Arxiu del blog

dilluns, 28 d’abril del 2008

Els coixos no som assexuats, també som amants.

Normalment el fet de parlar de sexualitat i discapacitat ens situa en el terreny del prejudici i del tabú. L'entorn familiar, escolar i social en general, davant la sexualitat de les persones amb discapacitat, es col·loca en una posició de repressió i ocultisme, potser perquè se'ls anteposa el rètol-estigma de "discapacitats" abans que de "persones" però també crec que té a veure amb que totes les nostres generacions han tingut més accés a la socialització sexual, és a dir, a la transmissió de valors, creences, mites, costums i prejudicis a través de la família, l'escola, mitjans de comunicació etc. que a l'educació sexual, que té per intenció educar (des d'edats primerenques) mitjançant estratègies d'ensenyament apuntant a la formació i promoció d'actituds, valors, coneixements i habilitats per a una sexualitat responsable.

Personalment considero que per a comprendre la sexualitat de les persones amb discapacitat, és necessari desmitificar el tema donant informació adequada que permeti derrocar els mites i prejudicis que sobre ambdós temes existeixen.

En principi, és molt important deixar en clar que no existeixen diferents sexualitats, com la sexualitat del nen, de l'adult, de la persona amb discapacitat, sinó que la sexualitat és una sola: La sexualitat humana que presenta diferents manifestacions o característiques segons les etapes de la vida per la que es trobi una persona. Dit d'altra manera, tots naixem assexuats, sent la sexualitat un do per a gaudir, una dimensió per a desenvolupar independentment de la situació geogràfica, econòmica o física. D'igual forma que és independent el desig, els sentiments o la por.

La por ens pertany a tots. La por no entén de segments de població, col·lectius i discapacitats. Té suficient amb el dubte, el desconeixement o una baixa autoestima per a instal·lar-se i fer arrels. Les pors no són diferents, només més o menys difícils de guarir.

El món és ple de persones que pateixen l'absència d'una sèrie de valors, que fan que aquestes persones manquin d'una sèrie de capacitats humanes. Es limiten a creure que una persona amb discapacitat és un sac en el qual abocar la compassió i degraden així el gran misteri: El sexe.

Lo Bep.

diumenge, 27 d’abril del 2008

L’accés al lleure: com a fet vital.

L’oci ocupa un paper, cada cop més destacat, en la nostra vida. La indústria del sector dels serveis especialitzada a facilitar-nos l’accés al lleure, creix a marxes forçades. Es molt probable que en el futur utilitzarem com a moneda de canvi la distribució del temps lliure i la gestió del oci en les negociacions sindicals en comptes de les remuneracions salarials. De fet, els estudis sociològics ens demostren que de les 24 hores del dia, 8 les dediquem a jornada laboral, 8 al descans i les altres 8 a activitats de lleure. Per tant, un terç de la nostra vida el dediquem a l’esbarjo i de retruc potenciem el sector dels serveis del oci.

Segons recull la Declaració de Manila de 1980, de l’Organització Mundial de Turisme en el seu article 10, manifesta: “El turisme social es un objectiu que la societat ha d’assolir per als seus ciutadans menys afavorits en l’exercici del seu dret al descans”. Per tant evidenciem, cada cop amb més força, que aquest sector industrial, tan important al nostre país, necessita de reciclar-se per aspirar a tenir una activitat continuada al llarg de l’any i no dependre solament del turisme estacional.

Existeixen estudis que estipulen que un 20 per cent de la població europea, te algun tipus de discapacitat permanent o temporal. D’aquesta xifra, s’estableix que un 70 per cent estan en disponibilitat de viatjar. Si a aquest col·lectiu hi sumem els acompanyants, els familiars o persones grans amb la mobilitat reduïda, veiem que la xifra de clients potencials augmenta a 143 milions de persones. Aquesta gran quota de mercat, però, no te ni les condicions, ni les atencions que necessita per poder viatjar amb seguretat i comoditat.

Per això, cal remarcar que un dels aspectes a tenir en compte en el foment del lleure es l’accés al medi natural per a les persones amb mobilitat reduïda. L’accés a paratges naturals afavoreix un contacte directe amb la natura, amb totes les avantatges que això suposa per a qualsevol persona. Les activitats en espais oberts, ja siguin individuals o col·lectives, propicien tot un seguit millores personals.

Pel que fa a la industria turistica, al nostre país, tan sols, un 5 per cent dels hotels, botigues, restaurants i parcs estan adaptats per a l’accés de persones amb mobilitat reduïda. Anar al cinema, al teatre o a un concert, són formes d’invertir el temps de lleure i malauradament moltes d’aquestes activitats no es poden exercir amb facilitat pel nostre col·lectiu. Així doncs, aquest es un aspecte de vital importància per a la normalització del lleure de les persones usuàries de cadires de rodes i el treball per a la eliminació de barreres arquitectòniques no ha fet més que començar.

Per tan, crec que hem d’entendre l’oci de totes les persones des d’una perspectiva humanista, com a marc fonamental de desenvolupament humà.

D’aquesta manera, és amb el compromís ferm per part de la societat d’eliminació de barreres actitudinals i estereotips, podem dissenyar una societat amb camins oberts per a tots.

Lo Bep.