Arxiu del blog

dilluns, 10 de novembre de 2008

Canvi generacional a la política.

Avui he llegit un article al Diari SEGRE del periodista de la franja Manuel Campo Vidal. Crec que val la pena que hi fem un cop d’ull.
Article.
Cursa per ser l'Obama espanyol.

Una febre recorre Europa i mig món: l'obamania. I un desig nia en la classe política espanyola i, en certa manera, l'europea: assemblar-se tot el possible a Obama. És a dir: adaptar la seua campanya i pujar al carro de la imatge i l'estil que ha aconseguit un èxit electoral històric, no tant pels resultats, com per les dificultats objectives inicials al tractar-se d'un afroamericà.

Per alguns, el triomf d'Obama obliga a rejovenir els cartells electorals, una cosa que a Espanya ja està feta. Tret de Calvo Sotelo, la resta de presidents de la democràcia, González, Aznar i Zapatero van arribar a Moncloa amb alguns anys menys que els 47 actuals d'Obama. Sempre es pot rejovenir més, clar, i proposar Carme Chacón o Soraya Sáenz de Santamaría per al cartell, però no es tracta d'això.

El més important és l'estil de campanya i el missatge. I consta que en els aparells del PP i del PSOE es treballa ja en aquesta tasca. I, a més, observant-se. Al PSOE han llegit la conferència d'Esteban González Pons al Club Segle XXI sobre el web 2.0., és a dir, l'Internet participatiu, i al PP el mateix González Pons admet: "Crec que veig Pepe Blanco més a prop d'Obama que Zapatero, com pretén." L'afirmació coincideix amb l'explicació d'un directiu de la Cadena SER. "Estàvem parlant uns quants amb Zapatero i Blanco a l'arrancar les primàries i allà va apostar tothom per Hillary Clinton, ZP inclòs, tret de Blanco, que va pronosticar la victòria d'Obama".

La nit electoral americana Blanco no era a Lugo, sinó als Estats Units. Alguns columnistes espanyols el van obsequiar amb desqualificacions de "provincià" i d'altres insults, però al PP el van prendre bastant més seriosament: "Aquesta imatge de Blanco parlant a la televisió amb el Capitoli darrere té molt valor".

Story telling.

El problema principal per atansar les campanyes espanyoles a l'americana no està en els mítings o en els debats. Està als story telling, és a dir, a les històries dels candidats. McCain era un heroi del Vietnam, fill d'un almirall, que va rebutjar ser alliberat perquè hi havia altres presoners més antics. Obama és fill de blanca i negre, criat a Indonèsia, però número 1 a Harvard i orador excepcional.

Sempre es pot forçar una història però cal partir d'una cosa seriosa. Adolfo Suarez sí que oferia material per treballar. Felipe una mica menys però va sortir de la vaqueria dels seus pares i Jordi Pujol era un jove metge que va aguantar un consell de guerra amb admirable dignitat i va passar dos anys a les presons franquistes. La millor història, sens dubte, per a aquests finals.
Jubilats els polítics de la Transició, els candidats a president són opositors -Aznar és inspector d'Hisenda, Rajoy registrador de la propietat i Ruiz Gallardón fiscal- o discrets advocats, com Zapatero, que poc va exercir, perquè va ser diputat per Lleó als 27 anys i mai no va perdre l'escó. Crec que tindria una millor història María Dolores de Cospedal, no per advocada de l'Estat, sinó per mare soltera decidida, però al seu partit no els agrada que això es digui. O Celestino Corbacho, que amb tretze anys va emigrar amb un amic des d'Extremadura a Barcelona i va començar a treballar en una obra a l'Hospitalet, ciutat de la qual va ser alcalde un quart de segle després.

Al PP hi ha qui pensa que el triomf d'Obama sobretot descol·loca Rajoy, tot i que el diputat José Luis Ayllón va defensar molt bé que "comparar el PP amb el Partit Republicà té poc sentit".
D'altres pensen que és l'hora de Ruiz Gallardón, ja que, asseguren, somia ser l'Obama espanyol. Ja ressuscitaran en el seu cas el mordaç Joaquín Leguina, que en una campanya electoral es va burlar d'ell dient-li que la seua estampa s'assemblava "al negret de la guardiola del Domund", figura amb una ranura al cap per on entraven les caritatives monedes.

Mentrestant, Zapatero se n'ha sortit amb la seua per acudir a la reunió de Washington gràcies al suport de Sarkozy. Li diran ara que si la cadira és francesa, però els francesos no cedeixen seients sense guanyar-se'ls. Tot i que tampoc no els cedeixen gratis. L'important és que Espanya estarà allà integrant la representació europea. Que Déu i Obama els il·luminin.

Manuel Campo Vidal. Periodista.

Diari Segre. 09-11-2008.