Arxiu del blog

dissabte, 6 de desembre de 2008

La Constitució Espanyola és com un xiclet que s'estira segons els interessos de cada moment.


Avui és un dia d’aquells en els quals pots meravellar-te descobrint nous espècimens polítics. Ja que apareixen una sèrie de personatges -molts d’edat avançada-, que s’omplen la boca dels poders benèfics que la Constitució Espanyola ha tingut en la transició d’una dictadura que va estar en vigor durant quaranta anys, suportada per la dreta espanyola, l’exèrcit i l’església catòlica.

Tots aquests constitucionalistes, de pa sucat amb oli, avui celebren una Llei Fonamental que, segons ells, ens ha donat 30 anys de pau i llibertat.

És sobre aquest punt on vull centrar la meva opinió. Doncs resulta que tenim una tendència fàcil oblidar que l'actual text constitucional va ser negociat i sotmès a referèndum, en un entorn i marc polític que podríem definir com amenaçador per a la proposta de transició a un sistema democràtic.

Recent sortits d’una dictadura en la que durant quaranta anys es va intentar uniformitzar una cultura nacional (molt pobra per cert), una legislació basada en els privilegis d’alguns (que no tinc un clar si això s’ha superat) i una voluntat expressa d’espoli de determinades "comunitats autònomes" per a benefici d’unes altres, era difícil escollir cap altra cosa que no fos lo text proposat.

Tot aquest panorama ha estat vigilat per l’article 8 de la Constitució Espanyola de 1978, en la qual es recull la perillosa redacció que: "les Forces Armades són la garantia de la integritat territorial i de l’ordenament constitucional". Que per cert, no fa molt temps un general va crear problemes citant aquest text. Ens foten als militars per a custodiar la Constitució del 78 i al Tribunal Constitucional per a garantir un interpretació tranquil·litzadora als interessos de Madrid.

Però la Constitució, que és llei, no és una llei sagrada que ha de guiar els nostres designis indefinidament. La Constitució ha de ser una llei suficientment flexible per adaptar-se, cada cert període de temps, als canvis que d’una manera més ràpida.

Un exemple molt clar, el tenim fa molt poc temps quan va néixer l’ultima generació de Borbons (em refereixo a les filles del “Principito”). El problema es plantejava si la segona filla de l’hereu de la corona (per dir-lo de forma oficial), hagués estat un mascle. Perquè llavors era difícil d’explicar que en un país que presumia de ser modern i que lluitava per a l’equiparació d’oportunitats per qüestió d’igualtat de gènere. I va ser just en aquest moment quan van aparèixer veus que suggerien una modificació del text constitucional.

Però encoratjar canvis constitucionals comporta uns certs perills, ja que és difícil de justificar la necessitat de provocar certs canvis, i a l’hora evitar que sigui una porta d’entrada a altres tipus de canvis "no desitjables" per a la integritat de l’Estat espanyol, ja que sempre estan aquests toca collons de nacionalistes bascos i catalans que aprofiten qualsevol esquerda per a ficar el nas.

Per tant, crec que el nacionalisme espanyol sempre tindrà tendència a una posició conjunta del PSOE i el PP a una possible reforma de la Constitució. Ja que els dos partits duien en els seus programes electorals propostes concretes de modificació del text constitucional. I els dos consideren que no és el moment de plantejar-les. I això que més de la meitat dels espanyols opina que ha arribat el moment de reformar la Carta Magna, segons les dades de l’últim baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS). Ja que gairebé el 53 per cent dels espanyols opina que hauria de reformar-se en algun dels seus punts.

Per tant no m’apunto a la celebració del 30 aniversari d’un text, que va ser aprovat a punta de pistola i amb els militars fent soroll de sabres constantment per a intimidar a la població. Si tan convençuts estan de la validesa de l'actual text constitucional proposo que, ara i lluny de les pors de retorn al passat, tornin a ratificar per referèndum la seva validesa.