit Popular i el PSOE, que només es va poder decantar per la manipulació i els enganys a què José María Aznar va voler sotmetre l'electorat espanyol.

Aquella primera legislatura en què Zapatero ens va treure de la guerra de l'Iraq i va promulgar la Llei de la Dependència (que ha acabat sent un de les majors nyaps en polítiques socials de la historia), va venir acompanyada d'una segona legislatura, en què es va consolidar l'execució d'un govern sense criteri ni recursos polítics per abordar una crisi que va ser negada fins a la mort.

Si donem un cop d’ull al que ha passat a Euskadi. En l'última legislatura, es va coronar el major esperpent polític que puguem arribar a imaginar, com és el lideratge d'un govern socialista (teòricament progressista) que no va ser el partit més votat, apuntalat amb una ètica política dubtosa pel Partit Popular (pràcticament conservador).

En l'àmbit català, el Partit Socialista de Catalunya va liderar set anys de govern acompanyat per dos socis de conveniència, com Iniciativa per Catalunya Verds (amb una nul·la experiència de govern) i Esquerra Republicana de Catalunya (amb un discurs centrat en la faixa i la barretina).

 Semblava com si estiguéssim ancorats en l'època del Despotisme Il·lustrat, en el qual el fi justifica els mitjans. Qualsevol aliança era possible si amb això s'obtenia el govern. Deixant totalment aparcats conceptes com l'ètica política o el compromís de país. El PSC va establir una aliança amb el tripartit, sense haver fet prèviament un debat sobre les seves línies programàtiques en què estiguessin ben definits, tant l'eix nacional com l'eix social.

És evident que els socialistes els continua agafant el toro. Em baso en aquest plantejament tenint en compte que PSC i PSOE s'han organitzat les seves festes d'esquena a la gent del carrer, donat que històricament s'han omplert la boca amb la construcció d'un estat federal i a l'hora de la veritat no han cregut en els seus propis plantejaments. Ni els onze anys de govern de Felipe González, ni els vuit de Zapatero (un total de 19 anys), han servit per implementar aquesta faula de l'Espanya Federal.

Els catalans afrontarem unes eleccions el proper 25 novembre. Uns comicis en què totes les enquestes coincideixen a augurar, un nou accident electoral per al PSC, un accident que, segons els pitjors pronòstics, podria deixar el partit tocat de mort, amb la representació més baixa de la seva història. La pregunta que em faig és: Què els ha passat als socialistes per passar dels 52 diputats de 1999 a l'escassa vintena que li auguren els sondejos?

Puc acceptar que la crisi general de la socialdemocràcia europea pugui tenir alguna cosa a veure en aquest plantejament, però no explica per si sola aquest desastre anunciat que es preveu per al socialisme català. On és aquell partit que durant els anys del Pujol exercia d'oposició? Personalment crec que la resposta s'ha de buscar en el debat entre l'ànima catalanista i la espanyolista que té el propi partit, veient-se constantment superats pels esdeveniments.

Aquesta situació d'enfrontament constant entre les dues ànimes del PSC ha provocat una crisi absoluta del projecte socialista a Catalunya, que es veu superat pel despertar que el país està vivint en aquests moments. La manifestació de la Diada permet visualitzar la crisi interna, ja que la cúpula del partit no va participar en la marxa, mentre que sí que ho van fer caps visibles del sector catalanista com l’Ernest Maragall, l’Àngel Ros o la Marina Geli.

Probablement els esdeveniments han adquirit una velocitat que ha desbordat als socialistes, que sense entendre encara que l'estat de les autonomies fa aigües, han recuperat del bagul dels records un federalisme tronat, amb el que desitjarien marcar distàncies amb una CiU cada dia més sobiranista i un PP que a Catalunya adopta la disfressa de centralisme.

 El 25 de novembre els catalans enterrarem el PSC més ambigu de la nostra història i hi haurà l'oportunitat de regenerar un nou moviment d'esquerres progressista, que connecti amb les necessitats del país i dels seus ciutadans. En definitiva, hi haurà l'oportunitat de crear un autèntic Partit Socialista Català.

divendres, 12 d’octubre del 2012

El nacionalisme espanyol està pletòric de complexos.

A un mes just de la manifestació de la diada de l'11 setembre, Catalunya ha viscut 30 dies d'autèntic vertigen polític. Era d'esperar que un milió i mig de persones al carrer demanant la independència de Catalunya, havia de provocar un terratrèmol polític a les Espanyes més profundes.

La ciutadania ha perdut la por i, mai com ara, Catalunya està tenint una rellevància excepcional en els principals mitjans de comunicació internacionals, apareixent en les principals portades escrites i encapçalant noticiaris de les principals cadenes de televisió. Sense cap mena de dubte el moment en què es produeixen aquests esdeveniments és excepcional. Espanya està a la corda fluixa i sota una atenta mirada de la comunitat internacional, que mira amb molt escepticisme les maniobres que tant Zapatero, en el seu moment, com Rajoy ara, estan improvisant a cada moment.

La reacció del poble català ve generada per més de 30 anys d'asfíxia fiscal i d'inversions, per impedir que Catalunya desenvolupés tot el seu potencial econòmic, fugint d'aquella autarquia imposada pels 40 anys del dictador feixista, que va convertir a la indústria catalana en un teixit empresarial voluble, poc competitiu i amb una visió miop de l'expansió econòmica de les seves empreses que només contemplava el territori espanyol.

La poca visió política que va tenir Mariano Rajoy el 20 setembre, en tancar la porta als morros a la proposta de pacte fiscal que el President Mas li va posar sobre la taula, ha estat un més dels revulsius que estan provocant la reacció serena del poble català per dirigir-se cap un nou escenari esperançador.

 Aquest posicionament assenyat de Catalunya ha fet que els polítics espanyols (tant els populars com els socialistes) i els mitjans de comunicació al servei d'aquest nacionalisme espanyol tronat, es quedin fora de joc un dia rere l'altre. Hem tingut l'ocasió de veure com Felipe González s'alineava contra l'autodeterminació de Catalunya, amb els mateixos arguments que ho fes en el seu moment José María Aznar. El nacionalisme espanyol comparteix una mateixa idea que és la de destruir l'Estat plurinacional que reconeix la constitució del 78 (a la que tant invoquen) i com a prova d'això només hem de fixar-nos en personatges com: Alfonso Guerra, Esperanza Aguirre, José Bono, Ruiz Gallardón o el mateix Mariano Rajoy . Tots coincideixen en treure el Sancristo Gros com és la Constitució, a la llum. És l'únic argument al qual s'agafen per defensar la suposada unitat d'un Estat en el qual no creuen ni ells.

Sembla que el president dels espanyols té una mala peça al teler. D'una banda tenen la necessitat imperiosa de continuar utilitzant la política del desprestigi de Catalunya i atacs continuats a tot el que faci olor de català, per mantenir la seva quota de vot en les pròximes eleccions gallegues, sacrificant les expectatives electorals que poguessin tenir a Euskadi o Catalunya . És clar que el resultat que podien esperar dels vots de catalans i bascos serà bàsicament testimonial, en canvi a Galícia es juga una majoria absoluta i el continuar sent un bastió Popular en una Espanya revolta.

 Espanya està "Reialment" preocupada pel que està provocant una part majoritària del poble català. No estaven acostumats que se'ls qüestionés el seu "model d'estat". El nacionalisme espanyol havia dissenyat un model nacional i cultural sense cap referent que identifiqués a la resta dels pobles d'Espanya. Aquest nacionalisme és tan pobre com estèril en la seva capacitat de generar adeptes per lo primari dels seus plantejaments. Encara ens estem movent amb el toro d'Osborne, la guitarra andalusa, la bata de cua, la mantellina i últimament "La Roja" com a símbol d'aquest orgull espanyol decadent.

El nacionalisme espanyol va optar pel camí més fàcil a l'hora de recol•lectar un grapat de vots, com ha estat fins ara l'atac sense mesura contra Catalunya i els catalans. El rèdit electoral que han obtingut a Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa, Castella-Lleó, Madrid, Cantàbria, València i Astúries bevent d'aquest argument electoral, ara pot passar-los factura. Han encès un foc que ara no poden apagar. Els catalans estem dient JA N'HI HA PROU! No estem disposats a continuar sent cornuts i pagar el beure.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Que volen aquesta gent ... Catalunya independent!!!

Aquest era un dels crits de guerra que se sentien a la manifestació multitudinària de la passada diada. Crits de persones que venien de diferents racons del nostre país, per clamar d'una manera serena que "ja n'hi ha prou". Una bona part de la ciutadania va voler mostrar públicament el seu tedi acudint a la cita a la que ens havia emplaçat l'Assemblea Nacional de Catalunya.

Ara entrem en una etapa en què haurem d'afrontar una campanya electoral, plena de entrebancs i amb unes altíssimes dosis de demagògia, que intentaran confondre l'electorat.

Alguns partits ja tenen preparada la seva estratègia i es decanten per la política de la por. El Partit Popular i els seus cadells, Ciutadans, van a apostar per acollonir a les àvies i els avis catalans, afirmant que si guanyen els independentistes es quedaran sense pensions i vaticinant fam com en la postguerra.

Els partits més progressistes com PSC i Iniciativa intentaran utilitzar l'eix social per demanar el vot cap les seves proclames. Encara que la forma de demanar ho és diametralment oposada. D'una banda els eco socialistes d'Iniciativa defensen que el camí per aconseguir les polítiques que reclamen en el seu eix social, han de venir del seu posicionament independentista prioritzant l'eix nacional. De l'altra banda, els socialistes posaran per davant la retòrica d'un federalisme tronat que no te credibilitat, prioritzant l'eix social per sobre de l'eix nacional.

Sembla que ens enfrontem a una tardor difícil a nivell polític. Els principals partits d'àmbit estatal (PSOE i PP) han jugat amb l'estratègia d'atacar Catalunya per recollir un grapat de vots en les seves comunitats autònomes. Parlar de la insolidaritat dels catalans ha estat molt rendible durant tota la transició democràtica. Posar a Catalunya i als catalans com a els culpables dels mals d'Espanya, ha estat una estratègia miop, pensant en el curt termini.

Doncs bé, ara resulta que el poble català que ha estat el culpable de tots els mals que han interessat als Aznar, González, Bono, Cospedal, Guerra, Rajoy i una llista infinita de polítics mediocres que han gaudit de llicència per desprestigiar, han dit prou i ha sortit al carrer a visibilitzar l'asfíxia política i econòmica que el nacionalisme espanyol està fent a Catalunya.

 Les catalanes i els catalans que varem sortir al carrer el passat 11 de setembre, hem posat llum al conflicte català i hem internacionalitzat la necessitat de disposar d'un estat propi per a la supervivència del nostre país. És just en aquest punt on el nacionalisme espanyol li ha dolgut més. La projecció internacional del conflicte català ha desbordat la diplomàcia espanyola i ha fet que polítics d'alt nivell, com el president dels Estats Units Barak Obama o la vicepresidenta de la Comissió Europea Viviane Reding, s'hagin posicionat comprenent el dret a l'autodeterminació i afirmant que Catalunya tindria un lloc a la Unió Europea.

Estic convençut que els catalans no ens deixarem intimidar per aquells que no els convé que es parli del dret de Catalunya a decidir. Espanya ha fet tard per entendre els catalans i desafortunadament per als espanyols, estem a Europa i els països que la conformen tenen una tradició democràtica infinitament superior a l'espanyola. Per tant, poden preparar els tancs i l'exèrcit per desfilar el dia de la festa espanyola a Madrid. Que els espanyols preparen a la Guàrdia Civil per dirigir el trànsit el dia de la hispanitat i que entenguin d'una vegada per totes que a partir d'ara l'única arma que els queda és la negociació de tu a tu.

Així doncs, jo començo a celebrar que quan Catalunya se separi d'Espanya, el meu poble (Almenar) passarà automàticament a tenir platja pròpia, ja que ara el nostre terme municipal limita amb els municipis d'Aragó i tota aquesta zona es convertirà en el litoral de ponent .

dimecres, 26 de setembre del 2012

Alguna cosa més que unes eleccions autonòmiques

El President de la Generalitat de Catalunya ha emprès un viatge sense marxa enrere, després de l'expressió popular que més d'un milió i mig de persones vam fer el passat 11 setembre a Barcelona. Ha estat una decisió, que pot ser controvertida, però que suposarà un punt d'inflexió en la política catalana del segle XXI.

Espanya ha tornat a fer el ridícul al no fer cas a les peticions que Catalunya ha fet per trobar un encaix en un model plural de l'Espanya moderna. El Partit Popular i PSOE han mostrat la seva debilitat en mantenir-se inamovibles en una posició política massa retrògrada i plena de complexos, per gestionar el conflicte que se'ls venia a sobre.

La posició prepotent i xulesca que han mostrat els governs dels dos partits majoritaris a Espanya, els han portat a tensar fins a límits desconeguts fins ara, la relació entre Catalunya i Espanya. Han creat una situació d'excepció que no s'havia donat des de la segona República.

És cert que viurem unes eleccions que tindran el seu punt central del debat en la resolució de l'Eix Nacional. Ens afartarem de parlar d'independència i d'estructures d'estat. Hi haurà un debat semàntic sobre la utilització, més o menys contundent, del llenguatge per demostrar qui és més independentista o qui està autoritzat per parlar en nom de Catalunya. En definitiva, com diem al meu poble "a veure qui la té més llarga".

Però la veritat de tot aquest eixam, és que per primera vegada tot el poble català, tant els que van estar a la manifestació del dia 11 com els que es van quedar a casa, podran acudir a les urnes a decidir a qui donar el timó de Catalunya per els pròxims quatre anys.

Crec que a hores d'ara no ens podem fer trampes al solitari. És evident que hi haurà gent que votarà en clau d'un eix social, on tindran un pes específic les retallades en educació, sanitat o serveis socials. Però sembla bastant evident que molta gent anirà a votar en una clau centrada en l'eix nacional. Hi ha partits que fora del fragor de la campanya electoral, ja han fet posicionaments de les seves prioritats:

 El líder del PSC (Pere Navarro) va dir que el seu partit prioritzaria sempre l'eix social per sobre del nacional, i ha estat conseqüent amb les seves paraules perseguint a tots els membres de l'ala catalanista. A més el fet social és molt més rendible electoralment en els feus en què obté la majoria de vots.

Convergència i Unió ha tret petroli de l'asfíxia política i econòmica a la qual l’està sotmetent el govern del Partit Popular. Encara que Duran Lleida no encaixi amb el tall sobiranista de la coalició, és evident que el partit majoritari ha imposat les seves condicions i a hores d'ara ningú a Unió discutirà les decisions del president Mas.

Esquerra Republicana de Catalunya ha estat el partit més beneficiat per la malaptesa política del govern central. Al meu entendre serà el partit que en traurà més profit del sobiranisme que emergeix a Catalunya, ja que en un moment en què estan en ple procés de consolidació del seu líder, veuran créixer els seus escons sense haver-se despentinat.

Iniciativa per Catalunya Verds ha tingut l'habilitat d'apuntar-se a la moda del sobiranisme i des del primer moment van apostar per una Catalunya independent, sense tants complexos com tenien els socialistes. Serà ara, en campanya electoral, quan aixecaran la seva bandera de les polítiques socials per aglutinar tant el vot social com l'independentista.

El Partit Popular de Catalunya és a qui li ha dolgut més aquesta convocatòria d'eleccions. L’Alícia Sánchez Camacho s'omple la boca constantment de ser la tercera força del parlament de Catalunya. Li ha durat poc l'alegria, ja que ha fet una demostració del nivell de cinisme polític al qual és capaç d'arribar. Quan hi han hagut atacs contra els catalans com: el president d'Extremadura, el president de la Rioja, el president de Galícia o la presidenta de la Comunitat de Madrid (tots companys de partit de l'Alicia), no li hem vist obrir la boca en defensa de Catalunya. I crec que si l'hagués obert ens hauríem assabentat, ni que fos només per qüestió de volum.

En qualsevol cas els catalans i les catalanes estem convocats a unes eleccions en les que elegirem les opcions polítiques que han de configurar el govern dels propers quatre anys. Està clar que el clam d'una manifestació gegantina com la de la Diada tindrà el seu pes específic en aquesta propera legislatura.

Per tant, crec que en un sistema democràtic els vots són l'única eina i l'únic barem vàlid per interpretar la voluntat del poble. La decisió de Mas és clarificadora: el poble ha de parlar. Assumint els riscos, però també les oportunitats. És precisament en aquest punt on resideix la grandesa de la democràcia.

dijous, 20 de setembre del 2012

Al Rei d'Espanya se li ha dir: "Por qué no te callas?".

Quan van acabar els 40 anys de la dictadura feixista de Franco, Espanya va iniciar un camí cap a la democràcia que s'intuia ple de trampes i obstacles. La ciutadania catalana i l'espanyola sortien del túnel fosc d'un país mediocre, que estava controlat pels militars, el clergat i l'oligarquia econòmica que envolten el dictador.

 No és d'estranyar que amb aquell panorama i sota la pressió dels militars, que constantment posaven en evidència el soroll dels seus sabres, es teixia una transició atemorida per la gran pressió que suposaven els poders fàctics de l'antic règim.

Així doncs, amb tota aquesta escenografia se'ns va donar a escollir un model de democràcia basat en el que s'anomena la monarquia parlamentària. Això és, que acceptem com a Cap d'Estat a un rei que, segons la constitució espanyola del 78 (a la qual tant els agrada acollir als espanyols), exerceix les funcions de cap del del Regne d'Espanya, amb unes atribucions molt concretes que li impedeixen opinar en política, deixant molt clar que la sobirania resideix en el poble. Doncs bé, com hem pogut veure el cap de la família reial espanyola, s'ha saltat la constitució quan li ha semblat bé i s'ha permès llançar programes amenaçants contra els súbdits del seu regne que no vulguin continuar sent els seus vassalls.

L'aposta que ha fet el govern del Partit Popular, en treure el "santcristo gros" per d'atemorir aquesta colla de catalans que van sortir a lluir les estelades a la passada diada, ha estat cremar les últimes cartes que li quedaven a Mariano Rajoy abans de reunir-se amb el president de la Generalitat.

 Sempre he dit que el nacionalisme espanyol és un nacionalisme de plàstic, sense personalitat pròpia i ple de complexos pel que fa a l'hora de comparar-se amb els nacionalismes que ells anomenen perifèrics. L'única defensa dels seus arguments són una constitució aprovada sota la coacció dels militars a la sortida de la dictadura, i un model de nacionalisme espanyol prefabricat al laboratori de la FAES, que pretén uniformitzar la cultura dels territoris que avui formen el Regne d'Espanya. Lluny d'intentar treure’n profit de la riquesa cultural que suposa tenir un país amb tres territoris que tenen una llengua pròpia. Fan justament el contrari, intentar anul•lar aquesta riquesa cultural per imposar una cultura artificial, sense personalitat i plena de complexos.

El rei dels espanyols ha tornat a pixar fora de test. El cap de la banda real no té autoritat moral per fer cap apreciació ni advertència als catalans. Abans d'aixecar un sol dit, hauria d'haver ordenat la seva pròpia família i no haver permès que des de la posició de privilegi que tenen els membres de la casa reial, es poguessin fer negocis bruts per part de membres del seu clan.

 El rei dels espanyols no pot oblidar que com el més alt funcionari que és l'Estat espanyol, hauria d'haver donat exemple d'austeritat i no fer ostentacions públiques amb safaris per caçar elefants amb companyies femenines de dubtosa reputació.

És evident, que a Madrid hi ha més por del que ens sembla, ja que si no fos així, no s'entendria el fet de fer baixar a la sorra a la representació més alta de l'Estat espanyol, posant en evidència i donant un realç internacional al conflicte de Catalunya i Espanya.

Així que em permeto dirigir-me a Sa Majestat per dir-li les mateixes paraules que la seva real persona va dir el president de Veneçuela Hugo Chávez. "Por qué no te callas?".

divendres, 14 de setembre del 2012

Un milió i mig de voluntats.

Res tornarà a ser com abans. Més d'1 milió i mig de persones vam sortir al carrer per visualitzar d'una forma clara i contundent les aspiracions d'una bona part de la nostra ciutadania (jo considero que una part majoritària). Si més no, els que vam estar al carrer ens vam posicionar a favor de Catalunya com a estat independent. És cert que hi ha hagut prop de 6 milions de catalans que no van assistir, la qual cosa no indica que siguin tots anti independentistes.

Els motius de l'èxit de la manifestació de la diada els podem trobar en aspectes com, la maduració d'una ciutadania que veu com el model de país a què aspira Catalunya, no té un encaix en una Espanya artificialment homogènia, en què queden pocs espais per trobar encaixos antinaturals. Tampoc hauríem d'oblidar la conjuntura de crisi en la què estem submergits, que està desmuntant l'estat protector i deixa en evidència el diferencial entre els impostos que es paguen i els serveis que s'obtenen. La fórmula alemanya hauria resolt aquesta part del problema del nostre país, però probablement hauria complicat el d'altres territoris.

La manifestació de la diada ha donat més relleu encara l'etern problema del desencontre entre Catalunya i Espanya. Però a diferència de la manifestació del 10 de juliol de 2010, aquesta manifestació va ser molt més pacífica, serena i convençuda que aquesta situació no té aturador. Les catalanes i els catalans que estàvem al carrer, varem passar per sobre del tots els partits polítics. Dels uns més que d’altres, però tots es van quedar en fora de joc. La gent no cridava consignes partidistes, la ciutadania va ignorar a la classe política i es va centrar en un discurs clar i contundent demanant la independència.



Aquest missatge inequívoc ha generat nervis i temors a les Castelles. Els més cauts com el president del Congrés dels diputats Jesús Posada, estava disposat a repensar la posició de Catalunya dins de l'estat espanyol, o el ministre d'Exteriors García-Margallo apuntava amb molta cura a la necessitat d'adaptació a l'ordenament jurídic europeu. Els més bocamoll continuen amb el seu discurs tronat de la "unitat constitucional d'Espanya", com qui agafa el Sancristo gros per fer front al dimoni català. Un cas molt paradigmàtic és el del president extremeny Monago, que continua entestat a que no vol que els extremenys mantinguin als catalans. Tinc la sensació que després de la diada, des del carrer Gènova, li hauran enviat un morrió amb el logotip del Partit Popular.

En qualsevol cas, tinc molt clar que la capacitat de resiliència que té el poble català, està feta de pedra picada. Les generacions que van viure atemorides per la dictadura i la transició, han cedit el lideratge a un jovent sense complexos i amb les idees ben clares.

 Ara és el moment de parlar de tot. És hora que Catalunya es reuneixi amb Espanya amb un ordre del dia obert i amb totes les possibilitats sobre la taula, exposant els punts claus i les línies vermelles que han de tenir en compte en tota negociació.

dijous, 6 de setembre del 2012

Socialistes catalans "No és això companys, no és això".

Així comença una cançó del Lluís Llach en la qual feia una reflexió sobre els camins que prenen els nostres polítics, allunyant-se cada cop més de l'opinió majoritària de la ciutadania. Aquest ha estat el cas de la recent "caça de bruixes" iniciada pel Primer Secretari. del Partit Socialista de Catalunya i actual alcalde de Terrassa Pere Navarro.

Aquest cop de timó que Navarro ha executat ha generat un nou episodi de tensió entre les famílies socialistes a Catalunya. L'ala catalanista ha criticat l'arraconament a què Pere Navarro ha sotmès a les seves cares més visibles, enmig de retrets, lamentacions, crits, crítiques i alguns aplaudiments.

Des de dins del partit han volgut presentar aquests canvis com un "relleu generacional", intentant maquillar una decisió política de molt calat, que marcarà definitivament el rumb del Partit Socialista de Catalunya en el futur més proper.

La veritat és que quan miro cap l'evolució dels socialistes catalans en els últims 20 anys, sem dibuixa un partit ple de complexos i prejudicis. D'una banda el complex d'acostar-se a un nacionalisme català progressista, en el que ja han desembarcat tant Esquerra Republicana de Catalunya com Iniciativa per Catalunya, per la influència que exerceix el "cinturó roig de Barcelona" amb el seu habitual discurs, ja amortitzat, de l'encaix federal de Catalunya a Espanya. D'altra banda el prejudici de submissió política a les línies marcades pel PSOE espanyol.

 És clar que aquest cop de timó de Pere Navarro porta en si mateix la decisió de recuperar la confiança de l'opinió pública des d'un angle més esquerrà, deixant de banda la línia centrista que el PSC havia exhibit en l'última dècada. Aquesta deriva esquerrana dels socialistes catalans té com una de les causes en el posicionament del PSC a la ciutat de Barcelona, on la federació dirigida, amb mà de ferro, per Carles Martí està convençuda que la seva redempció electoral arribarà per la esquerra i no pel centre.

Personalment tinc molt clar que aquest gir del PSC el portarà a una posició claudicant i seguint la línia continuista de les últimes legislatures a Madrid. No hi haurà discrepàncies amb un PSOE hermètic i controlat encara per felipistes i guerristes.

D'altra banda, les formes que ha exhibit Pere Navarro per executar a l'ala catalanista, són pròpies d'un alcalde acostumat a fer alcaldades, demostrant una total falta de sensibilitat amb el treball d'un dirigent històric del partit, com l’Higini Clotas, menyspreant la seva figura i buscant una sortida airosa al Joaquim Nadal, que prestant-se a aquest joc ha demostrat la seva capacitat d'empassar el que faci falta, deixant de banda la dignitat política per mantenir un càrrec a qualsevol preu. Tot i això, cal recordar que el càrrec de l'Higini Clotas com a vicepresident de la mesa del Parlament, no és un càrrec del partit, és un càrrec votat pel Parlament de Catalunya i el PSC no el pot utilitzar com a moneda de canvi en problemes interns. Pere Navarro no pot frivolitzar amb una institució com el Parlament de Catalunya de la qual ell ni tan sols és membre.

Així doncs, a la vista del rumb polític que ha emprès el PSC. Jo em pregunto: Quan naixerà un partit per als socialistes catalans? I quan dic catalans em refereixo a un partit que anteposi els interessos de Catalunya per sobre de les consignes del PSOE.

dissabte, 25 d’agost del 2012

Esport i malbaratament de les administracions públiques.

Un cop més ens trobem davant d'una actuació de les administracions públiques que, si més no, es podria qualificar d'esperpèntica, ja que no va en la mateixa direcció que la ciutadania espera dels nostres polítics.

Resulta que en plena crisi, en què es retallen prestacions socials de necessitat peremptòria, es qüestiona la viabilitat del nostre model d'atenció sanitària, es redueix la inversió en la formació del nostra jovent, resulta que els organitzadors d'algunes activitats esportives, es passen per l’entrecuix la lògica i els horaris de la nostra societat.

Dijous passat vam tenir l'oportunitat de veure el partit d'anada de la final de la supercopa d'Espanya entre el Barça i el Reial Madrid. El partit organitzat per la Reial Federació Espanyola de Futbol, es va convocar a dos quarts d'onze de la nit, finalitzant passat un quart d'una de la matinada. A aquesta hora el Metro de Barcelona ja estava tancat i va deixar a milers de persones sense transport públic en plena matinada.

 Entenc que deixar a milers de persones sense aquest servei del transport públic és una situació tercermundista. Però quan hem plantejo qui ha de pagar els 30.000 € l'hora que costa posar el funcionament de tota la maquinària del metro de Barcelona, és quan tinc molt clar que aquest sobrecost l'ha d'assumir qui tregui profit de l'organització de l'activitat esportiva. En aquest cas les responsabilitats sobre l'organització d'aquesta activitat, a altes hores de ahir a la nit, se les reparteixen els operadors que gestionen els drets de retransmissió futbolístics, el Barça, la Lliga de Futbol Professional o la Reial Federació Espanyola de Futbol. Ells són els autèntics responsables d'aquest partit es jugués a una hora en què les audiències de televisió són màximes i el segon de publicitat es cotitza a preu d'or.

Per tant, és just que que els convocants d'esdeveniments esportius de primera magnitud que obtenen grans beneficis contribueixin econòmicament a sufragar el cost dels operatius específics en matèria de seguretat i infraestructures públiques necessàries per a l'esdeveniment.

 Un altre cas de malbaratament econòmic el trobem aquest cap de setmana amb l'arribada de la "Volta Ciclista a Espanya", que necessita que un total de 134 guàrdies civils i 240 Mossos d'Esquadra es despleguin per garantir la seguretat de la Volta al seu pas per Catalunya, on hi haurà dues etapes des de Lleida i Andorra, fins a Barcelona, aquest dissabte i diumenge.

Segons ha informat la Guàrdia Civil, hi haurà 134 agents que són els que acompanyen als ciclistes d'aquesta 67 Volta en tot el seu recorregut per Espanya, entre el 18 d'agost i el 9 de setembre, amb efectius de l'Agrupació de Trànsit, l'Agrupació de Reserva i Seguretat i Servei Aeri.

Per una altra banda també hi seran 40 Mossos d'Esquadra que formaran part del dispositiu mòbil, amb 36 efectius de Trànsit, dos d'Informació i dos de l'Àrea de Recursos Operatius, mentre que 200 dels seus agents s'encarregaran de la seguretat estàtica. Mentrestant els organitzadors de la volta ciclista s'encarregaran de rebre importants beneficis de publicitat entre les empreses esponsoritzadores.

 Entenc que no tenim autorització moral per demanar determinats sacrificis en els àmbits socials, sanitaris o educatius, mentre d'altra banda dilapídanos els diners en amb pa i cinc. Si hem de aferrar-nos un cinturó, que les despeses d'organització logs paguin qui obtingui els beneficis.

diumenge, 19 d’agost del 2012

Julian Assange o la vergonya d'un complot.

Vull deixar clar d'entrada que el personatge de Julian Assange no és un tòtem al qual idolatri. Però, dit això, també vull reflexionar sobre el que aquest activista d'Internet i periodista ha aconseguit a nivell mundial, al mostrar les vergonyes de la diplomàcia internacional respecte als ciutadans del carrer. Assange té aquest aspecte d'activista sorgit de l'àmbit de les noves tecnologies, que ha aconseguit posar contra les cordes a les diplomàcies dels països més desenvolupats del planeta. Desperta, per tant, una sensació de simpatia entre la ciutadania.

I tot això és gràcies a que Wikileaks ha estat un dels fenòmens més punyents dels últims temps. Amb tan sols un domini i una pàgina web, amb un disseny més aviat minimalista, i uns quants contactes, ha aconseguit no només treure a la llum les misèries de la diplomàcia internacional sinó també donar un toc d'atenció a uns mitjans de comunicació i posar-los en evidència davant els seus propis consumidors d'informació, en evidenciar en molts casos la seva connivència amb els aparells dels diferents governs.

 És clar que Julian Assange ha posat el dit a la nafra a persones i governs amb molta capacitat de poder, que no perdonaran que els hagi deixat amb el cul a l'aire. Per tant, agafa molta més força la teoria d'un complot internacional per decapitar aquest personatge incòmode i que guarda encara massa documents comprometedors per les principals economies mundials.

Ara la situació legal d'Assange ha tornat a convertir-se en actualitat per l'acceptació de la petició d'asil d'Equador. Ha aconseguit dificultar l'extradició a Suècia que podria derivar a la vegada en una nova extradició als Estats Units, on s'enfrontaria a càrrecs molt greus. I el més important, ha traslladat el joc del terreny del jurídic al diplomàtic, on el Regne Unit ha actuat amb una malaptesa i una superba pròpia de qui es creu superior per gràcia divina. Aquesta barroeria diplomàtica britànica té encara més importància quan el Regne Unit va ser el país que va impedir l'extradició de Pinochet a Espanya per ser jutjat per crims contra la humanitat.

Tot i això, sembla que la sincronia diplomàtica entre Suècia i Gran Bretanya va en la mateixa línia que marca bambolines els Estats Units. Al meu entendre l'acusació contra Assange a Suècia és com a mínim sospitosa. Els delictes sexuals són sempre un tema delicat i qüestionar les denunciants és perillós en un món on les dones pateixen una violència brutal. Però el relat dels fets té almenys diverses llacunes inexplicables. Es parla no d'una violació sinó de sexe consentit en què l'acusat no va utilitzar preservatiu, cosa que no seria punible en la majoria dels països del món. I sembla que les denunciants, dies després dels fets, van celebrar una festa en honor d'Assange i publicar twitts elogiant la figura de l'australià. Es parla fins i tot de connexions d'una de les denunciants amb la CIA a través d'organitzacions terroristes de l'oposició cubana a l'exili. Aquests extrems haurien de ser aclarits no només per protegir el dret de defensa d'Assange sinó per vetllar també pels drets de les presumptes víctimes que, en cas de ser-ho, s'haurien de veure lliures de tota sospita sobre les seves intencions.

Davant de tot aquest panorama de dubtes i sospites sobre l'aparent legalitat d'unes acusacions que aixequen dubtes, la història demostra que aquesta no és una pràctica nova per a la intel•ligència nord-americana. Les falses acusacions permeten desprestigiar a qui s'ha convertit en símbol de la lluita contra les atrocitats nord-americanes i a més poden aconseguir asseure'l en una banqueta i acabar amb el personatge a la presó de per vida, quan no al corredor de la mort. La situació de Bradley Manning, el soldat nord-americà autor de les filtracions, ens mostra el camí que seguirà el futur d'Assange als Estats Units.

A la vista dels fets que s'estan succeint, per a mi és del tot inqüestionable que de vegades les entranyes dels Estats recorren a la conspiració per eliminar, ja sigui en sentit real o figurat, a personatges incòmodes. En aquesta ocasió sembla difícil no recórrer a aquesta explicació.

En qualsevol cas és clar que la llibertat d'expressió acaba just en el mateix punt on comencen els interessos geo econòmics dels estats. I països com Suècia, amb una tradició democràtica inqüestionable, no dubten ni un sol segon en fer pinya al costat de Gran Bretanya i Estats Units, per autoprotegir-se de mostrar les seves pròpies vergonyes a nivell internacional. Visca la llibertat d'expressió!!!

dimarts, 7 d’agost del 2012

Que ens intervinguin d'una punyetera vegada.

Que Espanya és un país de pandereta és quelcom molt sabut i evidenciat. Per això sempre he tingut els meus dubtes que més enllà dels Monegros siguin capaços d'autogestionar l'actual conjuntura econòmica d'Espanya sense que el país mori en l'intent.

És just per aquest motiu que tinc seriosos dubtes de que la intervenció d'Espanya per part de Brussel•les, sigui el pitjor que ens pot passar. Ara mateix el problema que veig en aquest país, és que estem governats per un bipartidisme que al únic que s'ha dedicat i es continua dedicant, encara que ens vulguin fer creure lo contrari, és a salvar-se el cul mútuament. Vegeu l'exemple de les caixes, governades per polítics amics de tots dos partits, de bastant dubtosa capacitat financera, que han portat a aquestes entitats a la fallida en molts casos i quina ha estat la solució?, Injectar un munt de diners que al final pagarem entre tots . Així es podria seguir amb moltes empreses públiques, obres faraòniques que no es paralitzen per no fastiguejar a l'empresa de l'Ibex de torn.

Començo a desitjar que es posi criteri en les decisions de la gestió dels fons públics de l'Estat. Decisions que es prenguin sota l'únic prisma de l'eficiència en la inversió i estratègia global de país. I no com fins ara, en què s'han pres decisions sota l'únic criteri de l'afinitat política de la comunitat autònoma o d'interessos creuats entre política i empresa.

Personalment no tinc cap confiança en els gestors espanyols encapçalats per les cúpules del Partit Popular i del PSOE. No pot ser que enmig de tants sacrificis que se li està demanant a la població en sanitat, educació, o drets socials, es decideixi no paralitzar una obra faraònica com el tren de gran velocitat a Galícia.

Catalunya, com a país, està sumida en una situació d’atzucac polític o camí sense retorn, en el qual hem de plantejar el seu encaix a Espanya. D'una banda està vist que el govern del Partit Popular vol aprofitar la conjuntura de crisi per a realitzar una maniobra d'asfíxia econòmica a Catalunya, de l'altra l'anterior govern del PSOE va posar de manifest que no creia en l'Espanya Federal que tant preconitzen. Doncs bé, davant aquesta situació, com a ciutadà català, prefereixo que em administrin des Brussel•les que des de Madrid. Encara que estigui molt clara la línia europea d'una Europa de dues velocitats.

divendres, 3 d’agost del 2012

Vergonya al Tercer Sector per l'espectacle del Parlament de Catalunya.

Aquest matí he tingut la curiositat i la paciència de veure la intervenció dels consellers de la Generalitat de Benestar Social i d'Economia. En la qual haurien de haber donat explicacions a la Mesa del Parlament, sobre el retard del pagament de les nòmines del mes de juliol pels serveis concertats amb les entitats socials.

Si he de ser sincer, no esperava grans descobriments de les intervencions dels consellers en qüestió. Però el que és més fotut, és que tampoc esperaven molt de les aportacions que poguessin fer els partits de l'oposició. Els uns i els altres (govern i oposició) no han estat a l'altura del que esperaven les entitats socials.

D'una banda els consellers del govern de la Generalitat, s'han dedicat a proclamar a tort ia dret el gran paper que desenvolupen les entitats, de l'anomenat Tercer Sector, per la cohesió social de Catalunya. Han posat sobre la taula i els valors de ciutadania i de solidaritat que històricament han desenvolupat aquestes entitats en el teixit social català. No obstant això, el govern d'Artur Mas no ha actuat d'acord amb el discurs d’enaltiment dels valors del Tercer Sector social català.

L'argument del govern per a la justificació de la mesura que han pres és massa socorregut. Sempre la culpa la té Madrid. I no dic que no tinguin raó en una part de la seva argumentació, però el seu argument cau pel seu propi pes quan comproves que el Govern de la Generalitat podria haver pres mesures com: la recuperació de l'impost del patrimoni, la creació de línies de finançament per Tercer Sector de l'Institut Català de Finances o la retallada en les despeses d'assessors i savis.

D'altra banda l'oposició ha tornat a caure en el mateix parany, de qüestionar sistemàticament sense fer aportacions possibilistes per resoldre el problema de finançament de les entitats socials. L'oposició s'ha enrocat en un discurs previsible i sense un interès social, per les obvietats i els continus afalacs a les entitats socials que eren presents a l'acte.

Entenc que com a país tenim els polítics que ens mereixem, en un sistema polític caduc i controlat pels aparells dels partits, com vam poder veure recentment amb el cas de l’Ernest Maragall a qui se l’ha qüestionat per haver discrepat de la línia oficial del partit .

Sincerament esperava molt més de tots plegats. Creia que per un dia, però sobretot per la transcendència humana del tema que s'havia de tractar avui, serien capaços d'afrontar un debat pensant especialment en clau de país, en els milers de ciutadans i ciutadanes que s'han vist afectats per aquest retard en el pagament de les nòmines. Lamentablement m'han decebut tots i continu pensant que "tenim uns polítics que no ens els mereixem".

diumenge, 15 de juliol del 2012

No em fot la gana de baixar del ruc!

Tinc la sensació que cada vegada som més els que ens entestem a no voler basar-nos del ruc. I aquesta sensació està basada en l'anàlisi de les mesures adoptades pel govern de Mariano Rajoy, en les que podem veure actuacions encaminades directament a retallar l'autogovern de Catalunya. La ciutadania s'està donant compte del projecte polític de la dreta espanyola, que està basat en l'anàlisi ideològic que la FAES d'Aznar està imposant dins del Partit Popular, amb la coartada de la crisi econòmica actual.

Un dels principals objectius d'aquest laboratori d'idees del Partit Popular, que és FAES, és el de l'adoctrinament de les joventuts populars per a la recuperació del "orgull nacional". Bé, tornem a recuperar qüestions com: l'orgull, l'honor o, en definitiva, augmentar la testosterona per recuperar un orgull nacional espanyol molt tocat i acomplexat.

 Aquesta estratègia descentralitzadora del Partit Popular, està portant-nos a un terreny en què ja no es procura mantenir ni els propis gestos de cortesia i bona educació. Mai des de la transició s'havia tingut una actitud tan despectiva des del govern de l'estat espanyol cap a Catalunya i lo català. Sempre hi havia hagut un punt de seny per guardar les formes entre els representants de l'estat i de la Generalitat.

Hem pogut veure molt recentment com el conseller d'economia de la Generalitat, l'afable Mas-Colell, perdia els nervis davant la xuleria burlesca del ministre Montoro. S'ha acabat la bona educació i ens toca rebre el cop a seques, sense disfresses, ni excuses. La qual cosa no és estrany perquè l'Estat ja no suporta la idea autonòmica, a la qual considera un llast insofrible i a la qual dedica una brutal campanya de desprestigi. I quan això passa sabem molt bé, per experiència, que els atacs es focalitzen a Catalunya.

Personalment tinc la sensació que per molts viatges del president Mas faci a l'estranger, li serà difícil contrarestar la mala imatge que dóna de nosaltres el mateix Estat que hauria de protegir-nos. Espanya no només ens deu i no paga, ens espolia fiscalment i no inverteix allò que promet, sinó que ara, a més, ens desprestigia sistemàticament.

Davant aquest plantejament estratègic sobre el desmantellament de l'autonomia catalana del Partit Popular, sembla inevitable que, des de Madrid, es produeixi una marginació tàcita de les forces polítiques catalanes i en especial de Convergència i Unió, per ser la que més suport popular ha rebut en les últimes eleccions. Per aquest motiu, es podria entendre que CiU pactés amb el PP alguna qüestió de supervivència financera puntual per alleujar la Tresoreria de la Generalitat. Però es fa difícil entendre el nomenament de Daniel Sirera com a nou membre del Consell de l'Audiovisual de Catalunya CAC. I això és preocupant encara, perquè va ser precisament el Daniel Sirera qui durant el seu mandat al capdavant del Partit Popular de Catalunya, va intentar portar una línia de fervor desmesurat d'un espanyolisme anticatalà, i tan sols fa un any escrivia al diari "Las Provincias" articles en els que defensava el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià.

Davant d'aquesta situació d'atzucac polític o camí sense sortida, pel que fa a la relació amb el govern d'Espanya, em pregunto quant trigarà el President de la Generalitat a forçar l'actual marc legal per visibilitzar el desencontre polític a nivell internacional? Continuarem amb la política de peix al cove o ens estem preparant per alçar el vol definitivament? La resposta a aquestes preguntes és una qüestió de supervivència del poble de Catalunya. Els catalans ja no ens podem permetre una frustració més. Si el govern de la Generalitat no dóna resposta a les necessitats dels catalans, el poble parlarà en les pròximes eleccions.

divendres, 6 de juliol del 2012

El Rajoy ens fotrà un bon paquet.

Espanya va malament. Resumint d'alguna manera, aquesta és l'excusa perfecta per justificar l'andanada de retallades que el govern del Mariano Rajoy està preparant per comparèixer, el proper dia 11 d'aquest mes de juliol, al Congrés dels Diputats.

Finalment s'han acabat les celebracions del circ de "la Roja", amb la qual cosa ens han tingut entretinguts fins a culminar amb un orgasme. Ara toca tornar a posar els peus a terra i despertar d'aquesta ressaca de la festa futbolística en la què estàvem.

Si senyors. Espanya és el país que ha guanyat l'Eurocopa de futbol amb la seva selecció, majoritàriament blaugrana, passant per sobre de països que també estan intervinguts o arruïnats com nosaltres. cal recordar a països com: Irlanda, Portugal o Itàlia.

Però Espanya ara ha d'afrontar els reptes que Europa li exigirà i just en aquest punt és on vull posar el dit a la nafra. La esmentada excusa perfecta (Espanya no va bé), serà l'argument principal de les retallades socials que la dreta espanyola portava anys intentant aplicar a tota la ciutadania. Això sí, procurant que les classes socials que han donat cobertura històrica al nucli més reaccionari del Partit Popular, no perdin ni un cèntim dels seus privilegis ni del seu tracte preferent. Poso per exemple els 2.000 milions d'euros que el president del banc de Santander, Emilio Botín, va evadir a paradisos fiscals i que ara tornaran nets i blanquejats.

Hi ha rumors versemblants que el bo del Mariano ens prepara un segon semestre calentet per fer-nos pujar la pressió arterial. Es parla que el Mariano i el seu equip d'operacions especials (la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, Luis De Guindos, Cristóbal Montoro i el cap de l'Oficina Econòmica, Álvaro Nadal) posaran sobre la taula un paquet de mesures per tranquil•litzar la Merkel i als mercats, encaminades a carregar les penúries a les classes mitjanes sense afectar les classes altes.

S'estan rumorejant mesures com:

  • Retall i enduriment de l'assegurança d'atur. 
  • Còmput de tota la vida laboral per cobrar la jubilació. 
  • Pujada de l'IVA. • Recàrrec fiscal en els combustibles. 
  • Eliminació de la desgravació per l'habitatge. 
  • Retall de despeses de personal a l'Administració central (complements i fons de pensions dels funcionaris). 
  • Aplicació de la reforma laboral a l'Administració (possibilitat de ERO en els ajuntaments). 
  • Control estatal de la despesa sanitària de les autonomies. 
  • Replantejament de la privatització d'AENA i Loteries. 
  • Peatges a la xarxa d'autovies. 
  • Retall d'un 10% dels funcionaris de les diferents administracions de l'estat espanyol. 
Aquestes són algunes de les mesures que han anat apareixent en diferents mitjans de comunicació al llarg d'aquesta setmana. Vull veure si el Mariano continuarà traient pit com va fer, la setmana passada, en tornar de la cimera comunitària en la qual es vanagloriava d'haver quadrat a la Merkel amenaçant amb la ruptura europea al costat del president en funcions italià Monti. Allí vam veure un Mariano pletòric de satisfacció i presumint, amb certa xuleria madrilenya, que Europa havia entès el missatge que ell li havia donat.

Doncs bé, el paquet que se'ns presentarà al Congrés de diputats el proper dia 11, serà la factura que Espanya haurà de pagar perquè Europa injecti finançament directament als bancs. Això que el "Marianico el corto" ens va vendre com una experiència d'èxit de la seva habilitat, es transformarà en un malson per a milers i milers de famílies espanyoles que es veuran afectades per la sagacitat del president del govern espanyol i del seu equip.