Arxiu del blog

dissabte, 30 de juliol del 2016

El xoc de trens ja el tenim aquí.

L'estratègia iniciada pel govern espanyol de buscar la confrontació contínua amb el procés independentista, li ha reportat resultats electorals tant en les eleccions generals de desembre, com en les últimes del mes de juny. Un cop desaparegut el terrorisme basc, calia trobar un filó electoral que fes por a la ciutadania espanyola i que donés contingut al programa electoral de la ultradreta espanyola del Partit Popular.

El procés català ha estat el motiu que justificava aquest canvi de continguts programàtics en els pamflets del Partit Popular. És evident que la independència de Catalunya s'ha convertit en un problema d'Estat, ja que posa en perill la viabilitat econòmica i social de l'Estat espanyol. Catalunya representa el 20% del producte interior brut espanyol (Euzkadi només representava el 5% tot i la sang vessada). Per tant, la viabilitat econòmica d'un país que no és competitiu industrialment i que el seu únic recurs està centrat en el turisme, no es pot permetre el luxe de perdre una peça tan important com Catalunya (que representa gairebé el 40% de la indústria turística espanyola).

El menyspreu constant, que s'ha fet des de les institucions espanyoles, de la idiosincràsia i de la cultura catalana, s'ha convertit en un escull insuperable per establir ponts de diàleg que poguessin permetre una convivència dins de l'Estat espanyol. L'estratègia re-centralitzadora que va iniciar el Partit Popular en accedir al govern amb majoria absoluta, era un atac directe a la línia de flotació del que es coneixia com la "autonomia catalana". Estava clar que la ultradreta del Partit Popular volia aprofitar els quatre anys de majoria absoluta per desmuntar tot el que s'ha aconseguit fins al moment.

El xoc de trens era i és inevitable i, al meu entendre, serà el factor que impulsarà a polaritzar la societat catalana i a posar en qüestió la viabilitat econòmica d'un país membre de la Unió Europea com Espanya. Europa té un greu problema amb l'estabilitat de l'economia espanyola, ja que té un volum massa gran per deixar-lo caure sense que comporti conseqüències greus en l'economia europea. D'altra banda, Estats Units necessita que Espanya gaudeixi d'una estabilitat política que garanteixi i consolidi la seva posició geo estratègica en el control de la mediterrània i del nord d'Àfrica.

Tant Europa com els Estats Units no es poden permetre una Espanya feble i desestabilitzada, que posi en perill la pau econòmica i social del vell continent.

Doncs aquest és justament on és l’as a la màniga que han de jugar tant el govern com el parlament català, per forçar una negociació amb Espanya que garanteixi la consolidació de l'autogovern i del model de societat catalana, o en cas contrari apostar decididament per la segregació de l'Estat espanyol.

Un cop més la miopia política de la classe política espanyola, que encara viu en plena edat mitjana, on la “hidalguía” i el “senyoriu” eren estratègiques en l'organització social espanyola. La burgesia espanyola que va consagrar la dictadura de franquista, ha continuat gestionant el dia a dia polític i social després de la mort del dictador. Va facilitar l'accés a la direcció de l'Estat del vell Borbó, fabricant-li una personalitat "campechana" que permetés que l'Espanya profunda el adoptés com a líder espiritual.

Està clar que aquest xoc de trens ha pujat un nivell més el grau d'agressivitat i de radicalitat d'aquest nacionalisme espanyol més reaccionari. La petició de sancions penals als representants del govern i del parlament de Catalunya, és l'inici d'un llarg rosari de caps que es tallaran i que alimentaran un cementiri polític ple de personatges mítics. Artur Mas serà inhabilitat per la seva actuació en la consulta del 9-N, a ell el seguiran l'actual presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i a no gaire trigar l'actual president de la Generalitat Carles Puigdemont.

L'estratègia catalana no pot ser una altra que la de substituir líders inhabilitats per noves persones que continuïn fent el camí de desgast continu. La inestabilitat de l'economia espanyola és la garantia de la supervivència de Catalunya com a país.