Arxiu del blog

dimecres, 11 de maig del 2016

Catalunya: la pedra de la sabata de l'esquerra espanyola.

Admeto que em vaig equivocar quan predir que el "vendaval sobiranista" s'havia emportat pel davant a la Puta i a la Ramoneta. Aquests dos personatges tan admirats i tan estimats per moltes forces polítiques del nostre país (van treballar per al PSC, CiU, Unió i ICV), havien fet la seva feina de driblar en qualsevol moment l'embat polític de l'independentisme.

Amb l'adquisició per part de PODEMOS, de la seva franquícia a Catalunya (ICV) semblava que l'esquerra espanyolista prendria posició, pel que fa a tenir un projecte clar pel futur de Catalunya.

El grup parlamentari de PODEMOS al Parlament català (Catalunya si que es pot) ha tingut moltes dificultats, per nedar i guardar la roba, en els plens que s'han celebrat fins a data d'avui. Grans intervencions del senyor Rabell tirant pilotes fora, desviant l'atenció cap a les precarietats socials. Sense oblidar els discursos de clar tarannà Lerrouxista del "company" Joan Coscibiela que defensava amb notable vehemència els seus al·legats socials, per amagar la seva veritable posició respecte a la independència del nostre país.

Recentment el diputat de Catalunya si que es pot, Albano Dante Fachin, qüestionava al seu bloc personal, el reportatge del programa 30 minuts emès per TV3 el passat diumenge. Fachin qualifica de manipulació de la realitat a aquest reportatge, pel simple fet de recollir opinions de catedràtics de Dret Constitucional de diferents universitats i de constatar fets provats amb declaracions públiques de diferents personatges polítics. En aquestes crítiques a la televisió pública catalana, oblida que tant Susana Díaz (del PSOE andalús) i Pablo Iglesias (cap de PODEMOS), van declinar participar en aquest reportatge.

Entenc que la delegació catalana de PODEMOS se senti com peix fora de l'aigua, quan han d'abordar el tema de l'independentisme de Catalunya. Es neguen a enterrar tant a la Puta com a la Ramoneta, que tants disgustos els havien evitat quan manaven els d'ICV. L'ambigüitat de no haver de definir-se els permet jugar al tempteig i al joc de la seducció. És allò del "sí però no", intentant sempre córrer una cortina per amagar les contradiccions internes, que mostrin a la ciutadania un grup polític feble i sense rumb.

Personalment el que detesto més en aquesta vida és l'intent d'engany. Crec honestament que tan lícit i ètic és defensar posicions independentistes, com ser un defensor de tesis unionistes que creguin en una Espanya unida. Jo sempre he admès que sóc dels independentistes que han arribat al seu propi convenciment, gràcies a les actituds del nacionalisme espanyol més recalcitrant. En altres paraules, jo era dels que creia que Catalunya podria encaixar a Espanya fent pedagogia de la diferència, fent apostolat d'una Espanya plural i diferent.

Doncs bé. Reconec que anava amb el lliri a la mà i vaig despertar a força d’hòsties polítiques administrades per l'extrema dreta del Partit Popular i el centredreta del PSOE. Tots dos em van convèncer que Catalunya no té espai a dins d'Espanya i que com a país necessitem lluitar per constituir el nostre propi Estat i traçar el nostre propi camí.

Des de l'experiència d'haver-me enganyat a mi mateix en la creença d'un projecte impossible, faig una crida a la gent d'esquerres que encara creguin, de bona fé, que podrà haver-hi un referèndum. Personalment veig molt més a prop una independència per a Catalunya, que no pas que el nacionalisme espanyol (entès de forma transversal de dreta, centre i esquerra) sigui prou intel·ligent per entendre que el referèndum és el camí.