Arxiu del blog

dissabte, 1 de maig del 2010

Les escenografies polítiques per a les eleccions catalanes.


Les eleccions estan a la cantonada i els partits polítics catalans necessiten atrinxerar-se per afrontar les amb garanties. La contesa electoral per conquerir el Palau de Generalitat suposarà canvis d’estratègies i nous estils electorals per part de tots.

Convergència i Unió està utilitzant un nou estil per arribar als ciutadans. Està presentant un líder (l’Artur Mas), molt més proper i menys altiu que en campanyes anteriors. Així mateix Duran Lleida s'esforça per a no mostrar fissures en el si de la coalició i està posant facilitats per donar una veu unitària.

D'altra banda, en els socialistes catalans (PSC), el forcejament ja no distingeix entre partit i Govern i tots avisen que la seva prioritat és Catalunya i no la unitat d'acció amb el PSOE. Dos consellers de pes del govern de Montilla, com els titulars d'Economia, Antoni Castells, i el d'Educació, Ernest Maragall, van advocar perquè els 25 diputats del PSC al Congrés es desmarquin del PSOE per defensar la resolució del Parlament de Catalunya instant als canvis en el Constitucional. Castells, habitual defensor que els socialistes catalans tinguin un grup propi al Parlament, va certificar que per al PSC "és més important Catalunya que la nostra vinculació amb el PSOE".

Ràpidament es van afanyar des de la Moncloa, per reclamar lleialtat institucional. Però això va ser entre bastidors, perquè la posició oficial del Govern va consistir a restar importància als pronunciaments del PSC. Quant a la seva resposta pública, es va moure en l'àmbit institucional, amb un desplaçament de la responsabilitat de la situació cap al PP per obstaculitzar la renovació del Tribunal Constitucional.

Però això no és tot, per si calgués desmarcar-se més del PSOE, el cap de campanya del PSC per les autonòmiques, Jaume Collboni, va dir que no és el millor moment perquè Zapatero vagi a Catalunya a fer campanya.

Està clar que les últimes enquestes d'opinió en què es constatava un augment de vot de Convergència i Unió, està obligant a prendre mesures molt més radicals de les que el PSC havia utilitzat fins ara. Es tracta de retallar distàncies amb CiU i superar el taló d'Aquil del qual els socialistes catalans sempre han estat acusats, i que no és altre que el de dependre totalment dels socialistes espanyols. Com es diu col.loquialment, es tracta de marcar paquet polític per diferenciar-se.

Per la seva banda, el Partit Popular de Catalunya aquesta recorrent sistemàticament a la presència del seu líder estatal (Mariano Rajoy), per mostrar una imatge menys agressiva, multiplicant les seves visites amb una al mes de mitjana. Amb una estratègia dirigida fonamentalment a transmetre confiança a l'electorat català de dretes i si és possible esgarrapar algun vot a CiU.

Estic convençut que l'electorat català és madur i capaç de prendre decisions sense ser influenciat pels maquillatges de campanya. Catalunya està en una situació complicada tant política, com econòmicament i necessita urgentment de posicionaments clars i compromesos per part dels principals partits representats al Parlament de Catalunya. Ens estem jugant massa com per no prendre'ns ho de debò.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Catalunya: el gra al cul d'Espanya.


Durant tota la meva vida he percebut que la voluntat d’autodeterminació d'Euskadi era el "problema basc". Aquesta situació d’enfrontament, ha suposat milers de víctimes amb un gran vessament de sang. Però tot i el terrorisme, el problema basc no s’ha vist des de l’altiplà central, amb capacitat de desmembrament del model d'Espanya.

Els diferents governs d'Espanya, tant els del Partit Popular d'Aznar o els del PSOE de Zapatero, han aconseguit grans aliances internacionals per lluitar contra el terrorisme "separatista basc". Probablement perquè el terrorisme és una de les xacres que més tem la comunitat internacional, i per tant és relativament senzill trobar llaços de cooperació amb: els Estats Units, la Unió Europea o l’Amèrica Llatina.

Paral·lelament Euskadi té una població de poc més de 2 milions de persones i una participació en el Producte Interior Brut d'Espanya, proporcional al seu pes demogràfic.

Per tant crec que el veritable gra al cul que té actualment el nacionalisme espanyol (representat pel Partit Popular i una part molt important del PSOE), és la reivindicació de la identitat dels anomenats "separatistes catalans".

No tenim més que veure que el debat de l'Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional, ha desemmascarat l’autèntic temor de l'Espanya profunda, que no és altre que el sentiment identitari de Catalunya com a nació.

Catalunya té més de 8 milions de persones, que tenen un pes molt important en les eleccions generals espanyoles. Si els socialistes volen estar a la Moncloa, necessiten tenir bons resultats a Catalunya. Si els Populars aspiren a estar a la Moncloa, hauran de deixar de tenir una quota residual a la dreta catalana i aspirar a ser la tercera força política a Catalunya.

Econòmicament Catalunya és i ha estat un motor de l'economia espanyola. Per tant aquesta Espanya "solidària" no es pot permetre perdre a la gallina dels ous d'or, i cal posar els mitjans necessaris per frenar qualsevol intent de diferenciació d'un model de país que pretén uniformitzar un model cultural creat des dels despatxos.

Per tant, estem davant d'un escenari que marcarà decisivament l'evolució de la relació entre Catalunya i Espanya. El linxament que el Tribunal Constitucional està preparant l'Estatut de Catalunya, ha fet que el president Montilla hagi de buscar l'aliança dels partits polítics catalans (els tres del tripartit i Convergència i Unió), per afrontar unes eleccions autonòmiques sense el desgast que li pot suposar la imatge que pot transmetre a l'electorat català, de claudicació davant el PSOE.

A Madrid, a la seu del PSOE, hi ha inquietud, i ja s'han produït les primeres contradiccions. Potser els equilibrismes que han assajat Zapatero i José Blanco han soterrat la discrepància amb el PSC per uns dies, però al PSOE estrenyen el cul davant del que pugui succeir a Catalunya la setmana que ve, sobretot perquè pugui acabar arribant a Madrid una postura unitària del tripartit i de CiU que davant el PSC amb el PSOE.

Ens acostem a unes eleccions catalanes en les que la ciutadania està cremada i farta, després del desgast de la negociació de l'Estatut, del desgast del finançament i ara amb l'espectacle del Tribunal Constitucional.

És evident que als catalans ens costa molt més esforç sentir-nos espanyols, que als ciutadans d'altres comunitats autònomes. És que em preocupa molt aquesta imatge d'Espanya dissenyada des d'un despatx, embolcallada d’un nacionalisme espanyol excloent i sense tenir en compte la realitat del carrer i l'opinió dels seus ciutadans. Aquesta realitat avui es fa tan evident que arriba a incomodar fins i tot a la Casa Reial.

El PSOE haurà de decidir si una part vol continuar sent un apèndix del model d'estat que defensa el Partit Popular, o aposta per un model integrador de les diferents realitats de la península.